III. Una cursa política i un conte que porta cua

Realment formaven una colla ben estranya, els que s’havien reunit a la riba del bassal: ocells amb les plomes molles i brutes, animals amb el pelatge enganxat al cos, tots incòmodes, degotant i rondinant.

El primer problema que havien de solucionar era com s’eixugarien: van tenir un debat sobre això, i, al cap de pocs minuts, a l’Alícia li va semblar natural trobar-se parlant amb ells amb tanta familiaritat, com si els hagués conegut de tota la vida. De fet, va tenir una discussió amb el Lloro, que finalment li va fer mala cara, i només li deia: «Sóc més vell que tu, i, per tant, hi entenc més», però, això, l’Alícia no ho podia admetre sense saber quants anys tenia, i, com que el Lloro es va negar categòricament a dir-li l’edat, no hi havia res més a dir.

Al final, el Ratolí, que semblava una persona que, entre ells, tenia autoritat, els va ordenar en veu alta:

—Seieu tots, i escolteu-me! I aviat us quedareu eixuts! —Tots es van asseure immediatament formant un gran cercle, amb el Ratolí al mig. L’Alícia mantenia els ulls clavats amb inquietud sobre el Ratolí, perquè estava segura que agafaria un refredat molt fort, si no s’eixugava aviat.

—Hem! —va fer el Ratolí amb aires d’importància—: esteu a punt? Aquesta és la història més eixuta que sé. Tots a callar, sisplau: «Guillem el Conqueridor, la causa del qual era afavorida pel Papa, aviat fou acceptat pels anglesos, que estaven mancats de cabdills i darrerament s’havien avesat a la usurpació i a la conquesta. Edwin i Morcar, comtes de Mercia i de Northumbria…».

—Uf! —va fer el Lloro amb un tremolor de fred.

—Perdona —va dir el Ratolí corrugant les celles, però amb molta educació—: deies alguna cosa?

—Jo no —va dir immediatament el Lloro.

—M’havia semblat que sí —va dir el Ratolí—. Continuaré: «Edwin i Morcar, comtes de Mercia i Northumbria, es declararen partidaris seus; i, això, fins i tot Stigand, el patriòtic arquebisbe de Canterbury, ho trobà convenient…».

—Què va trobar convenient? —va dir l’Ànec.

—Això —va replicar el Ratolí una mica enfadat—. Segur que tots sabeu què vol dir «això».

—Sé molt bé què vol dir quan algú m’ho assenyala. Generalment és una granota o un cuc. La pregunta és: «Què va trobar convenient, l’arquebisbe?».

El Ratolí no va fer cas de la pregunta, però es va afanyar a dir:

—«Trobà convenient d’anar amb Edgar Atheling a saludar Guillem i oferir-li la corona. El comportament de Guillem, al principi, fou moderat. Però la insolència dels seus normands…». Com et trobes, ara, preciosa? —Va continuar girant-se cap a l’Alícia mentre parlava.

—Tan molla com abans —va dir l’Alícia en un to melangiós—: Em sembla que el teu conte no m’eixuga gens.

—En aquest cas —va dir solemnement el Dodo, mentre s’alçava—, urgeixo que el Consell s’ajorni envers l’adopció de més enèrgiques mesures.

—Parla menys enrevessat! —va dir l’Àguila—. No entenc el sentit de la meitat de les paraules llargues que has fet servir, i encara et diré més: em sembla que tu tampoc! —I l’Àguila va abaixar el cap per amagar un somriure: alguns altres ocells van fer una rialleta que es va deixar sentir perfectament.

—El que anava a dir —va replicar el Dodo en un to ofès— és que la millor manera d’eixugar-nos seria fer una cursa política.

—Què és una cursa política? —va dir l’Alícia; no pas perquè tingués gaires ganes de saber-ho, sinó perquè el Dodo havia fet una pausa com si esperés que algú parlés, i ningú més semblava estar disposat a parlar.

—Mira —va dir el Dodo—, la millor manera d’explicar-ho és fer-ho. —(I, com que a vosaltres potser us agradaria de provar-ho un dia d’hivern, ara us explicaré com ho va fer el Dodo).

En primer lloc va traçar una pista, que era com una mena de cercle («la forma exacta no importa», va dir), i després tota la colla es va situar a tocar la línia, els uns aquí i els altres allà. No van pas fer allò d’«Un, dos tres, va!», sinó que començaven a córrer quan els venia de gust i es retiraven quan volien, de manera que es feia molt difícil de saber quan s’havia acabat la cursa. De totes maneres, quan havien estat corrent més o menys una mitja hora i ja s’havien quedat eixuts, el Dodo va dir en veu alta:

—S’ha acabat la cursa! —i tots es van reunir al seu voltant, esbufegant i preguntant:

—Però, qui ha guanyat?

Aquesta pregunta, el Dodo no la va poder respondre sense pensar-s’hi molt, i va seure durant una bona estona prement-se el front amb un dit (en la mateixa posició que podeu veure Shakespeare en un dels seus retrats), mentre els altres esperaven en silenci. Finalment el Dodo va dir:

—Ha guanyat tothom, i tots hem de tenir un premi.

—Però, qui és que ha de donar els premis? —van preguntar tots a l’uníson.

—Doncs ella, naturalment —va dir el Dodo assenyalant l’Alícia amb un dit; i tota la colla es va posar immediatament al seu voltant, cridant d’una manera confusa:

—Els premis, els premis!

L’Alícia no tenia ni idea del que havia de fer i, preocupada, es va posar la mà a la butxaca i en va treure una capsa de confits (per sort, l’aigua salada no els havia humitejat) i els va repartir com a premis. En va tocar exactament un a cada un.

—Però ella també ha de tenir un premi, sabeu? —va dir el Ratolí.

—I tant —va replicar seriós el Dodo—. Què més hi tens, a la butxaca? —va preguntar a l’Alícia.

—Només un didal —va dir ella amb tristesa.

—Porta’l —va dir el Dodo.

I aleshores es van tornar a posar al seu voltant mentre el Dodo li va fer la solemne ofrena del didal:

—Et preguem que acceptis aquest didal tan elegant —i, quan aquest breu parlament es va haver acabat, tots van aplaudir.

L’Alícia va pensar que tot plegat era molt absurd, però tots tenien un posat tan greu que no va gosar riure; i, com que no va poder pensar què havia de dir, simplement va fer una reverència i va acceptar el didal amb el posat més solemne que va ser capaç de fer.

Després es tractava de menjar els confits, cosa que va causar una mica d’aldarull i confusió, perquè els ocells més grossos es queixaven que no podien ni tastar-ne el gust, i els més petits s’ennuegaven i els havien de donar copets a l’esquena. Però, finalment, tot es va acabar i es van tornar a asseure en cercle i van suplicar al Ratolí que els expliqués alguna cosa més.

—M’has promès que m’explicaries la teva història, i per què tens tanta ràbia a alguns animals domèstics —va afegir amb un murmuri, mig espantada que el Ratolí no es tornés a ofendre.

—La meva història porta cua, i és llarga i trista! —va dir el Ratolí girant-se cap a l’Alícia i deixant anar un sospir.

—De llarga, sí que ho és —va dir l’Alícia mirant amb meravella la cua del Ratolí—. Però, per què dius que és trista? —I va continuar pensant-hi mentre el Ratolí parlava, de manera que la seva idea de la història que portava cua era més o menys així:

—No em prestes gens d’atenció —va dir severament el Ratolí a l’Alícia—. Què en penses del que t’he dit fins ara?

—Perdona —va dir humilment l’Alícia—; em sembla que ja havies arribat a la cinquena corba, no?

—No! Encara no havia arribat ni al nus de la qüestió —va exclamar, en sec i molt enfadat, el Ratolí.

—Al nus! —va dir l’Alícia, sempre a punt de fer un favor, i mirant amb inquietud al seu voltant—: Si vols, t’ajudaré a desfer-lo, aquest nus!

—No faràs res d’això! —va dir el Ratolí alçant-se i allunyant-se—. M’insultes, dient tantes beneiteries!

—No era pas aquesta, la meva intenció! —va pledejar la pobra Alícia—. Però és que t’enfades amb molta facilitat, saps?

El Ratolí, per tota resposta, va fer com una mena de grunyit.

—Sisplau, torna i acaba la història! —va insistir l’Alícia. I tots els altres, a l’uníson:

—Sí, sisplau, fes-ho! —però el Ratolí només va sacsejar el cap amb impaciència i es va allunyar una mica més de pressa.

—Quina llàstima que no s’hagi volgut quedar! —va dir amb un sospir el Lloro, tan aviat com el van perdre de vista; i un vell Cranc va aprofitar l’ocasió per dir a la seva filla:

—Ai, preciosa! Aprèn la lliçó i mira de no perdre mai la paciència!

—Fes el favor de callar, mare —li va respondre amb una certa aspresa la jove—: tu sí que ets capaç de fer perdre la paciència a les mateixes ostres!

—Tant de bo que la Dinah fos aquí ara. En tinc unes ganes! —va dir l’Alícia en veu alta, sense adreçar-se a ningú en particular—. Ella sí que el faria tornar aviat!

—Qui és la Dinah?, si se’m permet la pregunta —va dir el Lloro.

L’Alícia va respondre amb ganes, perquè sempre estava a punt de parlar del seu animalet:

—Dinah és la nostra gata, i és tan eficient caçant ratolins que no t’ho pots ni imaginar! Ah, i m’agradaria que la veiessis caçant ocells! És capaç de menjar-se un ocellet amb la mateixa rapidesa amb què se’l mira!

Aquestes paraules van causar una gran sensació a tota la colla. Alguns ocells es van afanyar a fugir immediatament; una vella Garsa es va començar a abrigar amb molt de compte al mateix temps que deia:

—Realment me n’he d’anar a casa; l’aire de la nit em fa venir mal de coll!

I un Canari va cridar amb la veu tremolosa als seus petits:

—Au vinga, preciosos, ja hauríeu de ser al llit! —Amb diferents pretextos tots es van començar a moure, i l’Alícia es va quedar sola aviat.

«Tant de bo que no hagués parlat de la Dinah!», va dir-se en un to melangiós. «Aquí baix sembla que a ningú no li agrada que en parli, i estic segura que és la millor gata del món. Ai, estimada Dinah, em pregunto si ens tornarem a veure mai més!». I en aquest moment, la pobra Alícia va tornar a plorar, perquè es trobava molt sola i deprimida. Però, al cap de poca estona, va sentir un altre cop un sorollet de petjades que venien de lluny, i va alçar els ulls amb afany, mig esperant que el Ratolí hagués canviat de parer i tornés per acabar la seva història.