IV. Un encàrrec del Conill Blanc

Era el Conill Blanc, que tornava a trot lent i mirava inquiet al seu voltant mentre passava per allà, com si hagués perdut alguna cosa. Ella el va sentir que deia amb un murmuri: «La Duquessa, la Duquessa! Per les meves potes! Pel meu pelatge i els meus bigotis! Em farà matar, tan segur com que les fures són fures! On em poden haver caigut?». L’Alícia va endevinar de seguida que buscava el ventall i el parell de guants blancs de pell de cabrit, i ella, molt servicial, va començar a buscar-los, però no els podia veure enlloc; semblava com si tot hagués canviat des de quan nedava al bassal, i la gran sala, amb la taula de vidre i la porteta, havien desaparegut del tot.

Molt aviat el Conill es va adonar de la presència de l’Alícia, que buscava per tots els racons, i li va cridar enfadat:

—Escolta, Mary Ann, què hi fas, aquí? Corre cap a casa i porta’m un parell de guants i un ventall! Ràpid, ara mateix! —I l’Alícia estava tan espantada que va marxar corrent cap a la direcció que ell assenyalava, sense intentar explicar-li que s’havia equivocat.

«M’ha pres per la minyona», va dir-se mentre corria. «Quina sorpresa tindrà quan sàpiga qui sóc. Però val més que li porti el ventall i els guants, si els puc trobar». Mentre deia això va arribar a una caseta molt polida. A la porta hi havia una placa de llautó molt brillant amb un nom gravat que deia «W. CONILL». Hi va entrar sense trucar i es va afanyar a anar escales amunt, amb molta por de trobar la Mary Ann real, que l’hauria fet fora de la casa abans de trobar el ventall i els guants.

«Quina cosa més estranya», es va dir l’Alícia, «això de fer encàrrecs per a un conill! Suposo que després serà la Dinah que me’n farà fer!». I va començar a imaginar-se quina mena de coses li passarien: «Senyoreta Alícia! Vingui aquí ara mateix i prepari’s per anar a fer un tomb!». «Ja vinc de seguida, senyoreta, però he de vigilar aquest cau de ratolins fins que torni la Dinah, perquè no se me n’escapi cap». I va continuar dient:

—Però no crec que consentissin que la Dinah s’estigués a casa, si comencés a donar ordres d’aquesta manera!

Mentrestant havia pogut entrar en una petita habitació molt ordenada on hi havia una taula ran de la finestra i, a sobre de la taula (tal com havia pensat), un ventall i dos o tres parells de guantets blancs de pell de cabra. Va agafar el ventall i un parell de guants; i, quan estava a punt de sortir de l’habitació, li va caure la mirada sobre una ampolleta que estava prop del mirall. Aquesta vegada, no hi havia cap etiqueta que digués «BEU-ME», però, tot i així, la va destapar i se la va posar als llavis. «Sé del cert», va dir-se, «que cada vegada que menjo o bec alguna cosa em passen coses interessants. De manera que ara veuré què farà aquesta ampolla. Espero que em faci créixer, perquè, de fet, ja començo a estar cansada de ser una cosa tan menuda».

I així va passar, en efecte, i molt més aviat del que es pensava: abans d’haver-se begut la meitat de l’ampolla, es va trobar que el sostre li premia el cap, i es va haver d’ajupir per no trencar-se el coll. Va posar immediatament l’ampolla a terra dient-se: «Ja n’hi ha prou. Espero no créixer més. Tal com sóc, ja no puc sortir per la porta. Tant de bo no n’hagués begut tant!».

Però, ai! Ja era massa tard per desitjar-ho! Anava creixent i creixent, i aviat es va haver d’agenollar a terra. Al cap d’un altre minut, li tornava a faltar espai i va provar quin resultat obtindria posant el colze contra la porta i l’altre braç doblegat sobre el cap. Però encara anava creixent i, com a últim recurs, va treure un braç per la finestra, i va ficar un peu per la xemeneia i va dir-se: «Ara ja no puc fer res més, passi el que passí. Què serà de mi?».

Va tenir la sort que l’ampolleta màgica ja havia fet tot l’efecte, i no va créixer més, però se sentia molt incòmoda, i, com que ja no hi havia la possibilitat de sortir de l’habitació, no era estrany que se sentís tan apenada.

«A casa, estava molt més bé», va pensar la pobra Alícia, perquè almenys allà no es feia més gran ni més petita a cada moment, ni rebia encàrrecs de conills ni ratolins. «Tant de bo que no m’hagués ficat a dintre d’aquella llodriguera, i tot i així… Tot i així, és bastant curiosa aquesta mena de vida que tinc ara. Em pregunto què em pot haver passat! Quan llegia contes de fades, em pensava que aquestes coses no passaven mai, i ara resulta que m’hi trobo ben bé al mig! Hauria d’escriure un llibre, i tant que sí! Quan sigui gran, n’escriuré un, però ara ja ho sóc, de gran», va afegir entristida; «almenys aquí no tinc lloc per créixer més».

«Però aleshores», va continuar l’Alícia, «mai no em faré més gran del que sóc ara? En certa manera és una sort, això de no fer-me vella. Però després, sempre hauré d’estar estudiant lliçons. Ah! Això sí que no m’agrada gens!».

«Ximpleta», es va respondre a ella mateixa. «Com pots estudiar lliçons, aquí? No veus que amb prou feines tens espai per a tu, i que no n’hi ha gens ni mica per als llibres de text?».

I així va anar continuant, primer a favor d’una i després a favor de l’altra i establint una conversa, però al cap de pocs minuts, va sentir una veu a fora i es va aturar a escoltar.

—Mary Ann, Mary Ann! —va dir la veu—. Porta’m els guants ara mateix! —Després es va sentir un sorollet de passos a l’escala. L’Alícia va endevinar que era el Conill que la venia a buscar, i es va posar a tremolar tant que va fer sacsejar la casa oblidant-se del tot que ara era mil vegades més gran que el Conill, i que no tenia cap motiu per tenir por.

Tot seguit el Conill va arribar a la porta i va provar d’obrir-la, però, com que la porta s’obria cap endins i el colze de l’Alícia la premia amb força, l’intent va resultar un fracàs. L’Alícia va sentir que el conill deia:

—Doncs aleshores, donaré la volta i entraré per la finestra.

«Això, de cap manera!», va pensar l’Alícia; i, després d’esperar el temps que ella va calcular que trigaria el Conill per ser just a sota de la finestra, de cop i volta va estendre la mà i va fer el moviment d’agafar alguna cosa. No va pas agafar res, però va sentir un xisclet, una caiguda i el soroll d’uns vidres que es trencaven i, d’això, en va deduir que el Conill segurament havia caigut sobre els vidres d’un hivernacle de cogombres, o d’alguna cosa semblant.

Després es va sentir una veu irada, la del Conill:

—Pat, Pat, on ets? —I després una veu que ella no havia sentit mai:

—Sóc aquí, naturalment; collint pomes, senyoria!

—Collint pomes, eh? —va dir el Conill enfadat—. Vine de seguida i ajuda’m a sortir d’aquí! —(Més soroll de vidres trencats).

—I ara, Pat, digue’m què és això que surt per la finestra.

—Què ha de ser, sinó un braç? —(Ho va pronunciar «baraç»).

—Es diu «braç», tros d’oca! Qui és que n’ha vist mai un d’aquesta llargada? No ho veus? Ocupa tota la finestra!

—Ja ho veig, senyoria, però de totes formes és un braç.

—Bé, no hi ha de fer res, aquí: emporta-te’l.

Després d’això, hi va haver un llarg silenci. L’Alícia només podia sentir murmuris de tant en tant, coses com ara: «Això no m’agrada gens, senyoria, gens ni mica!», «Fes el que et dic, covard!», i finalment va tornar a estendre la mà i a fer el moviment d’agafar alguna cosa. Aquesta vegada se’n van sentir dos, de xisclets, i més sorolls de vidres trencats. «Quants vidres deu tenir aquest hivernacle de cogombres? M’agradaria saber què fan, ara. Si em volen treure per la finestra, tant de bo que ho puguin fer! El que és jo, no tinc gens de ganes d’estar-me més estona aquí dintre».

Va esperar una estona sense sentir res més. Finalment, li va arribar una remor de rodes de carro i el so de moltes veus que parlaven plegades. Va poder entendre aquestes paraules:

—On és l’altra escala?

—Com? Em pensava que només n’havia de portar una. L’altra la té en Bill.

—Bill, porta’ns l’altra.

—Bill, vés-la a buscar, noi!

—Aquí, poseu-les en aquest racó.

—No, primer les has de lligar; no arriben ni a mitja alçada.

—Així ja ens anirà bé; no siguis tan maniàtic.

—Té, Bill, copsa aquesta corda.

—Aguantarà, el sostre?

—Compte amb aquesta teula desenganxada.

—Ai, que cau!

—Amagueu el cap!

(Més soroll de vidres).

—Qui en té la culpa? A veure!

—Deu haver estat en Bill.

—Qui és que ha de baixar per la xemeneia?

—No, jo no hi baixaré pas.

—Doncs que ho faci en Bill.

—Ei, Bill, l’amo diu que has de baixar per la xemeneia!

«Així, doncs, en Bill és el que ha de baixar per la xemeneia, eh?», es va dir l’Alícia. «Tot ho carreguen sobre en Bill! No em posaria dins la seva pell per res del món. És evident que la llar de foc és estreta, però em sembla que encara hi podré clavar alguna puntada de peu!».

Va estirar el peu tant com va poder cap a dintre de la llar, i va esperar fins que va sentir un animalet (no podia pas endevinar quin era), que, esgarrapant les parets de la xemeneia, s’anava obrint pas cap on ella era. Després, dient: «Aquest és en Bill!», va clavar una forta guitza i va esperar a veure què passava.

El primer que va sentir va ser un cor general de veus que exclamava:

—Mira com salta, en Bill! —després la veu del Conill:

—Agafeu-lo vosaltres, els que esteu a prop de la tanca! —Després, silenci, i més tard un altre aldarull de veus:

—Poseu-li el cap enlaire.

—Una mica de conyac.

—No el feu ennuegar.

—Com ha anat, noi? Què t’ha passat? Explica’ns-ho!

I al final es va sentir una veu feble i petita. («Aquest deu ser en Bill», va pensar l’Alícia).

—Doncs no ho sé ben bé.

»Prou, gràcies; ja em trobo més bé, però estic massa atordit per explicar-vos-ho. Tot el que sé és que ha sortit una cosa com si fos una caixa de sorpreses, i jo he començat a volar com un coet!

—Sí que ho has fet, nano! —deien els altres.

—Hem de cremar del tot la casa! —va deixar anar la veu del Conill. I l’Alícia va cridar tan fort com va poder:

—Si ho feu, us faré venir la Dinah!

Immediatament es va fer un silenci sepulcral, i l’Alícia va pensar: «A veure què faran, ara! Si tinguessin una mica de sentit comú, traurien la teulada». Al cap d’un minut o dos es van tornar a bellugar, i l’Alícia va sentir com el Conill deia:

—Amb una carretada n’hi haurà prou, per començar.

«Una carretada de què?», va pensar l’Alícia, però no va pas tenir temps d’endevinar-ho perquè en un instant li va arribar una pluja de pedretes que dringaven xocant amb els vidres de la finestra. Algunes li van tocar la cara. «Ja veuràs com els aturo ara mateix!», es va dir, i va cridar:

—Val més que no ho torneu a fer, això! —cosa que va provocar un altre silenci sepulcral.

L’Alícia es va adonar, amb una certa sorpresa, que les pedretes es convertien en pastissets quan queien a terra, i va tenir una brillant idea. «Si em menjo un d’aquests pastissets», va pensar, «segur que tornaré a canviar de mida; i, com que és impossible que pugui créixer més, suposo que em faran tornar més petita».

Així, doncs, es va empassar un dels pastissos, i es va adonar amb alegria que començava a encongir-se immediatament. Tan aviat com va ser prou petita per passar per la porta, es va allunyar corrent de la casa, i va veure una munió d’animalets i ocellets que s’esperaven a fora. El pobre Llangardaix, Bill, estava al mig, sostingut per dos Conillets d’Índies, que li donaven alguna cosa de dintre una ampolla. Tots es van abalançar cap a l’Alícia tan bon punt aquesta va sortir, però es va escapar corrent tan de pressa com va poder i aviat es va trobar fora de perill al mig d’un bosc espès.

«La primera cosa que he de fer, ara», va dir-se l’Alícia mentre errava pel bosc, «és tornar a créixer i recuperar una altra vegada la meva alçada normal; i la segona, és trobar el camí d’aquell jardí tan preciós. Em sembla que aquest és el millor pla».

Sens dubte, semblava un pla excel·lent, i ordenat d’una manera molt clara i senzilla; l’única dificultat era que no tenia ni idea de com dur-lo a terme, i mentre sotjava ansiosa al seu voltant, entre els arbres, un lladruquet estrident, just sobre el seu cap, la va obligar a mirar enlaire amb molta pressa.

Un cadell de gos, enorme, se la mirava amb uns ulls grossos i rodons, i, amb la pota tímidament estirada, intentava tocar-la.

—Pobret! —va dir l’Alícia en un to manyac, i va provar amb tots els mitjans de fer-li un xiulet, però també tenia por només de pensar que potser tenia gana, i, en aquest cas, probablement se la menjaria, per més manyagueries que li fes.

Sabent amb prou feines el que es feia, va collir un tros de branquilló i el va allargar al cadell, que de seguida va fer un salt amb totes les quatre potes, va llançar un lladruc d’alegria i es va abalançar cap al branquilló fent com si el perseguís; aleshores l’Alícia es va amagar darrere un gran card per evitar que li saltés a sobre; i, en el moment que va aparèixer per l’altre costat, el cadell va tornar a atacar el branquilló i va caure de potes enlaire per la pressa d’agafar-lo; aleshores l’Alícia, pensant que tot plegat s’assemblava molt a jugar amb un cavall de tir, i tement, a cada moment, de quedar esclafada entre les potes de l’animal, va tornar a córrer al voltant del card; aleshores el cadell va començar a fer una sèrie d’atacs breus contra el branquilló, corrent una mica cap endavant i força més cap endarrere, i lladrant enrogallat tota l’estona, fins que, al final, es va asseure a una certa distància, panteixant, amb la llengua que li penjava de la boca i aquells ulls tan enormes mig tancats.

A l’Alícia, aquesta li va semblar la millor oportunitat per escapar-se, de manera que s’hi va posar immediatament i va córrer fins que es va trobar molt cansada i sense alè, i fins que va sentir els lladrucs del cadell amortits per la distància.

—I, tot i així, quin cadellet més bonic! —va dir l’Alícia mentre s’estintolava contra un ranuncle per reposar, i es ventava amb una de les fulles—. M’hauria agradat molt d’ensenyar-li a fer coses divertides, si… Si tan sols hagués tingut la mida que em correspon!, òndia! Quasi m’havia oblidat que he de tornar a créixer. A veure: com ho he de fer? Suposo que he de menjar o beure alguna cosa o altra, però el gran problema és què?

Certament que el gran problema era què? L’Alícia va mirar a tot el seu voltant les flors i els brins d’herba, però no va poder veure gaire res que fos apropiat per menjar o beure en aquelles circumstàncies. Hi havia un bolet molt gros a prop seu, més o menys de la seva mida i, després d’haver mirat a sota, i a tots dos costats, i al darrere, se li va ocórrer que també podia mirar a sobre i veure què hi havia.

Es va posar de puntetes i va donar un cop d’ull per sobre del bolet, i els ulls li van topar amb els d’un gran erugot blau que hi estava assegut amb els braços plegats, fumant tranquil·lament amb una pipa turca, sense prestar-li cap atenció, ni a ella ni a res.