[S]

—Avui t’explicaré la història del meu germà —em va anunciar la Cèlia mentre mirava el jardí a través de la finestra.

Pels vidres es filtrava una llum aigualida. L’ordre dels xiprers i la gespa acabada de tallar ens relaxava. Era un matí radiant. Jo vaig fer que sí amb el cap i vaig preparar la gravadora i el bloc de notes. No volia que se m’escapés res. En un primer moment vaig creure que aquell canvi de tema —el dia abans havíem parlat d’una relació amb un home a París— era degut a l’edat, però no. La Cèlia, molt més curosa del que semblava, més calculadora, anava organitzant-se la història.

—Em vas dir que tenies un germà, oi? —Vaig assentir—. El teu germà és més gran que tu, si no recordo malament. —La Cèlia em va sorprendre, vaig tornar a fer que sí amb el cap—. Jo també en tenia un de més gran. El meu germà i jo ens dúiem nou anys. Ell era del 19. Daniel. Saps què vol dir el nom? Justícia sagrada. Sembla una broma de mal gust. —De tant en tant s’aturava, com si destriés bé què volia explicar-me, o potser només es distreia mirant el jardí i la claror que descansava a les capçades dels arbres—. El juliol del 36 va esclatar la Guerra Civil. Nosaltres, tot i que vivíem aquí, a Barcelona, aquelles setmanes érem a Valladolid perquè el pare hi tenia negocis. Després de l’alzamiento, els pares varen discutir què fer. Tornar o no tornar? Aquí hi teníem família, cases, camps… tot. I vam tornar. Però nosaltres a casa érem nacionals. Sí. En aquest país quan va acabar la dictadura ningú no era franquista, però quan els nacionals van entrar per la Diagonal hi havia tantes mans alçades que era impossible veure el cel. A casa sí, a casa sempre vam ser nacionals. En Daniel tenia disset anys. Només disset anys. No havia viscut gens, no sabia res de la vida. No coneixia què era una dona, havia acabat l’escola, és veritat, i treballava de jornaler en un dels camps de la família perquè el pare va dir que si volia administrar una fortuna abans havia de començar des de sota, com havia fet ell, i com havia fet el seu pare, havia de suar, que només la suor i el mal d’esquena compensen. I en Daniel era obedient. D’ell recordo que era dolç, que no tenia maldat i que sempre era amb la mare, llegint, cantant o ballant. La feia riure tant i ballava tan bé, el meu germà… —La Cèlia va tornar a callar, va apartar els ulls de la finestra i em va mirar, buscant una mica de comprensió—. Quan va esclatar la guerra el pare va voler que en Daniel anés a l’exèrcit, amb els nacionals. Jo només tenia set anys i tinc un record molt confús d’aquella època, però sé que la mare i el pare es van escridassar. Qui pot voler que el seu fill vagi a la guerra? Qui? El meu pare. Deia que coneixia gent, que valia més anar-hi de voluntari i assegurar-se una feina poc perillosa, d’intendència o a la cuina, que no pas que se l’emportessin a la força i acabés al front. Érem rics i estàvem convençuts que la guerra, la guerra de debò, només la feien els pobres. Que algun amic, d’algun conegut, el cuidaria. Setmanes més tard se’l van emportar, quasi d’amagat perquè vivíem aquí, cap al bàndol nacional. El vespre que se’l van endur no l’oblidaré mai. No volia marxar, pobre, pobret, plorava i xisclava com una bèstia. Li regalimaven les llàgrimes galtes avall i s’havia d’empassar aquella fúria… Si us plau! Vull quedar-me! No! Què he fet? Què collons he fet? Si us plau! No vull marxar, no vull marxar! Es va quedar afònic, va destrossar la cuina, els prestatges, el lavabo, s’acarnissava amb tot el que podia… La mare es va tancar a l’habitació, no volia sentir res, es va arraulir amb els llençols i el cap sota el coixí. El meu germà tenia tanta ràbia a dins que s’hauria trencat els braços per deslliurar-se d’aquella condemna; van venir dos homes de paisà; eren alts, fumaven i tenien la veu carregada. Van parlar una estona amb el pare i, tot i que ell volia fer entendre a en Daniel que no seria per gaire temps i que no era el pitjor dels mals, sé que no el va perdonar mai. Abans de sortir de casa, al rebedor, amb la porta oberta i els homes esperant, em va abraçar tan fort i em va fer tants petons… T’estimo, Cèlia, em va dir. No creixis, si us plau, quan torni vull que tinguis aquesta edat, m’ho promets? Petons plens de saliva, barrejats amb plors i mocs, els millors petons que m’han fet mai… Després es va quedar immòbil. Va, cridaven els soldats. Va, cridava el pare. Immòbil. Amb els punys tancats. Va! Va! Es va ajaure i, mentre els homes l’estiraven pels peus, ell amb les ungles rosegava la terra. Si us plau! Si us plau!

Va fer una pausa, emocionada. Sense dir res, li vaig acostar un got d’aigua. Va beure, va somriure amb tristesa i li vaig retornar la complicitat. Em va demanar que obrís la finestra, que entrés una mica d’aire. Potser havíem començat massa forts. No sé si estava preparat per sentir una història de guerra i misèria. M’estimava més tornar a la França dels seixanta per imaginar nits d’alcohol o històries clandestines de joves emigrants. A mesura que parlava del seu germà, la Cèlia es pansia, la pena la inundava com una taca de vi en unes estovalles blanques.

—No ens va escriure mai, ni una carta, ni un telegrama. M’haurien fet tan feliç, aquelles cartes que no vaig rebre, plenes de literatura barata però sincera. Tampoc ens va trucar mai. Podia fer-ho, tenia accés a un telèfon. Però no sabíem com estava, què li passava… Als àpats no podíem ni anomenar-lo. La mare mai no va perdonar al pare que hagués enviat un fill a la guerra. A vegades la veia per casa feinejant, callada (ja no cantava com abans), i sentia una compassió terrible per ella. Sempre tan sola i tan dòcil. Des que en Daniel no hi era, la mare respirava per inèrcia. Quan començaven els bombardejos, ens tancàvem a l’armari de la seva habitació, el nostre refugi, a les fosques, mentre els xiulets dels projectils topaven amb el terra. Alguna vegada jo m’havia pixat de por a dintre de l’armari, i després em pelava de fred amb el vestit mullat fins als turmells, convençuda que després de les bombes vindrien els trets, com quasi sempre, i després dels trets trucarien a la porta i, com que ningú no obriria, la fotrien avall i ens trobarien allà… Érem nacionals bombardejats pels nacionals. Per això el silenci del meu germà amagava la pitjor de les sospites. És veritat que en Daniel va començar treballant en una cuina, pelant patates i fent truites per a les tropes. Però després va passar a intendència, carregava sacs, cavava trinxeres i latrines, i no sé quan li van donar un fusell i li van ordenar que disparés. Ell no sabia ni agafar un fusell, ni apuntar, ni disparar. Al cap de molts anys, una tarda vaig trobar a la seva habitació una llibreta, un diari personal, on s’apuntava els dies d’instrucció, alguns àpats i quantes pessetes o rals li quedaven, els aniversaris (el meu i el de la meva mare), alguna anècdota, bajanades, si havien anat a un poble a conèixer noies, el nom d’alguna d’elles, si s’havia emborratxat… Quan va saber que havia descobert el diari va embogir, el va cremar davant dels meus ulls… Em va agafar pel coll, com si fos un gosset, davant de la llar de foc i em va dir: «Mira el que has aconseguit». Perquè el Daniel que va marxar als disset anys no tenia res a veure amb el Daniel que va tornar als vint. Jo no vaig complir la promesa de no créixer, és cert, però ell va perdre una innocència que ja no recuperaria mai més… El meu germà va tornar dolent. Tu creus que existeix la gent dolenta? Dolenta de veritat?

No sabia què respondre. Crec que no existeix la gent dolenta, crec que hi ha gent amb por i amb pena i que depenent de com gestionem la pena i la por serem millors amb els altres. A vegades hem de resistir tant de dolor, el portem tan endins que és impossible connectar amb ningú mai més, quedem amputats per sempre, per un mur o per un vernís d’anestèsia que ens incapacita.

—Jo no he conegut ningú dolent. Dolent de veritat. —Vaig ser sincer.

—T’envejo —va respondre—. És normal que creguis que no. A mi m’encantaria pensar com tu. Però no puc.

Es va acostar al sofà, i va continuar:

—Durant la guerra el meu germà va veure i viure tantes atrocitats que es va convertir en un animal… L’instint de supervivència. Era ferotge. Si hagués estat prou valent, bé… valent no és la paraula… potser lúcid, si hagués estat prou lúcid s’hauria esberlat el cervell amb una bala. Però no ho va fer. Una matinada el van despertar, l’havien escollit per ser un dels de l’escamot d’afusellament. Contra qui disparaven? Contra l’enemic. Tant se valien els vint anys, la cara famolenca i el pànic que duia escrit als ulls aquella criatura, era l’enemic. Tan se valien les súpliques i les pregàries, la clemència que va demanar de genolls, era l’enemic. El condemnat a mort va demanar que no li disparessin a la cara, perquè quan l’enterressin conservés una engruna de dignitat. No l’enterrarien, el llençarien directament a una cuneta que vorejaven els gossos, amb altres cadàvers. Preparats. El sergent donava l’ordre: Tres, dos, u… Disparin. Ho van fer, però no van apuntar bé. Una bala a un braç, dues a les cuixes, una al coll… i a en Daniel que li van ordenar que el rematés. Com l’havia de rematar? Fes-ho, està patint. Cridava. Com més triguis, pitjor. Agonitzava. El nano de vint anys es rebolcava contra la terra i al meu germà li tremolaven les mans amb la pistola. No parava de cridar. El sergent, en veure com en Daniel es pixava de por camal avall, va agafar l’arma i va disparar directe a la boca del condemnat, que va deixar de cridar de manera immediata.

—Quina merda…

—Allò només va ser el començament —va aclarir la Cèlia—. Les misèries que havien de venir no podia imaginar-les. Va passar tres nits al calabós per conducta inapropiada. Sense llum ni aigua. No va menjar res, o qualsevol porqueria que li llançaven, bestioles. Després, va formar part d’una expedició que dies més tard arrestaria un escamot de republicans. En Daniel va escriure al diari que els van escopir (ell també ho va fer), els van denigrar despullant-los al mig del bosc, i aquella mateixa tarda, un per un, els van anar empenyent cap a un pou eixut que havien trobat. En acabar, van llançar-hi una granada a dins. «Per un moment he deixat d’odiar els republicans. Són tan desgraciats com nosaltres». Era una de les frases que havia escrit al seu diari. Aquells mesos va passar una gana terrible. Setmanes després d’avançar i recular per boscos i rierols, d’acceptar ordres estúpides, de trets i de nits a la intempèrie, va topar amb el cadàver d’un soldat republicà; tenia el cos a pocs metres, s’hi va apropar vigilant que no fos una trampa, li va cobrir la cara perquè no volia que fos ningú i li va robar tot el que tenia. Estava afamat. Va trobar-li un bocí de pa. Feia tants dies que no menjava… Un bocí de pa xop de sang. Intentava apartar la crosta i la molla, però la sang l’impregnava tot… Aquella mateixa nit, amb l’estómac buit, van rebre un atac sorpresa dels republicans, dels republicans que havien cremat esglésies i assassinat capellans innocents. Els seus companys van caure i ell per sobreviure va fer el mort. Va estar tot un dia envoltat de cadàvers que pudien, mosques i carn en descomposició. L’endemà de matinada, quan la majoria de soldats dormien, va fugir esparracat i sense esma… Anava descalç, travessant boscos que no coneixia, pobret…, i el van detenir vint quilòmetres més tard; i el van empresonar, és clar… No sé quants dies va estar allà tancat… setmanes… Sé que la tarda abans que l’havien d’afusellar, en Daniel va explicar a no sé qui que era de bona família, que tenien diners, que farien el que fos. No sabia el que acabava de dir. Ell solet es va sentenciar. Se’l van endur a una tenda de campanya, als afores, on alguns soldats feien guàrdia, el van lligar pels braços i pels turmells i el van violar tots els homes que van voler, que no van ser pocs, durant tota la nit. Fill de puta nacional. Et destrossarem el culet de vint anys en honor de la República. Tros de merda nacional. Ell no m’ho va explicar mai. Mai. Ho sé perquè l’única manera que tenia d’expiar els dimonis era escrivint i reescrivint la història al seu diari. Ho apuntava a la llibreta, com si no ho volgués oblidar, i després ho tornava a escriure perquè la història acabés d’una manera diferent.

Vaig empassar-me saliva. A mi em demanava el mateix. Convertir la memòria en ficció perquè acabés tal com ella volia.

—I com es va escapar? —li vaig preguntar, atrapat pel patiment d’aquell home.

La Cèlia va abaixar els ulls.

—No ho sé… Això no ho va escriure mai. És un secret que es va endur. Potser és millor així, potser hi ha certes coses que val més no saber. Jo, t’ho asseguro, no hauria volgut saber com el van humiliar fins a convertir-lo en un dimoni. Si abans t’he dit que recordo com plorava el dia que se’l van endur, també recordo el dia que va tornar. Saps per què?

Vaig fer que no amb el cap.

—Perquè el donàvem per mort. El va tornar un amic del pare. L’havia trobat en un camp de concentració. El pare havia mogut cel i terra, i al final, gràcies a no sé quins favors, quan la guerra ja estava quasi guanyada, van tornar aquells ossos i aquella roba, aquell cos ple de sarna… La mare en veure’l arribar li va saltar al damunt, i en Daniel se la va treure de sobre com si fos una infectada. Avui sabríem que el meu germà va tornar boig, però llavors no sabíem res, Raimon.

La Cèlia estava esgotada, havia fet un esforç increïble en reviure tot allò i jo creia que donaríem la sessió per acabada, però va voler que veiéssim un vídeo per no quedar-nos amb mal gust de boca. Va avisar l’Íngrid, que va aparèixer discreta, i plegats vam preparar el projector. En un moment que ens vam apropar, em va venir el seu perfum; no el coneixia, però m’era familiar. Sense dir-nos res, notava que l’ambient estava carregat. Es va acostar a la Cèlia per si necessitava alguna cosa i la dona li va indicar amable quina pel·lícula volia que miréssim junts. L’Íngrid va assentir i jo vaig córrer les cortines per quedar-nos a les fosques.

Primer les imatges d’una costa.

Una postal.

És estiu.

De lluny es veuen banyistes, gent que passeja.

D’esquena, el cos d’una dona d’uns trenta anys, rossa, amb una llarga cabellera, salta esquivant les onades; la càmera es mou. No hi ha so, però intueixo que algú li ha dit alguna cosa, perquè la dona es gira i, sorpresa, un truc de màgia! La Cèlia amb un somriure ingenu i preciós.

Notava de reüll com la dona a la cadira de rodes m’observava. Volia veure quina cara feia en descobrir-la tan jove i tan guapa. Volia descobrir què pensava. L’Íngrid era rere meu, ho sabia pel perfum.

De sobte, la gravació s’atura.

Dos segons en negre i ara la Cèlia seu en un bar a la platja.

Damunt de la tauleta hi ha dos daiquiris de maduixa i ella fa un gest al càmera perquè s’acosti. La càmera s’acosta i ella assenyala cap enllà, no sabem on; aleshores el punt de vista es gira cap al paisatge, aquesta vegada cap al mar, les onades —una vegada i una altra—. Es nota que s’ho passen bé, perquè tot es mou, perquè les rialles de la Cèlia la delaten.

—Fins aquí —va ordenar la dona.

I l’Íngrid va aturar la projecció.

—Per avui, em penso que n’hem tingut prou. T’he donat molt de material, oi que sí?

La Cèlia em va dir que l’endemà tindria festa, que tant de material l’havia de pair. Tenia raó. Em va semblar un detall per part seva. Vaig recollir la gravadora i el bloc de notes i ella se’n va anar.

Quan ja no hi era, l’Íngrid em va fer passar a una habitació més petita i menys il·luminada i em va allargar el contracte.

—Té, mira-te’l.

—No, no cal. Me’n refio.

Ella va posar cara de «és el teu contracte, ja t’ho faràs». Vaig revisar-lo per sobre, tot era correcte, no hi havia cap clàusula, especial i el vaig signar. Es pagarà tot de cop amb l’entrega de la biografia. Et sembla bé? Entesos. No és la millor opció però hi estic acostumat. Entesos. Quasi era l’hora de dinar, volia quedar-me més estona, xerrar amb ella, que dinéssim plegats, però l’Íngrid anava molt atrafegada. Ens vam dir adéu i jo vaig tornar cap a casa amb el cap bullint com un motor. En Blai havia tornat tot sol de la feina —ho feia de tant en tant—, encara tenia la galta morada i es cruspia un dònut que s’havia comprat pel camí.

Aquell vespre, com qui no vol la cosa, se’m va il·luminar una part del cervell. Una idea fugaç que de sobte prenia formes i possibilitats, però era una idea plena d’ombres. Em feia por pensar-la, pronunciar-la o escriure-la. Com se’m podia il·luminar el cap d’ombres? Les converses amb la Cèlia em generaven dubtes i no podia treure’m de sobre ni el seu germà ni la seva pregunta: existeix la gent dolenta? Potser el món es dividia subtilment entre uns i altres, els d’aquí i els d’allà, els bons i els dolents, els alts i els baixos, els qui somien i els qui ploren, els autònoms i els funcionaris, els qui fan dieta i els qui passen gana, els qui són i els qui voldrien, els qui saben i els qui tenen, els qui riuen i els qui resen, els qui follen i els qui manen, els qui volen i dolen i els qui salten i ballen, i així, l’una darrere l’altra, s’anaven establint categories i distàncies. Jo no sabia de quina formava part.

L’endemà, com sempre, vam seguir el ritual amb en Blai: bon dia, bon dia, dutxa, esmorzar, pentinar-se, i el vaig acompanyar a la feina. Era el meu dia lliure. I aquell oasi d’horror enmig d’un desert d’avorriment. La idea gota a gota m’esquitxava la consciència. M’havia costat dormir. Cinc minuts més tard que entrés en Blai al magatzem, va aparèixer en Sergi amb la seva mare i el gosset. Venien corrents perquè feien tard. No em van ni veure. Jo els contemplava des de l’altra vorera. Es van acomiadar amb dos petons i la bona dona va girar cua amb el quisso lligat. Porta’t bé! Aleshores, no em pregunteu per què, vaig començar a seguir-los. A poc a poc, passa a passa. Anava a tres o quatre metres de distància, però ben aviat em vaig adonar que era massa imprudent i que ella podria veure’m només tombant el cap, així que vaig deixar més vianants entremig i vaig tenir la cautela d’aturar-me cada cert temps, dissimulant. La dona va entrar en un estanc després de lligar el gos a fora. Va trigar un parell de minuts i després va reprendre la ruta: comprar el pa, aturar-se en un aparador i arribar a casa seva, al carrer Vallespir, a prop de la plaça de Sants.

Quan la dona va desaparèixer amb el gos al portal de casa, vaig sentir que em treia un pes de sobre, vaig descansar… Tot i que ben endins havia florit una petita idea, petita però real, una venjança pel mal que li feien a en Blai que no sabia ni com ni què, però tenia la certesa que no podia fer marxa enrere, ho havia decidit, no era un pressentiment, ho faria, havia engegat alguna cosa —per més remota que fos— de la qual no era l’amo, i l’havia de dur fins a les últimes conseqüències.

Existeix la gent dolenta?

Vaig tornar cap al pis, havia de començar a inventar-me una vida per al pobre desgraciat d’en Daniel.