I. Llodriguera avall

L’Alícia començava a estar cansada de seure al costat de la seva germana, al marge d’un riu, i de no tenir res a fer; una o dues vegades havia donat un cop d’ull al llibre que llegia la seva germana, però no hi havia dibuixos ni diàlegs. «I de què serveix un llibre», va pensar l’Alícia, «sense dibuixos ni diàlegs?».

Així, doncs, es va posar a considerar (tan bé com va poder, perquè la calor del dia la deixava endormiscada i ensopida) si el plaer de fer una garlanda de margarides la compensaria de la molèstia d’alçar-se i collir-les, quan, de cop i volta, un Conill Blanc d’ulls rosats li va passar corrent pel costat.

No hi havia res de gaire extraordinari en aquest fet; i l’Alícia tampoc no va trobar gaire estrany que el Conill digués a mitja veu: «Òndia, òndia, arribaré massa tard!». (Més tard, quan hi va tornar a pensar, se li va acudir que se n’hauria d’haver meravellat, però, de moment, tot li va semblar bastant natural). Ara bé, quan el Conill, per estrany que sembli, es va treure un rellotge de la butxaca de l’armilla, se’l va mirar i després va continuar corrent, l’Alícia es va alçar d’un bot, perquè li va passar pel cap que no havia vist mai un conill que tingués una armilla amb butxaca i que se n’hagués tret un rellotge. I, excitada per la curiositat, es va posar a córrer pel camp al darrere d’ell, i, afortunadament, va arribar a temps de veure com es ficava a dintre d’una gran llodriguera que hi havia sota una tanca.

Al cap d’un instant, l’Alícia s’hi va ficar darrere, sense pensar, ni una sola vegada, com dimonis en tornaria a sortir.

La llodriguera era recta com un túnel durant un bon tros, i després s’enfonsava de sobte, tan de sobte que l’Alícia no va tenir ni un moment per pensar a aturar-se abans que es trobés caient avall per un pou que semblava molt fondo.

O bé el pou era molt fondo o bé ella queia molt a poc a poc, perquè, mentre queia, va tenir molt de temps per mirar al seu voltant i per preguntar-se què passaria després. Primer va intentar mirar cap avall i descobrir on aniria a parar, però era massa fosc per veure res; després va mirar els costats del pou, i es va adonar que eren plens d’armaris i prestatges de llibres; va veure, a diferents llocs, mapes i quadres penjats amb clavilles de fusta. Mentre baixava, va agafar d’un prestatge un pot que portava una etiqueta que deia: «melmelada de taronja»; però amb una gran desil·lusió, va veure que era buit; no va deixar caure el pot per por de matar algú; així, doncs, se les va arreglar per posar-lo a dintre d’un armari en el moment que hi passava pel costat.

«Mira», va pensar l’Alícia; «després d’una caiguda com aquesta, caure escales avall em semblarà ben poca cosa. Que valenta que sóc, diran els de casa! De fet, no em queixaria ni que caigués de dalt del teulat!». (Cosa que probablement era el que hauria passat).

Avall, avall, avall. No s’acabaria mai més aquella caiguda?

—M’agradaria saber quantes milles he baixat a hores d’ara —va dir en veu alta—. Segur que dec estar molt a la vora del centre de la terra. A veure: això vol dir que he baixat unes quatre mil milles, em penso. —(Perquè, veieu?, l’Alícia havia après coses així a l’escola i, encara que aquesta no fos una ocasió gaire bona per lluir coneixements, perquè no hi havia ningú que se l’escoltés, anar-los repetint era un bon exercici)—. Sí, aquesta deu ser, més o menys, la distància correcta, però vés a saber a quina latitud o longitud he arribat. —(L’Alícia no tenia ni idea de què era la latitud, ni tampoc la longitud, però eren unes paraules boniques i elevades).

Al cap de poc, va tornar a començar:

—Vés a saber si travessaré la terra i aniré a caure a l’altra banda. Serà divertit d’anar a parar a un lloc on les persones caminen de cap per avall! Em sembla que se’n diuen «Les Antipàtiques». —Aquesta vegada estava contenta que no la sentís ningú perquè li semblava que no era la paraula correcta—. Però els hauré de preguntar quin és el nom del país. «Disculpi, senyora, sóc a Nova Zelanda o a Austràlia?». —(I, mentre baixava, intentava fer una reverència. Imagineu-vos fer una reverència mentre esteu caient per l’aire! Us en sortiríeu?)—. Quina nena més ignorant es pensaran que sóc, si ho pregunto! No, val més que no ho pregunti. Potser ho veuré escrit en algun lloc.

Avall, avall, avall. Com que no hi havia res més a fer, l’Alícia va tornar a parlar.

—Segur que la Dinah em trobarà molt a faltar, aquesta nit! —(La Dinah era la gata)—. Espero que es recordin de donar-li un plat de llet a l’hora del te. Dinah, preciosa! M’agradaria que fossis aquí baix amb mi. És una llàstima que no hi hagi ratolins per l’aire, però podries caçar un ratpenat, que s’assembla molt a un ratolí, saps? Però vés a saber si mengen ratpenats, els gats. —I en aquell moment l’Alícia va començar a endormiscar-se, i s’anava preguntant, com en un somni: «Mengen ratpenats, els gats? Mengen ratpenats, els gats?». I a vegades: «Mengen gats, els ratpenats?». Perquè, sabeu?, com que no podia respondre cap de les dues preguntes, li era ben igual dir-ho d’una manera com de l’altra. L’Alícia tenia la sensació d’anar-se endormiscant i de somiar que ella i la Dinah es passejaven agafades de la mà, i que li preguntava molt seriosament: «Va, Dinah, digue’m la veritat: has menjat algun cop un ratpenat?», quan, de sobte, pataplaf!, va caure sobre un piló de branquillons i fulles seques, i la caiguda es va acabar.

L’Alícia no s’havia fet gens de mal, i es va aixecar d’un salt. Va mirar enlaire, però, per sobre, tot era fosc; al davant hi tenia un altre llarg passadís, i encara podia veure el Conill Blanc, que s’afanyava molt. No podia perdre ni un moment, i l’Alícia es va posar a córrer com el vent, i va ser a temps de sentir-li dir, just quan tombava per una cantonada: «Per les meves orelles i bigotis, que tard!». Quan tenia el Conill molt a la vora, l’Alícia va girar per la cantonada, però ja no el va veure més; es va trobar en una sala llarga i baixa, que estava il·luminada per una filera de llànties que penjaven del sostre.

Al voltant de la sala hi havia tot de portes, però estaven tancades; i, quan l’Alícia havia anat fins al capdamunt d’un costat i fins al capdavall de l’altre mirant si podia obrir cada una de les portes, va tornar amb tristesa al mig de la sala preguntant-se com en podria sortir.

De sobte va topar amb una tauleta de tres potes, feta de cristall massís; no hi havia res a sobre, tret d’una claueta d’or, i el primer pensament de l’Alícia va ser que podria correspondre a una de les portes de la sala; però, ai!, o els panys eren massa grossos o la clau era massa petita; en tot cas, la clau no obria cap porta. Però la segona vegada que va donar el tomb, va trobar-se amb una cortina baixa que abans no havia vist, i al darrere hi havia una porteta d’unes quinze polzades d’altura; va provar de ficar la claueta d’or al pany, i, amb una gran alegria per la seva part, s’hi ajustava!

L’Alícia va obrir la porta i va veure que donava a un petit passadís, no gaire més ample que un cau de rates; es va agenollar i va descobrir, al final de tot, el jardí més preciós que mai hàgiu pogut imaginar. Com desitjava sortir d’aquella sala fosca i passejar-se per aquells llits de flors resplendents i aquells brolladors tan frescos! Però ni tan sols va poder passar el cap per la porta. «I encara que hi pogués passar el cap», va pensar l’Alícia, «no serviria de res si no hi pogués passar les espatlles. Ah, com m’agradaria poder-me plegar com un telescopi! Em penso que ho podria fer, si sabés com començar». Perquè, ja ho veieu, últimament havien passat coses tan estranyes que l’Alícia havia començat a pensar que hi havia molt poques coses impossibles.

Com que no semblava pas que tingués gaire sentit esperar-se al costat de la porta, va tornar al costat de la taula, mig esperant que hi trobaria una altra clau, o, si més no, un llibre d’instruccions per plegar-se com un telescopi. Aquesta vegada, hi va trobar una ampolleta («que certament no hi era pas abans», va dir l’Alícia) i, al voltant del coll de l’ampolla, hi havia un rètol de paper que deia «BEU-ME», escrit d’una manera molt bonica i amb unes lletres grosses.

Estava molt bé això de «Beu-me», però l’Alícia, que era molt assenyada, no faria pas una cosa així a corre-cuita.

—No, primer m’hi fixaré bé —va dir—, per veure si diu «Verí» o no —perquè havia llegit alguns contes preciosos que parlaven de nens que havien acabat cremats o engolits per bèsties salvatges i altres coses desagradables, i tot perquè no havien volgut seguir els assenyats consells que els seus amics els havien donat, com ara que un atiador roent et crema si el tens agafat gaire estona, i que, si et fas un tall gaire fondo al dit amb un ganivet, normalment sagna; i ella no s’havia oblidat mai que, si beus gaire líquid d’una ampolla que diu «Verí», segur que, tard o d’hora, no t’assentarà gaire bé.

De totes maneres, aquella ampolla no deia pas «Verí», i l’Alícia es va arriscar a tastar-ne el contingut, i el va trobar molt bo (de fet, tenia una mena de gust barrejat de pastís de cireres, crema, pinya americana, gall dindi rostit i torrades calentes amb mantega), i molt aviat se’l va acabar tot.

—Quina sensació més curiosa! —va dir l’Alícia—; em dec estar plegant com un telescopi.

I va ser exactament això; ara no tenia ni deu polzades d’altura, i se li va il·luminar la cara només de pensar que tenia la mida adequada per passar per la porteta i arribar fins a aquell jardí tan bonic. Però primer es va esperar uns pocs moments per veure si s’encongiria més; això la va fer posar una mica nerviosa; «perquè pots acabar, saps?», es va dir, «fonent-te del tot, com una espelma. Qui sap quin aspecte tindria, després?». I va procurar imaginar-se quin aspecte té la flama d’una espelma un cop apagada, perquè no es recordava pas d’haver vist mai una cosa així.

Al cap d’una estona, veient que no passava res més, va decidir d’anar immediatament cap al jardí, però, ai, pobra Alícia!, quan va arribar a la porta, es va adonar que s’havia oblidat de la claueta d’or, i, quan va tornar a la taula a buscar-la, es va adonar que no la podia abastar; la podia veure perfectament a través del cristall, i va fer tot el possible per enfilar-se per una de les potes de la taula, però relliscava massa i, quan es va cansar d’haver-ho intentat, la pobra criatura es va asseure a terra i es va posar a plorar.

«Au, vinga, que no se’n treu res de plorar així!», va dir-se amb una certa brusquedat. «T’aconsello que ho deixis córrer ara mateix!». Generalment, es donava molt bons consells (tot i que rarament els seguia) i, de vegades, es renyava a si mateixa amb tanta severitat que les llàgrimes li venien als ulls; i va recordar que una vegada havia intentat escalfar-se les orelles a cops per haver fet trampa en una partida de croquet jugant contra ella mateixa, perquè, a aquesta curiosa criatura, li agradava de fer veure que era dues persones. «Però ara no en trauré res», va pensar la pobra Alícia, «de fer veure que sóc dues persones! Òndia, queda tan poc de mi mateixa que gairebé no arribo a ser ni una sola persona respectable».

Ben aviat li va caure la mirada sobre una capseta de vidre que hi havia sota la taula; la va obrir i hi va trobar un pastís molt petit, on hi havia la paraula «MENJA’M» molt ben dibuixada amb panses de Corint.

—Doncs me’l menjaré —va dir l’Alícia—, i, si em fa ser més gran, podré abastar la clau; i, si em fa ser més petita, em podré arrossegar per sota la porta, de manera que, passi el que passi, arribaré fins al jardí, i m’és igual una cosa com l’altra!

Va menjar-ne una mica, i es va dir, neguitosa: «Cap a on? Cap a on?», posant-se la mà sobre el cap per veure si creixia o minvava, i es va quedar molt sorpresa de veure que seguia tenint la mateixa mida, que, per cert, és el que passa cada vegada que algú menja pastís, però l’Alícia s’havia acostumat tant a esperar que no passessin sinó coses desacostumades, que semblava avorrit i estúpid que la vida anés passant d’una manera normal.

Així, doncs, va anar per feina i, molt aviat, es va acabar tot el pastís.