I es tornava a acostar l’estiu amb la feina que començava per sorpresa, però que ja no et deixava ni un instant de respir fins a darreries d’agost. Llavors, quatre tronades escombrarien la calor i només en quedaria una estona al migdia si no hi havia cap núvol tapant el sol.

Aquell 1932 no van pujar els cosins de Barcelona per la festa, i tot i això jo la tinc present com una de les més boniques. El Jaume no volia que ens perdéssim cap ball; semblàvem fadrins. Recordo els giravolts amb la música i la puresa de l’aire a la galta abrandada. Ball de rams, ball de casats…, tots els fèiem. I havent sopat, repetíem a sarau fins a la matinada. Jo no podia estar-me de recordar el primer ball amb el Jaume. Hi pensava ell? Al nostre voltant tornava a veure, com aquell dia, moltes mirades fixes en nosaltres. Era enveja allò que deien? Ell no s’hi fixava. Semblava viure aquell moment i prou; entre els seus braços jo sentia com si em defensés de tot, com si m’hi posés al davant. I això em feia feliç i em feia patir alhora; un pensament em fiblava. Sense ell, què fóra jo? Però l’acordió no parava i jo tampoc, que, als peus, com si hi tingués ales.

Des d’aquell popurri que marcava la fi del ball de tarda, em sembla veure amb les primeres notes l’Angeleta guaitant de reüll com el seu pare em treia a ballar, a mig ball els ulls segurs de l’Elvira davant un xicotàs que li pujava un bon bocí. A dotze anys tenia l’aire d’una poncella a punt d’esclatar en rosa. Uns cabells castanys ondulats i sedosos que encara repartia en dues trenes, uns ulls color de mel i una pell pigada a vora el nas i, abans de la barbeta, una boca de llavis prims i ben dibuixats. Després torno a veure el caparró arrissat de l’Angeleta, que dóna voltes amb una nena una mica més gran i, de nou, l’Elvira, que em saluda amb la mà i somriu; abans que arribin les últimes cançons li dic al Jaume que estic esperant i amb el bullit no sé si m’ha entès i continua fent-me girar, no li veig els ulls, només el borrissol del costat de l’orella, i quan paren de tocar el seu somriure em torna l’alè que havia perdut. Portaràs un hereu aquesta vegada?

Sí que em feia il·lusió el fill. Les nenes ja eren criades; pujar-les havia estat com una bufada, fora del primer any. S’havien fet amb l’autoritat de tia —elles li deien padrina—, un pare venerat que havia estat molt fora de casa i una mare que tractaven més com una germana gran. Sota les ordres diàries de tia, igual que elles, fins i tot quan anava en contra seu. Pensava en l’últim disgust que havia passat tota sola. Els oncles havien fet estalviar la llet a les nenes perquè calia als vedells, i jo no havia protestat. Encara més, ho havia amagat al Jaume perquè no hi hagués soroll.

Voldria un nen. No sé per què pensava així. Tal vegada, per protegir-nos en el futur, perquè no s’avingués més que al seu voler; perquè no digués ja m’està bé quan està malament; que no veiés blanc quan fos emmascarat.

Abans de sopar encara vam anar a beure amb tota la colla dels casats. Hi havia molta animació. Se’ns va acostar l’Aleix de Sarri i ens va parlar de l’aigua de les cases de solau. El Jaume li va dir que podia comptar amb ell, que dilluns mateix hi aniria. Es tractava de conduir l’aigua des de l’obaga, on brollava abundant, als prats i a les cases de la solana del poble. El problema era que havia de passar per un tros de casa Alimbau, els rics del poble, que no hi volien saber res. El Jaume va dir que s’hauria d’anar per justícia si no quedava altre remei.

L’aigua fresca traspassant els prats de banda a banda, rajant de la font de dalt. L’aigua omplint les aigüeres i el safareig per rentar la bugada.

Acabats el vi i el xolís que havíem demanat, vam anar xino-xano cap a casa. Començava de fresquejar, caldria prendre algun abrigall si anàvem a sarau.