II. El bassal de llàgrimes

—Més recuriós i més recuriós cada vegada —va exclamar l’Alícia. (Estava tan sorpresa que, de moment, no es va adonar que li fallava la gramàtica)—. Ara em desplego com el telescopi més llarg que hagi existit mai! Adéu-siau, peus! —(perquè quan va mirar-se els peus, li va semblar que els perdia de vista, de tan lluny que eren). «Ai, pobres peuets, aneu a saber qui us posarà les sabates i les mitges, estimats! Jo, segur que no ho podré fer: seré massa lluny. Us haureu d’espavilar com pugueu. Però els he de tractar bé», va pensar l’Alícia, «perquè, si no, no em portaran allà on jo vulgui anar. A veure… Els regalaré un parell de botes cada Nadal». I va continuar pensant com se’n sortiria. «Els les hauré d’enviar per missatger», va pensar. «Serà divertit, em sembla, enviar regals als meus mateixos peus! Quines adreces més estranyes:

»Òndia, quines bestieses que dic!».

En aquell mateix moment va sentir que el cap li xocava contra el sostre de la sala. Fet i fet, ara tenia més de nou peus d’alçada, i va agafar la claueta d’or immediatament i es va acostar a la porta del jardí.

Pobra Alícia! Ajaguda a terra de costat, tot el que va poder fer va ser mirar el jardí amb un sol ull, però arribar-hi era més impossible que mai. Es va asseure i va començar a plorar una altra vegada.

—Te n’hauries de donar vergonya —va dir l’Alícia—; una nena tan gran —(i mai tan ben dit)— i plorar d’aquesta manera! Au, vinga, prou, et dic! —Però ella continuava igual, vessant una gran quantitat de llàgrimes, fins que, tot al voltant seu, es va formar un bassal de quatre polzades de fondària que arribava fins al mig de la sala.

Al cap d’una estona, va sentir un lleuger trip-trap de peus en la distància, i es va afanyar a eixugar-se els ulls per veure qui venia. Era el Conill Blanc que tornava, esplèndidament vestit, amb un parell de guants blancs de pell de cabrit a una mà i un gran ventall a l’altra; venia trotant amb una gran pressa, murmurant per si mateix mentre venia: «Ai, la Duquessa, la Duquessa! Es posarà furiosa, si la faig esperar!». L’Alícia estava tan desesperada que no li feia res de demanar ajuda a qui fos; així, doncs, quan el Conill li va passar pel costat, va dir en veu baixa i temorosa:

—Sisplau, senyor. —El Conill es va sobresaltar violentament; li van caure els guants i el ventall, i va desaparèixer en la foscor tan de pressa com va poder.

L’Alícia va recollir els guants i el ventall i, com que a la sala hi feia molta calor, s’anava ventallant mentre parlava.

—Ves per on! Que estrany, tot plegat, avui! Ahir tot era com sempre. Potser durant la nit passada m’han transformat en una nena diferent. A veure: era la mateixa quan m’he despertat, aquest matí? Gairebé diria que puc recordar que em sentia una mica diferent. Però, si no sóc la mateixa, aleshores m’he de preguntar: «Qui dimonis sóc, jo?». Ah, és aquest, el gran enigma! —I va començar a pensar en totes les nenes de la seva edat que coneixia per saber si s’havia transformat en alguna d’elles—. Estic segura que no sóc l’Ada —va dir—, perquè té els cabells llargs i arrissats, i jo no els hi tinc pas; i estic segura que no puc ser la Mabel, perquè sé moltes coses, i ella, ai, en sap molt poques! A més a més, ella és ella i jo sóc jo. Òndia, quin embolic, tot plegat. Miraré si recordo tot el que sabia. A veure: quatre per cinc fan dotze, i quatre per sis, tretze, i quatre per set… Òndia, a aquest pas no arribaré mai a vint! De totes maneres, les taules de multiplicar no volen dir res. Provaré la geografia. Londres és la capital de París, i París és la capital de Roma, i Roma… No, tot això està malament, n’estic segura. Em deuen haver transformat en la Mabel. Provaré de recitar allò de «Què fa el petit…» —i va encreuar les mans sobre la falda com si digués la lliçó, i es va posar a recitar, però li sortia la veu rogallosa i estranya, i les paraules no li venien de la mateixa manera de sempre:

»Estic segura que aquestes no són les paraules correctes —va dir la pobra Alícia, i els ulls se li van tornar a omplir de llàgrimes mentre recitava—. Després de tot, dec ser la Mabel, i hauré d’anar a viure en aquella casa tan petita i esquifida, sense joguines, i, uf!, tantes i tantes lliçons per estudiar. No, ja ho tinc decidit: si sóc la Mabel, m’estaré aquí baix. No els servirà de res de treure el cap pel pou i dir: “Torna a pujar, preciosa!”. Només miraré enlaire i diré: “Qui sóc jo? A veure! Primer, digueu-me això i, després, si m’agrada ser aquesta persona, pujaré; si no, m’estaré aquí baix fins que sigui una altra”. Però, ai! —va exclamar l’Alícia amb un esclat sobtat de llàgrimes—, com m’agradaria que traguessin el cap. Estic tan cansada d’estar sola aquí baix!

Mentre deia això, va mirar-se les mans, i va quedar sorpresa de veure que s’havia posat un dels petits guants blancs del Conill mentre parlava. «Com ho puc haver fet?», va pensar. «Em dec haver tornat petita una altra vegada». Es va alçar i se’n va anar al costat de la taula per mesurar-s’hi, i va trobar que, pel que podia calcular, tenia uns dos peus d’alçada i encara s’anava encongint ràpidament. Ben aviat va descobrir que la causa d’això era el ventall que havia agafat, i el va deixar anar immediatament, just a temps per evitar que s’encongís fins a desaparèixer del tot.

—Ara sí que ha anat d’un pèl! —va dir l’Alícia, força espantada pel canvi sobtat, però molt contenta de sentir-se encara viva—. I ara, cap al jardí! —I es va posar a córrer a tot vent en direcció a la porteta. Però, ai!, s’havia tornat a tancar, i la claueta d’or era sobre la taula, com abans. «I les coses estan pitjor que mai», va pensar la pobra nena, «perquè mai no he estat tan petita com ara, mai! I això sí que és una desgràcia!».

Mentre deia aquestes paraules, li va relliscar un peu, i al cap d’un altre moment, xap!, es va trobar submergida en aigua salada fins al coll. La primera idea que va tenir va ser que havia caigut al mar, «i, en aquest cas, puc tornar amb tren», es va dir. (L’Alícia només havia anat una sola vegada a la costa, i havia arribat a la conclusió general que, vagis allà on vagis, a la costa anglesa, hi trobes casetes mòbils prop de l’aigua, uns quants nens que caven a la sorra amb paletes de fusta, després un rengle de pensions, i al darrere, una estació de tren). Però aviat es va adonar que estava en un bassal de llàgrimes, les que ella havia deixat anar quan tenia nou peus d’alçada.

—Tant de bo que no hagués plorat tant! —va dir l’Alícia, mentre nedava d’una banda a l’altra intentant trobar la sortida—. Suposo que ara, com a càstig, m’ofegaré en les meves pròpies llàgrimes! Això sí que serà estrany. Però, de fet, tot és estrany, avui.

En aquell mateix moment va sentir no gaire lluny un xipolleig a l’aigua, i s’hi va acostar nedant per descobrir què era. Primer va pensar que era una foca o un hipopòtam, però després es va recordar que era molt petita, i aviat va veure que es tractava d’un ratolí que havia relliscat com ella.

«Serviria d’alguna cosa, ara», va pensar l’Alícia, «parlar amb aquest ratolí? Tot és tan diferent de sempre, aquí, que no m’estranyaria gaire que el ratolí pogués parlar. De totes maneres, si ho provo, no hi perdré res». I li va parlar així:

—Oh Ratolí, saps de quina manera puc sortir d’aquest bassal? Estic molt cansada de tant nedar amunt i avall, oh Ratolí! —(L’Alícia va pensar que aquesta era la millor manera de parlar a un ratolí. No ho havia fet mai, abans, però es va recordar que, a la Gramàtica llatina del seu germà, hi havia vist: «Un ratolí, d’un ratolí, a (o per a) un ratolí, un ratolí, oh ratolí»). El Ratolí se la va mirar amb gran curiositat, i a ella li va semblar que li feia l’ullet, però no va dir res.

«Potser no m’entén», va pensar l’Alícia; «segur que és un ratolí francès que va arribar a Anglaterra amb Guillem el Conqueridor» (perquè, tot i conèixer tants fets històrics, l’Alícia no tenia una idea gaire clara del temps que feia que les coses havien passat). De manera que va tornar a començar:

—Où est ma chatte? —que era la primera frase del seu llibre de francès. De cop i volta, el Ratolí va sortir de l’aigua amb un salt, i semblava com si tot ell tremolés de terror—. Ai, perdona’m —va exclamar l’Alícia de seguida, per por d’haver ferit els sentiments del pobre animal—. Me n’havia ben oblidat que no t’agraden els gats.

—Que no m’agraden els gats? —va exclamar el Ratolí amb una veu d’espinguet i plena de passió—. T’agradarien els gats, si tu fossis de mi?

—Bé, potser no —va dir l’Alícia en un to tranquil·litzador—; no t’enfadis. I, tot i així, m’agradaria que coneguessis la nostra gata Dinah; em penso que, només de veure-la, t’agafaria afició pels gats. És una criatura tan plàcida i amable! —L’Alícia anava parlant, més aviat amb si mateixa, mentre nedava mandrosament pel bassal—. I asseguda vora del foc, ronca d’una manera encantadora, es llepa les potes i es renta la cara (és tan suau que sempre la tindries als braços) i és excel·lent per caçar ratolins. Ai, perdona’m! —va tornar a exclamar l’Alícia, perquè al Ratolí se li van posar tots els pèls de punta, i ella estava segura que l’havia ofès de veritat—. No en parlarem més, si no t’agrada.

—És clar que no! —va exclamar el Ratolí, que tremolava tot ell del cap fins a la cua—. Com si fos jo que tingués ganes de parlar d’aquest tema! La meva família sempre ha odiat els gats: són criatures desagradables, baixes, vulgars! No me’ls esmentis més!

—No ho faré pas! —va dir l’Alícia amb moltes ganes de canviar de conversa—. T’agraden els…? T’agraden els gossos? —El Ratolí no va respondre, de manera que l’Alícia va continuar parlant amb interès—: Prop de casa, hi ha un gos tan bonic que m’agradaria ensenyar-te’l! És un petit terrier d’ulls brillants (saps?) amb un pèl, oh!, llarg, arrissat i de color marró! I quan li tires una cosa lluny, la va a buscar, i també es redreça per demanar menja i fa tota mena de coses. No me’n recordo ni de la meitat. És d’un pagès (saps?) i diu que és tan servicial que val ben bé cent lliures. Diu que mata totes les rates… Òndia —va exclamar l’Alícia amb un to entristit—. Em sembla que l’he tornat a ofendre! —Perquè el Ratolí s’allunyava d’ella nedant tan de pressa com podia, fent remoure tota l’aigua del bassal.

I ella el va seguir cridant amb dolcesa:

—Estimat Ratolí! Torna, sisplau, i no parlarem ni de gats ni de gossos, si no t’agraden! —Quan el Ratolí va sentir això, es va girar i es va anar acostant cap a ella nedant. Tenia la cara molt pàl·lida («de còlera», va pensar l’Alícia) i va dir amb una veu baixa i tremolosa:

—Anem a la riba, i després t’explicaré la meva història perquè entenguis d’una vegada fins a quin punt odio els gats i els gossos.

Ja era hora de marxar, perquè el bassal s’anava omplint d’ocells i altres animals que hi havien caigut: hi havia un Ànec, i un Dodo, un Lloro i un Aguiló, i també algunes altres curioses criatures. I amb l’Alícia al davant, tota la colla va anar nedant cap a la riba.