[N]

Havia escrit:

Vaig intentar apagar aquells pensaments obscurs. Ho vaig intentar amb l’Íngrid, pensant què pensaria la Carol, amb la història de la Cèlia, però encara em rondaven al cervell. Havien florit i se’m barrejaven.

No sóc prou valent per enfrontar-me, cos a cos, a un animal. Encara que la bèstia sigui més petita i jo tingui les de guanyar, no puc. No puc fer-ho. Fantasiejava amb una lluita èpica entre un rottweiler i jo, descamisat, sota la pluja apoteòsica en un descampat. Un combat entre blanc i gos. Èpic. A cops de puny i mossegades.

A vegades puc ser molt ridícul, perquè la meva venjança era contra un terrier de merda. Un gosset de dos pams.

Vaig buscar informació per Internet sobre la Puça, el gos d’en Sergi. L’article de la Viquipèdia em va deixar fascinat. Era llarg i molt interessant. Explicava moltes coses.

El terrier de Yorkshire és un gos petit desenvolupat al segle XIX al comtat de Yorkshire, Anglaterra. I neix de l’endogàmia, de l’encreuament entre mare i fill. Veus que bé? Aquell tros de carn era la raça més popular als Estats Units l’any 2002. De mida petita —entre quinze i vint centímetres d’alçada—, uns tres quilos de pes, pèl marró, o negre o gris. Els Yorkshires més petits (no sabia si aquell ho era) pateixen de raquitisme i patologies cardíaques. Vida aproximada: de dotze a quinze anys.

Aquí, l’article arribava a l’èxtasi: «Es tracta d’un gos eixerit, amb caràcter i molt intel·ligent. Una mica primmirat a vegades i amb un lladruc molt agut».

Collons…

Potser si haguéssim sabut tantes coses dels gossos a la mare no li haurien fet por i no els hauríem odiat. Potser n’hauríem tingut un i hauríem jugat amb ell. Potser en Blai s’hi hauria entès.

Vaig continuar una bona estona llegint articles, saltant d’un gos a l’altre, article rere article, i després no sé com vaig acabar mirant muntanyes i camins extraordinaris de països llunyans. Se’m va fer tard i vaig tancar l’ordinador.

L’endemà, com sempre, vaig acompanyar en Blai a la feina. Se’l veia més apagat. Era una ànima en pena. No s’havia acabat l’entrepà i anava capcot. No-no tinc ga-gana. Has de menjar. No-no hi vull anar. Quan el veia tan moix per culpa d’en Sergi m’encenia. El meu germà era una barreja d’animalet poruc i amargat. Em vaig esperar, com de costum, que es girés, em fes un gest de «ja pots marxar» i cap a dins. Va entrar arrossegant els peus. Ni una mirada. Després em vaig asseure en un banc de la plaça de Can Mantega. Era un lloc tranquil i amb ombra, on podia veure si arribava en Sergi acompanyat de la seva mare i de la Puça. No m’havia fet cap bé mirar tants articles sobre terriers, ara hi sentia una empatia desagradable. El pitjor era la premeditació. Però la ràbia em vessava per tots els costats. Va passar una estona i reconec que em vaig calmar. Estava a punt de repensar-m’hi quan tots tres van travessar la plaça a poc a poc. Feien tard, però tant els era. Eren d’aquella mena de gent que sempre fan tard i a qui ningú no els diu res.

Feu el que vulgueu que el món us espera.

M’havia apuntat en una llibreta els passos a seguir. Els vaig repassar i ho tenia tot molt clar. Aquell matí només repetiria el recorregut per estar-ne segur. Per saber si aquella dona amb aquella merda de gos s’aturaven als mateixos llocs, si deixava la bèstia fora de l’estanc, si trigava un parell de minuts, si comprava el pa, si s’aturava al mateix aparador, si després creuava la plaça de Sants i tornava cap a casa. I quan va desaparèixer entrant al portal, fi.

A mig camí em vaig aturar a la mateixa ferreteria. Em va atendre un altre home. Sabia el que necessitava però volia una segona opinió. Quin és el millor raticida? Depèn. De què? De la plaga. Són rates molt grosses. Podria posar trampes al jardí. Vostè té jardí? No. Prefereixo alguna cosa més… orgànica. Pot ser? Sí, és clar.

N’hi havia de molts tipus. I eren molt barats. Vaig comprar les tres o quatre marques que em van fer més el pes. No sóc un expert en raticides. Hauria de fer servir guants. Faria el que podria.

A la nit, vaig escriure a l’Íngrid. Però la seva fotografia de perfil al WhatsApp era una icona grisa, com si aquell telèfon ja no fos seu. El meu missatge va quedar al llindar d’un únic vist. Sense cap confirmació. Després vaig mirar la imatge de perfil de la Carol. Me la sabia de memòria. Ara era la portada del seu nou llibre. Quan va aparèixer en línia, vaig tancar l’aplicació.

L’endemà al matí li vaig dir a en Blai que em trobava malament, que anés tot sol al magatzem, que jo em quedaria a casa. Tinc mal de cap i una mica de tos. Quan va tancar la porta, em vaig aixecar, em vaig dutxar i ho vaig preparar tot. No vaig seguir el recorregut que feia sempre, vaig esperar-la directament a l’estanc. Just en un bar que hi ha a pocs metres, prenent un cafè amb llet. Feia un matí esplèndid. Quan va arribar, va lligar el gosset al lloc de sempre, li va dir alguna cosa, li va acaronar el cap i va entrar.

Tenia un minut. El temps just de conversa. Seixanta segons.

Us mentiria si us digués que no vaig dubtar. Tenia l’adrenalina pels núvols. Sí, vaig dubtar, però era el meu moment. Vaig deixar el cervell completament buit. No hi havia res. Només el gos i jo.

Decidit, amb el grapat de boletes de raticida a les butxaques, m’hi vaig apropar. Havia triat el que em semblava més comestible. Hola, maca. Vine aquí, maca. Va lladrar. Vaig treure les boletes. No em va semblar ni un gos eixerit, ni amb caràcter, ni gaire intel·ligent. Les hi vaig oferir. Té, maca. No passa res. Tens gana? Au, aquí ho tens. Això, a poc a poc.

Havia d’afanyar-me perquè si no la dona em veuria.

Molt bé, maca. Molt bé. Això, a poc a poc. Tot cap a dins.

No vaig mirar la dosi exacta. Vaig fer un càlcul mental, què pot pesar una rata? Tres-cents grams? Què pesa, aquest gos? Tres quilos? Doncs deu vegades més del que li tocaria. Així de fàcil.

Ja està, molt bé, ja està. Bon profit, maca.

Em va deixar la mà neta com una patena.

I me’n vaig anar. Vaig sentir un alleujament molt profund. Vaig recordar les galtes d’en Blai plenes de morats. Aquella humiliació impresa a la cara. Les seves ganes de plorar. Acotar el cap sempre que algú se n’aprofitava. La supèrbia d’aquell nano sensible que ha d’expressar les seves inquietuds al món atonyinant el meu germà. Totes les vegades que s’havien aprofitat d’ell, a l’escola, a handbol, pel carrer… Fote’t. I vaig seguir carrer avall fins a tombar a la primera cantonada. Fote’t. No m’havia vist ningú. Ningú. A la primera font em vaig rentar les mans. Però abans d’arribar a casa i dutxar-me, i tornar-me a rentar les mans, vaig sentir un malestar al pit. Una sensació de vilesa. Com si hagués llençat pel precipici un ésser indefens, com si jo no fos aquell home que s’havia apropat al gos. Una angúnia que no em podia treure de sobre. Si m’hagués aturat davant d’un mirall m’hauria escopit a la cara. Però què has fet, imbècil? Com t’hi has atrevit, desgraciat? Qui és cruel amb els animals no pot ser una bona persona. I jo m’havia atrevit amb la Puça perquè era massa covard per anar a la mare d’en Sergi i posar els punts sobre les is. Quan es va fer de nit, els pensaments obscurs es van convertir en una angoixa als pulmons. Estava inquiet. Cada racó, cada objecte m’assenyalava. Què hi guanyava jo, amb tot allò? Pobra bèstia. Me’n vaig penedir en el precís instant en què la venjança havia abandonat la meva imaginació i s’havia fet real.

Aleshores vaig sentir en Blai pujant les escales. Venia cantant. Només per les passes ja podia reconèixer la seva alegria.

Va obrir la porta, va deixar la bossa, es va asseure al sofà i va agafar l’iPad.

—Com ha anat el dia, Blai?

—Mo-molt bé! —No em va mirar.

—Ah, sí? Al matí estaves tristot.

—Els ma-matins sempre són-són tris-tos, Rai.

—Ja… Què has fet a la feina?

—Hem tre-treballat molt molt. I mi-mira.

Em va ensenyar un clauer del Barça.

—D’on l’has tret?

—Me l’ha re-rega-galat en Ser-sergi.

—Qui?

—En Ser-sergi. Hem fet-fet les paus. M’ha de-demanat perdó. I ens hem a-abraçat.