XII. La declaració d’Alícia

—Aquí! —va cridar l’Alícia amb veu alta, oblidant, en l’excitació del moment, l’alçada a què havia arribat en els pocs minuts darrers, i va saltar amb tanta pressa que, amb el volt de la faldilla, va capgirar la tribuna del jurat fent caure tots els membres sobre els caps de la gent de la sala; i veure’ls així escampats li va recordar la peixera de peixos vermells que, sense voler, havia fet caure la setmana anterior.

—Oh, perdonin, sisplau! —va exclamar en un to de gran consternació, i va començar a aixecar-los tan de pressa com va poder, perquè encara es recordava de l’accident de la peixera i tenia la vaga idea que s’havien de collir de seguida i tornar-los a posar a la tribuna o, si no, es moririen.

—El procés no pot continuar —va dir el Rei amb una veu molt greu— fins que tots els membres del jurat tornin a estar asseguts en els seus llocs; tots! —va repetir amb un gran èmfasi i clavant una dura mirada a l’Alícia.

L’Alícia va mirar la tribuna i va veure que, amb tanta pressa, havia posat el Llangardaix de cap per avall, i el pobre animaló feia anar la cua d’un costat a l’altre malenconiosament, perquè tenia el cos atrapat i no el podia moure. L’Alícia l’en va treure i el va col·locar del dret. «No crec que tingui gaire importància», es va dir: «tal com va el procés, tant és que estigui de cap per amunt com de cap per avall».

Tan aviat com els membres del jurat es van haver recuperat una mica de l’espant d’haver estat trabucats, i quan van haver trobat les pissarres i els guixos i tenien totes dues coses a les mans, es van posar a treballar amb molta diligència, escrivint la història de l’accident; ho feien tots menys el Llangardaix, que semblava massa trastornat per fer res més que estar assegut amb la boca oberta mirant enlaire, cap al sostre de la sala.

—Què en sabeu d’aquest assumpte? —va dir el Rei a l’Alícia.

—Res —va dir l’Alícia.

—Res de res? —va persistir el Rei.

—Res de res —va dir l’Alícia.

—Això és molt important —va dir el Rei, girant-se cap al jurat. Ja començaven a apuntar això a les pissarres, quan el Conill Blanc va interrompre:

—Sens dubte que Vostra Majestat volia dir «molt poc important» —va corregir en un to molt respectuós, però corrugant-li la cella i fent-li tota mena de ganyotes mentre parlava.

—Molt poc important, és clar —va dir el Rei immediatament, i va continuar dient-se en un to molt baix—: molt important, molt poc important, molt important, molt poc important… —com si intentés esbrinar quina expressió sonava millor.

Alguns membres del jurat van escriure «molt important» i alguns altres «molt poc important». L’Alícia ho va veure, perquè estava prou a la vora per poder-ho llegir; «però és igual», va pensar.

En aquell moment, el Rei, que havia estat una estona ocupat escrivint al seu bloc de notes, va cridar:

—Silenci! —i va llegir en veu alta el que havia escrit al seu bloc—: Article número quaranta-dos: «Totes les persones que facin més d’una milla d’alçada han d’abandonar la sala del tribunal».

Tothom es va mirar l’Alícia.

—No faig pas una milla, jo!

—Sí que la fas —va dir la Reina.

—De totes maneres, no penso anar-me’n —va dir l’Alícia—. I, a més a més, aquest article no val. Us l’acabeu d’inventar.

—És l’article més antic del llibre —va dir el Rei.

—Doncs així hauria de ser l’article número u.

El Rei va empal·lidir i va tancar en sec el seu bloc de notes.

—Considereu el veredicte —va dir als membres del jurat amb una veu tremolosa.

—Amb el permís de Vostra Majestat —va dir el Conill Blanc fent un salt precipitadament—, encara hi ha més proves. Ens acaba d’arribar un sobre.

—Què conté? —va dir la Reina.

—Encara no l’he obert —va dir el Conill Blanc—, però em penso que és una carta escrita pel presoner a…, algú.

—Sí, deu ser això —va dir el Rei—, tret que no fos escrita per ningú, cosa que no sol passar gaire sovint, saps?

—A qui va adreçada? —va dir un dels membres del jurat.

—No hi ha cap adreça —va dir el Conill Blanc—; de fet, no hi ha res escrit a la part de fora. —Va desplegar la carta mentre parlava i va afegir—: Després de tot, no és cap carta; és un reguitzell de versos.

—És la lletra del presoner? —va preguntar un altre membre del jurat.

—No, no ho és pas —va dir el Conill Blanc—. I això és el més estrany de tot. —(Els membres del jurat estaven perplexos).

—Deu haver imitat la lletra d’algú altre —va dir el Rei. (Als membres del jurat se’ls va il·luminar la cara).

—Amb el permís de Vostra Majestat —va dir la Sota—, no els he pas escrit jo. Ningú no pot demostrar que siguin meus: no estan pas firmats.

—Que no els firmessis —va dir el Rei— només fa que empitjorar les coses. Segur que t’has proposat alguna maldat, altrament els hauries firmat, que és el que fan totes les persones honrades.

Hi va haver una gran ovació. Era l’única cosa intel·ligent que havia dit el Rei en tot el dia.

—Això demostra que és culpable —va dir la Reina.

—Això no demostra res! —va dir l’Alícia—. Si ni tan sols sabeu què diuen!

—Llegeix-los —va dir el Rei.

El Conill Blanc es va posar les ulleres.

—Per on començo, Majestat? —va preguntar.

—Comença pel començament —va dir greument el Rei—, continua pel mig i acaba pel final. I després, atura’t.

Aquests són els versos que va llegir el Conill Blanc:

—Aquesta és la prova més important que hem sentit avui —va dir el Rei fregant-se les mans—. Ara que el jurat…

—Si hi ha algú que sigui capaç d’explicar-ne el sentit —va dir l’Alícia (que havia crescut tant durant els darrers minuts que no tenia gens de por d’interrompre’l)—, li donaré sis penics. No crec que hi hagi ni un bri de sentit en tots aquests versos.

Cada membre del jurat va escriure a la seva pissarra: «Ella no creu que hi hagi ni un bri de sentit en tots aquests versos», però cap d’ells no va intentar de trobar-hi una explicació.

—Si no tenen sentit —va dir el Rei—, ens estalviarem molts problemes, sabeu?, perquè així no ens haurem d’esforçar a trobar-n’hi cap. I, tot i així, no sé… —I, estenent el paper dels versos a la falda i mirant-se’ls amb un ull, va continuar—: Em sembla que hi començo a veure un sentit, després de tot. «I ella ja sap que jo no sé nedar». I tu no saps nedar, oi? —va afegir mirant-se la Sota.

La Sota va moure el cap amb tristesa.

—Faig cara de saber nedar? —va dir (i certament no en feia, perquè tot ella era de cartró).

—Per ara, tot lliga —va dir el Rei, i va seguir murmurant els versos en veu baixa—: «Tots nosaltres sabem que és veritat». Aquest «nosaltres» es refereix als membres del jurat, és clar. «Si jo, a ell, li’n dono un o dos». Això es deu referir al que va fer amb els pastissos sabeu?

—Però després diu: «Tots acaben tornant d’ell cap a tu» —va afegir l’Alícia.

—Doncs ara sí que tot queda ben clar! —va dir el Rei d’una manera triomfant, assenyalant els pastissos de sobre la taula—. Res no pot quedar tan clar com això. —I després va prosseguir—: «Abans que el seu bruel pugés de to». Els teus bruels no pugen mai de to, estimada, oi que no? —va preguntar a la Reina.

—Mai! —va dir la Reina furiosament, tirant un tinter al Llangardaix. (El malaurat Bill havia deixat d’escriure a la pissarra amb el dit, perquè s’havia adonat que no guixava, però en aquell moment s’hi va tornar a posar aprofitant la tinta que li queia de la cara, mentre li va durar).

—Així, doncs, les paraules no es refereixen a tu —va dir el Rei, mirant tot al voltant de la sala amb un somriure. Hi havia un silenci sepulcral—. És un joc de paraules! —va afegir el Rei en un to ofès, i tothom es va posar a riure—. Que el jurat consideri el veredicte —va dir el Rei per enèsima vegada.

—No, no! —va dir la Reina—. Primer la sentència i, després, el veredicte.

—Quina insensatesa! —va dir l’Alícia en veu alta—, això de donar la sentència abans del veredicte!

—Muts i a la gàbia! —va dir la Reina tornant-se tota vermella.

—No callaré —va dir l’Alícia.

—Que li tallin el cap! —va dir la Reina, cridant tant com va poder. No es va moure ningú.

—Ja no us fa cas ningú —va dir l’Alícia (en aquells moments ja havia recuperat la seva alçada habitual)—. No sou res més que un joc de cartes!

Amb això totes les cartes del joc es van alçar per l’aire i van baixar volant sobre ella. L’Alícia va fer un xisclet, mig de terror i mig d’indignació, i va intentar d’allunyar-les a cops, i es va trobar ajaguda amb el cap sobre la falda de la seva germana, que li treia a manyacs algunes fulles seques dels arbres que li havien anat caient a la cara.

—Desperta’t, Alícia, preciosa! —va dir la seva germana—. Quina dormideta més llarga que has fet!

—Oh, i he tingut un somni molt curiós! —va dir l’Alícia, i va explicar a la seva germana, tan bé com les va poder recordar, totes aquestes estranyes aventures que ara acabeu de llegir. Quan va haver acabat, la seva germana la va besar i li va dir:

—Sí que és curiós, aquest somni, estimada; i tant que sí, però ara vés corrent a prendre el te, perquè ja es fa tard. —De manera que l’Alícia es va alçar i es va posar a córrer, pensant, mentre corria, i tenia raó de pensar-ho, que el somni havia estat meravellós.

Però la seva germana es va quedar asseguda on era recolzant el cap sobre la mà, contemplant la posta del sol i pensant en la petita Alícia i les seves aventures, fins que ella també va començar a somiar, en certa manera, i aquest va ser el seu somni.

Primer va somiar la petita Alícia, que una vegada més tenia les mans sobre els genolls i els ulls ardents i brillants que s’emmirallaven en els seus. Fins i tot podia sentir els mateixos accents de la seva veu, i veure aquell gest, tan típic d’ella, d’apartar-se un floc de cabells que sempre li queia davant dels ulls, i mentre l’escoltava, o semblava escoltar-la, tot el seu voltant es va anar animant amb les estranyes criatures del somni de la seva germana.

Les altes herbes remorejaven als seus peus mentre el Conill Blanc li passava de pressa pel costat; el Ratolí, espantat, s’obria pas xipollejant pel bassal; i ella podia sentir el soroll de les tasses de te de la Llebre de Març i veure com els seus amics compartien aquell inacabable te; sentia també la veu d’espinguet de la Reina ordenant les execucions dels seus infeliços convidats; una vegada més el porquet esternudava a la falda de la Duquessa, mentre plats i plates s’esmicolaven pel voltant; una vegada més omplien l’aire el xisclet del Grifó, el carrisqueig del llapis del Llangardaix, i l’ofec del conillet porquí quan el reprimien, i tot plegat es barrejava amb els sanglots de la Tortuga d’imitació.

Es va estar així asseguda, amb els ulls tancats, i gairebé va mig creure en el país de les meravelles, tot i que sabia perfectament que només li calia obrir els ulls una altra vegada perquè és tornés a imposar l’ensopida realitat. Les herbes no remorejarien sinó pel vent que feia, i l’estany només s’ondularia pel moviment dels joncs; el soroll de les tasses de te es transformaria en el soroll de les campanetes de les ovelles, i els crits de la Reina en la veu del pastor; i els esternuts de la criatura, el xisclet del Grifó i tots els altres sorolls estranys es transformarien (i ella ho sabia) en el clamor confús del tràfec de la casa de pagès, mentre el mugit del bestiar en la distància substituiria els laments de la Tortuga d’imitació.

I finalment es va imaginar que aquella mateixa germana petita, passats els anys, es convertiria en una dona adulta, i com guardaria, a través dels anys de la maduresa, el cor simple i amorós de la seva infantesa, i com, al seu voltant, es reunirien altres criatures i faria resplendir els ulls brillants i ardents amb un conte estrany, potser fins i tot amb el del país de les meravelles de temps enrere, i com ella també participaria de les seves penes habituals i trobaria plaer en les seves simples alegries recordant la seva infantesa i els dies feliços de l’estiu.