[Z]

És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu. Les paraules es barregen amb els dies, i la línia difusa que separa el record del conte es confon. Diuen que, tard o d’hora, les lletres sempre acaben dictant sentència.

Jo hauria volgut viure dins de moltes històries que vaig escriure per a la ràdio, fins i tot d’adolescent hauria viscut en el vers d’algun poema: aquella passió desaforada en una habitació petita però lluminosa a l’estiu, compartir una ampolla de vi i el dubte de si viure val la pena —ara que la inèrcia ha vençut al dubte—, tastar boques i cossos que se’m van escapar, conèixer gent i passar per dins seu (o que ells passessin per dins meu) sense fer-nos mal.

Però un no pot aspirar a la glòria sense embrutar-se.

Aquesta història comença i acaba al mateix bosc, encara que entre el principi i el final ens hagin devorat quasi cinquanta anys. El relat comença quan encara no sóc ni un pensament fugaç en els plans dels meus pares, quan la primavera és un cap de setmana de finals del mes de març i tots tres (els pares i en Blai, el meu germà gran) travessen mig Catalunya amb un coupé 850 de color vermell, en direcció a una casa perduda —imagino que una casa rural— a la muntanya que els deixa un amic. En Blai tenia cinc anys i cantava al seient del darrere, no portava ni cadireta, ni cinturó de seguretat, i quan li venia de gust saltava cap endavant per riure als braços de la mare.

—Blai, va, torna-la a cantar, torna-la a cantar.

—Patim, patam, patum… homes i dones del cap dret!

Hi ha molts fragments perduts, trossos en blanc, a la meva novel·la. Per exemple, no sé com es van conèixer els pares, però puc imaginar, i fer veure que és de debò, que es van agradar perquè vivien al mateix barri i el pare treballava de noi dels encàrrecs, i devien coincidir, i vés a saber què va dir l’un i què va respondre l’altra. Encara que sigui tòpic, faré veure que ballar junts en un envelat de festa major a la dècada dels cinquanta era una manera discreta d’enamorar-se. Però tampoc no sé (i suposo que és irrellevant per a la meva novel·la) com el pare, de noi dels encàrrecs, es va convertir en un comercial d’una empresa d’extintors, que viatjava —sempre atrafegat— per tota la península Ibèrica, Itàlia i França, ni com la mare va acabar de secretària en una botiga de roba al carrer Muntaner. Per què van decidir viure al barri de Gràcia de Barcelona? Per què al seu primer fill el van batejar amb el nom de Blai —l’únic nom real de tota aquesta història?

No ho sabré mai.

Sobre els seus noms només us diré que en Ramon i la Marina sempre seran per a mi (i per a vosaltres) el Pare i la Mare.

—Patim, patam, patum… homes i dones del cap dret!

Ara tenen, tots dos, uns trenta anys, i riuen, i guarden il·lusions, i tot els sembla un bon motiu per celebrar.

—Falta gaire per arribar, pare?

—Abans que puguis recitar tot l’abecedari, Blai, ja hi serem.

—Te’l saps? —li va preguntar la Mare, provocant-lo.

—A, be, ce, de, e, efa…

Reconec que no volia començar per aquí.

Els revolts eren cada vegada més pronunciats. De mica en mica, el cel s’omplia d’una blavor fosca. A vista d’ocell els fanals dels pobles començaven a encendre’s. Però quedaven lluny, i semblaven mosquits. La Mare va mirar un parell de vegades el mapa, sense entendre res. Es van perdre.

—Ge, hac, i…

—Crec que hauríem d’haver agafat l’altre trencall —va dir ella amb els ulls clavats a les línies de color vermell que intentava desxifrar.

—De veritat? I m’ho dius ara? —El Pare remugava molt quan conduïa.

—Sí, t’ho dic ara. Ara ho he vist. És aquí, no?

I li ensenyava el mapa.

—Jota, ca, ela, ema…

—Ara no puc mirar, he d’estar pendent de la carretera.

S’hi quedarien tot el cap de setmana. Perquè els amics no aprofitaven gaire aquella casa i no tenien plans d’anar-hi fins a l’estiu. Avui soparien d’hora —alguna cosa senzilla que duien cuinada de casa— i explicarien davant la llar de foc històries i algun conte de bona nit. El moment preferit del Pare. Aquesta nit quin conte? En Blai mai no volia que repetissin el mateix, sempre un de diferent, amb personatges nous i aventures impossibles.

—Ena, o, pe, cu…

I l’endemà es llevarien ben d’hora per fer una bona excursió. El pla era perfecte.

—Erra, essa, te, u, ve baixa…

Anaven tan perduts que doble ve baixa, ics, i grega… al mig del no-res va aparèixer un gos aturat a la carretera. Immòbil i desafiant. El rostre il·luminat pels fars i els ulls vermells de bèstia espantada. Hòstia! El Pare va donar un cop de volant, ho va fer per instint perquè l’avi li havia explicat un munt de vegades que no, que això era el més perillós, que el que calia fer era agafar fort el volant i atropellar l’animal o el que fos sense dubtar. El temps es va condensar en aquell quilòmetre de la carretera rodejat d’alzines.

—Zeta.

Just en aquell instant en Blai saltava celebrant que havia arribat a l’última lletra de l’abecedari. La Mare el va atrapar a l’aire, i la criatura va aterrar a la seva falda. No sé per quin miracle no es van fer res, ni un cop, ni una rascada, només l’ensurt. El cotxe va quedar travessat entre els dos carrils i la nit cada cop era més negra.

—Esteu bé? —El Pare comprovava que seguien sans i estalvis.

—Era un gos… —va respondre la Mare, sense alè.

A l’asfalt quedaven les marques de les rodes. El matrimoni es va mirar i el meu germà va esclatar en un plor terrorífic. Ja està, no t’amoïnis, ja arribem. El Pare va recular, va aparcar el cotxe a la vora del camí i va baixar enfurismat a perseguir el gos, que seguia al mig de la carretera, aliè a tot.

—Fill de puta! Si t’agafo, et destrosso! Cony de gos! —Va córrer cap a ell, però l’animal es va escapar i es va perdre entre els arbres, esporuguit per aquella llum que quasi se l’havia empassat.

La Mare va intentar calmar-lo mentre tenia el nen en braços, que no parava de xisclar. Anem, que se’ns fa tard. I tots tres es van abraçar a les foques en un costat d’aquella carretera comarcal plena de pedres, de gossos i de revolts. Al Pare el cor li bategava tan fort que al mig d’aquell no-res se’l sentia tremolar. Van continuar la resta del trajecte en un silenci feixuc, només trencat per en Blai, a qui li costava respirar de tants plors. La Mare li va fer tants petons aquell vespre que si els petons curessin en Blai no hauria estat mai malalt. Ja arribem, ja està, no t’amoïnis, ja arribem.

A l’hora d’anar a dormir la criatura no volia cap conte, tenia el cervell ple de preguntes que exigien una resposta urgent:

—Era un gos salvatge?

—Sí… o potser era un gos que s’havia escapat de la seva finca. Ara el deuen estar buscant i segur que l’han trobat.

—El podríem haver matat, oi, pare?

—No —va dir allargant la o, convençut que això el dotava de més seguretat—. No sabies que el teu pare és l’home amb els reflexos més ràpids de tot el continent? Com a molt si no l’hagués vist, un copet de res —va mentir.

—Un gos salvatge que s’escapa —va repetir en Blai, amb els ulls mig tancats, buscant en aquella frase algun tipus de significat secret—. Què passa quan ens morim?

—Què?

Sempre he imaginat que aquesta pregunta apareixia uns moments abans d’anar a dormir i precisament aquella nit.

—No passa res —va resoldre el Pare, com si el misteri de la mort fos el més senzill d’entendre i d’acceptar.

—No? —En Blai va tornar a obrir els ulls, aferrat als llençols.

—No passa res, perquè ningú no es mor. És mentida que la gent es mori, Blai. Qui t’ho ha dit? T’ho han explicat a l’escola? Ho han de demostrar. La gent parla sense saber res. Fes-me cas. Sóc el teu pare, no et mentiria. Això de la mort s’ho han inventat perquè tinguem por, perquè la gent no sigui lliure i feliç. Perquè és millor tenir-nos controlats pensant que la vida és finita… —S’estava embolicant amb tantes metàfores.

—Què és finita?

El Pare començava a suar.

—Que s’acaba…

—Qui, pare? Qui s’ho ha inventat?

El Pare va dubtar. Va deixar anar un llarg sospir. Imagino la seva cara mossegant-se els llavis, buscant inútilment una resposta mentre la Mare el mirava atenta i burleta.

—Una gent… molt poderosa que viu en un lloc secret de la Terra.

—Quin lloc?

—Una illa. Una illa… perduda a l’oceà Pacífic. Però no ho pots explicar a ningú. Que la mort és mentida ho sap molt poca gent, d’acord?

En Blai feia cara de no estar-ne convençut.

—D’acord? —va insistir el Pare.

I van donar per conclosa la nova teoria sobre la conxorxa mundial de la mort i el seu ús com a arma de destrucció massiva. Un petó, bona nit. Deixeu el llum del passadís obert. No pateixis. Descansa. Fins demà, fill.

Ara que en Blai dorm he d’aprofitar per explicar-vos que la Mare sempre va odiar els gossos. Era una por atàvica que ens va encomanar a través del cordó umbilical. I, és clar, la por alimenta l’odi. Deia que de petita l’havia mossegat un gos al carrer (no en recordo la raça) jugant amb les amigues a corda, i com que no sabien si el quisso tenia la ràbia —en aquella època no sabien mai res—, la van dur al primer hospital i li van clavar més de vint injeccions a la panxa. A casa els gossos estaven prohibits. Quan passejàvem pel carrer i en vèiem un a metres de distància, canviàvem de vorera, fins i tot els lladrucs ens inquietaven.

Aquella bèstia, per a nosaltres, sempre va ser el principi de la desgràcia.

Quan la llar de foc ja es consumia, el Pare li va demanar a la Mare d’anar al poble a fer una trucada. És important. És molt tard. Tenia raó, ho era, però, amb el cop de volant, una roda del darrere havia picat en un sot i estava convençut pel soroll que havia entrat alguna pedra al motor i que es podia fer malbé la corretja.

La Mare va aixecar les celles.

—Ho pots fer demà al matí.

—Demà al matí potser hauré de dur a arreglar el cotxe.

—Va, descansem…

—És pel nostre bé. Perquè estiguem tranquils… i no trigaré ni vint minuts.

Volia parlar amb l’Enric, el seu amic mecànic, i treure’s del damunt les preocupacions.

Era trist quedar-se tota sola en aquell llit ample i fred, en una casa que no era seva. Enllà de la finestra, una tímida lluna treia el cap entre les branques de les alzines i els roures. No hi havia boira i se sentien els mussols. Per escalfar l’habitació calien dos cossos, i quan el Pare va tornar ella ja dormia. Li va fer un petó al front, m’ha dit l’Enric que no ens hem d’amoïnar pel cotxe, va xiuxiuejar, però ella no el va sentir, es va tapar amb els llençols, tenia els peus freds i van deixar que la meva novel·la avancés quietament durant unes hores.

Ara els miro dormir i veig com s’allunyen. No formo part del seu somni. Ja no són els meus pares, només són personatges. Els falta tot allò que no sé explicar. En cap dels meus contes a la ràdio mai no havia escrit sobre aquella casa, ni aquella muntanya, ni aquell gos salvatge. Creia que no se’n podia treure cap detall que valgués la pena. Quan el Pere em va trucar —en un atac de beneïda bogeria— i em va encarregar la feina, vaig pensar: 1, que estava boig i 2, que no duraria ni un mes.

Vaig resistir cinc anys i més de sis-centes històries.

Crec que em dedico a escriure contes perquè els pares els van gastar tots amb el meu germà. Després es van quedar sense paraules i potser jo inútilment intento tornar cap a aquell ordre conquerit pel caos, sense resignar-me o sense entendre que tot el que es perd, es perd per sempre.

Sabia que els meus relats no els escoltava ningú, bàsicament perquè sempre he cregut que les meves històries passen de puntetes per tot arreu. Ser insignificant és alliberador. I era molt feliç escrivint aquells relats d’un minut on podia fer el que em donés la reial gana.

—No et fotrem portes al camp —em van prometre.

I no, no me les van fotre mai.

Al principi, sobretot els primers mesos, me’ls escoltava sense parar. No era un acte d’onanisme, al contrari, em feia vergonya sentir-me la veu nasal, però volia millorar, perquè notava com relliscava amb les esses o com la ella m’era impossible pronunciar-la bé. Com tot, a mesura que m’hi vaig acostumar vaig deixar d’escoltar-me. Hi anava un cop per setmana. Duia la meva carpeta blava plena de papers guixats, en triava uns quants per llegir, els repetia si m’equivocava, comentàvem amb el tècnic quina era la música més adient i després me’n tornava cap a casa a preparar el sopar.

Però ara en Blai es desperta a l’habitació de la muntanya amb els vidres entelats i el bosc cobert de rosada, i sense dir res a ningú busca els pares i s’infiltra sigil·lós, com un espia, entre les mantes. S’aferra al cos de la Mare i nota la seva escalfor. Es gira. Tots tres barrejats. Els peus del Pare ja no estan freds i tampoc no queda ni rastre del petó de bona nit al front.

—Quina hora és? —demanava la Mare amb els ulls mig tancats buscant el rellotge a la tauleta de nit.

—L’hora de despertar-se! —anunciava en Blai sabent que aquella batalla la guanyaria ell.

Es van despertar a poc a poc, badallant i amb les cançonetes pesades del meu germà. El Pare va repetir la mateixa història: l’Enric li havia dit que no patís, que era normal que amb un cop de volant com aquell, en una carretera plena de sots i en mal estat, es preocupés, que havia fet bé d’anar-li a trucar, però que cap problema, que quan tornessin a Barcelona, el dilluns hi anés a la tarda, que hi donaria un cop d’ull.

La Mare quasi no l’escoltava mentre obria l’aigua de la dutxa ara freda, ara bullent, ara gelada, ara tèbia. Blai, si no ens dutxem no hi ha excursió! I vinga a riure! Van esmorzar, van consultar els mapes per veure quina era la ruta més plàcida i a les nou puntuals, tots tres, carregats amb motxilles, entrepans i cantimplores van enfilar el pendent cap al bosc. En Blai s’avançava uns quants metres i el Pare li deia que anés amb compte.

—Vull ser un gos! Vull ser un gos salvatge!

I aleshores imitava els lladrucs de l’animal. Bub-bub. Olorava els troncs dels roures, feia voltes sobre si mateix intentant ensumar-se la cua. Bub-bub. Segurament tots tres sense adonar-se’n, aquell matí primaveral, dins d’aquell bosc d’alzines mai no havien estat tan a prop de la felicitat.

Però va començar a ploure. A vegades les històries es capgiren per un detall insignificant. La pluja. Una pluja primer discreta, gota a gota, després ferotge, fins a convertir-se en un diluvi. L’home del temps havia dit que no plouria. L’home del temps cobra una comissió per dir que no plourà mai.

—Què fem?

Els bots i barrals els van atrapar al bell mig de la ruta. Avançarien fins al proper refugi, era una bona estona, però creien que recular seria pitjor.

—Espereu-vos aquí —va proposar el Pare, que havia descobert un recer en una cova—. Aniré a buscar ajuda.

—No pateixis, tenim menjar. Ara no vulguis córrer, que encara et faràs mal.

De lluny s’il·luminava el cel ple de núvols amb el traç elèctric d’un llamp. Les muntanyes servien de tornaveu perquè els trons espeteguessin, el vent xiulava entre les branques de les alzines i en Blai s’ho mirava tot com si fos dins d’una pel·lícula, amb la careta somrient i mullada de gotetes d’aigua que la Mare amb la punta dels dits li eixugava.

—Trigarà gaire, el pare? Bub-bub!

—No trigarà gens!

El Pare va sortir de la cova orientant-se com va poder, corrent atrafegat —sense fer cas de cap consell— i baixant pels pendents i embrutant-se als bassals d’aigua. Va relliscar un parell de cops, quasi es va estripar els pantalons, es va fer un parell de morats a les cuixes, va renegar set o vuit vegades i finalment gairebé una hora més tard va arribar a la casa.

Allà va agafar unes capelines, i com que el diluvi no donava treva i com que els trons ressonaven amb més força, el veí de la casa del costat, en Frederic, un noi molt jove, prim, ple d’acne, que s’ho mirava tot sota el portal, li va demanar si necessitava res. Vaig a buscar el meu fill i la meva dona. Plou molt. Són en una cova. El nen és molt petit. Vinc amb vostè perquè el camí és molt trampós i és molt fàcil perdre’s. Encara que no ho reconegués, el Pare va respirar alleujat.

Plou. Bub-bub.

En Frederic anava al davant, apartant esbarzers i esquivant les tarteres i els camins més enfangats; se sabia de memòria tots els trencalls per arribar ben de pressa a aquella cova i ho va aconseguir més per intuïció que no pas per les indicacions del Pare. El camí d’anada havia durat una hora, el de tornada vint-i-cinc minuts. Fet que confirma que el Pare havia estat donant voltes sobre el mateix terreny sense tenir ni la més remota idea d’orientar-se. Genèticament la confusió s’hereta de pares a fills de manera irremeiable.

Quan van arribar a la cova, no hi havia ningú.

—Hola? Blai! Blai? Mare?

Els homes es van mirar sorpresos. Segur que era aquell lloc? Seguríssim. Potser la Mare havia buscat algun racó més segur, potser el nen volia jugar i ella per entretenir-lo havia acceptat entrar cova endins. En Frederic va treure la llanterna i van inspeccionar-la. Allà no hi havia ningú.

Van tornar a sortir. La pluja cada cop era més violenta. On era la cova més propera? I el refugi? Per anar al refugi seguint el camí amb aquell mal temps podien trigar dues hores ben bones. Però ells (en Blai i la Mare) segur que avançaven més lents i en menys de trenta minuts podrien atrapar-los. No van dubtar, ho farien així.

En Frederic continuava al davant obrint pas, i el Pare s’hi va deixar la veu cridant cada cent metres. A vegades l’eco dels seus crits els enganyava i els feia creure que algú havia respost. Per què havien decidit marxar? Quina imprudència. Després de travessar un petit bosc de pins, el camí s’aplanava.

Un llamp. Un, dos, tres, quatre, cinc… i un tro.

El nano de tant en tant intentava donar conversa al Pare, perquè estigués tranquil. Però el Pare tenia el cap cobert de troncs i de pluja. Quan feia més de trenta minuts que caminaven a pas de llop van sentir una veu. Es van aturar. Potser s’havien confós. El bosc guarda sons indesxifrables. Es van quedar en silenci, expectants.

—Blai! Mare! —va cridar el Pare amb totes les seves forces.

No es van moure. En el precís instant que van desistir, convençuts que l’esperança els havia enganyat, van tornar a sentir la veu, que cridava desesperada.

—Blai! Blai! Blai! Blai!

Ho havien sentit bé? Era la Mare.

Sense ni mirar-se van arrencar a córrer. Com que ells es guiaven per la veu, que ara venia d’aquí ara semblava que venia d’allà, els va costar trobar-la, però quan ho van fer, la Mare estava enfilada a un gorg, esbufegant i desorientada, mentre el riu baixava ansiós perquè el cabal havia crescut amb la tempesta.

—Mare!

Es va girar amb la cara pàl·lida, com si visqués dins d’un malson, amb els ulls injectats de pànic, i va esclatar a plorar. Plorava. Intentava explicar-se però els sanglots l’hi impedien:

—E… érem… a… a —agafava aire— la cova. I no sé… no sé… com ha passat. No ho sé… Érem… en Blai… jugava… allà, estava jugant… i no sé… de cop… no hi era. No… no sé… m’he girat, era aquí, al… era aquí… al meu costat… no sé… no sé… on és? No sé on és!

Va saltar damunt del Pare per abraçar-lo amb força. No era una abraçada, era una súplica. Una sortida d’emergència. El va estrènyer tremolant entre els braços perquè no sabia què fer, no entenia res, la tempesta s’havia filtrat dins seu i no pensava anar-se’n. El Pare es va quedar immòbil, superat per aquell bosc. Era un ninot, un cos inert que ni movia els braços, ni podia pensar.

Encara en estat de xoc, es van repartir la feina. La Mare tornaria per refer el camí fins a la casa, el Pare i en Frederic seguirien avançant fins al refugi. I allà trucarien als bombers, a la gent del poble, a qui calgués per trobar el nen. Les primeres hores són les més importants. Les primeres hores són les més importants. Les primeres hores són les més importants. Els núvols no deixaven veure ni una petita escletxa de sol. De fons, continuava la remor de la pluja mullant el sotabosc.

—Blai! Blai! Blai!

—Blai! Blai! Blai!

Van cridar el seu nom més de mil vegades.

—Blai! Blai! Blai!

—Blai! Blai! Blai!

Desconsolats van buscar sota de cada pedra, darrere de cada alzina i de cada roure, es van convertir en ocells i van observar des de dalt, es van empetitir com ratolins per entrar als caus més amagats; en menys d’una hora ja hi havia agents de la policia municipal i veïns que s’oferien per ajudar-los. La Mare, esgotada pels nervis, va explicar com anava vestit el meu germà: el color de la roba, si anava abrigat, si feia poc que havia menjat alguna cosa, qualsevol detall per petit que fos podia servir.

La van dur a descansar, ella no ho volia però patia un atac de nervis que la podia fer caure desmaiada. El Pare, amb en Frederic i els voluntaris, van fer una batuda perquè començava el vespre, la pluja no cedia i la poca llum que es filtrava a través dels núvols declinava. Dues hores més tard van arribar més policies amb gossos ensinistrats, que van olorar la roba del nen (desada a la maleta) i es van repartir en un perímetre de quinze quilòmetres. Quinze quilòmetres, és impossible que sigui més lluny, té cinc anys. L’home del temps diu que la pluja acabarà ben aviat.

Aquella va ser la nit més freda de la seva vida.

Els gossos ho van ensumar tot, els voluntaris —cada cop n’hi havia més— il·luminaven amb les llanternes els troncs, i la pluja, per fi, va desistir.

No us espanteu, no començaria mai aquesta novella amb la mort del meu germà. Ho trobaria un cop d’efecte imprudent. El Pare sempre deia que a partir d’aquella nit creuria en els miracles. La Mare callava. Quan al cel s’havien esvaït els núvols i començava a clarejar, a la punta d’un perímetre, quasi a quinze quilòmetres d’on havia desaparegut la criatura, un gos ensinistrat, seguint el rastre i allunyant-se del grup, havia trobat en Blai, tremolant de fred i de por, amb els llavis morats, el nas ple de mocs i les mans ensangonades. El primer que va fer l’agent en veure’l va ser treure’s la jaqueta i abrigar-lo. Les temperatures de nit havien fregat els quatre o cinc graus. L’home va avisar pel walkie i va comprovar si el nen s’havia tallat o havia pres mal. Res.

La sang no era seva.

—Els pares tenen moltes ganes de veure’t i abraçar-te.

En Blai no va parlar.

Un gos, la bèstia repudiada de casa meva, el va trobar.

La història hauria d’haver omplert els diaris comarcals i algun minutet televisiu amb el meu germà rient als braços dels pares, assegurant que era un gos salvatge bub-bub que s’havia escapat i que cada matí tornaria sigil·lós, com un espia, a escapolir-se per entrar dins del llit matern. Però en certa manera el Blai que cantava: Patim, patam, patum… homes i dones del cap dret!, el Blai que reia saltant al seient del darrere i volia contes abans d’anar dormir va desaparèixer per sempre en aquell bosc. Ningú no va saber com s’ho havia fet per caminar tot sol més de quinze quilòmetres en plena nit. I tampoc van treure l’entrellat de tota aquella sang… L’hi van preguntar, però no sabia respondre.

Passades les primeres hores de xoc, els meus pares van descobrir que el seu fill era un altre, una criatura que havia perdut la parla; el rostre se li havia pansit i feia un moviment mecànic i repetitiu amb els dits de les mans i amb el cap.

La mirada se li havia omplert de boira i fins i tot semblava que aquell bosc li hagués esborrat de la memòria el Pare i la Mare.