Fora del recel de la gran per la xica, aquells sis anys de casa endins van ser bons. M’anava passant la inquietud que sentia a hores pel Jaume. No sé si les nostres filles ens unien o ens separaven; el cert és que moltes vegades em semblava que ens estimàvem a través seu. Quan anava a aviar les vaques als prats de Solau, punt del dret punt del revés, sempre em venia a la memòria com un paradís perdut aquella alegria boja que em feia desbocar els dies que em vaig enamorar del Jaume. No em sabia imaginar el cel tal com el predicava mossèn Miquel sinó com aquella força estranya que m’havia canviat el món de lloc.
Molts camins l’Elvira em treia dels pensaments i em donava el gran espant, cosa que la feia trencar-se de riure. Pujava menuda, però viva, amb una empenta que recordava la de tia. Venia a rellevar-me perquè jo pogués anar a apariar el sopar. La mestra deia que era un argent viu per aprendre; jo m’entusiasmava pensant que ella podria defensar-se més que jo a la vida.
Aquell dia l’Elvira em portava una nova al prat. Hi havia carta dels cosins i padrina havia dit que pensava anar a Barcelona.
El cor em va fer un salt. Devia haver passat alguna desgràcia. Marxar tan lluny em semblava un trencacolls molt gran. Caminava cames ajudeu-me com si m’haguessin dit que s’havia posat foc a l’era. Havia deixat l’Elvira amb la paraula a la boca i no veia l’hora de saber quina en passava. Pel camí vaig trobar-me amb la Delina que tornava amb les vaques. Sort en vaig tenir per distreure’m d’aquells pensaments. Tan eixerida com sempre, em va explicar que el seu germà gran aviat fóra capellà i que estava emocionada de pensar-hi. Li havia dit que, si no tenia propòsit de casar-se, quan ell hagués cantat missa, la seva germana, la Delina, seria la seva majordona i que se li ocuparia de tot. Dels vestits sagrats i de la rectoria que li toqués, i que seria respectada com la dona principal d’aquell indret. Que ja sabia que faltaven dies per a tot això, però que la seva vida tenia un camí i que havia passat molt de temps sense veure’n cap. Jo encara vaig gosar dir-li que mentrestant potser la buscaria algun fadrí per casar-s’hi i ella va dir que no, que no. Que no es veia fent de mossa de cap home i que això la sulfurava només de pensar-hi.
Quan rumiava què volia dir això de sulfurar, em vaig trobar enfilant les primeres cases del poble i em va venir com una ventada el neguit d’abans. Amb quatre gambades vaig pujar les escales i vaig arribar a la cuina. Tia pelava trumfes amb parsimònia i oncle seia amb la pipa a la boca, vora el foc. Vaig saber que no passava res de dolent i instantàniament vaig pensar que no diria res del que m’havia contat l’Elvira. Tia podia doldre-se’n; però ella de seguida que em va veure va parlar. Nena, a Barcelona fan l’exposició i el meu cosí em convida tant sí com no. Jo penso que, si no vaig a Barcelona, em moriré abans de poder-hi anar mai. Si tu pots estar per la casa i la canalla, d’avui en quinze marxaré. Va afegir que l’exposició seria com una estiba de totes les coses bones que es feien a molts països del món. Oncle va dir: i, és clar, tu els has de dar l’aprovació. No ho va dir amb ràbia, però sí com si sentís enveja que la seva dona fos capaç d’interessar-se per una cosa tan llunyana i desconeguda…
Tot allò a ell no li deia res. Ni allò ni el que passava a Montsent. Oncle semblava estimar la rutina de cada dia més que cap altra cosa i tia sovint li ho retreia. Si no fos per mi seríem tots en un racó, els d’aquesta casa. Exagerava.