[R]

—Avui et parlaré de mi. —Era la resposta al meu posat davant la porta de l’habitació. Havíem parlat del seu germà, d’un home a París, però no d’ella—. I per fer-ho —va continuar— he de parlar-te del meu germà i d’en Monra, l’home de París. Sense ells, jo no seria qui sóc, ni seria aquí davant teu. Si no ho recordo malament, l’altre dia ho vam deixar quan en Daniel va tornar de la guerra, m’equivoco?

—Exacte. Després vam mirar el vídeo.

Si feia un parell de dies el matí era radiant i costava no perdre’s badant al jardí, aquella tarda ennuvolada convidava a passar les cortines i quedar-se allà dins amb un cafè i la gravadora.

—Les primeres setmanes, en Daniel es va quedar tancat a la seva habitació. Amb prou feines sortia del llit. Ho feia perquè el pare l’hi obligava, però tant a taula com a la sala, allà mateix —va dir assenyalant la biblioteca—, no feia res, no ens mirava ni obria boca. A vegades, se li escapaven crits, llargues lamentacions, renecs, cagundéu, cagundéu, que es barrejaven amb badalls o riures estrafolaris. Si no el coneixies feia una mica de por, i si l’havies conegut no podies deixar de compadir-lo. Un cop per setmana venia el metge del poble, pobre home, que li receptava uns medicaments estranys, jo crec que se’ls inventava, que tot era aigua amb sucre; deia que l’ajudarien a dormir, però mon germà ho fotia tot per la tassa del vàter. Aquest fill de puta vol enverinar-me… Jo, tot i ser una nena petita, m’hi vaig voler acostar, parlar amb ell o només fer-li companyia, que sabés que no estava sol i que podia comptar amb mi. Em feia por, però l’estimava. Fins i tot ens vam inventar l’abric de les abraçades.

—L’abric de les abraçades? —vaig repetir perquè m’ho aclarís.

—Sí. Com que en Daniel no s’apropava a nosaltres i la seva bogeria a vegades el tornava com una criatureta, un metge ens ho va recomanar; era una mena de joc… Vam decidir que cada cop que algú entrés a casa i es tragués l’abric havia d’abraçar els altres. Perquè pel camí l’abric havia recollit totes les abraçades possibles i no podien perdre’s, tantes abraçades… Ja ho sé, sona ridícul, però sempre vaig ser una nena molt obedient…

Em vaig quedar uns segons en silenci… i m’ho vaig apuntar en majúscules a la llibreta.

—I ell què va fer?

—El segon dia va entrar a casa amb un abric on s’havia cagat i va abraçar els pares, a mi, la gent del servei, per repartir la seva merda… No us penseu que podeu tenir-me a prop i no embrutar-vos, va dir. Tant d’esforç era inútil. Quan tenia dotze, tretze anys em passava el dia anant a escola, fent els deures, ajudant a casa i ballant… Ballava, i sempre que en Daniel sentia una mica de música sortia esperitat de la seva habitació, baixava enfurismat per les escales i parava el tocadiscos. L’irritava veure’m, l’irritava profundament que jo anés a escola, que tingués amigues, que pogués riure, cantar, ballar… La meva alegria l’insultava. I ho vaig comprendre sense que ningú m’ho digués, no calia, i encara que no estava disposada a perdre les engrunes d’aquella felicitat miserable, també vaig ser prudent per gaudir-ne sempre a la seva esquena. L’últim que volia era molestar-lo. Però no servia de res. De mica en mica, el meu germà es va obsessionar amb mi. Si ell havia perdut la vida, amb quin dret em creia jo de gaudir-ne? Això ressonava dins del seu cap, perquè, com pots imaginar, Raimon, durant la postguerra en aquest país, haguessis guanyat o perdut, la vida no era cap festa.

—Potser sí —la vaig interrompre, perquè m’estava fent les paraules a sobre—. Però penso que els qui van guanyar no es poden comparar mai amb els qui van perdre.

La Cèlia va callar. Em va mirar decebuda. Potser jo també hauria d’haver callat. Encara no teníem prou confiança i jo no era ningú per donar lliçons de res. Els meus comentaris van quedar suspesos a l’aire i ella els contemplava decidint què li semblaven. Es va escurar la gola i va continuar com si li importés un rave el meu discurs:

—Quan me’n vaig anar a París, jo ja tenia trenta anys. No tenia ni parella, ni ganes de formar una família. Això era molt complicat d’explicar als meus pares, però ho vaig aconseguir. Una dona sense fills és un rebost que no alimenta, deia sempre la meva mare. Ells em van demanar que m’emportés en Daniel. Tot tenia un preu. Marxes, però te l’emportes. Potser allà, lluny de tot, a poc a poc, amb el temps, recuperaria una mica d’humanitat. Quina estupidesa… Jo ja ho sabia, que allò era una mala idea, però a casa no hi havia diàleg, només sentències. Vam agafar un tren nocturn i vam travessar tot França fins a París. Els pares ens enviaven diners, jo treballava de cambrera. No volia deure res a ningú. El meu germà tenia quasi quaranta anys i no feia res. L’havien declarat inútil. I el seu avorriment, sumat a la seva bogeria, em van amargar. N’estava tipa. Jo no havia tingut mai cap nòvio, cap nòvio de veritat, no els volia. Els nois del barri em semblaven gent vulgar… I això a casa era un sacrilegi. «Fes-te monja», em deia en Daniel, «i així entregues la teva ànima a Déu, que sabrà què fer-ne». O «Acabaràs sola i rodejada de gats, tirant veces als coloms», s’hi afegia la mare, que sempre va ser un pou d’il·lusió. Per això quan vaig conèixer en Monra em va trontollar tot el que esperava de la meva existència. Hi havia una drecera, un camí que no apareixia en cap mapa. Tot podia ser diferent… No va ser un amor a primera vista, va ser un amor treballat com una escultura, esmorzar rere sopar, broma rere broma, vespre rere dia… En Monra era uns quants anys més jove que jo i venia sovint al cafè, sempre demanava un bistec amb patates, i parlàvem en català, era tan bonic sentir parlar algú com tu a tants quilòmetres de casa… Em sentia així, a casa. Amb en Monra era a casa, però no en una casa en blanc i negre, sinó en un lloc plàcid on no calia amoïnar-se per si sonava la música, per si rèiem, per si recordàvem anècdotes inventades. Quan podia es quedava fins tard i m’ajudava a tancar. L’endemà sempre havia d’agafar un tren per anar a Barcelona o a Lisboa. Una tarda, ho recordo com si fos ahir, em va convidar al seu hotel. Com que viatjava tant, sempre que venia a París dormia al mateix hotel. I saps què és el primer que vam fer quan vam entrar a la seva habitació?

—No…

—No ens havíem ni tocat. Només dos petons de cortesia algun vespre, mig en broma. Jo tremolava de nervis… Era allà, amb un home més jove, molt guapo, però a soles, a la seva habitació d’hotel… I el primer que va fer quan vam entrar… va ser córrer cap al tocadiscos. Què és això? L’he comprat aquesta tarda. Per a tu. I va sonar «All of me», de Billie Holiday. Em concedeix aquest ball? Avec plaisir. I vam ballar una cançó rere l’altra, trenta, quaranta minuts damunt d’aquella moqueta, abraçats, fins i tot damunt del llit. Pugem a l’escenari? Quin escenari? Em vaig descalçar i vaig col·locar els peuets damunt dels seus. Feia tan bona olor… feia l’olor de la gent que és feliç i autèntica. A fora s’anava fent de nit i ens il·luminaven els fanals i els llumets de les cases, però nosaltres seguíem en la penombra. Potser et semblarà cursi, però va ser bonic. Quan es va acabar el disc vam caure rendits damunt dels llençols. Sentia com respirava, com li bategava el cor sota la camisa, i es va quedar mirant-me fixament com si em volgués travessar. Em va col·locar el dit índex damunt dels llavis, mentre en resseguia la comissura i m’allargava el somriure com si fos un pintor. Quedem-nos aquí, em va dir amb la veu molt fluixeta, quedem-nos aquí… I aleshores em va fer un petó amb gust de tabac i va despullar-me. Aquest record m’agradaria guardar-lo tot el temps possible.

No havia pres cap nota mentre la Cèlia parlava. M’havia quedat embadalit mirant-la. A mesura que la seva memòria tornava a la penombra de l’hotel, a la música de Billie Holiday, el seu cos desafiava les lleis del temps i l’espai. Era més jove quan pronunciava: Quedem-nos aquí.

A fora havia començat a ploure amb timidesa. I ella semblava borratxa dels propis records. Em va demanar un got d’aigua, l’hi vaig portar. Necessitàvem una petita pausa. Vaig anar al lavabo. L’Íngrid va tornar a aparèixer rere la porta, com un espectre, riallera i discreta. Va fer cara de: Tot bé? Sí. Tot bé. D’acord.

Per què no m’atrevia a dir-li res? Un comentari, per idiota que fos. Per què no era capaç de sobreposar-me a aquella timidesa crònica? Encara que semblés el personatge d’un relat mediocre amb el rostre picat, havia d’apropar-m’hi i proposar-li d’anar a sopar. La por del rebuig sempre ha estat el motor de la meva vida. I vaig deixar que ella desaparegués darrere de la porta, i que la Cèlia continués aquella història d’amor adulterada i tacada pel seu germà.

—Quan ja feia uns mesos que compartíem llargues nits i llargues trucades de telèfon, perquè sempre que podia parlàvem, en Daniel ho va descobrir. Jo m’havia plantejat un munt de vegades explicar-ho a casa i potser tornar a Barcelona. Trobaria feina del que fos… Però em frenava la sospita que, si ho explicava, si ho compartia amb algú, allò se n’aniria en orris. Aquelles nits semblarien ridícules als ulls dels meus pares. Un home més jove, que viatja molt, de qui saps poques coses; a més, a banda de ser una fresca, qualsevol dia agafaràs una porqueria. I vaig callar. Callar és una gran arma de defensa. I de què em va servir? De res. En Daniel va trobar unes cartes, i un llibre de contes ple de frases subratllades que m’havia regalat. De qui és això?, em va demanar una nit abans de sopar. No n’has de fer res. Jo no, els pares potser sí. Sempre amenaçant-me. París no l’havia calmat, tot el contrari, estava més desorientat, més irascible. I va escriure als pares explicant-ho tot. I als pares, com es podia imaginar, no els va semblar bé. Jo tenia trenta anys i retia comptes com una criatura de tretze. I, és clar, tot es podia haver aturat aquí. En una relació preciosa que no cabia dins dels seus esquemes, jo m’hauria conformat a viure al marge d’allò que ells anomenaven normal, però en Daniel s’havia proposat fer-me la vida impossible. I em seguia quan quedàvem a l’hotel, i fins i tot alguna vegada havia amenaçat en Morna, que amb més paciència que un sant, i coneixent la seva història, intentava enraonar-hi. Impossible. Una nit, mentre dormíem, va entrar a l’habitació a les tantes de la matinada, i ens va fotografiar. Quan en Monra es va despertar i el va trobar als peus del llit rient i enfocant-nos, va saltar damunt seu i li va prendre la càmera. El meu germà, posseït, li va etzibar una empenta. Torna’m la càmera. En Monra feia esforços per contenir-se; si jo no hagués esclatat a plorar tapada amb els llençols, segur que li hauria trencat les dents i obert el cap. Torna’m la càmera. I una merda! Torna’m la càmera. Que et donin pel cul! Sé qui ets, li va dir el meu germà, i en Monra ja en va tenir prou i d’un cop de puny li va trencar el nas i el va fer caure contra la moqueta, que ràpidament es va omplir de sang.

La Cèlia es va eixugar els llavis i va mirar-me. Esperava de mi alguna resposta que jo no tenia. Havia pres notes i la decisió, sense que ella ho sabés, de convertir el personatge d’en Daniel en algú que torna de la guerra ferit, però que amb els dies millora, no aquella mena de dement que em descrivia ella.

—Durant un temps ens vam deixar de veure. Em feia por pensar que en Monra desapareixia per culpa del meu germà. Viatjava molt i a Barcelona hi tenia les seves coses.

—Les seves coses —vaig interrompre—, vol dir que tenia dona?

—No l’hi vaig preguntar mai. No necessitava saber-ho, no calia parlar-ne. Ell em va prometre que ho arreglaria tot i que quan arribés el moment seria sincer. Em podria haver dit el que hagués volgut. Estava malalta per aquell home vulgar. L’enyorava molt. Moltíssim. Va esperar que les aigües es calmessin. I un vespre em va tornar a trucar. Ho recordo perquè jo rellegia el llibre de contes que m’havia regalat. Quan vaig sentir la seva veu, quasi vaig saltar d’alegria; vaig haver de dissimular perquè en Daniel, que era a l’habitació del costat, no ho descobrís. Em sentia com si fos la nit de Reis. Vaig demanar un taxi i vaig córrer cap a l’hotel. A l’habitació de sempre, dos trucs, la porta oberta, Billie Holiday i en Monra que fumava, mirant a la finestra. Aquella nit em va dir que ho havíem de deixar, que no havíem de veure’ns més, que tot plegat era una bogeria, que volia ser… I just quan estava a punt de pronunciar les pitjors paraules que s’han inventat, van trucar a la porta. No era el servei, era en Daniel, que m’havia seguit. Quan va entrar, tremolant, va treure un revòlver de sota la jaqueta i ens va apuntar a tots dos. Sou uns desgraciats. Estava completament embogit. Sou uns desgraciats. Va assenyalar en Monra. Agenolla’t, li va ordenar. Em vas trencar el nas, vull que em demanis perdó. En Monra em va mirar dolgut i va acotar el cap. De genolls, demana perdó. De genolls, va disculpar-se. Jura’m que no tornaràs a veure mai més la meva germana, jura-m’ho! L’hi va jurar. Començava a divertir-se. Deixa-ho, Daniel, si us plau, deixa-ho, li vaig suplicar, i em vaig apropar a ell, molt a poc a poc, perquè deixés d’apuntar-nos.

La Cèlia tornava a la realitat i mentre bevia d’un got d’aigua em mirava confosa. No sabia si el mareig o els remordiments la frenaven. Es va quedar una bona estona en silenci. Amb el relat a mitges, dubtava si aquell era el final definitiu: tots tres en una habitació d’hotel, els amants agenollats davant el pobre infeliç d’en Daniel.

—Aquesta història hauria d’haver acabat aquella nit. —El to era més seriós i menys nostàlgic—. Hi he pensat un milió de vegades. En Daniel m’hauria d’haver clavat una empenta i en Monra aleshores hauria aprofitat el moment per saltar damunt seu, per reduir-lo, per prendre-li el revòlver. Tot hauria estat un accident, legítima defensa. L’arma s’hauria disparat, jo estaria a terra, confosa, sense entendre res, la baralla s’hauria precipitat, tots dos lluitant entre els mobles, i l’arma llavors s’hauria disparat per segon cop, i aquesta vegada el tret travessaria el pit d’en Daniel, que moriria en silenci. Moriria de cop. Això és el que hauria d’haver passat, Raimon. En Monra m’abraçaria, tacat de sang, i tu ara al cap de tants anys no em jutjaries, perquè podries entendre que la seva mort era el millor per a tots tres. No era tan complicat, es tractava de treure’l de matinada de l’hotel, tapat amb un llençol, directe al pàrquing i tancat al maleter. El món, aleshores, no era com avui, que hi ha càmeres per tot arreu. Ningú no trobaria a faltar el meu germà, i jo trucaria a casa la setmana següent per comunicar als pares que en Daniel s’havia perdut, que havia marxat de casa i que no sabíem on era. Secretament m’ho agrairien. Conduiríem hores per carreteres secundàries i allà al mig del no-res, en plena nit, ens desfaríem del cos. Però no va ser així.

Si a fora, al jardí, plovia, allà dins, a l’habitació, l’aire era espès. No volia prendre notes. De fet, si hagués pogut hauria esborrat l’última hora de la seva vida. Retenia les seves paraules com si fossin imatges. Però entenia que aquell exercici de ficció era un avís per a navegants. La Cèlia es va treure un mocador de la butxaca i es va eixugar unes llàgrimes que no tenia. Em va mirar desconsolada.

—Aquella nit ens va humiliar i se’n va anar d’aquella habitació. Vaig entendre per la reacció d’en Monra que allò s’havia acabat. El meu germà o ell. No el tornaria a veure mai més. Tenia raó… Per què havia de carregar jo amb la maldat d’en Daniel? I saps què? Vaig triar. A la vida s’han de prendre decisions i cada decisió té un cost d’oportunitat. El meu cost era que el meu germà, que havia mort durant la Guerra Civil, descansés en pau una vegada per sempre, i així ho vam fer.

No sabia si preguntar-l’hi, però si érem allà tots dos, si s’havia atrevit a explicar-m’ho, jo havia d’anar fins al fons, encara que fos dolorós o mentida.

—Cèlia… —La veu em tremolava—. I com ho vas fer?

—Ho vam fer plegats. En Monra i jo. Junts. No va ser gens complicat. El vam enverinar. Jo cuinava cada dinar i cada sopar, i com que sabia que en Daniel llençava la medicació a la tassa del vàter, li vaig administrar dosis de raticida a la sopa, als bistecs, a l’amanida. Vaig ser curosa, vaig ser pacient. En Monra, gràcies a un amic, sabia quina quantitat exacta calia per no cridar l’atenció. Ell coneixia molta gent, ell em deia no t’amoïnis. I quan parlava d’en Daniel, no l’esmentava mai pel nom, sempre deia el teu germà malalt. El meu germà malalt es cruspia els plats amb deler. I l’agonia va trigar menys del que esperàvem. Al cap de dues setmanes va morir. No li van fer autòpsia. El van enterrar, el vam plorar l’estricte i necessari que marca el protocol, pares inclosos, i en Monra i jo vam seguir estimant-nos, sense cap llosa, amb més delit i més fúria que mai…

La Cèlia se’m va acostar amb la cadira de rodes.

—Encara vols escriure la meva història?

Per què no hauria de voler-ho fer? Era la seva història, tenebrosa, d’acord, però jo només era un simple escrivent. Un traductor de negre sobre blanc. Poca cosa més.

—Sí.

—Estic molt cansada. M’alegro que vulguis continuar. Necessitava que ho sabessis…

L’Íngrid, sempre providencial, va obrir la porta. Era l’hora. La Cèlia va engegar la cadira de rodes i se’n va anar silenciosa pel llarg passadís. L’Íngrid em va posar una mà a l’espatlla.

—Ja t’ho ha explicat?

—Sí… Tu coneixes la història?

—Jo ho sé tot, Raimon.

I va fer una ganyota per treure-hi importància. Amb un gest molt amable em va acompanyar a la porta, vàrem travessar les habitacions perfumades i no recordo de què vam parlar. No era important. L’únic que recordo és la ficció del meu cap demanant-me, exigint-me que li proposés d’anar a sopar. Que ho intentés, que com a mínim ho intentés i, si em deia que no, una petita broma i adéu. No era la fi de la humanitat.

Ella hauria obert la porta, em donaria un paraigua i diria previsora:

—Quan has sortit de casa, segur que feia bon temps. —Em picaria l’ullet amb la musicalitat de les seves frases.

—Vols que sopem? —Només eren quatre putes síl·labes.

—Què? —respondria, com si no ho hagués entès bé.

—Sopar. Acostumes a sopar?

—Sí. Quasi cada dia.

—Com jo! Podríem, ja que ho fem cada dia, compartir-ne un, no?

—Me pareix bé.

—Demà?

—Te dic coses.

I tancaria suau la porta. M’hauria dit que sí.

Jo també sé reescriure l’existència. Era fantàstica, aquesta escena, amb humor i complicitat. Hauria volgut que fos d’aquesta manera, ella obrint-me el paraigua, mirant-nos xops sota la pluja, com una comèdia romàntica de merda. Però no va poder ser. La Cèlia, abans de marxar enllà del passadís ho va proposar: «Estaria bé que sopéssiu junts una nit». Semblava més una ordre que una proposta. I tots dos, vermells i confosos, vam dir que sí, el seu sí més prudent que el meu.

I què? M’era igual.

Soparia amb l’Íngrid.

Ningú no em va impedir que tornés a casa amb un somriure desafiant la pluja, saltant pels carrers; estava convençut que podia amb tot, des de Collserola fins a la Barceloneta.

Soparia amb l’Íngrid.

Al bloc de notes vaig apuntar: «La gent mor, la gent mor contínuament, les guerres destrueixen vides, els germans es maten, París és un invent dels francesos, però el món encara val la pena». Quina merda de frase, quant trigaria a esborrar-la?

Soparia amb l’Íngrid.