VII. Una festa de folls prenent el te

Hi havia una taula parada sota un arbre al davant de la casa, i la Llebre de Març i el Barreter hi prenien el te. Un Liró estava assegut al mig d’ells dos, dormint profundament, i aquests dos el feien servir de coixí per reposar-hi els colzes, i parlaven damunt del cap del Liró. «Que incòmode!», va pensar l’Alícia, «però, com que dorm, li deu ser igual».

La taula era grossa, però tots tres estaven apilonats en un extrem.

—No hi ha lloc! No hi ha lloc! —van exclamar quan van veure venir l’Alícia.

—N’hi ha de sobres! —va dir l’Alícia indignada, i es va asseure en una gran butaca del final de la taula.

—Beu una mica de vi —va dir la Llebre de Març en un to encoratjador.

L’Alícia va mirar al voltant de la taula, però no hi havia res més que te.

—No en veig gens, de vi —va observar.

—És que no n’hi ha gens —va dir la Llebre de Març.

—Doncs no és de gaire bona educació d’oferir-me’n —va dir l’Alícia enfadada.

—Tampoc és de gaire bona educació d’asseure’s sense haver estat convidada —va dir la Llebre de Març.

—No sabia que fos només vostra, aquesta taula —va dir l’Alícia—; està parada perquè n’hi seguin molts més que tres.

—T’has de tallar els cabells —va dir el Barreter. S’havia estat mirant l’Alícia durant una estona amb gran curiositat, i això va ser el primer que li va dir.

—Hauries d’aprendre a no fer observacions personals —va dir l’Alícia amb una certa severitat—: és de mala educació.

El Barreter va fer uns ulls com unes taronges després d’haver sentit això, però l’única cosa que va dir va ser:

—Per què un corb s’assembla a un escriptori?

«Mira, ara sí que ens divertirem una mica!», va pensar l’Alícia. «M’agrada que hagin començat a dir endevinalles». I va afegir-hi en veu alta:

—Em sembla que, aquesta, la puc endevinar.

—Vols dir que et penses que pots trobar la resposta adequada? —va dir la Llebre de Març.

—Exactament —va dir l’Alícia.

—Doncs, aleshores, hauries de dir el que penses —va continuar la Llebre de Març.

—Ja ho faig —va replicar l’Alícia al moment—. Almenys… Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, no?

—De cap manera! —va dir el Barreter—. Amb el mateix argument podries dir que «Veig el que menjo» és el mateix que dir «Menjo el que veig»!

—I igualment podries dir —va afegir la Llebre de Març— que «M’agrada el que em donen» és el mateix que dir «Em donen el que m’agrada»!

—I igualment podries dir —va afegir el Liró que semblava parlar quan dormia— que «Respiro quan dormo» és el mateix que dir «Dormo quan respiro»!

—En el teu cas, sí que vol dir el mateix —va dir el Barreter, i aquí es va acabar la conversa, i el grup es va estar en silenci durant un minut, mentre l’Alícia anava pensant tot el que podia recordar sobre corbs i escriptoris, que no era pas gaire.

El Barreter va ser el primer a trencar el silenci.

—Quin dia del mes som? —va dir, girant-se cap a l’Alícia. S’havia tret un rellotge de la butxaca i se l’estava mirant amb inquietud, i el sacsejava de tant en tant, i després se’l posava a l’orella.

L’Alícia va pensar una mica i va dir:

—El quatre.

—T’has equivocat de dos dies! —va dir sospirant el Barreter—. Ja et vaig dir que la mantega no aniria bé per reparar-lo —va afegir mirant-se la Llebre de Març amb indignació.

—Era mantega de la millor qualitat —va respondre, compungida, la Llebre de Març.

—Sí, però hi devien caure algunes engrunes de pa —va rondinar el Barreter—. No la hi havies d’haver posat amb el ganivet de tallar el pa.

La Llebre de Març va agafar el rellotge i se’l va mirar amb una trista preocupació. Després el va ficar a dintre de la seva tassa de te i se’l va tornar a mirar, però no se li va acudir res millor que l’observació que havia fet abans:

—Era mantega de la millor qualitat, saps?

L’Alícia ho havia observat mirant amb una certa curiositat per sobre l’espatlla de la Llebre.

—Quin rellotge més estrany! —va remarcar—. Diu el dia del mes, però no diu l’hora que és!

—Per què l’hauria de dir? —va murmurar el Barreter—. Que et diu quin any és, el teu rellotge?

—És clar que no —va replicar l’Alícia immediatament—; però això és perquè el mateix any dura molt de temps.

—Que és justament el mateix que el meu —va dir el Barreter.

L’Alícia es va sentir terriblement confosa. No semblava pas que la frase del Barreter tingués cap sentit i, tanmateix, era ben correcta.

—No t’acabo d’entendre —va dir, amb tota la bona educació de què va ser capaç.

—El Liró ja torna a dormir —va dir el Barreter, i li va tirar una mica de te calent al nas.

El Liró va sacsejar el cap amb impaciència i, sense obrir els ulls, va dir:

—I tant, i tant; això era justament el que anava a dir jo.

—Has resolt l’endevinalla? —va dir el Barreter tornant-se a girar cap a l’Alícia.

—No; em rendeixo —va replicar l’Alícia—. Quina és la solució?

—No en tinc ni idea —va dir el Barreter.

—Ni jo tampoc —va dir la Llebre de Març.

L’Alícia va sospirar avorrida.

—Em sembla que, en lloc de matar el temps dient endevinalles sense solució —va dir—, l’hauríeu d’aprofitar més.

—Si coneguessis el Temps tan bé com jo —va dir el Barreter—, no parlaries de «matar-lo». El Temps és una persona, i les persones no es «maten».

—No t’entenc —va dir l’Alícia.

—És obvi que no! —va dir el Barreter sacsejant el cap amb menyspreu—. Estic segur que mai no hi has parlat, amb el Temps.

—Potser no —va replicar l’Alícia cautament—; però, a les classes de música, m’han ensenyat a marcar el temps.

—Ah! Això ho explica tot —va dir el Barreter—. El Temps no suporta que el marquin. Mira: si hi tinguessis bones relacions, ell faria quasi tot el que tu volguessis amb el rellotge. Per exemple: imagina’t que són les nou del matí, just abans de començar les classes; doncs només li hauries d’insinuar alguna cosa i, en un tres i no res, el rellotge et diria que són dos quarts de dues, l’hora de dinar!

(«Tant de bo fos així!», va murmurar la Llebre de Març).

—Seria fenomenal, de veritat —va dir l’Alícia pensativa—. Però, després, encara no m’hauria vingut la gana, saps?

—Al començament, potser no, però podries mantenir el rellotge a dos quarts de dues tant de temps com volguessis.

—Ho fas així, tu? —va preguntar l’Alícia.

El Barreter va sacsejar el cap amb tristesa.

—No, jo no! —va replicar—. Ens vam barallar el març passat, just abans que aquesta es tornés boja, saps? —(I amb la cullereta va assenyalar la Llebre de Març)—. Va ser en el gran concert que va donar la Reina dels Cors, i jo havia de cantar:

»Potser la saps, aquesta cançó.

—N’he sentit una de semblant —va dir l’Alícia.

—Encara continua, saps? —va dir el Barreter—. Fa així:

En aquell moment el Liró es va sacsejar i va començar a cantar sense despertar-se: «Brilla, brilla, brilla, brilla…». I va continuar així durant tanta estona que el van haver de punxar perquè callés.

—Bé, encara no havia acabat la primera estrofa —va dir el Barreter—, quan la Reina va fer un bot i va dir bramant: «Està matant el temps! Que li tallin el cap!».

—Quina salvatjada més horrible —va exclamar l’Alícia.

—I d’ençà d’aleshores —va anar dient el Barreter en un to adolorit—, el Temps no fa mai res del que li demano. Ara sempre són les sis.

A l’Alícia se li va ocórrer una idea brillant.

—És per això que la taula sempre està parada per prendre el te? —va preguntar.

—Exactament —va dir el Barreter sospirant—. Sempre és l’hora del te, i mai no tenim temps de rentar res entre un te i l’altre.

—Així, doncs, us aneu canviant de cadira cada vegada, no?

—Exactament —va dir el Barreter—, a mesura que anem fent servir els plats i les tasses.

—Però, què passa quan arribeu al mateix lloc del començament? —es va aventurar a preguntar l’Alícia.

—I si canviéssim de conversa? —va interrompre la Llebre de Març—. Ja m’estic cansant d’aquest tema. Proposo que la senyoreta ens expliqui un conte.

—Em temo que no en sé ni un —va dir l’Alícia alarmada davant d’aquella proposta.

—Doncs que ho faci el Liró! —van dir tots dos cridant—. Desperta’t, Liró! —I el van punxar pels dos costats alhora.

El Liró va anar obrint a poc a poc els ulls.

—No dormia pas —va dir amb una veu ronca i feble—; he sentit tot el que estàveu dient, amics.

—Explica’ns un conte! —va dir la Llebre de Març.

—Sí, sisplau —va demanar l’Alícia.

—I afanya-t’hi —va afegir la Llebre—, o t’adormiràs abans de començar.

—Hi havia una vegada tres germanes petites —va començar el Liró immediatament—: es deien Elsie, Laci i Tillie, i vivien al fons d’un pou…

—I de què vivien? —va preguntar l’Alícia, que sempre havia estat interessada en les qüestions del menjar i el beure.

—Menjaven melassa —va dir el Liró, després de pensar-hi un o dos minuts.

—És impossible, saps? —va dir l’Alícia amb gentilesa—. S’haurien posat malaltes.

—Ja ho estaven —va dir el Liró—; estaven molt malaltes.

L’Alícia intentava imaginar-se com devia ser aquella manera tan extraordinària de viure, però això la desconcertava tant que va continuar dient:

—Però, per què vivien al fons d’un pou?

—Pren una mica més de te —va dir amb fermesa la Llebre de Març a l’Alícia.

—Però si encara no n’he pres gens —va replicar l’Alícia en un to ofès—. Per tant, no en puc pas prendre més.

—El que vols dir és que no en pots prendre menys —va dir el Barreter—: és molt fàcil prendre més que res.

—Ningú t’ha demanat l’opinió —va dir l’Alícia.

—I ara, qui és que fa observacions personals? —va preguntar la Llebre amb aire de triomf.

L’Alícia no sabia gaire què respondre-li, de manera que es va posar una mica de te i pa amb mantega i, després, es va adreçar al Liró i li va tornar a preguntar:

—Per què vivien al fons d’un pou?

El Liró es va tornar a prendre un o dos minuts per pensar-hi i després va dir:

—Era un pou de melassa.

—D’això, no n’hi ha! —L’Alícia començava a enfadar-se molt, però el Barreter i la Llebre de Març van fer:

—Xsst! Xsst!

I el Liró va observar, fent mala cara:

—Si no et comportes amb educació, val més que l’acabis tu, la història.

—No, sisplau, continua! —va dir l’Alícia penedida—. Ja no t’interrompré més. Admeto que n’hi hagi un.

—Un, és clar! —va dir el Liró indignat, però va consentir a continuar—: Així, doncs, aquestes germanes petites…, aprenien a extreure, sabeu?

—I què extreien? —va dir l’Alícia, que ja s’havia oblidat de la promesa que havia fet.

—Melassa —va dir el Liró, aquesta vegada sense pensar-s’hi gens.

—Vull una tassa neta —va interrompre la Llebre—: fem-nos un lloc més enllà.

Va canviar de cadira mentre parlava, i el Liró el va seguir; la Llebre de Març es va asseure al lloc del Liró, i l’Alícia, molt contra la seva voluntat, es va asseure al lloc de la Llebre de Març. El Barreter va ser l’únic que hi va sortir guanyant, amb el canvi; i l’Alícia es va trobar molt pitjor que abans, ja que la Llebre de Març havia vessat el gerro de la llet en el plat.

L’Alícia no volia tornar a ofendre el Liró, de manera que va començar a parlar amb molta cautela:

—És que no ho entenc. D’on extreien la melassa?

—Si pots extreure aigua d’un pou d’aigua —va dir el Barreter—, em penso que també pots extreure melassa d’un pou de melassa, no és així, estúpida?

—Però si eren a dintre del pou! —va dir l’Alícia al Liró, fent com si no hagués sentit l’insult que li acabava d’etzibar.

—És clar que hi eren —va dir el Liró—, i ben endins.

La resposta va deixar l’Alícia tan confosa, que el Liró va poder explicar el conte sense interrupcions.

—I al mateix temps que anaven extraient també dibuixaven —anava dient el Liró badallant i fregant-se els ulls, perquè cada vegada tenia més son—; dibuixaven tota mena de coses que comencen amb M.

—Amb M? —va dir l’Alícia.

—I per què no? —va dir la Llebre de Març.

L’Alícia va guardar silenci.

El Liró, aleshores, ja havia tancat els ulls i estava a punt d’adormir-se, però, quan el Barreter el va punxar, es va despertar amb un petit xisclet i va continuar:

—… Tot allò que comença amb M, com maquinetes de fer punta al llapis, mitjons, musclos, memòria i moltíssimes massa. Ja sabeu que, de certes coses, n’hi ha «moltíssimes massa». No n’heu vist mai de «moltíssima massa»?

—Doncs mira, ara que ho preguntes —va dir l’Alícia molt desconcertada—, em penso que no.

—Doncs, així, no hauries de parlar —va dir el Barreter.

Aquest detall de mala educació era més del que l’Alícia podia suportar. Es va alçar molt disgustada i se’n va anar. El Liró es va adormir immediatament, i cap dels altres dos no s’hi va fixar, tot i que ella va mirar dues o tres vegades enrere, mig esperant que la cridessin. L’última vegada que ho va fer, els va veure intentant posar el Liró a dintre de la tetera.

—Passi el que passi, aquí no hi tornaré més! —va dir l’Alícia mentre s’encaminava cap al bosc—. És el te més estúpid que he vist en tota la meva vida!

Just després d’haver dit això, es va adonar que un dels arbres tenia una porta que donava al seu interior. «Això és molt curiós!», va pensar. «Però avui tot és curiós. Em sembla que val la pena entrar-hi». I hi va entrar.

Es va trobar una altra vegada a la gran sala i a la vora d’aquella tauleta de cristall. «Aquesta vegada me’n sortiré més bé», es va dir, i va començar per agafar la claueta d’or i obrir la porta que donava al jardí. Després es va posar a mossegar el bolet (n’havia guardat un trosset a la butxaca) fins que va tenir més o menys un peu d’alçada. Després va agafar el passadís estret i finalment va arribar a aquell jardí tan bonic, entre uns llits de flors brillants i frescos brolladors.