[P]

Vaig palpar el llit.

Fred, fred.

Ja era de dia i jo dormia abraçat al coixí. Allà no hi havia ningú. M’havia enverinat amb els daiquiris de maduixa. L’habitació blanca i ordenada recordava un box d’hospital. No m’havia despertat ni l’alarma, ni la claror filtrant-se per les persianes. Íngrid?, vaig cridar. Durant uns segons, amb la ressaca i desorientat, creia que era a casa i que havia sentit en Blai rentant-se les dents o rient per algun vídeo. Em vaig alçar. Íngrid? Vaig notar la fredor de les rajoles a les plantes dels peus i vaig cridar un parell de vegades més, vaig obrir a poc a poc la porta, vaig treure el cap, però no em va respondre ningú.

Setanta metres quadrats inhòspits i lluminosos d’un pis al barri de Sarrià. Era a Sarrià —no me n’havia adonat la nit abans—, força a prop de la plaça de Sant Vicenç.

Per curiositat vaig inspeccionar el pis, de passada. No hi havia fotografies (ni de l’Íngrid, ni de cap paisatge…), només un parell de caixes precintades, la nevera mig buida amb un tomàquet florit i pernil dolç ressec, prestatges buits de llibres, un sofà d’Ikea, i res més.

Il·lusionat, o potser incrèdul, vaig buscar una nota de l’Íngrid. Alguna frase, no calia que fos maca, però un «He marxat, no volia despertar-te, dutxa’t i parlem més tard. Un petó».

Cap nota.

Així que em vaig dutxar i vaig trucar a en Blai per preguntar-li si estava bé.

Després vaig baixar al carrer i vaig enfilar el camí fins a casa de la Cèlia, que m’esperava impacient i contenta. Em va obrir la porta la dona del servei, vaig buscar discretament si veia la mallorquina, però ni rastre. Ella era qui m’acompanyava sempre. Aquesta vegada no. La Cèlia m’esperava a l’entrada.

—Has dormit bé?

—Sí, molt. Per?

—Fas bona cara i arribes tard.

—Ah, sí? Perdó…

—No passa res, avui jo també estic contenta.

—Per què?

—Estic preparant una sortida. Pel nostre llibre. Vull portar-te a un lloc important per a mi… I també vull sortir de casa.

I de cop i volta va girar amb la cadira de rodes, em va donar l’esquena i va canviar de conversa. Ja me’n parlaria més endavant, d’aquella excursió, ja me n’explicaria els detalls, no ens ho podíem perdre, i voldria encomanar-me unes ganes boges per anar-hi i ja m’ensarronaria de tal manera que no pogués dir que no. Tenia talent per aconseguir el que volia de la gent. Era evident que la Cèlia poques vegades a la seva vida havia gestionat un no; n’hi ha que hem hagut de conviure durant molt de temps amb un no i fins i tot ens hi hem acostumat tant que quan ens diuen que sí no ho sabem gaudir. Sempre cal rebaixar una mica les expectatives, perquè ser moderadament feliç —repetia sempre el Pare— és la distància entre el desig i la realitat.

—Continuem les nostres sessions. Et sembla? —em va demanar mentre avançava pel passadís i jo la seguia—. Encara queda molta feina. Però avui ho farem una miqueta diferent.

—Diferent? Per què?

—Perquè ens hem centrat molt en una part molt concreta de la meva vida. I està bé. Però voldria que tinguessis una visió més… —va buscar la paraula— panoràmica.

—Molt bé.

La dona del servei havia preparat el projector. Damunt d’una tauleta, ordenades cronològicament, una pila de diapositives que la Cèlia aniria passant i que comentaríem. La dona es movia amb una naturalitat ben estranya.

—Que no hi és, l’Íngrid? —vaig preguntar, aprofitant que era ella qui acostumava a preparar-ho tot.

La Cèlia va somriure. No sé si era un somriure trampós o innocent.

—No, avui li he demanat que anés a fer uns encàrrecs. Per?

—No, per res.

—M’agrada que preguntis per ella.

Va quedar-se en silenci mirant-me, expectant, convençuda que aquella última frase la conduiria cap a la meva pregunta: Per què? I això li serviria per encetar alguna història que no em venia de gust compartir amb ningú, i menys amb ella. Però no ho vaig fer. Ella esperava que jo mogués l’alfil i, en canvi, vaig retirar un peó. Em vaig arronsar d’espatlles i em vaig asseure.

—Molt bé —vaig dir, restant-hi importància, mentre treia el bloc de notes.

La Cèlia es va col·locar a l’altra banda de la taula amb el comandament i, quan la dona del servei va acabar d’abaixar les persianes, ens va demanar si necessitàvem res (un cafè amb llet, si us plau).

—No vull atabalar-te amb les cintes, n’has vist alguna?

—M’he dedicat més al material de veu. A les notes que vaig prenent.

—És clar.

Es va girar i va treure una capsa antiga. Havia fet una selecció de no sé quantes diapositives. Per ser sincer, he de reconèixer que em va costar parar-hi atenció, estava distret, amb el cap als llençols de l’Íngrid, i les primeres imatges eren de la seva família, res d’especial, eren les típiques fotografies digitalitzades d’abans de la guerra, amb els pares seriosos i els fills com estaquirots, totes en blanc i negre, i paisatges decadents. Era l’època en què encara no calia somriure a la càmera ni compartir l’alegria per fer-ne ostentació.

—És aquest —va dir, assenyalant en Daniel, que em va sorprendre perquè tenia un rostre angelical, amb els llavis prims i els ulls immensos. Se’l veia delicat, res a veure amb l’home tenebrós que m’havia dibuixat al cervell—. Quan va tornar de la guerra no tenia aquest aspecte —va matisar la Cèlia.

Després van venir fotografies de la platja, alguna de París al bar on treballava ella, rient dempeus a la barra, i d’altres amb el tutú i les puntes.

—No en tens cap amb en Monra? —li vaig demanar.

—No ens en fèiem, de fotografies, amb en Monra.

—Ah, no? Per què?

—Me les feia ell. Quan estàvem junts no perdíem el temps amb aquestes coses… Però segur que n’hi ha alguna per algun lloc —va sentenciar, i va passar a una altra diapositiva—. Això és un refugi de muntanya, és precisament on vull que anem la setmana vinent.

Imatges de dreceres, boscos, camins de terra, la Cèlia banyant-se en un riu… Sort que havia engegat la gravadora de l’iPhone, i mentre ella xerrava —rememorant centenars de detalls, de noms d’arbres i plantes impossibles—, tot jo era molt lluny d’allà, havia sortit a fora amb la claror, i baixava pel carrer Major de Sarrià buscant l’Íngrid, entrava a les botigues, preguntava per ella, saludava a tothom, fins i tot em semblava veure-la dos o tres carrers més avall i la seguia, Íngrid! Íngrid! Sóc jo, en Rai! Però ella no es girava. Havia de córrer. Per què s’havia disculpat tantes vegades mentre em feia tants petons? I per què havia desaparegut tan de sobte mentre em deixava tot sol al seu pis? El meu cap s’asseia en una terrasseta amb ella, al bar Tomás, i va demanar unes braves i una cervesa ben freda per xerrar una estona i riure. Davant dels meus ulls passaven imatges, cossos fugaços, però jo no veia res.

—Blai, estàs bé?

La llum blanca de la diapositiva buida em tornava a la realitat.

—Sí, molt bé.

Em vaig fregar els ulls. La Cèlia m’observava.

Si era sincer amb mi mateix, aquella feina de biògraf d’estar per casa no m’estimulava prou. Tenia raó la mallorquina, la dona volia una biografia feta a mida, sense segones lectures, ja m’havia ensenyat les seves misèries amb un fratricidi, segurament ja havia cobert la quota, no calia anar més enllà.

Una història ben dolça, que deixi un bon regust de boca.

Les següents diapositives reprenien el to gris de les altres. Més imatges de dreceres per boscos, més tarteres, més Cèlies banyant-se en més rius… I una altra en què sortia prenent el sol a la platja, i al costat d’ella l’ombra d’un home que l’acompanyava. Era curiosa, aquella diapo. La Cèlia torrant-se al sol, amb les cames bronzejades, les ulleres de sol i una llarga ombra anònima al seu costat, com si vetllés per ella.

—Saps, durant aquests dies m’has fet moltes preguntes, Raimon. M’agrada el teu interès. Però mai no m’has preguntat res de la cadira.

—No.

—Ara em toca a mi preguntar —va aclarir en un to detectivesc—. Per què?

—Perquè és la teva història, Cèlia. Jo estic al teu servei i, si a vegades mostro curiositat, només és per comprendre millor quin relat hem d’explicar i com estructurar-lo. (O, dit d’una altra manera: bla, bla, bla…).

—És important, el dia que vaig deixar de caminar.

—Hi ha un dia? Vull dir, no és per cap malaltia? Va ser un accident?

—Sí, hi ha un dia. Una tarda, per ser exactes.

Es va quedar fixada al projector una diapositiva d’un hotel. La Cèlia em va demanar un got d’aigua. A la primera trobada havia començat parlant d’en Monra, «T’has enamorat mai de la persona equivocada?». I ben aviat se n’havia desdit, després la història del germà, l’assassinat, i finalment com havia quedat prostrada en una cadira de rodes. Seguiria el patró clàssic de l’oratòria. La inventio —tot el material, arguments, proves que volia transmetre’m—, la dispositio —com estructurar el discurs, i aquí la Cèlia era una mestra—, l’elocutio —les paraules que feia servir, les pauses dramàtiques, el got d’aigua, el plor ofegat…

—Raimon.

La Cèlia s’impacientava.

—Eh? Sí, perdona. —Vaig recuperar el bloc de notes.

—Avui estàs molt despistat. Vols que ho deixem per a un altre dia?

—No. Perdona. He dormit poc. Res més —em vaig excusar.

—L’últim dia et vaig dir que després de la mort del meu germà…

Sí, va dir mort. Mort a seques, com si hagués finat en un llit d’hospital als noranta-vuit anys.

—Sí, ens vam quedar aquí —vaig afegir.

—Després d’enterrar-lo, el vam plorar l’estricte i necessari que marca el protocol (pares inclosos), i en Monra i jo vam seguir estimant-nos, sense cap llosa, amb més deler i més fúria que mai.

Dies abans m’havia explicat el mateix, paraula per paraula. Exacte. Havia fet servir les mateixes entonacions, els mateixos silencis, incloent-hi el parèntesi dels pares… Era un text après…?

—Aquells mesos van ser extraordinaris; a mesura que passaven els dies era menys la pena i més el consol. En Monra i jo ens vam divertir. A París érem com dos adolescents que ho provaven tot per primer cop. Allà érem lliures. Lliures de debò, no ens havíem d’amagar de res. Ja t’he dit altres vegades que no ens vèiem cada dia, per la seva feina. I també perquè… no calia ser gaire llesta per sospitar que ell tenia una família a Barcelona.

—T’ho va dir mai?

—A la seva manera, sí.

L’altre dia m’havia assegurat que no.

—Però sempre —va seguir la Cèlia— em prometia que ho arreglaria tot i que després faríem la nostra.

—I no ho va arreglar mai.

—No. Mai. Moltes vegades he pensat que som el fruit de les nostres males decisions. D’allò que hauríem pogut fer i no ens vam atrevir a fer. I, és clar, fa por pensar-hi, perquè hauria canviat el rumb, perquè una sempre creu que allò que no ha passat era molt millor. Però hi ha una por més fonda, Raimon. Ser el resultat de les males decisions dels altres. Jo m’havia entregat a ell del tot. Havíem portat el nostre desig fins a les últimes conseqüències, hauries d’haver vist quina cara posava cada cop que entrava al bar i em veia servint una taula a l’altra punta. Em tocava només mirant-me. Hauries d’haver sentit tot el que em prometia, estirats a la moqueta de l’hotel mirant al sostre, mentre m’acaronava els cabells. Jo me’l creia. Sabia que era qüestió de temps, d’esperar. La teoria era senzilla, potser esperar que els fills creixessin, encara que no sabia si en tenia, potser esperar que s’adonés que només tenim una vida i perdre-la d’aquella manera era ridícul, no ho sé… però a la pràctica… Com et pots imaginar, m’embogia… Una nit vam sortir a passejar pel Sena. Havíem begut i ja teníem tanta complicitat que podíem parlar sense excuses. Però sempre que li insinuava si… ell em canviava de tema. M’esquivava quan volia parlar seriosament. Aquella nit me’n vaig atipar. «Vull que ens asseguem l’un davant de l’altre i que parlem». «Sempre parlem, Cèlia». «Que parlem de veritat, que em responguis si et faig una pregunta». Va abaixar la mirada, però va acceptar. Em va proposar que anéssim cap al cotxe, que allà estaríem millor. No volia cap escàndol. Asseguts al seient del darrere, ell va treure un cigarret i, mentre fumava, em mirava preocupat, sabia que depenia d’aquella conversa que ens veiéssim més o no. «Tens família?». En Monra va somriure amb una mica de dolor i va deixar escapar el fum. «És important, si la tinc?». «Per a mi és important. Però no és decisiu». «No, no tinc cap família». «Res?». Després de respirar profundament ho va reconèixer. «Tinc parella, Cèlia. I no, no sap que existeixes». M’ho podia haver esperat, de fet m’ho esperava, però sentir els seus llavis amb gust de tabac pronunciar-ho va ser devastador. Vaig plorar. I ell inútilment em consolava. Li vaig demanar que em portés amb cotxe fins a casa, que no volia anar a l’hotel. I ell em va intentar convèncer que era millor acabar la nit junts, xerrar, solucionar-ho, que no ens quedéssim amb aquell mal cos, que l’endemà marxava cap a Barcelona i trigaria setmanes a tornar. No li vaig fer cas, no volia escoltar-lo. Em vaig quedar al seient del darrere somicant, i ell conduïa a tota velocitat pels carrers de París. Estava molt emprenyat. Es va fumar tres cigarrets i premia amb força les mans al volant. Mentre plorava, jo imaginava el nom de la noia, com seria, si alta i rossa, què es deien quan estaven sols, si anaven al cinema, si ballaven damunt del llit amb Billie Holiday, si feien l’amor també estirats a terra. No podia treure-m’ho del cap.