EL CONTE DE LA MORT

A Rússia, on desemboquen el riu Zagustai pel nord i el Tsagaan-gol pel sud, hi neix el riu Bain-gol. Cap a principis de novembre, quan la tardor ja ha avançat i el vent escombra els boscos, el llac Gusinoye es gela fins a convertir-se en una pista infinita.

Un podria construir-hi una casa durant uns mesos i intentar, lluny de tot, ser una mica feliç. No és fins a finals de maig que els rajos esclaten i l’aigua torna a brollar, com una font nova que omple de vida els camps del voltant.

Vora el llac de Gusinoye, des de l’eco remot dels anys, els homes avançaven lentament pels dies, descalços al principi, amb l’esquena cremada i les mans feixugues de treballar la terra. No tenien tantes preocupacions. Els seus ulls a la vora d’aquell petit oceà coneixien tot el que necessitaven. Només els calia pescar, cuinar, dormir, abrigar-se a l’hivern, refrescar-se a l’estiu i potser la mica de tendresa als vespres per anar tirant.

De la mort no en sabien res, ningú no els havia parlat de la mort, de com era, dels seus costums, de la seva olor, del seu vestit menut de llums, de les seves paraules preferides. No sabien reconèixer la seva presència rondant les cases. La mort, qui sap, potser era una llegenda que només coneixien els més vells de cada regió, una remor llunyana que tancaven als soterranis, a les habitacions que acumulaven pols, abans de sortir corrents per enterrar la clau enmig del bosc, en un clot profund que travessés la terra, i que d’aquesta manera la mort no es pogués escapar.

Les dones més sàvies no en parlaven mai perquè només elles guardaven la certesa que la mort rondava els cossos que la sabien. Els qui no la coneixien, descreguts i immortals, posseïen el millor antídot: la ignorància.

Calia no saber que existia la mort per poder viure, potser per sempre.

Però, és clar, ningú no pot conservar un secret com aquest, encara que la supervivència hi estigui en joc. I un vespre la dona que vigila els ramats va mig confessar un rumor que havia sentit al seu home, que a la taverna va fer un comentari desafortunat a la mestressa, que aquella mateixa nit, i sense acabar-ho d’entendre, va repetir a la seva filla, que morta de por (valgui la redundància) el digué al seu promès tot passejant pel bosc, i aquest va preguntar sobre el tema a uns quants amics que, incrèduls, no volien saber-ne res. I, com si fos una grip, o els polls que sobreviuen de cap en cap, la notícia va encomanar-se per tot el poble.

Tothom ho sabia, però fingien per protegir-se, com si aquesta impostura els pogués salvar.

I un matí, a la festa major del poble, quan els cavalls desfilaven, quan les noies ballaven i els homes bevien enmig de les places, un adolescent amb quatre pèls al bigoti, descarat i desafiant —potser va ser l’alcohol, que l’embriagava fins al ridícul—, va alçar-se al bell mig de la plaça, a la tarima on la gent feia proclames, i va cridar amb la veu mig trencada:

—La mort! La mort! És aquí. Ha vingut!

El silenci de cop i volta era de foc. En aquell llac gelat, les paraules que havia pronunciat aquell nano després d’empassar-se l’enteniment van esquerdar els carrers com un terratrèmol.

L’orquestra va deixar de tocar.

Tothom es mirava.

Les dones, esverades, van fer córrer la canalla cap a casa, als amagatalls, a les habitacions tancades amb pany i forrellat on anys abans havien intentat segrestar la mort.

Dos homes van fer baixar a espentes aquell nano, i la festa va esvair-se, com s’esvaeix la boira les nits d’estiu. El fred cremava les cases, cremava les cares, cremava la por d’aquells habitants minúsculs i vulnerables de Gusinoye.

L’endemà al matí van trobar el cos del pobre nano llençat al riu amb dues ganivetades al pit. La gent, però, sabia que era massa tard.

Tot és ara i res.

Les autoritats van reunir-se, van resar, i van portar ofrenes als seus déus. Però els déus no responen mai. Des de l’instant que el nano havia assenyalat la mort davant de tothom, ella —gelosa com és— va néixer a dintre seu, com va néixer també dins de cada cos, dins de cada òrgan, dins de cada cèl·lula, dins de cada partícula d’aquella pobra gent.

I quan la mort se’n va cansar, quan la mort va morir lentament ben endins de cada individu d’aquell poble perdut de Rússia, allà on desemboquen el riu Zagustai pel nord i el Tsagaan-gol pel sud, de mica en mica tots, l’un darrere l’altre —vells, homes, dones i criatures—, van desaparèixer per sempre.