[M]
Aquella nit vaig tenir un malson. Em quedava tancat en una gossera i no podia escapar-ne. Es feia de nit. Sentia els lladrucs de les bèsties —no les veia mai— i demanava auxili. Auxili! I aleshores apareixia de lluny la mare i em mirava però no podia fer res. Auxili!
Només vaig dormir una hora.
La bona notícia d’en Blai m’havia trasbalsat (encara més); ell es va cruspir el sopar i, en veure que jo no tenia gana, es va acabar també el meu plat. No-no en vols més? No, per a tu. Va tornar a la seva rutina. Candy Crush, vídeos a YouTube i bona nit.
Els remordiments no em van deixar en pau. La mare i l’auxili.
El recorregut era: pensaments obscurs – alleujament – angoixa – remordiments. I els remordiments no cal regar-los perquè creixin fins a devorar-ho tot.
Sentia roncar el meu germà amb el clauer del Barça damunt del pit.
—No, Blai, ara no és moment de fer les paus, ara és moment d’explicar que n’estem fins als collons. Que aquí sempre som els mateixos els que rebem i no fotem res…
Més roncs.
L’insomni em va obligar a començar a escriure els primers capítols de la Cèlia. No en tenia ganes. Havia d’arraconar la meva novel·la, la meva història d’amor (amb la Carol), perquè quan em concentrava en un relat ocupava l’espai físic i mental de l’altre. El maleït encàrrec era una biografia, d’acord, però no seguiria una línia cronològica. Havia de trobar un fil que enllacés els episodis més importants de la seva vida. Potser trobar un punt de partida.
Ens havíem quedat al terrat de casa seva, era un bon començament, la Cèlia saltant al buit sense saber si viuria o no, si seria el seu últim salt. L’últim salt. És un bon títol. Potser tota la història podria transcórrer en la distància del seu cos precipitant-se cap al jardí. Cada segon o cada metre seria un capítol, i quan el lector arribés al final, un gir que demostrés que no mor. Però només hi havia una lectora, i coneixia bé el final…
Vaig començar la història en un hotel de París, a Montmartre. Ja tiraria endavant i endarrere a mesura que ho necessités.
La Cèlia i en Monra estirats a la moqueta d’una habitació d’hotel petita, però preciosa. Riuen i s’expliquen anècdotes. Ell li acarona els cabells. Ballen. Tots dos ho fan molt bé. En Monra diu que no, però la Cèlia insisteix que sí, que ballen de meravella. Sóc minuciós explicant els moviments dels seus cossos damunt del llit. Ella diu alguna frase (l’hauré de buscar a les notes de veu), ell encén un cigarret. Descric la Cèlia, però aleshores m’adono que no sé com és en Monra. Encara no n’havia vist cap fotografia. Amb tot el material de què disposava podria buscar-lo, amb una imatge en tindria prou, per mirar-li les faccions i descriure’l o, com a mínim, imaginar-lo.
Em vaig aturar. Havia escrit quatre paràgrafs i ja estava exhaust. Volia emborratxar-me. Vaig rellegir aquells fragments setmanes més tard i em van semblar infames. Res del que escrivia em satisfeia. La perpètua condemna. Escriure i reescriure. Reescriure i escriure. Sense descans, sense treva, sense que al final el resultat valgués la pena.
Però també era conscient que no tenia tot el temps del món. I que si hi posava una mica d’ofici i de ganes, si ho maquillava amb paraules prou boniques (quan no sàpigues què fer, omple-ho tot d’adjectius, em deia la mandra), la Cèlia ja en tindria prou i podria rellegir la seva vida, contenta i enganyada, com tothom, suposo.
Vaig anar a l’estudi a buscar les cintes VHS que m’havia deixat el primer dia i de les quals no havia fet gaire cas. Volia trobar en Monra. Veure-li els ulls, les mans, com somreia, com era la seva veu. Sense fer soroll per no despertar la bèstia adormida d’en Blai, vaig preparar la pantalla i el reproductor. Primer vaig obrir les tres caixes precintades i em vaig entretenir amb els àlbums de fotografies: els pares de la Cèlia, ben vestits i seriosos. En Daniel amb una cara angelical. Tots quatre. La Cèlia amb un tutú de ballarina. Tenia la sensació que, vistes cinc fotografies, vistes totes. A cada imatge sortien rient. Si hagués d’imaginar la vida d’aquella família a través de les fotografies juraria que sempre van ser feliços, molt.
Els camps de Castella, sopars amb amics, festes majors, oncles i amigues i comunions i batejos i bodes. Cap imatge de la Guerra Civil. Una àvia fent compota, un home —potser un oncle— amb unes gallines. La Cèlia asseguda en una motocicleta que condueix un noi amb un bigotet i una camisa blanca arromangada. El noi és massa jove, no pot ser en Monra. I, a més, són al poble.
Hi havia molt de material, però la majoria poc útil. Sí, em servia per fer-me una idea del context, per ser més precís en la descripció del vestuari, però jo no acostumava a descriure els personatges per la roba, sinó per les seves accions.
Quan en vaig tenir prou vaig treure les cintes VHS. Estaven ordenades per anys. 1973, 1976, 1977… En aquell moment no hi vaig caure, però algú les devia haver digitalitzat anys enrere, perquè el VHS no era dels anys setanta.
Perquè no us perdeu en llargues descripcions de paisatges i gent anònima que, fet i fet, no porten enlloc, el resum del que vaig veure, per ordre cronològic, va ser:
Primera cinta: la que vaig mirar amb més delit. Creia que seria reveladora, que hi trobaria la clau que obriria tots els panys. Però altra vegada les expectatives em van destrossar. Era una trobada familiar. No hi havia so, només les imatges d’una noia portant un pastís. Celebraven els cinquanta anys de casats dels pares de la Cèlia. Ella ja va amb cadira de rodes. Intenta que no l’enfoquin. Posa la mà i fa que no amb el cap. Hi surt molta gent, potser més de trenta o quaranta persones. Homes amb bigoti —em sembla que apareix el mateix noi (ara home) de la motocicleta—, senyores endiumenjades, alguna criatura corrent… M’apunto preguntar a la Cèlia qui són aquella gent, sobretot l’home del bigoti, per si hi ha algú important que hagi de tenir en compte.
La cinta durava uns vint-i-cinc minuts.
Ben entrada la matinada em vaig servir el tercer gintònic. I enmig del silenci van ressonar els lladrucs empipadors d’algun gos (dels collons) del veïnat. Aleshores em van assaltar els lladrucs empipadors de la Puça. Molt bé, maca. Molt bé. Així, a poc a poc. Tot cap a dins. Per uns moments vaig creure que el terrier només patiria una indigestió, que la dona, en veure que el gos no rutllava fi, el duria al veterinari, li farien proves, li diagnosticarien problemes per haver ingerit qualsevol cosa pel carrer —els animals ho fan, això—, li receptarien uns medicaments (no sé quins i després repòs, i després no sé què) i després curat. No es pot matar un gos, per petit que sigui, amb una dosi de raticida. Els fabricants ja ho saben, això, i segur que el verí només funciona a partir de la segona o tercera dosi, si no, seria massa perillós.
Ho tenia claríssim.
Em vaig acostar a l’habitació d’en Blai i li vaig treure el clauer del pit.
Segona cinta: la segona cinta era la més avorrida de totes. Paisatges de muntanyes i camins de terra. Una excursió de la Cèlia. Reconec que són les mateixes diapositives que dies abans m’havia empassat amb ella comentant-les. Res que em sorprengui. Malgrat la cadira de rodes somriu i se la veu feliç en aquell entorn natural. Fa ganyotes a la càmera i pronuncia algunes paraules. La cinta tampoc no té àudio. Imatges d’un riu i la Cèlia que assenyala uns gossets que belluguen la cua donant voltes per terra.
Res més.
Durava uns tretze minuts.
No em quedava ni tònica, ni ginebra, ni ganes de continuar mirant aquelles cintes VHS. Les últimes imatges dels gossets jugant mentre la Cèlia reia em van tornar al terrier. Merda. Aquells ullets que em miraven. Merda. En Blai dient-me que havia fet les paus. Merda. Molt bé, maca. Molt bé. Així, a poc a poc. Tot cap a dins. Merda. Accelerat, suposo que per l’alcohol, vaig anar a buscar tots els raticides que havia comprat. Els remordiments acostumen a prendre forma d’insomni, però si a sobre els barreges amb alcohol les conseqüències poden ser devastadores. El tercer gintònic m’havia entrat al cos com aigua beneita. Tenia els ulls injectats de ganes de fer coses i el pols disparat. Vaig obrir tots els calaixos, no tenia cura de ser silenciós, sabia que en Blai no es despertaria, i vaig reunir els quatres paquets de raticida. Els vaig embolcallar cadascun amb una bossa de supermercat diferent i vaig baixar al carrer disposat a llençar-los cadascun en un contenidor del barri diferent. Em volia desfer de l’arma del crim i ho feia mentre suava i les neurones m’anaven a mil per hora. En acabar de llençar el quart paquet, vaig tornar cap a casa; no sé quina hora era, les quatre o les cinc. Vaig mirar el telèfon mòbil i el perfil de WhatsApp de l’Íngrid continuava amb la icona grisa i el meu missatge no l’havia llegit. Em vaig atrevir, em vaig carregar d’una força heroica i al mig del carrer vaig trucar-li.
Un to. Res. Dos tons. Res. Tres tons. Res. Quatre tons. Res.
Res de res.
I li vaig escriure el següent missatge:
Íngrid, no sé per on començar… Poques coses m’han passat a la vida. A vegades crec que només visc si pateixo. En aquest món horrible l’únic que val la pena és la gent bona que coneixem…
Quan vaig tancar la porta de casa tota la ginebra m’havia baixat als peus. Estava destrossat. En Blai s’havia aixecat a pixar i havia tornat al llit. La tapa apujada del vàter el delatava. Vaig tornar a engegar el televisor i vaig començar a veure la tercera i última cinta. Era de París, la primera imatge era de la torre Eiffel, però abans que pogués proclamar en veu baixa que París no existeix, vaig tancar els ulls estirat al sofà.