V. El consell d’un Erugot

L’Erugot i l’Alícia es van mirar en silenci, durant una estona. Finalment l’Erugot es va treure la pipa turca de la boca i se li va adreçar amb una veu esllanguida i endormiscada.

—I tu, qui ets? —va dir l’Erugot.

Això no era gaire engrescador per començar una conversa. L’Alícia va respondre amb una certa timidesa:

—Doncs, jo… En realitat, ara en aquest moment, no ho sé ben bé, senyor. Sé qui era aquest matí quan m’he despertat, però em sembla que d’aleshores ençà m’he transformat unes quantes vegades.

—Què vols dir amb això? —va dir l’Erugot—. Explica’t.

—No em puc explicar, senyor; ho lamento —va dir l’Alícia—; perquè jo ja no sóc jo mateixa, ho entén?

—No entenc res —va dir l’Erugot.

—Lamento no poder-ho dir més clar —va replicar l’Alícia molt educadament—; perquè, per començar, ni jo mateixa no ho puc entendre; i tenir tantes mides diferents en un sol dia és molt desconcertant.

—No ho és gens —va dir l’Erugot.

—Bé, potser no s’hi ha trobat mai, encara —va dir l’Alícia—; però quan es converteixi en una crisàlide (i algun dia li passarà, això, sap?), i després en una papallona, segur que ho trobarà una mica estrany.

—Gens ni mica —va dir l’Erugot.

—Bé, potser vostè s’ho mira d’una altra manera —va dir l’Alícia—; però jo sí que ho trobaria estrany, si em passés a mi.

—A tu? —va dir l’Erugot en un to de menyspreu—. I tu, qui ets?

Cosa que els va portar al començament de la conversa. L’Alícia es va sentir una mica irritada per les curtes respostes de l’Erugot; i es va redreçar i va dir greument:

—Em sembla que és vostè qui m’hauria de dir qui és.

—Per què? —va dir l’Erugot.

Una altra pregunta problemàtica, i, com que l’Alícia no podia trobar-hi una bona resposta i l’Erugot semblava trobar-se d’un mal humor molt desagradable, es va girar per anar-se’n.

—Torna! —li va cridar l’Erugot—. T’he de dir una cosa molt important!

Com que això sí que semblava prometedor, l’Alícia es va tornar a girar.

—Modera el teu mal geni —va dir l’Erugot.

—Això és tot? —va dir l’Alícia, empassant-se el furor tan bé com va poder.

—No —va dir l’Erugot.

L’Alícia va pensar que era millor esperar-se, perquè no tenia res més a fer, i, després de tot, potser li diria alguna cosa que valdria la pena d’escoltar. Durant alguns minuts, l’Erugot va continuar traient fum sense parlar, però finalment va desplegar els braços, es va treure la pipa de la boca i va dir:

—Així, doncs, et penses que t’has transformat, oi?

—Em sembla que sí, senyor —va dir l’Alícia—; no recordo les coses de la mateixa manera que abans, i no conservo la mateixa alçada durant més de deu minuts seguits!

—Quines són les coses que no pots recordar? —va dir l’Erugot.

—Bé, he provat de recitar allò de «Què fa el petit cocodril?» i les paraules em sortien canviades —va respondre l’Alícia amb una veu melangiosa.

—Recita «Sou vell, Pare Guillem» —va dir l’Erugot.

L’Alícia va plegar els braços i va començar:

—No l’has pas dit bé —va fer l’Erugot.

—Em temo que ben bé del tot, no —va dir l’Alícia tímidament—. Algunes paraules se m’han canviat de lloc.

—L’has dit malament des del principi fins al final —va dir l’Erugot taxativament. I hi va haver uns minuts de silenci.

L’Erugot va ser el primer de tornar a parlar.

—Quina alçada t’agradaria tenir? —li va preguntar.

—No tinc pas una preferència concreta, pel que fa a l’alçada —va replicar l’Alícia immediatament—; l’única cosa que no m’agrada és canviar tan sovint, sap?

—No, no ho sé —va dir l’Erugot.

L’Alícia no va dir res. Mai no l’havien contradit tant en tota la seva vida, i va experimentar que estava a punt de perdre la calma.

—Estàs satisfeta, com ets ara? —va dir l’Erugot.

—Bé, m’agradaria ser una miqueta més gran, senyor, si no li sap greu —va dir l’Alícia—; tres polzades és una alçada tan miserable!

—És una alçada que està molt bé —va dir l’Erugot enfadat, redreçant-se tant com va poder mentre parlava (feia exactament tres polzades).

—Però no hi estic acostumada! —va insistir la pobra Alícia en un to llastimós. I va pensar: «Tant de bo els animalots no s’ofenguessin tan fàcilment!».

—Ja t’hi acostumaràs amb el temps —va dir l’Erugot, i es va posar la pipa turca a la boca i va tornar a fumar.

Aquesta vegada, l’Alícia va esperar pacientment fins que ell es decidís a dir alguna cosa. Al cap d’un minut o dos, l’Erugot es va treure la pipa turca de la boca, va fer un parell de badalls, i es va sacsejar tot ell. Després va baixar del bolet i es va arrossegar fins a l’herba i, mentre ho feia, només va remarcar:

—Un costat et farà més alta i l’altre, més baixa.

«Un costat…, de què? L’altre costat…, de què?», va pensar l’Alícia.

—Del bolet —va dir l’Erugot, com si ella ho hagués preguntat amb veu alta; i en un moment va desaparèixer.

L’Alícia, pensativa, es va estar mirant el bolet durant un minut intentant descobrir quins eren els dos costats i, com que era completament rodó, va trobar que es tractava d’un problema molt difícil de solucionar. De totes maneres, al final, va estirar els braços tant com va poder, i en va arrancar un trosset amb cada mà.

«I ara, quin és quin?», es va dir, i en va menjar una mica del que tenia a la mà dreta per veure quin efecte li feia. Immediatament va sentir un cop violent sota la barbeta, que li havia xocat amb els peus!

Es va espantar molt amb aquest canvi sobtat, però es va adonar que no hi havia temps per perdre, perquè s’estava encongint molt de pressa; de manera que es va posar a menjar el tros de l’altra mà. Tenia la barbeta tan acostada als peus que quasi no podia ni obrir la boca, però al final ho va poder fer, i va aconseguir empassar-se’n una mica del que tenia a la mà esquerra.

—Mira, ja tinc el cap lliure, finalment! —va dir l’Alícia en un to de felicitat que, en un moment, es va transformar en alarma, quan va veure que no hi havia manera de saber on tenia els muscles. L’únic que podia veure, quan mirava cap avall, era una longitud enorme de coll, que semblava dreçar-se com una branca per sobre d’un mar de fulles que s’estenien al lluny per sota seu.

—Què pot ser tota aquesta verdor? —va dir l’Alícia—. I on m’han anat a parar les espatlles? I, ai!, les mans, com és que no les puc veure? —Les movia mentre parlava, però sense cap resultat visible, tret d’un moviment entre les fulles verdes i distants.

Com que no hi havia cap possibilitat d’acostar les mans a la vora del cap, va provar d’ajupir el cap i acostar-lo a les mans, i es va sentir feliç de veure que el coll es vinclava per totes les direccions amb molta facilitat, com si fos una serp. Havia aconseguit doblegar-lo cap avall fent un graciós zig-zag, i anava a submergir-lo entre les fulles, que no eren res més que les capçades dels arbres, sota les quals s’havia anat passejant, quan un xiulet agut la va fer recular de pressa: una gran Coloma li havia volat fins a la cara i li pegava cops violents amb les ales.

—Vibra! —va dir la Coloma amb una veu d’espinguet.

—No ho sóc pas, una vibra! —va dir l’Alícia indignada—: Deixa’m estar!

—Vibra, més que vibra! —li va repetir la Coloma, però en un to més amortit, i va afegir amb una mena de sanglot—: Ho he provat tot, però no hi ha res que els agradi.

—No tinc ni idea del que em parles —va dir l’Alícia.

—He provat les arrels dels arbres, i he provat els marges dels rius, i he provat les tanques de jardí —va continuar la Coloma sense fer-li cas—; però aquestes vibres! No hi ha res que els agradi!

L’Alícia estava cada vegada més desconcertada, però va pensar que parlar no serviria de res fins que la Coloma hagués acabat.

—Com si no tingués prou feina a covar els ous —va dir la Coloma—, que encara els he de vigilar dia i nit contra les serps. Ja fa tres setmanes que no puc ni aclucar els ulls!

—Em sap greu que t’hagin molestat —va dir l’Alícia, que ja començava a entendre el sentit de les seves paraules.

—I just quan m’havia posat sobre l’arbre més alt del bosc —va continuar la Coloma, alçant la veu fins a convertir-la en un espinguet— i pensava que finalment me n’havia deslliurat, ara resulta que vénen recargolant-se des del cel! Ecs, vibra!

—Però si ja t’ho he dit que no sóc cap serp! —va dir l’Alícia—. Sóc una… Sóc una…

—Bé, doncs, què ets? —va dir la Coloma—. Ja veig que et vols inventar alguna cosa!

—Sóc… Sóc una nena petita —va dir l’Alícia amb una certa vacil·lació, perquè recordava el nombre de transformacions que havia experimentat durant el dia.

—Quina història em vols explicar, ara? —va dir la Coloma en un to profund de menyspreu—. He vist moltes nenes petites, durant la meva vida, però mai ni una amb un coll així. No, no! Ets una serp, i, si ho negues, no et servirà de res. Suposo que ara em diràs que no t’has menjat mai cap ou!

—És clar que n’he menjat —va dir l’Alícia, que sempre deia la veritat—; però les nenes petites mengen ous, igual que les serps, saps?

—No m’ho crec —va dir la Coloma—; però, si ho fan, doncs bé, són igual que les serps; i això és tot el que et puc dir.

Aquesta era una idea tan nova per a l’Alícia que es va estar un o dos minuts sense dir res, cosa que va donar a la Coloma l’oportunitat d’afegir:

—Segur que busques ous; ho sé perfectament, i què m’importa a mi que siguis una nena petita o una serp?

—A mi sí que m’importa, i molt! —es va afanyar a dir l’Alícia—. Però la veritat és que no busco ous; i, si en busqués, no voldria pas els teus: no m’agraden els ous crus.

—Doncs així, vés-te’n d’aquí! —va dir la Coloma en un to enfadat, mentre tornava al seu niu. L’Alícia es va aclofar entre els arbres tan bé com va poder, perquè el coll se li entortolligava entre les branques i, de tant en tant, s’havia d’aturar per desentortolligar-lo. Al cap d’una estona es va recordar que encara guardava trossets de bolet a les mans, i es va posar a la feina amb molt de compte, mossegant-ne primer un i després un altre, i a vegades creixia i a vegades minvava, fins que va aconseguir tornar a tenir la seva alçada habitual.

Feia tant de temps que no tenia la seva alçada que, de primer, es va sentir estranya, però, al cap d’uns minuts, s’hi va acostumar, i va començar a parlar amb si mateixa, com tenia per costum.

—Mira, ja tinc mitja feina feta! Que estranys que són, tots aquests canvis! Mai no acabo de saber en què em convertiré d’un minut a l’altre! De totes maneres, ja torno a tenir la meva alçada. Ja només em falta entrar en aquell jardí tan bonic. Com es deu poder fer, això? —Mentre deia aquestes paraules, va arribar sobtadament a una esplanada amb una casa que tenia quatre peus d’alçada. «Sigui qui sigui que visqui aquí», va pensar l’Alícia, «no quedaria bé que m’hi acostés amb la meva alçada: els espantaria de mala manera!». Així, doncs, va tornar a mossegar el trosset de bolet que tenia a la mà dreta, i no es va aventurar a acostar-se a la casa fins que no va quedar reduïda a una alçada de nou polzades.