VIII. El camp de croquet de la Reina

A l’entrada del jardí hi havia un gran roser; les roses que hi creixien eren blanques, però hi havia tres jardiners atrafegats que les anaven pintant de vermell. L’Alícia va pensar que això era una cosa molt curiosa, i s’hi va acostar per observar-los i, quan va haver arribat a prop d’ells, va sentir-ne un que deia:

—Vés amb compte, Cinc! No m’esquitxis així de pintura!

—No ho he pas fet expressament —va dir en Cinc en un to sorrut—; en Set m’ha donat un cop al braç.

I després en Set se’l va mirar i va dir:

—Exacte, Cinc! Sempre donant la culpa als altres!

—Val més que callis! —va dir en Cinc—. Ahir mateix vaig sentir dir a la Reina que et mereixeries que et tallessin el cap!

—Per què? —va dir el que havia parlat primer.

—No n’has de fer res, Dos! —va dir en Set.

—I tant que n’ha de fer! —va dir en Cinc—. Ja l’hi diré jo, el perquè: va ser per haver portat al cuiner arrels de tulipes en lloc de cebes.

En Set va llançar el pinzell a terra i va començar a dir: «Bé, de totes les injustícies…», quan per atzar es va fixar en l’Alícia, que se’ls estava mirant, i de sobte va deixar de parlar: els altres també van mirar al seu voltant i tots van fer una reverència.

—Em podríeu dir —va preguntar l’Alícia una mica temorosa— per què pinteu les roses de color vermell?

En Cinc i en Set no van dir res, sinó que van mirar en Dos, que va dir en veu baixa:

—Bé, el fet és que, sap, senyoreta? Aquí hi havia d’haver un roser de flors vermelles i, per error, n’hi vam posar un de roses blanques; i, si la Reina se n’adonés, ens tallaria el cap a tots. És per això, senyoreta, que fem tot el que podem abans que ella arribi. —En aquell moment, en Cinc, que havia estat vigilant amb ànsia l’altra banda del jardí, va cridar:

—La Reina! La Reina! —I immediatament els tres jardiners es van estirar de bocaterrosa. Se sentia un soroll de molts passos, i l’Alícia va mirar al seu voltant, amb moltes ganes de veure la Reina.

Primer van aparèixer deu soldats que portaven un garrot cada un; aquests tenien la mateixa forma que els jardiners, oblongs i plans, amb els peus i les mans als angles; després, deu cortesans; aquests anaven abillats amb diamants, i anaven de dos en dos, com els soldats. Després d’aquests, van arribar els nens de la família reial; n’hi havia deu, i aquests petits saltaven contents donant-se la mà de dos en dos. Després van venir els convidats, principalment reis i reines, i, entre ella l’Alícia hi va reconèixer el Conill Blanc, que parlava d’una manera apressada i nerviosa, somrient a tot el que es deia. Li va passar pel davant sense reconèixer-la. Després venia la Sota de Cors, que portava la corona del Rei sobre un coixí de vellut vermell; i al final d’aquesta gran comitiva, hi havia EL REI I LA REINA DE CORS.

L’Alícia dubtava molt si s’havia d’estirar de bocaterrosa com els jardiners, però no recordava haver sentit mai cap regla de protocol com aquesta. «I a més a més, equina utilitat tindria una processó», va pensar, «si la gent estigués de boca a terra, sense poder veure res?».

Quan la processó va passar per davant de l’Alícia, tots es van aturar, i la Reina va dir amb severitat:

—Qui és aquesta? —Ho va dir a la Sota de Cors, que només es va inclinar amb un somriure als llavis.

—Idiota! —va dir la Reina, sacsejant el cap amb impaciència; i girant-se cap a l’Alícia, va continuar—: Com et dius, nena?

—Em dic Alícia, per servir la Vostra Majestat —va dir ella educadament, però va afegir per si mateixa: «Al cap i a la fi, tots ells no són sinó un joc de cartes. Per què hauria de tenir por?».

—I aquests, qui són? —va dir la Reina assenyalant els tres jardiners que estaven ajaguts al voltant del roser; perquè, sabeu?, com que estaven de bocaterrosa i els dibuixos del dors eren idèntics, la Reina no podia saber si eren jardiners, soldats, cortesans o tres fills seus.

—I com ho puc saber, jo? —va dir l’Alícia sorpresa de la seva valentia—. No és pas assumpte meu.

La Reina es va tornar vermella de fúria, i, després de travessar-la amb la mirada, com si fos una bèstia salvatge, va xisclar:

—Que li tallin el cap! Que li ta…

—Quina bestiesa! —va dir l’Alícia en veu alta i decidida, i la Reina es va quedar sense parla.

El Rei li va posar la mà sobre el braç i li va dir tímidament:

—Considera, estimada, que només és una criatura.

La Reina es va apartar enfadada del seu costat i va dir a la Sota:

—Gira’ls!

La Sota ho va fer, molt a poc a poc, amb un peu.

—Alceu-vos! —va dir la Reina amb una veu d’espinguet voluminós, i els tres jardiners es van alçar d’un salt i van començar a fer reverències al Rei, a la Reina, als fills reials i a tots els altres.

—Prou d’aquest color! —va dir cridant la Reina—. Em feu rodar el cap. —I després, girant-se cap al roser, va continuar—: Què heu fet aquí?

—Amb el permís de la Vostra Majestat —va dir en Dos en un to molt humil i agenollant-se mentre parlava—: Intentàvem…

—Ja ho veig! —va dir la Reina, que, mentrestant, havia examinat les roses—. Que els tallin el cap! —I la processó va tornar a tirar endavant. Tres soldats es van quedar enrere per executar els tres malaurats jardiners, que van córrer fins al costat de l’Alícia buscant protecció.

—No permetré que ningú us talli el cap! —va dir l’Alícia, i els va posar a dintre d’un gran test que hi havia allà a la vora. Els tres soldats, durant un o dos minuts, van anar d’una banda a una altra, buscant-los, i després, van marxar darrere de la comitiva.

—Ja els heu tallat els caps? —va preguntar la Reina cridant.

—Els caps ja han desaparegut, amb el permís de la Vostra Majestat! —van respondre els soldats en veu alta.

—Molt bé! —va vociferar la Reina—. Sabeu jugar al croquet?

Els soldats callaven i es miraven l’Alícia, ja que era evident que la pregunta anava adreçada a ella.

—Sí! —va dir l’Alícia cridant.

—Doncs, au! Vine! —va vociferar la Reina, i l’Alícia es va ajuntar a la comitiva, preguntant-se amb molta curiositat què passaria després.

—Fa… Fa molt bon dia! —va dir una veu temorosa al seu costat. L’Alícia caminava al costat del Conill Blanc, que li estava escrutant ansiosament la cara.

—Molt —va dir l’Alícia—. On és la Duquessa?

—Calla! Calla! —va fer el Conill en un to baix i precipitat. Mirava ansiosament sobre l’espatlla mentre parlava, i després es va posar de puntetes, li va acostar la boca a l’orella i li va murmurar—: Està condemnada a la pena capital.

—Per quina raó? —va dir l’Alícia.

—Has dit «Quina por»? —va preguntar el Conill.

—No, no ho he dit —va respondre l’Alícia—: No en tinc, de por. He preguntat «Per quina raó?».

—Va clavar un clatellot a la Reina… —va començar a explicar el Conill. L’Alícia va fer una aguda rialla—. Oh, calla! Calla! —li va murmurar el Conill en un to espantat—. La Reina et sentirà! La Duquessa (saps?) ha arribat força tard, i la Reina li ha dit…

—Tothom al seu lloc! —va vociferar la Reina amb una veu de tro, i tots van començar a córrer en totes les direccions, entrebancant-se els uns amb els altres. De totes maneres, en un o dos minuts tothom era al seu lloc, i el joc va començar. L’Alícia va pensar que, en tota la seva vida, no havia vist mai un camp de croquet tan curiós: era ple de turonets i clotes; les boles eren eriçons vius; les maces, flamencs vius, i els soldats s’havien d’arquejar i aguantar-se de quatre potes per fer de pont.

La principal dificultat de l’Alícia era que no sabia com havia d’aguantar el seu flamenc. Va aconseguir agafar-li el cos per sota el braç amb una certa comoditat, amb les cames que li penjaven; però generalment, tan aviat com li havia redreçat el coll i ja estava a punt de donar un cop a la pilota amb el cap del flamenc, aquest es cargolava i la mirava de fit a fit, amb una expressió tan perplexa que ella no podia fer res més que riure. I, quan li havia abaixat el cap i estava a punt de tornar a començar, era molt carregós de veure que l’eriçó s’havia descabdellat i començava a fugir. A més a més d’això, sempre hi havia un turonet o una clota al camí on havia de fer passar l’eriçó i, com que els soldats arquejats sempre s’alçaven i es canviaven de lloc, l’Alícia va arribar a la conclusió que es tractava d’un joc realment difícil.

Els jugadors jugaven tots alhora, sense esperar el seu torn, discutint contínuament i barallant-se per agafar un eriçó, i, al cap d’una estona, la Reina es va esverar, va començar a picar de peus i a cridar:

—Que li tallin el cap! Que li tallin el cap!

L’Alícia va començar a sentir-se molt inquieta. Naturalment encara no havia tingut cap discussió amb la Reina, però sabia que això podia passar d’un moment a l’altre. «I després», es deia, «què em passarà? Estan tan encantats amb les decapitacions, aquí! El que és estrany és que encara en quedi algun de viu!».

Mirava al seu voltant per poder trobar una manera d’escapar-se, i es preguntava si podia desaparèixer sense que se n’adonessin, quan va percebre una curiosa presència en l’aire. La va desconcertar molt, al primer moment; però desprès de fixar-s’hi un o dos minuts, va veure que es tractava d’un somriure, i es va dir: «És el Gat de Cheshire. Ara tindré algú per poder-hi parlar!».

—Què tal? Com estàs? —va dir el Gat, tan aviat com va tenir prou boca per enraonar.

L’Alícia es va esperar fins que li apareguessin els ulls, i va moure el cap: «És clar, no té sentit que li parli», va pensar, «fins que li apareguin les orelles, o almenys una de sola». En un altre minut ja havia aparegut tot el cap, i aleshores l’Alícia va deixar el flamenc a terra i va començar tota l’explicació del joc; se sentia molt contenta que hi hagués algú que l’escoltés. Semblava que el Gat pensés que ja se li’n veia un tros suficient, perquè la resta no va aparèixer.

—Em sembla que no juguen gens net —va dir l’Alícia en un to de queixa—, i tots discuteixen d’una manera tan horrorosa que fins i tot és impossible sentir-se parlar un mateix, i no sembla pas que hi hagi regles establertes; o, si n’hi ha, ningú no en fa cas. I no tens ni idea de la confusió que resulta de jugar amb éssers vius. Per exemple: aquell arc d’allà, per on hauria de passar jo ara, ha canviat de lloc, cap a l’altra part del camp, i jo, ara mateix, hauria pogut tocar l’eriçó de la Reina amb el meu, només que el d’ella ha fugit tan aviat com ha vist venir el meu.

—Què te’n sembla, de la Reina? —va dir baixet el Gat.

—No m’agrada gens —va dir l’Alícia—; és tan extraordinàriament… —En aquell mateix instant es va adonar que tenia la Reina molt a la vora, darrere seu, escoltant. De manera que va continuar dient—: …probable que guanyi, que gairebé ni val la pena acabar la partida.

La Reina va passar de llarg amb un somriure.

—Amb qui parles? —va dir el Rei, acostant-se a l’Alícia i mirant el cap del Gat amb una gran curiositat.

—És un amic meu, un Gat de Cheshire —va dir l’Alícia—. Permeteu-me que us el presenti.

—No me n’agrada res —va dir el Rei—; però, si vol, em pot besar la mà.

—No en tinc cap ganes —va observar el Gat.

—No siguis impertinent —va dir el Rei—; i no em miris així! —Es va posar darrere de l’Alícia mentre parlava.

—Els gats poden mirar els reis —va dir l’Alícia—. Ho he llegit en algun llibre, però no recordo quin.

—Bé, l’hem de fer fora —va dir el Rei molt decididament, i va cridar la Reina, que passava per allà just en aquell moment—. Estimada! M’agradaria que féssiu fora d’aquí aquest gat.

La Reina només tenia una manera de resoldre les dificultats, petites o grans:

—Que li tallin el cap! —va dir sense ni mirar al seu voltant.

—Jo mateix aniré a buscar el botxí —va dir el Rei amb fermesa, i se’n va anar corrent.

L’Alícia va pensar que, malgrat tot, encara podia tornar al terreny de joc, quan va sentir la Reina xisclar enfurismada. Ja li havia sentit sentenciar tres jugadors a la pena capital per haver-se passat el torn, i tot plegat no li agradava gens, perquè el joc era tan confús que li era impossible de saber quan era el seu torn. De manera que va anar a buscar el seu eriçó.

L’eriçó estava ficat en una baralla amb un altre eriçó, i a l’Alícia se li va ocórrer que aquella era una ocasió excel·lent per fer un croquet amb l’un contra l’altre. L’única dificultat era que el seu flamenc se n’havia anat a l’altre costat del camp, on l’Alícia el va poder veure fent esforços inútils per enfilar-se a un arbre.

Quan ja havia recuperat el flamenc i se l’havia endut, els eriçons ja no es barallaven, ni es veien enlloc. «Però tant se me’n dóna», va pensar l’Alícia, «perquè igualment tots els arcs se n’han anat fora del camp». Se’l va posar sota el braç perquè no es tornés a escapar, i va tornar amb el seu amic per tenir-hi més conversa.

Quan va arribar al lloc on hi havia el Gat de Cheshire, va quedar sorpresa de veure una gran quantitat de gent que s’hi havia aplegat. Hi havia una discussió entre el botxí, el Rei i la Reina, que parlaven tots alhora, mentre que els altres estaven callats i tenien l’aspecte de sentir-se molt molestos.

Quan van veure l’Alícia, tots tres li van demanar que resolgués la qüestió i li van repetir els arguments que tenien, però, com que tots tres parlaven alhora, l’Alícia va trobar molt difícil de saber exactament què deien.

L’argument del botxí era que a ningú no se li podia tallar el cap, a menys que també tingués un cos d’on se li pogués tallar; que mai no havia hagut de fer una cosa així, i que no era pas qüestió de començar ara, a la seva edat.

L’argument del Rei era que qualsevol cosa que tingués un cap es podia decapitar, i que la resta era pura ximpleria.

L’argument de la Reina era que, si no es feia alguna cosa per complir l’execució en un temps de no res, ella faria executar tota la gent que hi havia allà (era aquesta última observació que feia que tots tinguessin un aspecte tan greu i anguniós).

L’Alícia no va trobar res millor a dir que el següent:

—El gat pertany a la Duquessa; val més que li pregunteu a ella què pensa fer.

—És a la presó —va dir la Reina al botxí—. Vés-la a buscar i porta-me-la aquí! —I el botxí va sortir com una fletxa.

El cap del Gat va començar a desaparèixer immediatament després que el botxí se n’hagués anat, i, quan va tornar, acompanyat de la Duquessa, ja havia desaparegut del tot, de manera que el Rei i el botxí corrien com uns folls buscant-lo, mentre la resta de la colla va tornar al joc.