[K]

—Ja t’ho he explicat tot.

La Cèlia em mirava des de l’altra punta de l’habitació. Mentia, encara havia d’explicar-me un munt de coses, però no volia posar-m’ho fàcil. De cop i volta semblava enfadada. Potser enfadada no era la paraula, potser amoïnada. Jo havia arribat cinc minuts tard, atabalat i suat i amb presses, però venia amb ganes de seguir treballant, de fer bé la meva feina, duia unes quantes pàgines escrites —sobretot el principi de la biografia— i altres pàgines plenes d’apunts. No va voler mirar-se res. Havia perdut l’ànim. Mirava el jardí i tenia un posat absent, com si el seu cos fes el sacrifici de ser allà, al meu costat. La llum que entrava pels vidres era cendrosa, i la Cèlia va mullar-se els llavis amb un te que fumejava damunt de la taula. En una altra ocasió hauria parlat amb l’Íngrid, si fos allà hauria sabut què dir-me, calmar-me, ella sabia com tractar aquella dona, però l’Íngrid també havia desaparegut d’aquella casa sense deixar ni rastre.

—M’agradaria fer-te unes quantes preguntes més, si et sembla bé.

—Pots preguntar-me el que vulguis, Rai, però res del que et pugui explicar valdrà la pena.

—L’última vegada que vam xerrar…

I no em va deixar acabar la frase.

—M’havia tirat al jardí i m’havia trencat l’esquena.

—Sí…

—El que ve després és diferent. És una altra vida. No sé si val la pena que sigui explicada.

Va respondre sense mirar-me. Tenia els braços encreuats. Encara que sembli mentida l’entenia, avui no era el dia, em vaig apropar a ella i vaig seure al seu costat.

—Potser tens raó, Cèlia. —Vaig procurar parlar en un to de veu més amable—. Però potser no. Potser t’equivoques i la història que comença després d’aquell accident val la pena.

—No va ser un accident.

Em va tallar en sec i va entendre pel meu silenci que jo estava disposat a ajudar-la, però que si m’empenyia molt lluny d’ella no faria cap més esforç. Va girar la cadira de rodes i va intentar somriure.

—No es va quedar amb mi, en Monra. Quan em va venir a veure a l’hospital, m’ho va prometre tot, suposo que la culpabilitat és traïdora. Tot. Em va dir: «Només imaginar que no hi ets m’agafen tots els mals». Em va dir: «Quan ho vaig saber no podia creure’m que fossis tu». Ell va continuar amb la seva dona. Va fer ben fet. Van formar una família, crec. I cada setmana em venia a veure. I si podia, a les vacances, s’escapava i venia més sovint. No sé què es va inventar a casa, potser que era de la família, una cosina segona, no ho sé… Vaig perdre les cames, però vaig guanyar una mica d’ell. M’agradava molt veure’l. I quan era aquí, com ara tu, assegut, li demanava que em toqués les cuixes. Jo no sentia res, però només d’imaginar-m’ho m’excitava. Em trucava quasi cada dia, tant se valia l’hora que fos. L’hi vaig agrair, a la meva manera. Que no sé quina és… callant. Jo no deia res, em conformava amb aquelles estones, que per a mi eren engrunes. Però em vaig equivocar. Molt.

—Per què?

—Perquè no vaig ser la protagonista de la meva vida. Vaig decidir que algú altre fes i desfés per mi, perquè vaig creure que potser perquè era una dona, no ho sé, potser perquè ja no era tan jove ni tan forta, no tenia el dret de voler-ho tot, de ser feliç, de fer esclatar el que calgués. Era una altra època. Per això em va agradar aquell conte teu de l’actor. L’escolto sovint. El recordes?

—Sí, és clar.

—Com era?

Quin remei.

He pensat que contractaré un actor perquè em visqui la vida que no m’interessa. Si cal faré un càsting, algú de la meva edat, que se m’assembli. La vida que realment val la pena és curta, la resta de vida són llargues estones espantoses. A la feina, per exemple, hi anirà el meu actor i dirà a tot que sí, dinarà amb els companys de feina, que no suporto, i també farà hores extres. Després quan arribi a casa m’explicarà com ha anat el dia. I a les reunions familiars assajarem abans els quatre comentaris de sempre i podrà anar-hi amb totes les garanties. Fins i tot li demanaré que es faci la revisió mèdica per mi, que acompanyi la meva dona quan vol anar al teatre, o a sopar amb els amics. Potser arribarà el dia, ja ho sé, que l’actor, sense saber com, un gest, una paraula, s’apropiï de tot allò que és meu. Els amics, els amors, casa meva. No em fa por. Anhelo aquest dia, perquè llavors, sense que ningú no ho sàpiga, podré començar la meva vida, la que sempre he volgut.

La Cèlia es va quedar amb els ulls tancats, escoltant-me amb molta atenció. I quan vaig acabar, els va obrir com si es despertés d’un llarg son.

—Exacte… Doncs això és el que m’ha passat a mi, Rai. Però sense necessitar contractar cap actor… Una vida que quasi no he viscut.

Va beure un glop de te, que ja no fumejava.

—Et puc fer una pregunta?

—És clar, Cèlia. A més, les fas sense demanar permís.

No va somriure.

—Em vaig enamorar de la persona equivocada. Creus que ell, en Monra, ho podria haver fet millor?

—Millor?

—Haver fet les coses d’una altra manera —va matisar.

—Sí, és clar. —Vaig respondre el que la Cèlia necessitava sentir.

—M’agrada que ho diguis. A vegades penso que no.

—Vols que ho deixem per avui?

—Estic molt cansada, sí.

—Ah, una última pregunta. —La idea em va venir de cop com un llamp; la Cèlia em va mirar, expectant—. Qui és aquest home?

Li vaig ensenyar la fotografia de l’home del bigoti que sortia amb la motocicleta i ella al darrere seu, el mateix home que després apareixia a les festes. Va fer cara de no entendre res. Va agafar-me el telèfon i vaig ampliar la imatge.

—Qui és? —vaig insistir.

—No ho sé. Estic molt cansada, Raimon.

Era evident que no era el dia. L’última sessió havia estat molt intensa. La Cèlia s’havia buidat, havíem treballat molt més del compte, i jo necessitava encara una mica més de temps per gestionar tota aquella informació: un amor no correspost, un germà boig per culpa de la guerra, un assassinat, un intent de suïcidi, la vida d’aquella dona era un culebrot de migdia. Faria res de bo amb tot allò? Què podria escriure? Les primeres pàgines que havia escrit em semblaven infectes. Sort que la Cèlia no les havia llegides. No és el que expliques, és com ho expliques. M’ho repetia sovint perquè la frase formava part de tots els manuals de cursos d’escriptura. Tot està explicat, res no és original, no cal que ho intentis, des de l’Odissea d’Homer fins al Frankenstein de Mary Shelley. Nosaltres només podem donar-hi el nostre punt de vista, manegar-nos-ho com puguem, aquesta és la clau, des d’on ho expliquem, si som honestos o no, si ens comprometem fins al més profund de les paraules, fins a l’essència màxima de la síl·laba. Tenia una bona història, o això és el que em pensava, i amb les hores gravades, més la dosi justa d’imaginació, la Cèlia no tindria cap queixa, però a mesura que la coneixia menys m’interessava la història i més ella.

—Ho tinc tot a punt per al cap de setmana.

Va veure la meva cara de circumstàncies.

—Te’n recordes que vam parlar de marxar un cap de setmana junts i allà acabar tota la feina?

—Sí —vaig mentir.

—Marxarem aquest cap de setmana, et va bé?

—Sí. —Vaig dir la veritat.

—Saps on anirem?

—On?

—A la muntanya. És un lloc molt important de la meva vida.

Entesos.

Després em va acompanyar a la porta. M’havia fet venir per a res. Però entenia que això també formava part de la meva feina, fer-li companyia. Ja no li explicava anècdotes, del primer dia fins avui el nostre tracte havia canviat. Va venir la dona del servei i ho vaig aprofitar, era el moment i el lloc per preguntar-li per l’Íngrid. Des de la nit que havíem dormit junts que era com si no hagués existit. Va aturar la cadira de rodes. No sabia què dir-me, però tots dos teníem clar que la pregunta tard o d’hora apareixeria. Segurament va tenir la temptació de no respondre’m, ho podia fer, però s’hi va atrevir.

—Fa dies que no ve.

—Sí, abans sempre era ella qui venia i m’acompanyava. M’anava molt bé parlar-hi, m’ajudava —vaig aclarir, prudent.

—Vau sopar, oi, l’altra nit?

—Sí. —La Cèlia oblidava el que li interessava.

—I com va anar?

—Bé… —No podia resumir-ho de cap altra manera.

—Bé, només?

—Sí, suposo.

—No us ho vau passar molt bé? —No eren preguntes, eren ganivets esmolats. I com que jo no vaig trobar cap frase per complaure-la, la Cèlia va continuar—: Ha deixat la feina, Rai. Va recollir les seves coses, va cobrar el que havia de cobrar i se’n va anar. No t’ho ha dit?

No vaig respondre.

—És estrany.

Em van doldre la pregunta i la resposta.

—Era molt bona noia, però aquesta feina li anava massa… —Es va frenar abans de dir vés a saber què. El to en què havia pronunciat bona noia ja era prou feridor—. Ella volia una altra cosa, no la culpo, és normal. La gent jove ha de tenir ambicions. I, arribat el moment, vam arribar a un acord. Va marxar, sí. No sé on és ara.

Entesos.

Quan ja era al jardí, la dona del servei em va cridar. Raimon! Des que l’Íngrid no hi era no teníem cap canal de comunicació. No ens podíem dir res. Seguir els horaris pactats el primer dia i anar fent. L’Íngrid era la nostra intermediària. La dona del servei, esbufegant per la cursa, em va dir que quedaríem divendres a les cinc de la tarda al jardí per anar-nos-en de cap de setmana. Dos dies i mig tancat amb aquella dona. Només de pensar-ho em fatigava.

—Dice la señora Celia que si quieres puedes traer a tu hermano.

Vaig fer que sí amb el cap i mitja volta. La dona va tornar cap a casa, que l’esperava la Cèlia a la porta. ¿Qué te ha dicho? Vaig aixecar la mà per acomiadar-me. De cop i volta, el cel s’havia aclarit i feia un migdia lluent. Vaig tornar caminant. Em vaig entretenir mirant la gent pel carrer. Em semblava la feina més bonica del món. Mirar. Quan obrís la porta de casa, refugiat a la seva habitació trobaria en Blai, sense afaitar, o potser escarxofat al sofà mirant la televisió. Li diria que s’aixequés, que hauríem de fer alguna cosa, que no es podia quedar tot el sant dia allà, però ell no em respondria. Ni mu. Dinaríem junts i en silenci, i en acabar la migdiada, fent el ronso, cap al cementiri de les Corts.

Els cementiris sempre m’han semblat llocs de pau. M’agrada anar-hi quan fa bon temps. Passejar tranquil, observar els xiprers i la seva arquitectura precisa i ordenada, mirar les fotografies de la gent, els noms, les edats. Si t’hi fixes, la gent mor molt més jove del que creiem.

—Saps què vol dir cementiri, Blai?

—No.

—Dormitori.

La resposta li era igual. Ens vam aturar a mig camí per comprar un ram de flors. Sempre que anàvem al cementiri canviàvem les flors als pares. Margarides i gira-sols. Era una llarga discussió amb el meu germà, perquè jo li deia que valia més comprar-ne de plàstic i deixar-nos d’històries, però ell no ho volia. I era tan tossut que a vegades millor no dur-li la contrària i descansar. Quan vam arribar al nínxol dels pares, en Blai va treure el telèfon.

—Em po-pots fer una foto, amb ells…?

—Com?

—Em-em faria mol-mol-ta il·lusi-ó!

Vaig esbufegar. La imatge era patètica i tendra. El meu germà de cinquanta anys amb la gorra del Barça i un somriure d’orella a orella aixecava el dit gros mentre rere seu hi havia el marbre amb els noms inscrits, la fotografia dels pares i les flors noves.

—Ha que-quedat bé? La-la puc pe-penjar al Facebook?

Aleshores sempre fèiem el mateix. Ens assèiem davant d’ells i llegíem un poema que al meu Pare li encantava. La Mare mai no va llegir poesia. Deia que era massa complicada i que no l’entenia. Ella no perdia el temps amb aquestes coses. El Pare, en canvi, al seu estudi tenia tot un prestatge de llibres de poemes amb noms d’autors desconeguts, i de tant en tant m’hi deixava tafanejar, i me’n recomanava algun; no n’hi havia gaires, però aquells dels quals em deia «llegeix-lo a poc a poc i, quan l’acabis, torna’l a llegir» eren magnífics.

Després d’una bona estona en silenci davant de la làpida, en Blai els explicava com anava el Barça a la lliga i què havíem fet els últims mesos.

—Els ex-explico què ha passat amb la-la feina?

—Vols fer-ho?

—No.

—Doncs no cal.

Llavors el meu germà deixava escapar una llarga expiració; buidant els pulmons, es girava cap a mi, em col·locava una mà a l’espatlla, com si em donés permís, i sempre em demanava (tartamudejant) els mateixos versos que jo havia llegit a l’enterrament del Pare i que quasi ningú no va entendre. Allò era el nostre ritual, feia temps que havíem deixat de creure en Déu i només ens quedava la memòria i fer-nos companyia.

«Do not go gentle into that good night», de Dylan Thomas.

Li’n llegia les tres últimes estrofes, que eren les seves preferides.

—No l’entenc pe-però és un poe-ema molt bonic —deia en Blai, i així donàvem per acabada la cerimònia.

Vam sortir passejant l’un al costat de l’altre. El vespre començava a devorar la tarda. Aquell sempre era el millor moment per xerrar. Xino-xano. Perquè no ens miràvem als ulls, perquè en aquella posició tots dos estàvem disposats a parlar i sobretot a escoltar-nos, i perquè caminant tot semblava més diàfan.

—Per què vas ma-matar el gos d’en Sergi, Rai?

Gol.

El vaig matar perquè tenia molta ràbia dins, perquè la vida em sembla injusta i catastròfica, Blai, perquè no podia trencar-li la cara al teu company, perquè estaves indefens, sempre ho has estat i des que els pares no hi són jo també estic indefens, perquè a vegades ho engegaria tot a la merda, perquè hi ha poques coses que valguin realment la pena, perquè em pensava que no ho veuria ningú, perquè els gossos em fan pànic, perquè no vaig pensar en les conseqüències, perquè potser no sóc tan bona persona.

—No ho sé, Blai. Em vaig equivocar. Tots cometem errors.

—Te’n recordes quan el pa-pare ens explica-cava que la mort no exi-xistia? Tu en vas fer un conte.

—Sí.

—M’a-agrada aquell conte. Què creus que-que pa-passa quan ens morim?

—No ho sé… que desapareixem. I ja està. Res més.

—Has pensat què vols que-que facin amb tu quan et-et moris? Jo sí. Vull que m’en-enterris a-al mig d’un bosc. No sé quin, el-el més maco que trobis.

—No es pot, Blai.

—Per què?

—Perquè és il·legal. Per alguna llei de salubritat, suposo… Però et poden cremar i llençar on tu vulguis.

—Doncs a-això.