EL CONTE DEL PEATGE

La barrera trigava vint segons a aixecar-se. El temps d’abaixar la finestreta, treure la mà carregada de monedes, tornar el canvi i potser dir un bona nit. Aquell tràmit no demanava res més a cap dels dos, ni parar una mica d’atenció en l’altre, ni ser més educat del compte.

Es trobaven cada vespre al peatge.

Eren animals de rutina.

La Remei cobrava l’import i en Francesc la mirava, avorrit.

Repetien aquell ritual cinc cops per setmana, de dilluns a divendres (dissabte i diumenge desapareixien).

I va ser ell, això creu, el primer de fer una broma, no recorden quina. Un acudit inofensiu de cotxes, algun comentari sobre el temps; si plou o si fa fred, i ella va respondre amb desídia. Cansa molt veure tantes cares que són diferents, però sempre la mateixa, cansa molt calcular el canvi, aixecar la barrera, i repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho…

No va ser fins que el cotxe ja desapareixia per l’autopista que la Remei s’hi va repensar. D’acord, l’acudit era nefast, però tendre. I al capdavall si una fa sumes i restes, la tendresa no és un mal resultat. A partir d’aleshores, en Francesc, que mai no li diria el nom, es tornaria l’home del coupé 850 vermell.

I cada vespre, un petit comentari: l’anàlisi meteorològica va deixar pas a què tal la feina; la feina a l’acudit breu: Un pare li diu al seu fill: nen, surt del cotxe i digue’m si funciona l’intermitent. I tot per desembocar al com estàs? I les preguntes, tothom ho sap i és profecia, són molt perilloses.

Vint segons exactes, potser una mica més si darrere no esperava cap cotxe.

En Francesc, que abans intentava dur sempre l’import exacte per facilitar-li la feina, ara li omplia la mà de monedes o bitllets per tenir una bona excusa per tocar-li els dits, i la Remei feia veure que les comptava allà mateix, traient el cap per tenir-lo més a prop i entretenir-se un parell de segons.

D’aquesta manera subtil i repetitiva, encara que no ho confessés mai, ella esperava que arribés el vespre i en Francesc calculava a quina hora sortir de la feina per coincidir amb la Remei.

Haurien pogut continuar així.

El vespre definitiu, ella, que s’havia endiumenjat i pintat els llavis, va estar a punt d’atrevir-se a donar-li, juntament amb el canvi, el número de telèfon. Però no ho va fer (avui se’n penedeix), un estrany dubte la va frenar, perquè creia que havia de ser ell qui fes el primer pas i que, si no el feia, volia dir alguna cosa.

Van passar els dies.

Van apujar-se i abaixar-se les barreres. Van tornar-se els canvis. Van repetir acudits. Es van aprimar. Van enyorar-se els caps de setmana. Es van engreixar. Van repetir acudits. Van passar els mesos. Ell va canviar el coupé 850 vermell per un nou model. Van aparèixer un parell d’arrugues no previstes. Es van tenyir i en Francesc va conèixer una noia a la feina (molt alta i amb el nas punxegut) i van tenir uns fills espantosos que no paraven quiets al seient del darrere, mentre la Remei assajava el millor somriure, el temps d’abaixar la finestreta, treure la mà carregada de monedes, tornar el canvi i potser un bona nit.