[D]

Va passar l’estiu.

I vaig acabar la novel·la al setembre.

Només em faltava el títol. Li havia donat mil voltes, i mil vegades me n’havia penedit. Una paraula? Dues? Una imatge poètica? El títol era importantíssim, però jo no sabia sintetitzar. De mica en mica, vaig perdonar, i fins i tot em van despertar un cert afecte, aquella dona i el meu Pare, disfressat d’un altre home. Els llegia i rellegia i no tenia altre remei que perdonar-los. Suposo que tantes hores compartint una frase o un adjectiu al final han de servir. Havia dedicat esforços a escriure una història digna. Havia abandonat la meva novel·la amorosa (que m’havia de dur a l’èxit), m’havia empassat la ràbia de sentir-me enganyat i, en un atac de beneïda inspiració econòmica, havia escrit un final sorprenent per al Pare. El que no havia pogut fer en vida, com a mínim que tingués la delicadesa de fer-ho a la ficció.

Quan vaig haver enllestit la primera versió del text em vaig trobar amb el gran dilema. A qui la deixo llegir? Algú de confiança i crític en la justa mesura, que m’ajudés amb els comentaris. Era un text ben curiós, amb les seves peculiaritats, perquè era una novel·la, però no era una novel·la, era una biografia, però no era una biografia, i potser alguns dels episodis més intranscendents calia preservar-los per a la lògica de tota la història.

En Blai, per la seva banda, s’havia passat tot l’estiu en una piscina del barri. No havia fet res. Posar-se moreno, jugar amb la consola i de tant en tant alguna paraula. Buscar feina? Semblava que em castigués i que fos jo qui hagués d’aparèixer amb la millor oferta del mercat. Què-què dinarem? Me’n vaig a dor-dormir. Fa mol-molta calor. No sé si em va perdonar mai que l’anés a buscar al bosc, i a vegades creia que anar-lo a buscar havia estat la manera més egoista de dir-li que l’estimava. No em deixis sol, no podré suportar-ho. Ens fèiem companyia. Fins i tot aquell estiu infernal de xafogor i ansietat, de novel·les i de piscines, els seus monosíl·labs m’ajudaven.

Vaig decidir deixar les pàgines desades (no les llegiria ningú) en un calaix durant unes quantes setmanes, el que se’n diu reposant a la nevera, i, dies més tard, tornar-la a llegir amb uns ulls nous per detectar-hi incongruències i matisar alguns paràgrafs. Sabia que tornar-les a llegir era una penitència, perquè confirmava que allò que escrivia en el fons em repugnava. Però, un matí, vaig rebre un correu electrònic de la Cèlia (des de la seva adreça); m’escrivia la Dolores. I em deia que la senyora estava molt malalta, que havia passat molt mal estiu —abusava del molt—, que ara ja no s’aixecava mai del llit i que creia que potser els disgustos li havien afectat la salut.

Vaig deixar anar un llarg sospir. Era veritat? O potser era el darrer estratagema de la Cèlia per veure’m i disculpar-se? Hi vaig rumiar. Havien passat ja uns quants mesos i jo havia enllestit la feina. Tampoc no hi guanyava res consumint-me de ràbia. Vaig imprimir les vuitanta pàgines i vaig anar cap al palauet de Sarrià.

Em sabia el camí de memòria.

A la porta, al capdamunt de les escales, m’esperava la Dolores amb el davantal pulcre i la cara greu. El jardí havia mudat de colors. Ens vam saludar afables i em va preguntar per en Blai. Todo bien, gracias. Em va fer entrar per la cuina, i després em vaig esperar al mateix saló immens, ple de quadres senyorials i finestres que donaven al jardí ordenat i plàcid, allà on el primer dia havia aparegut com una actriu protagonista la Cèlia, amb la música i la cadira de rodes. Aquell sentit de l’humor seu que em va noquejar. Ja em perdonaràs que no m’aixequi. Has vist mai ballar una vella del segle passat amb aquest estil? Sóc molt negat ballant… Pitjor que jo no ho faràs. Ara per a mi aquell lloc havia canviat completament. Era l’escena del crim. Cinc minuts i va tornar la Dolores. La señora ya está lista. Vaig fer que sí amb el cap i vaig treure de la carpeta l’enquadernació de la novel·la. N’havia fet dues còpies i havia desat l’arxiu en una memòria USB. Vam travessar el mateix passadís, vam vorejar les mateixes habitacions, abans obertes de bat a bat, ara tancades, i finalment vam arribar al seu llit. No hi havia entrat mai, en aquell lloc. Un llit de matrimoni, l’olor neta dels llençols blancs, dues finestres obertes que donaven a la part del darrere de la casa, les restes d’un esmorzar en una safata a la tauleta de nit i la Cèlia, velleta i somrient, que em donava la benvinguda.

Vaig amagar la impressió de veure-la amb els cabells blancs i la pell xuclada. Havia envellit deu anys. De sobte, la cara només eren els ulls. I els ossos havien guanyat la carn. Em va impactar descobrir la decadència tan abrupta d’aquella anciana. En cinc mesos el cos de la Cèlia havia canviat com els arbres del seu jardí. Semblava impossible que fos la mateixa dona. Ella que es podia passar hores i més hores explicant-me fins al més petit detall dels carrers de casa seva quan era petita i que podia dedicar tot un matí a xerrar d’en Daniel o del meu Pare i ara, en canvi, amb prou feines tenia forces per incorporar-se.

Em va fer un gest i m’hi vaig apropar.

No ens vam fer dos petons, li vaig ensenyar el manuscrit i va aixecar les celles de sorpresa. No s’ho esperava.

—Té, Cèlia…, aquí tens la teva novel·la.

Em va agafar la mà i me la va estrènyer fort, que traduït significava gràcies. Després d’abraçar els fulls enquadernats va mirar la primera pàgina, que estava en blanc, i l’hi vaig explicar.

—El títol sempre és l’últim que poso. I he pensat que aquesta vegada, com que és la teva història —va moure la mà dient la nostra—, el triïs tu.

Amb un esforç titànic em va demanar que acostés l’orella als seus llavis. Tenia la veu apagada.

—Per què no m’has respost ni les trucades ni els correus? —va dir.

—Perquè no podia, Cèlia, perquè estava molt enfadat i dolgut. Perquè tot el que havia viscut, tot el que recordava, de cop i volta tenia un altre valor.

M’entenia.

Em va demanar una mica d’aigua i, després de fer-ne un glop, va sentenciar:

—Els teus contes dels últims mesos són molt fluixos.

Gràcies, Cèlia.

—L’únic que val una mica la pena és aquell de les hores perdudes.

—Quin?

—El de l’home que canvia l’hora.

Vaig recordar quin era.

—Me l’expliques?

No. Però què voleu? Era una velleta agonitzant al llit de mort.

La Cèlia, com de costum, va escoltar tot el conte amb els ulls tancats. Respirava una pau inquietant quan es concentrava només en les paraules. Jo n’he perdut moltes, d’hores, va dir per a ella, i en acabar va aplaudir molt fluixet. Estava ben contenta de tenir-me allà.

—Com està en Blai?

—Surt molt poc de casa. Tot el dia juga a l’iPad.

—Vaig trucar al senyor Llovet i vaig parlar amb ell. Volia saber què havia passat, Rai.

Vaig callar avergonyit.

—Tots cometem errors.

La Cèlia comprenia el meu penediment, però ja era massa tard per al senyor Llovet. Havia matat una bèstia indefensa i ho havia fet per una venjança absurda. Ella havia intentat trobar un punt intermedi, potser col·locar en Blai en una altra feina del magatzem, més avorrida, però no treure’l de la seva zona de confort. Impossible.

—Em fa molta il·lusió que m’hagis dut la novel·la. La llegiré. La rellegiré moltes vegades.

—He fet el que he pogut amb el poc temps que tenia.

—Segur que està molt bé.

Vam callar una estona. Era un silenci còmode. Un no fer res benigne.

—Rai, sento molt tot el que ha passat. No ho he sabut fer millor.

«Tot el que ha passat» englobava massa idees. Vaig assentir. I la Cèlia va continuar:

—Però a mesura que t’explicava la meva història amb en Ramon i tu eres al meu costat escoltant-me i després te n’anaves a casa i escrivies, sentia que, encara que soni una mica cursi, tot tornava a passar. Que jo ho reescrivia de debò. I m’hauria agradat dir-te la veritat des del principi, però no m’hauries escoltat i, quan m’haguessis escoltat, no m’hauries cregut. Em sap greu. No ho he sabut fer d’una altra manera.

Tenia raó. No l’hauria escoltada. No l’hauria creguda. Hauria pensat que què s’havia cregut aquella vella per explicar-me com era la meva vida. Qui li havia atorgat aquell poder?

Durant tot l’estiu, mentre escrivia, pàgina rere pàgina, m’havien assaltat nous dubtes; sobretot dubtava de la Mare. Quin paper hi havia tingut, en aquella comèdia? Veure-la abans del bosc, de jove, hauria estat un regal per a mi. Com era aquella dona d’abans? Com es vestia? Com parlava? Què li agradava? Què la feia riure? La Cèlia es va incorporar i, com si m’hagués llegit el pensament, em va parlar d’ella.

—Era una dona molt guapa, la teva mare. Li tenia molta enveja. Una sempre creu que la vida dels altres és millor.

—Per a mi sempre va ser una dona trista.

—Per a mi sempre va viure el que jo hauria volgut. —Va beure una mica més d’aigua—. Una tarda em va venir a veure.

—Com?

La meva Mare havia descobert qui era de veritat en Mirko?

—A vegades em cansava d’estar tot el dia al jardí. La casa se’m tornava una presó. Hi ha un parc molt tranquil dos carrers més avall. Jo hi anava de tant en tant. Per no avorrir-me, sobretot a les tardes. Ella estava asseguda en un banc, mirant-me. La recordo perfectament, amb un abric blau marí i la bossa a les mans. Els cabells fins a les espatlles, i duia ulleres de sol. No sé quants dies va venir al parc. No sé quantes vegades va esperar que jo arribés… Potser aquell dia va ser una casualitat però, quan la vaig veure, se’m va gelar la sang. No esperava que la dona amb qui es veia d’amagat en Ramon no tingués cames. Li vaig demanar a la Dolores que ens deixés soles. I ens vam posar l’una al costat de l’altra…

—I què us vau dir? De què vau parlar?

—De res, Rai. No vam parlar. Vam estar quasi una hora en aquell banc verd mal pintat, amb el sol de tardor que no escalfava, i ella es va posar a plorar. Plorava molt fluixet. Jo no vaig saber què dir. Després es va eixugar les llàgrimes amb un mocador, em va mirar un segon, es va aixecar i em va dir: adéu. Adéu és l’única paraula que va pronunciar.

Potser no vaig entendre mai el patiment de la Mare. Als meus ulls només era algú que havia dimitit, no em va interessar mai el perquè. Em vaig quedar amb la façana. La cara trista, les seves pors, Rai no facis tard si surts aquesta nit; Rai, si us plau, acompanya en Blai a…, però no vaig anar més enllà. El mur que havíem construït entre tots dos ja ens servia. Era el nostre pacte. De sobte, em feia llàstima haver-la tingut tan a prop durant tants anys i que no em despertés ni una mica de curiositat. Havia cregut que el Pare atresorava totes les virtuts i ella no sabia curar-se les ferides. Quantes coses passen davant nostre, al nostre voltant i nosaltres, insignificants, no podem ni olorar-les.

La Cèlia em va demanar que abaixés les persianes i la conversa es va acabar. Bé, vam parlar una mica més de quatre foteses, del temps, de Barcelona, de la família Sobrevals, però ja no ens vam dir res. No recordo què em va explicar abans que sortís de l’habitació i no la tornés a veure. Suposo que vam parlar dels diners. Jo, falsament, devia dir que no els volia, que no havia acomplert els terminis, i ella devia insistir que sí. Segurament no va caldre que m’insistís gaire, perquè devia fer el desmenjat i vaig dir que d’acord.

La senyora Dolores em va acompanyar pels passadissos. Era inevitable recordar l’Íngrid i el seu caminar despert, perquè va ser ella qui va començar a dur-me per aquell laberint d’habitacions i de portes tancades. Es va aturar en un menjador que no coneixia i m’hi va fer entrar. No podria descriure l’espai perquè els meus ulls es van clavar damunt de la taula, on hi havia una bossa d’esport plena fins dalt de bitllets de cinquanta i vint euros. De debò? Vaig obrir una mica més la cremallera. Tot blau i taronja. Dos mil bitllets dins d’una bossa plena a vessar. Aniria fins a casa amb allò pel carrer? Seria un esport de risc, l’acte més valent que hauria perpetrat en ma vida.

—¿Los quiere contar? —La Dolores va fer la pregunta sabent la resposta.

—No hace falta.

Vaig carregar la bossa. Mai un pes com aquell m’havia causat tanta alegria. Podria haver carregat motxilles plenes de bitllets de vint i cinquanta euros. Mal d’esquena igual a felicitat. Mentalment repassava tot el que podia fer: viatges, donar l’entrada d’un pis, tocar-me l’entrecuix durant un temps, comprar un nou Mac, regalar-me roba i llibres, algun caprici, tocar-me l’entrecuix durant molt més temps i, no sé ben bé per què, també se’m va dibuixar al cap una altra opció: comprar dos Yorkshire. L’un per al desgraciat d’en Sergi i l’altre per a nosaltres.

Vaig sortir del palauet, saltant de vorera en vorera, era aquella criatura de deu anys que si hagués trobat un bassal hi hauria ballat al damunt, i vaig parar el primer taxi, alçant la mà com qui torna victoriós d’una batalla; evidentment, pagaria amb un bitllet de cinquanta, per veure la cara de gos mal passejat del taxista. ¿No tienes nada más pequeño? El joc de paraules seria massa fàcil. Els carrers eren plens de gent alegre, els ciclistes prudents, els estudiants educats, els plataners oblidaven les al·lèrgies i em donaven la benvinguda. La ciutat, per fi, em tractava bé. Quan vaig entrar al pis, no vaig ni saludar en Blai, directe a la meva habitació, directe a obrir la motxilla —em tremolaven les mans—, i un per un vaig col·locar, com si fossin una relíquia en un altar, els bitllets damunt del llit. Era tan curós amb cada tros de paper… Feien goig, col·locats tots en ordre. Una obra d’art del capitalisme. Com podia gaudir de tanta bellesa en tan poc espai? Cent mil euros. Els vaig comptar i recomptar. No s’havien equivocat. Cent mil euros. Bé, noranta-nou mil nou-cents vuitanta-set. (Perquè el taxi me n’havia costat tretze). Quan vaig acabar de recomptar-los, els vaig tornar a desar a la bossa esportiva amb gomes de pollastre, i quan els vaig tenir ben guardats a sota el llit —un, dos, tres, quatre…—, no me’n vaig saber estar, no en vaig tenir prou, em vaig alçar, encara eufòric, i vaig repetir el ritual. Altra vegada. Agafa la bossa. Un per un, els bitllets blaus i els bitllets taronges damunt del cobrellit.

—Blai! Blai… vine un moment!

El vaig haver d’anar a buscar a la seva habitació. Duia els auriculars.

—Blai, vine, va, que et vull ensenyar un monument que tenim a dins de casa.

Amb desgana es va aixecar del llit.

—Un mo-monument?

Quan vaig obrir, molt a poc a poc, la porta, els ulls del meu germà eren grossos com dues taronges. Es va tapar la boca amb totes dues mans. Crec que la síndrome de Stendhal li va retornar la parla.

—Puc? Puc?

—Tocar-los?

—No-no, saltar-hi al-al damunt.

En Blai va agafar embranzida i va saltar damunt de la piscina olímpica dels bitllets, que volaven per l’aire de l’habitació (a càmera lenta) barrejant-se d’una manera caòtica i feliç. Vam cridar d’èxtasi. Em va abraçar tan fort que em va fer mal als ossos. Mai no m’havien pagat tants diners per escriure. Era tan bonic com pornogràfic. Mai no em tornarien a pagar tants diners per escriure. Era tan trist com real. No era la meva millor novel·la; de fet, no era ni meva ni era novel·la i, a més, m’havia guardat un darrer gir final, una petita venjança literària.

Imaginava la cara que faria la Cèlia en saber que en la seva història d’amor amb en Ramon, als darrers capítols (quan ja feia anys que viuen plegats), ell li confessava que no era feliç, que no sabia d’on li naixia aquella pena tan fonda, potser d’una vida no viscuda, de males decisions. Ella no entendria res. Li faria mil preguntes, voldria entendre’l, ell només respondria amb monosíl·labs. I, una nit de primavera, en Ramon deixaria una nota al costat del llit. No em busquis. T’estimo, Cèlia. No desapareixeria dins d’un bosc perseguit per un gos salvatge d’ulls encesos, vaig decidir —perquè, de fet, tenia el poder—: despertar-lo de matinada i fer-lo pujar al terrat del palauet, contemplar la bellesa del jardí i les vistes de Barcelona, enfilar-se a la barana, tancar els ulls, pronunciar una oració en veu baixa, respirar profundament i saltar.

Mort el gos, morta la ràbia.