En una tarda d’or lliscàvem

pel riu feliç, tranquil·lament.

Braços petits no gaire destres

podien moure els rems; i, al vent,

s’alçaven mans que pretenien

guiar el viatge, inútilment.

En aquella hora seductora,

totes tres, sense pietat,

volien que un alè ja feble

els expliqués un conte alat.

I una veu sola, què pot fer-hi

quan totes tres es fan costat?

Imperiosa, la Primera

ordena: «Vinga, de seguit!».

Amb gentilesa, la Segona,

diu: «Que no tingui cap sentit».

I la Tercera adorna el conte

interrompent-lo amb gran neguit.

Guanyades d’un sobtat silenci,

van al país imaginat

de somiades meravelles

(on una nena fa amistat

amb els ocells i les bestioles),

quasi creient que és veritat.

I, mentre es va escolant la història

i es va assecant l’imaginar,

la veu cansada ja els proposa

continuar potser demà.

«Ja som demà!», totes a l’una

exclamen sense claudicar.

El país de les meravelles

va néixer així; un incident

darrere un altre s’enfilava.

I, ja acabat, alegrement,

tornàvem tots, camí de casa,

sota la llum del sol ponent.

Alícia, accepta aquesta història

i, amb mà gentil, deixa-la al clos

on tens els somnis de la infància,

com una garlanda de flors

lligada amb llaços de memòria,

tot d’un país meravellós.