[T]

No podia seguir així.

En Blai havia tornat a rebre una hòstia d’en Sergi. No li havia fet tant de mal, però ell se sentia denigrat. Aquesta vegada tot venia perquè el meu germà l’havia corregit amb l’alineació de la final de la Champions del 2011. Collons… Si m’hagués deixat endur per l’impuls, hauria anat a casa d’aquell nano i li hauria fet una cara nova. Però, és clar, el nano en qüestió tenia la síndrome de Down i era tant o més fràgil que el meu germà. I què? Era el meu germà, algú li ha d’ensenyar a en Sergi que encara que tingui totes les síndromes del món no pot anar repartint bufetades a tort i a dret, com un tirà.

Vaig anar a parlar amb el senyor Llovet i li vaig deixar clar que ja n’hi havia prou. Calia posar límits. Si no ho feia ell, ho faria jo. I l’home, amb la seva sang d’orxata, em va dir que en Sergi era un noi molt especial que necessitava expressar les seves emocions i que coartar-lo d’aquesta manera no era bo. No sabia si m’aixecava la camisa. Jo també podia ser molt creatiu clavant-li una bona pallissa. El vaig amenaçar que m’emportaria en Blai a una altra feina —encara que era un farol—, i el senyor Llovet em va prometre que hi estaria més a sobre.

Vaig sortir a fora, on m’esperava en Blai. Vaig revisar-li la cara, tenia un blau al pòmul. No és res, això, vaig mentir per restar-hi importància.

—Vols que anem al frankfurt?

Es va arronsar d’espatlles, no en tenia gaires ganes, però el vaig animar. Podràs demanar una cervela amb formatge i cansalada. Va aixecar les celles resignat. Quan érem a la barra amb la seva Coca-Cola i jo amb la cervesa esperant els entrepans, en Blai em va preguntar pels pares. No ho feia mai.

—Els-els po-podríem anar a ve-veure?

—Vols que hi anem el cap de setmana?

—Sí!

Els pares vam enterrar-los al petit nínxol que tenien els avis a les Corts. En Blai deia que així serien a prop del Camp Nou. Com que de la mort de la Mare a la del Pare havien passat més de set anys, no hi havia problema perquè compartissin espai. Recordo que quan van col·locar el fèretre del Pare, la Mare ja cabia en una bossa. Era cínic tenir la certesa que el temps ens resoldria així. La vida s’havia aturat en aquell bosc, aquella tarda de tempesta, i tot el que va venir després va ser una absurda pròrroga.

Totes les seves coses —records, vestits, fotografies, la capsa dels petons, llibres— les vam precintar en caixes i ara descansen a l’altell. Alguna vegada, quan en Blai dorm, pujo i rescato alguns objectes —andròmines—. Ho faig més per nostàlgia que no pas per pena.

Quan la Mare en va fer seixanta ja semblava una anciana, per a ella els dies eren setmanes, i les setmanes comptaven com a mesos. El Pare, en veure que jo me’n sortia fent classes i que en Blai havia trobat una feina gràcies a un amic de la família que coneixia el senyor Llovet, es va tranquil·litzar. Vist amb perspectiva, el Pare ho havia preparat tot per anar-se’n.

Per l’aniversari de quaranta anys de casats els vaig regalar un viatge a la ciutat d’Europa que escollissin, una setmana, en un bon hotel, carta blanca. La Mare no tenia esma, tant li feia. Deia que ja eren massa grans, que com ens ho faríem, que si en Blai, que si jo, que si el Pare. I el Pare —ja jubilat— va decidir Londres perquè era dels pocs llocs que encara no havia trepitjat. Dit i fet. Van fer un munt de fotografies, la Mare sortia a totes molt guapa perquè la càmera no li detectava la tristesa: el Palau de Buckingham, Tower Brigde, l’abadia de Westminster, el Big Ben, fins i tot el Museu Britànic —com si les peces no estiguessin digitalitzades i en millor qualitat—. En una —la recordo molt— sortien rient al costat d’un guàrdia escocès de la reina d’Anglaterra que feia cara de pocs amics. A casa, el Pare sempre gravava totes les escenes, ell era el fotògraf, el càmera convertit en un director de primer nivell, que ens podia fer repetir la bufada d’espelmes d’en Blai si no li havia quedat bé l’enquadrament. Volia que el record guanyés el present, i no era mala idea. Així que totes les imatges de Londres són de la Mare, com si hi hagués anat sola.

De tant en tant, ens trucaven:

—No plou! Ens fa uns dies esplèndids.

—Veus que bé!?

Però, en tornar del viatge, ella ja es va posar malalta. Patia de migranyes, li tremolava el pols. Els metges li van fer un munt de proves —com a en Blai—, però ni rastre de res, els símptomes canviaven com els diagnòstics. No sé quantes hores vam passar en la humiliació d’aquelles sales d’espera. A vegades, quan estàvem tots dos sols i jo la vetllava al llit de l’hospital, em deia que el mal del seu fill l’havia provocat ella. Potser eren deliris de les febrades, però quan delirava tornava sempre al mateix bosc, al mateix dia. Bub-bub. Bub-bub. Com un malson. Repetit i repetit. Impossible d’escapar-ne. Després d’ecografies, ressonàncies magnètiques, TAC…, ningú no ens va saber explicar quina era aquella ferida que la consumia. Semblava que el cos desistís, que sobreviure li fes nosa, o que l’ànima l’hagués abandonada.

I en la ruleta russa de les hores i els torns que sempre fèiem amb el Pare per no deixar-la mai sola, a ell li va tocar aferrar-se a la mà de la Mare quan ja no podia ni parlar. Estrenyia els dits i li brillaven els ulls, mig tancats. Millor d’aquesta manera, la seva mort havia de compartir-la amb el seu home. La seva intimitat més estricta no podia ser un espectacle per als seus fills. El Pare es va fer un tip de plorar, no l’havia vist mai així. L’alegria que atresorava contra el món i els mediocres es va ensorrar en aquell llit d’hospital.

Pobre Pare, tot sol, de cop i volta, tan sol.

Deia que el pis li queia al damunt, que no ho podia suportar, que no volia viure sol, i em va demanar, encara que sonés com una broma de mal gust, que l’ingressés en una residència. No m’ho podia creure. Estava bé de salut. No li fallaven ni les cames ni el cap. Ara que estava tot sol podia fer la seva, deia. Tots els vells volen escapar-se de les residències i el meu Pare volia ingressar-hi. Però val a dir que la que vam trobar era una mena d’hotel, a Sitges (tots els estalvis i la mica d’herència de la Mare van anar a parar allà), on no havia d’amoïnar-se per cuinar o rentar la roba, l’hi feien tot, hi havia metges, i unes infermeres encantadores que els controlaven; podien fer la vida que els donés la gana, fins i tot si no hi anava a dormir només calia avisar.

Seran dotze euros.

—Què? —No sabia de què em parlaven.

En Blai em va estirar el braç.

—Una cervela amb formatge i cansalada, un frankfurt amb ceba, una Coca-Cola light i una canya. Dotze euros.

En Blai es va acaronar la galta i va comprovar que encara hi tenia la trompada d’en Sergi. El cambrer em mirava amb cara d’avorriment.

—Té.

Vaig pagar i vam tornar tots dos cap a casa, i ara ell amb presses.

—Co-corre, co-corre! Que-que es refre-fredaran els entre-trepans!

A vegades en Blai era un interruptor, capaç d’encendre’s o apagar-se amb un sol clic. Ara trist, ara content. Ara nerviós, ara adormit. Ara saltant i cantant, ara rabiós per vés a saber què. Vols que t’expliqui un acudit, Blai? És un-un acudit do-dolent? Sí, és el pitjor acudit del món. Va-va, digues.

—Ostres, Jordi, no sents quina pudor de mort que fot aquí…? Jordi…? Jordi…? Jordi…!

Va riure exageradament i després va dir:

—És mo-molt dolent.

Quan vam arribar al pis, vaig recordar que havia de veure les pel·lícules VHS de la Cèlia, però no tenia ni el reproductor ni les ganes, i en Blai volia que juguéssim una estona a la Playstation. Durant una fracció de segon vaig pensar que estaria bé que l’Íngrid fos allà amb nosaltres, bevent un daiquiri de maduixa i salant els articles, jugant amb la consola o no fent res, simplement allà, amb nosaltres, mirant-nos i jo mirant-la, mossegant l’entrepà amb les seves dents de conill.