X. La Contradansa de les Llagostes

La Tortuga d’imitació va sospirar profundament, i es va posar el dors d’una pota davant dels ulls. Va mirar l’Alícia i va provar de parlar, però, durant un o dos minuts, els sanglots li ofegaven la veu.

—Com si tingués un os al coll —va dir el Grifó, i es va posar a sacsejar-la i a picar-li l’esquena. Finalment, la Tortuga d’imitació va recuperar la veu i, amb les llàgrimes als ulls, que li baixaven galta avall, va continuar una altra vegada.

—Potser tu no has viscut gaire sota el mar. —(«No gens», va dir l’Alícia)—. I potser no t’han presentat mai cap llagosta. —(L’Alícia va començar a dir: «Una vegada en vaig tastar…», però es va corregir immediatament i va dir: «No, mai»)—. Així, doncs, no pots tenir ni idea de quina cosa més deliciosa és la Contradansa de les Llagostes!

—Certament que no —va dir l’Alícia—. Quina classe de dansa és?

—Mira —va dir el Grifó—, primer tothom es posa en fila seguint la ratlla de la costa.

—Dues files! —va exclamar la Tortuga d’imitació—. Foques, tortugues, salmons, i anar fent; després, quan tothom ha netejat la platja de meduses…

—Per regla general, això pren una bona estona —va interrompre el Grifó.

—… s’han de fer dos passos…

—Cadascú amb una llagosta per parella! —va exclamar el Grifó.

—Naturalment —va dir la Tortuga d’imitació—, s’han de fer dos passos i posar-se per parelles.

—… canviar de llagosta i retirar-se en el mateix ordre —va continuar el Grifó.

—Després, saps? —va continuar la Tortuga d’imitació—, llances les…

—Les llagostes! —va cridar el Grifó fent un salt enlaire.

—… al mar, tan lluny com puguis…

—I t’has de posar a nedar darrere d’elles! —va dir el Grifó cridant.

—I fas un capgirell en el mar! —va exclamar la Tortuga d’imitació, saltironant com una boja.

—Després es canvia de llagosta una altra vegada! —va vociferar el Grifó.

—I altra vegada cap a terra, i aquesta és la primera figura —va dir la Tortuga d’imitació, abaixant la veu sobtadament, i les dues criatures que havien estat saltant enfollidament tota l’estona es van tornar a asseure, molt tristes i quietes, i es van mirar l’Alícia.

—Ha de ser una dansa molt bonica —va dir l’Alícia tímidament.

—T’agradaria veure com es fa? —va dir la Tortuga d’imitació.

—M’agradaria, molt. De veritat —va dir l’Alícia.

—Vinga, provem de fer la primera figura! —va dir la Tortuga d’imitació al Grifó—. També es pot fer sense llagostes, saps? Qui cantarà?

—Ah, això ho has de fer tu —va dir el Grifó—. Jo ja no em recordo de la lletra.

I així és com van començar a ballar solemnement al voltant de l’Alícia, trepitjant-la cada vegada que s’hi acostaven massa, i marcaven el compàs amb les potes de davant. Mentrestant, la Tortuga d’imitació cantava, molt a poc a poc i amb tristesa, aquesta cançó:

—Moltes gràcies —va dir l’Alícia—; és una dansa molt interessant de veure —va afegir, contenta que finalment ja s’hagués acabat—. I també m’ha agradat molt aquesta cançó tan curiosa sobre el lluç.

—Ah, pel que fa als lluços —va dir la Tortuga d’imitació—, sí que en deus haver vist, no?

—Sí —va dir l’Alícia—; en veig sovint a tau… —L’Alícia es va aturar a temps.

—No sé pas on és Tau —va dir la Tortuga d’imitació—, però si en veus sovint, ja saps quin aspecte tenen.

—Em sembla que sí —va dir l’Alícia pensant-s’hi molt—. Tenen la cua a la boca… I estan voltats de crostes de pa.

—T’equivoques amb això de les crostes —va dir la Tortuga d’imitació—; les crostes desapareixerien de seguida, en el mar. Peró sí que tenen la cua a la boca; i l’explicació és… —En aquest punt la Tortuga d’imitació va tancar els ulls badallant—. Dóna-li l’explicació i tot el que faci falta —va dir al Grifó.

—L’explicació és —va dir el Grifó— que ells volien anar a ballar amb les llagostes. En conseqüència, els llançaven al mar. En conseqüència, van anar a parar molt lluny. En conseqüència es van posar la cua ben lligada a la boca. En conseqüència, no se la van poder treure mai més. Això és tot.

—Gràcies —va dir l’Alícia—; és molt interessant. Mai no havia sabut tantes coses sobre els lluços.

—Te’n puc explicar més, si vols —va dir el Grifó—. No saps per què d’aquest peix se’n diu lluç?

—No me n’he preocupat mai, de saber-ho —va dir l’Alícia—. Per què?

—Perquè dóna llustre a les botes i a les sabates —va replicar solemnement el Grifó.

L’Alícia estava tota perplexa.

—Dóna llustre a les botes i a les sabates? —va replicar en un to meravellat.

—Mira, les teves sabates, amb què estan fetes? —va dir el Grifó—. Vull dir, amb què te les han deixat tan llustroses?

L’Alícia se les va mirar, i va pensar una mica abans de respondre:

—Amb betum, suposo.

—Doncs les botes i les sabates a dintre el mar —va dir el Grifó— s’enllustren amb lluç. Ara ja ho saps.

—I de què són fetes? —va preguntar l’Alícia amb un to de gran curiositat.

—Amb espart de sard i llengües de llenguado —va replicar el Grifó—; qualsevol sabatot t’ho hauria pogut dir.

—Si jo hagués estat el lluç —va dir l’Alícia, que encara tenia el pensament posat en la cançó—, hauria dit al patge «Vés-te’n, vés-te’n; no et volem pas, amb nosaltres».

—Els peixos estaven obligats a voler-l’hi —va dir la Tortuga d’imitació—. No hi ha cap peix que vagi enlloc sense un Patge.

—Ah, no? —va dir l’Alícia sorpresa.

—I tant que no —va dir la Tortuga d’imitació—. Mira, si un peix em vingués a veure i era digués que se’n va de viatge, jo li diria: «Amb quin patge?».

—No vols pas dir «equipatge»?

—Jo vull dir el que dic —va replicar la Tortuga d’imitació en un to ofès. I el Grifó va afegir:

—Vinga, conta’ns ara algunes de les teves aventures.

—Només us puc contar les meves aventures…, a partir d’aquest matí —va dir l’Alícia amb una certa timidesa—, però no tindria cap sentit recular fins ahir, perquè aleshores jo en una persona diferent.

—Explica tot això —va dir la Tortuga d’imitació.

—No, no! Les aventures primer —va dir el Grifó en un to impacient—; les explicacions són terriblement llargues.

Així, doncs, l’Alícia va començar a contar les seves aventures a partir del moment que va trobar el Conill Blanc. Al començament es va posar una mica nerviosa perquè les dues criatures se li havien acostat molt, una a cada banda, i també perquè obrien tant els ulls i la boca, però, a mesura que anava parlant, anava agafant confiança. Les dues criatures que l’escoltaven van estar perfectament quietes fins que va arribar a la part que ella recitava: «Sou vell, pare Guillem» a l’Erugot i li sortien les paraules canviades, i desprès la Tortuga d’imitació va fer un llarg respir i va dir:

—És curiós, això!

—Tot és tan curiós que no ho pot ser més —va dir el Grifó.

—Totes les paraules et sortien canviades! —va repetir capficada la Tortuga d’imitació—. M’agradaria que tornés a intentar recitar-ne un tros. Digue-li que comenci. —Va fer una mirada al Grifó com si pensés que aquest tenia alguna autoritat sobre l’Alícia.

—Aixeca’t i repeteix: «És la veu del peresós» —va dir el Grifó.

«Ja em tornen a donar ordres i a fer-me dir la lliçó!», va pensar l’Alícia; «això és com tornar a ser a l’escola». De totes maneres, es va alçar i va començar a recitar, però tenia el cap tan ple de la Contradansa de les Llagostes que gairebé no sabia què deia, i les paraules, certament, li venien d’una manera estranya:

—Això és diferent del que jo solia recitar quan era petit —va dir el Grifó.

—Bé, jo no l’havia sentit mai —va dir la Tortuga d’imitació—, però sona com una beneiteria extravagant.

L’Alícia no va dir res; es va asseure amb la cara entre les mans, preguntant-se si alguna vegada les coses tornarien a passar d’una manera natural.

—M’agradaria que me’n fessis un comentari —va dir la Tortuga d’imitació.

—No te’n pot pas fer cap, de comentari —va dir el Grifó immediatament—. Continua amb l’estrofa següent.

—Però, què vol dir «amb els dits del peu enfora»? —va persistir la Tortuga d’imitació—. Com s’ho va fer per posar-los enfora?…

—És la primera posició de la dansa —va dir l’Alícia, però estava perplexa amb tot plegat, i tenia ganes de canviar de tema.

—Continua amb l’estrofa següent —va repetir el Grifó amb impaciència—: comença així: «Vaig passar pel seu jardí…».

L’Alícia no va gosar desobeir-lo, tot i que estava segura que li sortiria malament, i va continuar amb una veu insegura:

—Quin sentit té recitar tota aquesta estrofa —va interrompre la Tortuga d’imitació— si no comentes els versos mentre els vas recitant? És, de molt, el poema més confós que hagi sentit mai!

—Sí; em sembla que és millor que ho deixis córrer —va dir el Grifó; i l’Alícia va estar més que contenta de fer-ho.

—Tornem a ballar una altra figura de la Contradansa de les Llagostes —va continuar el Grifó—, o t’agradaria més que la Tortuga d’imitació et cantés una cançó?

—Oh, una cançó, sisplau, si la Tortuga fos tan amable —va replicar l’Alícia amb tantes ganes que el Grifó va dir en un to bastant ofès:

—Hmm! De gustos no hi ha res escrit. Canta-li «Sopa de Tortuga», eh, col·lega?

La Tortuga d’imitació va respirar profundament, i va començar, amb una veu a vegades ennuegada pels sanglots, a cantar això:

—La tornada, repeteix-la! —va cridar el Grifó, i la Tortuga d’imitació tornava a repetir-la quan el crit «Comença el procés!» es va sentir en la distància.

—Vinga! —va cridar el Grifó, i agafant l’Alícia de la mà, es va posar a córrer sense esperar el final de la cançó.

—Quin és aquest procés? —L’Alícia panteixava mentre corria, però el Grifó només li responia:

—Vinga! —I corria encara més de pressa, i cada vegada més febles, arribaven, portades per la brisa que els seguia, aquestes melangioses paraules: