[H]

Com havia entrat la història de la Cèlia dins de la meva novel·la? Les paraules d’aquella dona m’havien devorat. Com s’havien barrejat els temps i els espais? Aquell bosc que havia imaginat tantes vegades era el seu o el meu? I el gos? Aquell gos salvatge era el mateix que havia travessat la carretera cinquanta anys enrere? O eren els meus remordiments que prenien forma? En una segona lectura de la novel·la vaig esborrar qualsevol nom o rastre geogràfic de fora de Barcelona que pogués confondre. No era important la paraula que destriava les altres paraules. Tant se valia quin lloc en el mapa, tant se valia el nom. Un bosc, tots els boscos, un camí, tots els camins. Com una nina russa, una història que amagava moltes més històries. Quan vaig sentir el nom de Frederic se’m va regirar l’estómac. Una fiblada. Devia ser una casualitat. Però les edats coincidien; el dia fatídic que en Blai va desaparèixer en un bosc, en Frederic era un noiet, prim, ple d’acne, que s’ho mirava tot sota el portal, i va preguntar al meu Pare si necessitava res.

Amb els ulls oberts de bat a bat, estirat al llit, amb la remor dels grills de fons, mirant al sostre, vaig apuntar-me al bloc de notes unes quantes preguntes. Vaig relacionar idees i noms. Intentava organitzar-me, però tenia el cervell completament desordenat. No podia ser una coincidència, la Cèlia des de la primera trobada havia anat teixint una història que semblava inofensiva però que amagava molt més del que podia imaginar. Per què havia triat aquella casa rural?

Faltaven poques hores perquè es fes de dia i ja no vaig poder dormir. No sabia si podria dormir mai més. Mirava des de la finestra com els arbres canviaven de color. Des de l’altra punta del pis se sentien els roncs d’en Blai, que m’havia dit: jo ja hi he estat, en aquesta casa…

Vam esmorzar puntuals, i el meu germà em va demanar si podia quedar-se a l’habitació jugant al Candy Crush. No vols sortir i passejar una estona?, li va proposar la senyora Sobrevals. Encara que era trist quedar-se tancat amb el dia tan esplèndid que feia, jo vaig respondre per ell: que faci el que vulgui. Busca per Internet les constel·lacions. Per-per què? Perquè aquesta nit mirarem el cel i fliparàs. No hi ha In-internet aquí, no puc-puc buscar res.

Tenia raó.

Després de dutxar-me, la Cèlia m’esperava a la biblioteca. L’habitació era molt més petita que la de casa seva, amb una finestra oberta, una taula, dues cadires i un taulell d’escacs. No vaig repassar els llibres, no em vaig fixar en els detalls. Ho havien disposat tot perquè ningú no ens molestés, volia tenir tot el matí per a nosaltres dos. La vaig intuir més nerviosa que de costum, i jo també ho estava.

Mentre endollava el telèfon encara sense bateria de la nit abans, em va interrogar:

—Has dormit malament? —Tenia la cara desencaixada.

—Sí…

—Fas mala cara. —Gràcies, Cèlia.

—Ahir vaig sortir a passejar una estona.

—Pel bosc.

—Sí.

La Cèlia s’anticipava a les respostes.

—M’ho ha explicat en Frederic.

I va callar i em va mirar, sabent que jo necessitava més explicacions.

—Em pensava que hauries mirat la cinta de París, Rai. I que tot això seria molt més fàcil. Creia que l’hauries mirat el primer dia i que no pararies de fer-me preguntes. L’Íngrid ja em va avisar que no ho faries… I jo t’ho hauria respost tot. Venies a casa i no em preguntaves res. Només m’escoltaves. Pots portar els escacs?

Em vaig aixecar, confós. Ara resultava que tot era culpa meva, que no feia les preguntes adequades? Però en quina realitat paral·lela vivia la Cèlia? Vaig dur el taulell amb totes les peces —els peons, els alfils, els cavalls— i, mentre les ordenava, la Cèlia va continuar parlant:

—Com es guanya una partida d’escacs? —em va desafiar.

—Pensant què deu pensar l’altre.

—Exacte. Amb una estratègia, però també adaptant-te al teu rival.

—No sóc el teu rival, Cèlia —li vaig aclarir.

—Ningú ha dit que ho fossis —va replicar—. Recordes com era la dedicatòria que vaig escriure al teu llibre?

—Sí. —La vaig dir de memòria—. No hauria imaginat mai que els teus contes expliquessin tan bé la meva vida.

—Els teus contes i la meva vida es barregen… o potser és al revés, Rai, les meves històries es barregen amb la teva vida.

No sabia a on volia anar a parar. Va col·locar el rei i la reina i, quan ja havia ordenat totes les altres peces (negres i blanques), va girar el taulell, mirant-me molt atenta. Em pensava que voldria jugar una partida, però no, la partida feia estona que havia començat.

—Quan em mires, què veus?

No volia entrar en aquell joc.

—Una dona que vol explicar la seva història.

—Sí. Però tu per què et penses que vull explicar-te-la i vull que me l’escriguis millor del que ha estat?

—No ho sé.

—Va, fes un esforç. Per egolatria? Perquè ja no em queda gaire memòria i quan la llegeixi vull pensar que he tingut una vida millor?

—Potser sí.

—No, Rai, no és això.

Va sonar una alarma de telèfon, un missatge rebut. No era el meu. La Cèlia no en va fer ni cas, i va seguir mirant-me fixament. Com que el silenci era molt incòmode, vaig pronunciar el primer que em va passar pel cap.

—Avui vols acabar tota la història?

—Primer vull disculpar-me. Perquè l’últim dia et vaig dir que t’ho havia explicat tot… i no. Estava trista. Suposo que em fa pena acabar aquestes sessions amb tu. M’hi trobo molt a gust.

—Gràcies. —Cortesia de la casa.

—Però avui t’ho explicaré tot, fins al final. No he estat la protagonista de la meva vida. I amb tu i el teu germà, ara, aquí, m’hi sento. —Va agafar el rei blanc amb els dits—. Jo em vaig conformar amb en Monra, havia canviat la situació, i quan venia a veure’m era tan dolç… Teníem unes normes molt estrictes. Jo no trucaria mai a casa, trucaria sempre ell. Els pares el van conèixer i no van fer preguntes. Era un home ben plantat i seriós. Amb això suposo que ja en tenien prou. Però estava convençuda que no els feia el pes, perquè res mai no els feia el pes. Primer van creure que era un amic que havia conegut a París, després van entendre que era una altra cosa… no sabien quina… Qui podia fer-se càrrec d’una dona sense cames? Com que per la seva feina viatjava per diferents països, a vegades s’inventava viatges, no sé què carai devia explicar, però acabava a casa meva, dormint amb mi, amb les meves cuixes que ja no em servien de res… i que ell no es cansava mai de tocar. Vam passar molts anys així, molts, no sé quants, tots; al principi els anys sembla que no passin, i sense que te n’adonis… t’has fet gran. Ens havíem promès que faríem molts viatges junts, que mai no ens vam atrevir a fer. I al final… només aquelles cintes que et vaig donar, en què era ell qui em gravava, sempre, perquè deia que el feia molt feliç, que així podia veure’m una vegada i una altra, i no se’n cansava mai. Era molt bo gravant, li encantava. Li vaig regalar una càmera. I li agradava molt el cinema i el teatre, però com que no podíem sortir plegats i anar a restaurants, aleshores en Monra llogava pel·lícules i dinàvem junts qualsevol cosa que havia comprat. Un vespre em va dir que la seva dona estava embarassa del segon fill. I nou mesos més tard no va caldre que em digués res. Els uns vénen i els altres se’n van. Just quan va néixer el seu fill, en aquella època, els meus pares van morir i ho vaig heretar tot.

Va agafar una mica d’aire i jo ho vaig aprofitar:

—I tu en tenies prou, amb això? Veient-lo així, de tant en tant?

—Et juro que em pensava que es cansaria de mi. Era el més normal. Veure’m era un sobreesforç, un risc que podia engegar a la merda tota la seva altra vida.

—I per què ho feia?

—Perquè se sentia molt sol, com jo. Va passar que… Les coses més importants no les podem controlar… va passar una desgràcia…

—Què va passar?

La Cèlia va començar a plorar. Era un plor íntim, li queien unes llàgrimes diminutes galtes avall, en silenci. Un plor que no havia vist mai. Privat. Buscava sense èxit un mocador a les butxaques. I em vaig sentir còmplice d’aquella dona. La vaig notar tan vulnerable per primer cop… No m’havia commogut tant la mort del seu germà ni la seva història d’amor. Em semblaven fantasies. En canvi, aquella tristesa incrustada, el dol d’una vida no viscuda, de cop i volta em va fer plorar també en silenci amb ella. Ho va veure i es va aturar en sec. Va riure nerviosa i no va necessitar el mocador, es va eixugar la cara amb les mans. Li vaig demanar si volia parar una estona, passejar una mica. Ja ho reprendrem més tard. Em va dir que no, que encara no m’havia dit el més important i que no em posés trist, que no valia la pena. Va fer una altra pausa, va apartar el taulell d’escacs, va agafar una clau petita —que no sé d’on va treure— i es va allunyar una mica cap a la finestra.

No volia dir-me encara què havia passat…

—Ell m’escrivia cartes i jo li n’escrivia també. Ell em responia i jo li responia. Eren els nostres moments de llibertat més absoluta. Unes cartes precioses, però no eren cartes d’amor. Eren cartes d’escacs. No podíem dir-nos tot el que dúiem a dins i ho havíem de dissimular en els moviments d’un taulell, com aquest. Jugàvem partides infinites… Havíem d’inventar-nos noms, canviar l’ordre de les síl·labes, jugar amb sobreentesos…, perquè si mai li enxampaven una carta no passés res… No volíem aixecar sospites. Ell em deia que la seva dona sospitava alguna cosa, però mai no me’l vaig creure. Ell em deia que els seus fills, que cada vegada eren més grans, sospitarien alguna cosa, però tampoc no me’l vaig creure…

Va obrir un calaix de la biblioteca amb la clau i en va treure una capsa de sabates plena de cartes manuscrites. La lletra no m’era estranya, els sobres tampoc. No em va deixar que les mirés, va continuar:

—Res de tot això hauria estat possible si… Rai, aquesta casa on som… No saps quantes vegades he volgut vendre-la. Em porta massa records que no he viscut però que em fan mal. A vegades vull enderrocar-la, no m’atreveixo a fer-hi obres…

Es va aturar i jo vaig sentir que tot el món s’ensorrava. Les preguntes que havia escrit la nit abans al bloc de notes, els dubtes, aquells silencis densos de paraules no dites emboiraven l’aire feixuc de l’habitació… Abans que la Cèlia continués parlant, ja sabia què diria.

—Jo vaig deixar aquesta casa a en Monra perquè vingués amb la seva família. —Va respirar profundament—. Va ser idea meva, Rai. Li vaig dir que al mes de març, quan tot floreix, és un espectacle. Les coses més importants no les podem controlar… i va passar…

—Una desgràcia… —vaig continuar la frase.

—Sí…

—Va passar que el seu fill es va perdre en aquest bosc —vaig acabar la frase.

—Sí.

—I quan el van trobar…

—Ja no era el mateix nen —va pronunciar amb un fil de veu.

—No…

Ho vaig entendre tot.

—A vegades el pitjor dels mals porta coses bones. I el teu pare des de llavors es va sentir tan sol que no em va deixar mai. Mai.

—Tu eres en Mirko, amb qui jugava a escacs, l’exiliat…

La Cèlia no va trobar forces per respondre’m.

Tota aquella merda no podia ser veritat. Les teves històries parlen de mi —em cridava la seva veu dins del cap—. La vaig tornar a mirar, però era una altra Cèlia. No podia ser. No podia ser. Necessitava tornar enrere, repassar tot el que havíem dit, la primera trobada, les seves mans als meus ulls, al meu nas…

Vaig intentar pronunciar alguna paraula, però no vaig poder. Ella continuava en silenci, a l’expectativa de la meva reacció. Aquella dona havia estat un personatge cabdal en la meva vida… un fantasma que ens mirava sense ser vist…

—Qui hi sortia, a la cinta de París? —Sabia la resposta, però necessitava sentir-la de la seva boca.

—En Monra… en Ramon… el teu pare.

El teu pare. Quatre síl·labes devastadores. Les altres dues síl·labes simplement les intercanviava. En Ramon… Feia pocs minuts havia plorat en silenci davant la desgràcia de la Cèlia, i ara no sabia ben bé per què l’odiava d’una manera irracional.

Vaig mirar el telèfon, carregat de bateria. El missatge a el/la Charlotte que havia escrit la nit abans per fi s’havia enviat. Vaig aixecar els ulls de la pantalla i la Cèlia, amb el mòbil a la mà, havia fet el mateix moviment. Ara, ja l’havia llegit. Ara sí, l’un davant de l’altre. Dos desconeguts.