[J]

Quina és la millor manera de començar una història? Les bones històries no comencen, simplement hi són i es barregen amb la resta sense que un se n’adoni. Quina és la primera frase que ha de tacar de negre la pàgina en blanc? Buscar una sentència colpidora, una imatge que subtilment entri pels porus, que taqui les retines, que s’infiltri a dins nostre, i que es barregi amb les neurones fins a fer-les ballar. Recordava les frases dels llibres que m’havien marcat més. Les podia recitar de memòria. Però potser la primera frase no és la més important, tothom pot recollir el misteri de dues paraules que s’ajunten i són insòlites; on de debò t’ho jugues tot és a la segona frase. Aquella que sembla passar desapercebuda a l’ombra. No es tracta de ser brillant en cada oració, sinó de ser directe i senzill, de trobar la mesura justa, l’adjectiu precís. La porta és verda. I després, si un pot, descansar una mica.

Havia avançat unes quantes pàgines més de la biografia. Però continuava encallat en el començament. Allà on el lector sospesa la balança del seu temps per saber si val o no la pena continuar.

Tenia cinc principis per a la novel·la de la Cèlia. (La meva —ja no cal que en parlem més— quedava arraconada qui sap si per sempre).

1. Poc es podia imaginar la Cèlia que aquella felicitat compartida en una habitació d’hotel no duraria per sempre.

Dubtava sobre l’ús de la primera o de la tercera persona. I, rellegint-la amb atenció, ja desvetllava una tristesa que no ajudaria a la lectura. Potser podia recrear-me més en l’alegria de tots dos. Deixar-los més estona ballant a l’habitació, que s’emborratxessin.

2. És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu.

Aquesta era la que menys m’agradava i la vaig descartar guixant-la amb el bolígraf vermell.

3. Vaig tenir la sort d’enamorar-me de la persona adequada.

Massa fluix, ho sé. I tantes vegades m’havia dit la Cèlia el contrari que començar així semblava més un desafiament, una broma privada, de mal gust, que no pas un encert.

4. En Monra / aquell home m’havia estat mirant / m’havia clavat la mirada, des que havia entrat a la cafeteria.

Tenia diferents opcions per començar i cap no em feia el pes. Potser repartiria els principis (excepte el segon) per diferents capítols al llarg de la novel·la.

5. Ho tenien tot a favor, eren joves, vivien a París, tenien les il·lusions a flor de pell i els vespres que podien s’enfilaven damunt d’aquell llit atrotinat per ballar aferrats una cançó de la Billie Holiday.

I mentre jo em discutia, com un imbècil, amb els adjectius i les paraules repetides o les incoherències del text, en Blai va arribar a casa carregat amb una caixa plena de regals que li havien fet —la majoria manualitats— els (ex)companys de feina. Ha anat bé? No se’l veia gaire emocionat. Mira. Em va ensenyar les fotografies que s’havien fet pel comiat. I això què és? Un llibre del Barça ple de dibuixos i de dedicatòries. S’havia abraçat amb tothom, fins i tot amb en Sergi, i s’havien promès que si arribàvem a la final de la Champions instal·larien una pantalla ben grossa al magatzem i hi podria anar.

—Tu-tu creus que a-aquest any ju-jugarem la final de la Cham-champions?

—Blai, mentre continuï aquesta junta, ja saps que no.

Fèiem tard. Havíem d’ordenar el pis, acabar de recollir la roba estesa i fer les bosses per anar cap al famós refugi de la muntanya. El que més amoïnava en Blai era si hi hauria wifi. Suposo que sí, li vaig dir, perquè deixés de donar la tabarra. No vam fer cas del rellotge, cadascun capficat en les seves cabòries i, és clar, no teníem excusa quan la Cèlia va protestar.

—Feu tard. —Duia ulleres de sol i estava asseguda al seient del darrere d’un monovolum Mercedes-Benz classe V.

Ens esperaven al jardí de casa amb el cotxe a punt.

Només eren deu minuts. Ens havíem entretingut als ferrocarrils, en Blai no coneixia aquella part de la ciutat i, mentre pujàvem, amb passes lentes i feixugues, volia aturar-se en una botiga de còmics, m’assenyalava balcons i comptava banderes, badava o no parava de fer-me preguntes. Li aniria bé que li toqués una mica l’aire, desconnectar de la ciutat.

—Deu minuts. Però tard —va repetir la Cèlia.

Si tot era tan urgent, ja podien haver vingut a buscar-nos. El xòfer era un home d’uns cinquanta anys, calb, prim i amb les mans grosses. Home de monosíl·labs i para de comptar. En Blai i jo arribàvem suats i esbufegant. La dona del servei ens va ajudar amb les bosses i les va carregar al maleter.

—Blai, mi hermano… —Vaig fer el gest de presentar-los sense adonar-me que la dona del servei per a mi sempre havia estat la dona del servei i no tenia cap nom.

—Soy Dolores.

—En-encan-tado.

La Cèlia volia que jo m’assegués al seu costat, però abans de pujar va fer un gest al conductor i li va demanar a en Blai que s’acostés. Ella és la senyora Cèlia, te n’he parlat a casa, treballo per a ella.

—Tu ets el famós Blai.

Famós és un adjectiu que va descol·locar el meu germà.

—Com estàs? Tenia moltes ganes de coneixe’t.

—Bé…

—Vull mirar-te. Puc? —li va demanar la Cèlia.

En Blai, dret davant de la porta del cotxe, em va fer un gest buscant l’aprovació, i jo, sense dir res, vaig fer que sí amb les celles. Ella, com la primera vegada que m’havia vist, amb la mà esquerra li va acaronar la cara, molt a poc a poc: el nas, els ulls, el front. En Blai restava quiet com una estàtua i, en acabar, la Cèlia va somriure afectuosa.

—Tens les mateixes faccions que el teu germà —va concloure.

Quina manera de començar el viatge. La Dolores era la copilot; jo seia amb la Cèlia, que em va agafar la mà per saludar-me, i en Blai, darrere de tot, va treure l’iPad i amb els auriculars va començar a enfilar caramels, llaminadures al país de la xocolata. Vés mirant endavant o et marejaràs. Només hi faltava l’Íngrid.

—On anem?

—A una casa rural. Allà tindrem tota la tranquil·litat del món. Respirarem una mica d’aire pur i podré acabar d’explicar-t’ho tot, i ja tindràs tota la informació que necessites… i després…

Va deixar la frase inacabada volgudament.

—Després, què?

—Després et tocarà a tu. Serà el moment d’escriure la història.

El camí va ser plàcid. No vam parlar gaire. Ens ho guardàvem per al cap de setmana. Jo em vaig adormir a la sortida de Barcelona. Per a mi tot el que hi havia a fora de la ciutat era indescriptible. Mai no havia tingut la capacitat de saber distingir el món fora dels grans edificis i els carrers cimentats. Abans de caure en un son profund vaig fer un repàs mental: en Blai sense feina, jo amb els contes, les classes, uns petits ingressos del pis que teníem llogat i la pseudobiografia. Quan era petit, abans d’anar a dormir, sempre resava. Ho feia perquè a l’escola m’ho havien ensenyat. D’adolescent el capellà més jove ens deia que no calia prendre-s’ho al peu de la lletra, que resar volia dir parlar amb Déu i que parlar amb Déu volia dir reflexionar. Per això, d’adolescent reflexionava abans de masturbar-me, abans d’anar a dormir. Havia de seguir aquest ordre, no podia primer masturbar-me i després reflexionar. El premi era tocar-me. Però amb els anys vaig abandonar el plaer i vaig començar a reflexionar com els adults, és a dir, a fer números. Cada nit, com un ritual d’oficina, comptava i descomptava els ingressos i les despeses, i quan el resultat sempre era negatiu sonava el despertador.

No va sonar cap alarma dins del cotxe, era la veu del meu germà que, de cop i volta, cridava esverat. Quasi vaig saltar damunt del seient. Havíem sortit a mitja tarda, però ja s’havia fet fosc. De lluny, els llumets dels pobles que deixàvem enrere semblaven mosquits. Què passa?

—Un gos.

—Què?

—Hi-hi ha-ha un gos.

—Un gos? On?

Havia apagat l’iPad i començava a fer el seu gest mecànic i repetit que anunciava el col·lapse del sistema operatiu.

—Està bé? —va demanar la Cèlia en un to suau i preocupat.

—Sí… m’asseuré amb ell per calmar-lo una mica. Falta gaire per arribar?

—No gaire, oi? —va exigir la Cèlia amb una mirada al conductor.

—Trenta o quaranta minuts. És una carretera plena de revolts, però aniré amb compte i reduiré la velocitat. No us amoïneu.

Em vaig treure el cinturó i em vaig asseure al costat d’en Blai.

—Què passa, tete?

Només li deia tete quan volia calmar-lo o jugar.

—He vist un-un gos.

—A la carretera?

—Sí.

—Però què feia?

—E-era un gos molt-molt gros.

Li vaig col·locar la mà a l’espatlla.

—E-era un gos molt-molt gros.

Es podia encallar en una frase i no deixar-la anar més.

—Però què feia, Blai?

—Ens-ens mirava. E-era un gos salvatge.

La Cèlia amb una mirada em va fer entendre que no havia passat res, que no havien vist cap gos, que el meu germà havia estat tranquil tota l’estona.

—Potser dormies i ho has somiat… —va afegir la Cèlia.

—No-no-no-no… No dor-dormia.

La respiració cada cop se li accelerava més. El cor li bategava furiós. Li vaig donar una mica d’aigua; quasi la va vomitar. Li vaig tocar el front, xop de suor. La Cèlia va proposar que paréssim un moment el cotxe, si hi havia a prop alguna benzinera o àrea de servei. El xòfer va fer mala cara i ho va comprovar al GPS. Podríem, sí. Abans d’enfilar la carretera més pronunciada hi havia una mena d’àrea de servei abandonada. Era un d’aquells llocs inhòspits amb dues taules de pedra, per aturar-s’hi i berenar o sopar. Podrem comprar alguna cosa? El xòfer va fer que no amb el cap.

Vam aparcar el Mercedes. Eren les set del vespre i negra nit. La Dolores li va preguntar a la Cèlia si necessitava res, si volia baixar una estona. La dona es va quedar en silenci mirant el paisatge a través dels vidres. El conductor va aprofitar l’aturada per fer un cigarret, i en Blai i jo vam sortir un moment a passejar.

—Em-em creus?

—És clar que et crec. Per què no ho hauria de fer?

El que fos perquè es calmés.

—Era un-un gos sal-salvatge, Rai.

—Al mig de la carretera? En un costat? On l’has vist?

—A la ca-carretera. Era un-un gos salva-vatge que s’escapava.

—Que s’escapava? —Ho vaig repetir perquè creia que no ho havia entès bé.

—Sí-sí-sí.

—D’acord…

—Un gos salvatge que s’escapa.

No va tartamudejar en cap síl·laba quan va pronunciar l’última frase. No va dubtar en cap lletra, en res.

Em vaig aturar uns segons. Rumiava. Vaig anar cap al maleter del monovolum i, amb l’ajuda del conductor, el vam obrir. Sempre porto al damunt ansiolítics. No perquè cregui que la vida s’hagi de resoldre amb la química (que sí que ho crec), sinó perquè tenen el poder de convertir els dilluns al matí en divendres a la tarda. I el meu germà necessitava relaxar-se, deixar que el gos fugís ben lluny, enllà de la carretera, que es perdés entre els camps negres i invisibles o, si fos el cas, que l’atropellés un camió immens a la sortida d’un peatge. Un gos salvatge que s’escapa. Ens vam asseure damunt d’una d’aquelles taules de pedra i juntament amb el Cacaolat que dúiem a la motxilla es va prendre la pastilla.

—Com van les partides del Candy Crush? —li vaig dir mentre li treia la gorra i me la posava jo.

—Ca-da vegada les pa-pantalles es tornen més-més difícils.

—Em queda bé la gorra, Blai?

Em va mirar un moment, mentre prenia una decisió.

—No. Te-tens el cap molt gros.

I va riure. Un d’aquells riures seus, tan exagerats. Després es va furgar el nas. El xòfer va encendre un segon cigarret i la Dolores va aprofitar per fer una trucada i avisar la casa rural que arribaríem una miqueta més tard.

—Saps algun acudit nou?

—Sí-sí…

—Va, explica-me’l.

—Es-es troben dos a-amics i un li diu a-a l’altre: ¿A ti-ti te gusta mu-mucho la pintura? I l’altre res-respon: Mucho, pero más-más de un bote me em-empalaga. Es de l’Eugenio, l’he se-sentit aquest matí a-a la rà-ràdio.

Jo m’hi hauria quedat tot el vespre, en aquelles taules de pedra inhòspites. Feia una mica de fred, és veritat, els cotxes passaven a tota velocitat i amb prou feines ens hi vèiem, però en Blai anava recuperant de mica en mica la calma. Un altre acudit no, si us plau. I després tornar a dins del Mercedes, i temptejar aquells revolts enmig de la foscor, i la casa rural que no arribava mai. Allò només va ser el principi del desastre. No en culpo el meu germà, al contrari, ell —el seu sisè sentit— ens va intentar avisar d’alguna cosa. Un pressentiment, aquella mil·lèsima de segon on et podries anticipar a tot, aquella intuïció que no passa pel cervell sinó per l’estómac.

No vam fer cas de res. Quan en Blai s’havia recuperat una mica, vam tornar a pujar al monovolum. Es troba millor?, es va interessar la Cèlia. Sí. El xòfer va apagar el tercer cigarret i el va llençar per la finestra. La Dolores ens va assegurar que quan arribéssim tindríem les habitacions i el sopar a punt.

Els primers minuts en Blai feia esforços per concentrar-se, per aïllar-se de la nit, dels revolts i del gos, repassava mentalment els onzes inicials del Barça a les finals de Champions. Jo li preguntava pels jugadors i ell em responia amb monosíl·labs. No era ell, alguna cosa no rutllava. Quan ens vam endinsar en una zona més atapeïda d’alzines el meu germà va amorrar el nas al vidre. Perseguia amb els ulls un ésser invisible.

—L’has-has vist?

—No, Blai… el què?

—El gos. El gos. El gos.

Érem al bell mig de la carretera, no podíem aturar-nos, no hi havia cap lloc on tornar a aparcar, ni cap àrea de servei, negra nit esquerdada pels fars del cotxe. I el meu germà es va marejar i va començar a bramar com una bèstia a punt d’entrar a l’escorxador. El gos. El gos. Blai, calma’t. El gos. El gos. Com més intentava calmar-lo, més neguitós es posava. El gos. El gos. La Cèlia es va tapar les orelles amb totes dues mans i el xòfer li va prometre que ja arribàvem. Mentia, però tant se valia. En Blai es va treure el cinturó de seguretat, que l’ofegava, i vaig haver d’abraçar-lo amb totes les forces perquè no fes cap bestiesa. No feia cas de ningú, allò era entre ell, la nit i aquell animal. El gos. El gos. El gos. El gos. Blai, calma’t. Bub-bub.

—Ja-ja està, ja ha mar-marxat…

El seu cos es va relaxar de sobte. I quan menys ens ho esperàvem va deixar de cridar. Silenci.

—Així, molt bé, molt bé…

En Blai va tancar els ulls delicadament, com si es disposés a dormir, i va xiuxiuejar:

—Patim, patam, patum… homes i dones del cap dret…