[Y]

El Pare em va ensenyar que quan veiés un llamp sempre havia de comptar amb els dits de la mà per saber quan arribaria el tro. Així descobriria la distància entre allò que veia i allò que acabaria passant. Aquest consell tan senzill el vaig aplicar a la vida. Sovint amb poca fortuna, però amb molta voluntat. He començat la història abans que jo nasqués perquè aquell bosc va canviar l’ordre establert de la nostra existència. Si hagués començat de manera abrupta uns anys més tard, no entendríeu moltes coses que van passar després.

El Pare es deia Ramon. I jo, per aquesta estranya herència ancestral, vaig guanyar una i.

Raimon.

Rai i Blai.

M’ho deien sovint. La major part de la meva infantesa i adolescència la vaig viure amb en Blai al costat. Sempre dues passes enrere mirant el no-res, o netejant-se les ulleres, o amb la bava caient-li. Blai i Rai. Érem germans, però sonava com una parella còmica i decadent.

Passats els mesos, quan a casa tot va tornar a la terrible normalitat, els pares van voler que en Blai entrés a una escola especial d’aprenentatge. No n’hi havia, a principis dels setanta. El van dur als millors experts: metges del cap, psiquiatres, logopedes…, fins i tot, amb els diners que havien recollit d’amics i coneguts, van viatjar als EUA perquè algú havia dit que coneixia no sé qui, que treballava amb una teràpia regressiva i faria que en Blai tornés a ser el de sempre a través de la hipnosi, abans d’aquell xoc, d’aquella nit. No ho van aconseguir. Potser el Blai de sempre era aquest d’ara, el que li costava tant parlar i plorava, bub-bub, potser l’altre Blai havia estat una anomalia que la terra en un atac de feridura havia tornat al seu lloc, a la terra dels gossos salvatges.

Després del bosc, els pares van canviar també per sempre.

La Mare ja no es va poder desempallegar mai de la culpabilitat. Mai. La duia a dins com una part més de la seva essència. La Mare que us he descrit al primer capítol no la vaig conèixer, per a mi és un exercici d’imaginació (o de fe) creure que la Mare cantava cançons amb el meu germà o que reia, per això m’agrada buscar-li adjectius i dibuixar-la contenta. La meva Mare mai no va venir a fer-me el petó de bona nit, aquell ritual que et defensa contra la foscor i tots els monstres que puguis imaginar, aquell petó que guarda el poder dels adults contra els fantasmes dels nens.

Fins i tot quan feia un esforç titànic i movia els llavis imitant alguna cosa que recordés un somriure, la Mare despertava més compassió que no pas empatia. A vegades es mirava al mirall i deia que no es reconeixia. Com si al reflex fos una vella de noranta anys que habitava el cos d’una jove. Abans de morir li vaig prometre que, si mai publicava un llibre, d’allò en faria un conte. No et dediquis a escriure, Rai, et tornaràs trist. Sempre amb advertències, sempre vestida de colors foscos. Parlava poc i quan ho feia era poruga. Sempre renyant-nos, sempre patint per si anava a casa d’aquest amic o de l’altre, si volia sortir de festa. No recordo adormir-me als seus braços o cantar amb ella, no recordo passejar-hi o jugar plegats, m’és quasi impossible creure que vaig viure i em va alimentar nou mesos dins del seu ventre.

El Pare, en canvi, ho va intentar. I això ja l’honora. Intentar que els teus fills visquin una vida normal —sense que això suposi cap mèrit— va fer d’ell un senyor tenaç i silenciós. Era discret, passava per la vida sense voler molestar. Sé que els primers anys va voler explicar-me contes, «que la mort existeix s’ho han inventat perquè tinguem por, Rai, perquè la gent no sigui lliure i feliç», fer veure que tot plegat era un parèntesi, però no servia de res.

Els caps de setmana no sortíem mai. Jo jugava a l’equip d’handbol de l’escola i ell sempre venia a animar-me amb en Blai. La Mare només va venir, arrossegant els peus, a una final —la recordo com si fos avui—, potser el partit més important, que lògicament vam perdre; i lògicament la Mare no va trobar les paraules per consolar-me, perquè, segons ella, la meva decepció era una petita cicatriu de guerra que em faria créixer més fort. A vegades feia servir expressions que no sabia d’on les treia, com si mantingués converses en una realitat paral·lela, en un món on nosaltres no teníem cabuda i només, de tant en tant, era capaç de veure’ns.

Després d’aquella desastrosa final, quan endreçaven la pista i els pares eren al bar parlant amb altres pares, un desgraciat li va demanar al meu germà si volia posar-se de porter, que li llançaria alguns tirs. Només per passar-nos-ho bé. Jo no hi era. En Blai va demanar permís i, després del sí dels pares, va acceptar.

—Em-em… trec les u-u-ulleres?

—No, no cal! —li va respondre el desgraciat.

Tres o quatre imbècils més es van animar, i van començar a tirar penals, faltes i en Blai els aturava tots. Els pares no se n’adonaven. No ens hauríem d’haver enfadat, només jugaven com criatures. Però quan ja havien fet més de deu tirs, encara no havien marcat cap gol. No perquè no tinguessin punteria, al contrari, eren els millors de l’equip, sinó perquè no tiraven a marcar, apuntaven directe al cos d’en Blai, a veure qui l’encertava. Apuntaven al ninot. La panxa tres punts, els collons cinc i la cara deu.

Anaven llançant i anaven rient.

—Ui, quasi! Molt bé, tres punts. Blai, ho fas molt bé, ets un porteràs!

—Po-podem parar, si-si us plau?

—Una mica més, Blai! Va!

—Ai, quasi deu! Boníssim!

Rai i Blai. Blai i Rai. Un no sap fotre gols, l’altre els para tots.

Fins que, en el darrer tir, la pilota li va anar directa a la cara, li va destrossar les ulleres i el meu germà deu anys més gran va caure estabornit a terra. Cridava tapant-se la cara mentre li rajava sang del nas. Quan algú —entre rialles— ho va explicar al vestidor, vaig sortir disparat —encara canviant-me, sense la samarreta i moll de la dutxa—, i vaig buscar el desgraciat que havia encertat els deu punts i el vaig agafar pel coll.

—Fill de puta! —Li vaig clavar una puntada de peu als collons amb tanta ràbia que al tros de merda se’l van endur a urgències perquè un testicle li havia pujat.

Aquella tarda al despatx de l’entrenador, abans que m’expulsessin una setmana, mentre s’enduien el meu germà amb el nas inflat com una patata —i somicant tota l’estona—, vaig sentir una pena terrible, per ell, pel Pare i la Mare, per tots nosaltres.

Quan vaig arribar a casa, en Blai em va abraçar i jo vaig plorar vermell de ràbia. Ell em consolava a mi. Era ridícul.

Però, si sóc honest, he de reconèixer que també vam tenir bons moments. Segurament el cervell, en un afany de supervivència, els rescata i me’ls fa més importants.

A estones rèiem o fèiem esforços per riure.

Una tarda, el Pare va arribar entusiasmat de la feina, havia tingut la genial idea d’inventar-se una capsa màgica per al Blai. Ell l’escoltava assegut a la cuina amb les espatlles abaixades i les mans encreuades.

—Saps què és això? —va demanar ensenyant-l’hi.

Ell va fer que no amb el cap.

—Una capsa de sabates? —vaig respondre jo per seguir-li un joc que no sabia cap a on anava.

—No —va dir allargant la o, com feia sempre—. Si fos una capsa de sabates no tindria cap valor.

—Ja…

—És una capsa de petons. Ho has sentit bé, Blai?

Ell va fer que sí amb el cap.

—És una bona idea. —Va ajudar la Mare mentre rentava els plats a la cuina—. I per a què serveix?

—Mira, Blai, cada vegada que et facin un petó te’l podràs guardar aquí.

—Per què-què m’he-m’he de-de guardar els pe-petons? —va preguntar amb la veu d’home d’adult.

—Perquè si algun dia estàs trist podràs anar a la capsa, agafar els petons que vulguis i et sentiràs com nou. Els petons ens fan estar contents! Té. —Li va allargar la capsa de sabates pintada de colors estrafolaris.

En Blai la va guardar, però no sé si mai, en algun moment per remot que fos, la va fer servir.

D’aquí va néixer la idea per al meu conte. Va ser dels primers que vaig escriure i llegir a la ràdio. N’estava content. Era cursi, d’acord, però a aquelles hores de la matinada les senyores de setanta anys que pateixen d’insomni agraeixen una mica de cursileria a les seves venes. A partir d’aleshores em vaig adonar de com les històries se’m barrejaven amb la vida.

Ara, no volia aturar-me aquí. Volia seguir amb en Blai, amb els pares, perquè sentia que la història fluïa riu avall. Només calia empènyer una miqueta perquè la novel·la continués serena per un capítol dedicat a ells, que es van anar fent vellets: la Mare, que va morir de pena en un hospital, o el Pare, que va morir plàcid en una residència, rodejat de llibres i d’escacs, encara amb ganes d’explicar-nos històries; o potser hauria dedicat unes quantes pàgines (amb algun conte intercalat) a l’agonia i el patiment de veure com s’escurça la vida sense remei, i després us hauria explicat una història de superació amb el meu germà de protagonista. No era una mala idea. Una mica d’esperança, un relat que ens fes millors a tots, fins i tot un final feliç… Jo ho tenia tot disposat d’aquesta manera, previst i esbossat, però va aparèixer un llamp, un d’aquells llamps sobre els quals m’havia avisat el Pare —que il·luminaven el cel ple de núvols—, i havia de comptar molt a poc a poc amb els dits de la mà per descobrir quan ressonaria el tro.

No en tenia cap dubte, em semblava que ho tenia tot controlat, però no vaig saber desxifrar la distància entre allò que veia i allò que acabaria passant.