El Jaume volia que l’Elvira anés a l’estudi de Montsent on explicaven més de lletra i comptes. El preocupava que aprenguessin al màxim, i l’empenta que havia donat aquell últim hivern, a més a més de la recomanació de la mestra, el decidia. L’únic cosa que l’aturava era l’hora i mitja de camí que havia de fer.

Jo vaig dir-li que fóra bo que aprengués també de cosir i ell va somriure. I és clar! Va semblar-nos millor esperar una mica i que quan l’Elvira complís els tretze anys entrés a servir en alguna casa bona de Montsent i a la tarda anés unes hores a costura. Així vam parlar-ho.

Havíem sortit junts, el Jaume i jo, a recollir els animals cap a la banda de Sant Damià. Feia un dia lluent i tot semblava existir dins un mirall immens. El vent era fresquet, no en va s’albirava encara la neu a la punta de les muntanyes, tot i que l’herba nova verdejava feia dies. Els bedolls estiraven els braços al cel amb tota l’esperança d’un fullatge tendre. Havíem de tornar lleu perquè jo havia de fer tota sola de mestressa. Les nenes eren a l’hort amb oncle mentre nosaltres tornàvem vedells i vaques cap a casa.

Aquella caminada l’un al costat de l’altre ens va valer per parlar a pleret. A la nit cauria esgotada, però ara m’enardia ajuntar un pas amb l’altre i saltar d’un roc al de més enllà, travessar el rierol i esquivar l’ortiga. Les vaques seguien sense cap resistència, només calia distreure-les d’aquelles branques que provaven de brostar i encaminar-les de nou. No calia patir pels escurçons, encara feia massa fresca.

Vam passar d’enraonar de les nenes a tot en general. El Jaume em va dir que hauria pagat molt per poder anar a Barcelona com tia, que el preocupava el futur del país, la justícia. Va dir que estàvem abandonats a muntanya, que ningú no es recordava dels fills de la terra que vivien tan lluny d’allí on es decidien totes les coses.

Quan entràvem en aquests viaranys sempre em passava igual. Una boira espessa avançava cap al meu cervell i d’allí passava al cor. Me’l deixava gelat i a les fosques. Jo estava feta a conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l’Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare. Em creia que tot allò de debò no existia i que era una enganyifa com que la Soledat de l’Estevet tingués dret al tron d’Anglaterra. Per això, potser, quan veia lluir els ulls del Jaume parlant-me de coses de fora, el món se’m bellugava a sota els peus, perdia el nord i, en lloc de guiar els animals, sentia com eren ells els que em menaven a mi cap a casa. El Jaume i jo aleshores érem diferents com la nit i el dia, i aquesta diferència em feia tremir més que la separació de quan ell marxava tota la setmana per treballar a fora.

Vam arribar abans que fosquegés, s’acabava el dijous i l’endemà començaria un altre dia de feina. Aquell diumenge tia faria cap amb una cara brillant de pasqües que jo no li coneixia. No tenia paraules per parlar de l’exposició i de com l’havien tractat de bé els parents, sobretot la Ventura, filla del seu cosí Tomàs, que l’havia passejada pertot arreu.

Parlava dels palaus, dels jardins i de tantes coses que no es podien amidar amb res del que coneixíem a Pallarès. Només amb les muntanyes i els rius, i encara.