IX. La història de la Tortuga d’imitació

—No et pots imaginar com estic de contenta de tornar-te a veure, preciosa! —va dir la Duquessa mentre l’agafava pel braç i començaven a caminar juntes.

L’Alícia es va alegrar molt de veure-la de tan bon humor, i va pensar que potser només era el pebre que la feia ser tan salvatge a la cuina on s’havien conegut.

«Quan jo sigui Duquessa», es deia (i no pas en un to esperançador), «no tindré gens de pebre a la cuina. La sopa queda molt bé sense aquesta substància. Potser és el pebre que fa que les persones tinguin un geni tan picant», va continuar dient-se, la mar de contenta d’haver trobar una nova norma. «I el vinagre les fa agres, i la camamilla les fa amargants, i el sucre candi i altres llaminadures fa que els nens i les nenes tinguin un caràcter tan dolç. Només voldria que la gent ho sabés, això, i d’aquesta manera no ens regatejarien els dolços, sabeu?».

Amb tot això, ja s’havia oblidat de la Duquessa, i es va sobresaltar una mica quan li va sentir la veu tan a prop.

—Deus estar pensant en alguna cosa, preciosa, i això fa que t’oblidis de parlar. Ara mateix no et podria pas dir la moral d’això, però d’aquí a una mica me’n recordaré.

—Potser no n’hi ha —es va aventurar a dir l’Alícia.

—Fuig, fuig, criatura! —va dir la Duquessa—. Totes les coses tenen una moral, si la hi saps trobar —i es va estrènyer més amb l’Alícia mentre parlava.

A l’Alícia no li agradava gaire que estigués tan a prop d’ella; en primer lloc, perquè la Duquessa era molt lletja; i, en segon lloc, perquè tenia exactament l’alçada que calia per reposar la barbeta sobre el muscle de l’Alícia, i era una barbeta incòmoda i punxeguda. De totes maneres, com que no li agradava ser mal educada, ho va suportar tan bé com va poder.

—Sembla que el joc va molt millor, ara —va dir per no fer decaure la conversa.

—Així és —va dir la Duquessa—; i la moral d’això és… Ah! «És l’amor que fa rodar el món».

—Algú ha dit —va xiuxiuejar l’Alícia— que el que fa rodar el món és que tothom es cuidi dels seus assumptes!

—Ah, bé! Si fa o no fa és el mateix —va dir la Duquessa enfonsant la punxeguda barbeta al muscle de l’Alícia mentre afegia—: Tu procura pel sentit, que els sons ja procuraran per ells.

«Quina mania, aquesta de voler extreure la moral de les coses!», va pensar l’Alícia.

—Gosaria dir que t’estranya que no et posi el braç al voltant de la cintura —va dir la Duquessa després d’una pausa—. La raó és que no sé si el teu flamenc té gaire bon caràcter. L’intento, aquest experiment?

—Potser pica —va replicar l’Alícia cautelosament, ja que no tenia gens de ganes que l’experiment es portés a terme.

—És una gran veritat —va dir la Duquessa—: els flamencs i la mostassa piquen. I la moral d’això és: «Ocells d’un mateix plomatge sempre van junts de viatge».

—Si, però la mostassa no és cap ocell —va observar l’Alícia.

—Tens raó, com sempre —va dir la Duquessa—. Sempre t’expresses amb claredat!

—És un mineral, em penso —va dir l’Alícia.

—I tant que ho és —va dir la Duquessa, que semblava estar sempre d’acord amb tot el que deia l’Alícia—. No gaire lluny d’aquí hi ha una mina de mostassa. I la moral d’això és «Com més tinc jo, menys tens tu».

—Ah, ja ho sé! —va exclamar l’Alícia, que no havia prestat atenció a les darreres paraules de la Duquessa—: És un vegetal. No ho sembla, però ho és.

—Estic completament d’acord amb tu —va dir la Duquessa—; i la moral d’això és «Sigues el que sembles», o per dir-ho més senzillament: «No t’imaginis mai de no ser diferent del que pot semblar als altres que el que tu ets o podies haver estat no és diferent del fet que allò que tu havies estat els hauria pogut semblar a ells que era diferent».

—Em penso que ho entendria millor —va dir l’Alícia educadament— si ho tingués per escrit, però, tal com ho diu vostè, no ho puc entendre.

—Això no és res comparat amb el que et podria dir, si en tingués ganes —va replicar la Duquessa en un to complaent.

—Sisplau, no es molesti a dir-ho d’una manera tan llarga com aquesta —va dir l’Alícia.

—Ah, no parlis de molèstia! —va dir la Duquessa—. De fet, et regalo tot el que he dit fins ara.

«Un regal ben barat!», va pensar l’Alícia. «Me n’alegro que no donin regals d’aniversari com aquest!». Però no es va aventurar a dir-ho amb veu alta.

—Un altre cop pensant? —va preguntar la Duquessa, enfonsant-li una altra vegada la punxeguda barbeta al muscle.

—Hi tinc tot el dret, a pensar —va dir l’Alícia en sec, perquè ja començava a sentir-se una mica molesta.

—Just, més o menys, el mateix dret —va dir la Duquessa— que tenen els porcs a volar; i la mo…

Però en aquest moment, amb gran sorpresa per a l’Alícia, la veu de la Duquessa es va fondre, just al mig de la seva paraula preferida «moral» i el braç que estava agafat al seu va començar a tremolar. L’Alícia va alçar la mirada, i allí al davant hi havia la Reina amb els braços plegats, amb la cella corrugada com una tempesta.

—Quin bon dia que fa, Majestat! —va començar a dir la Duquessa amb veu baixa i feble.

—Mireu, qui avisa no és traïdor —va vociferar la Reina picant amb el peu a terra mentre parlava—; o us n’aneu ara mateix, o serà el vostre cap que se n’anirà, i això en un tres i no res! Trieu!

La Duquessa va triar i, al cap d’un segon, ja era fora.

—I ara, continuem el joc —va dir la Reina a l’Alícia, que estava tan espantada que no va poder ni parlar, però la va seguir fins al camp de croquet.

Els altres convidats havien aprofitat que la Reina era fora i reposaven a l’ombra. Però a partir del mateix moment que la van veure, es van afanyar a continuar el joc. La Reina s’havia limitat a dir que un sol moment de retard els costaria la vida.

Durant tota l’estona del joc, la Reina no parava de discutir amb els altres jugadors ni de cridar: «Que li tallin el cap! Que li tallin el cap!». Els que ella havia sentenciat eren posats sota la custòdia dels soldats, que, evidentment, havien de deixar de ser arcs per fer aquesta feina, de manera que al cap de mitja hora, ja no en quedava cap, i tots els jugadors, tret del Rei, la Reina i l’Alícia, estaven sota custòdia i sentenciats a la pena capital.

Després, la Reina, gairebé sense alè, va deixar el joc i va dir a l’Alícia:

—Encara no has vist la Tortuga d’imitació?

—No —va dir l’Alícia—; ni tan sols sé què és una Tortuga d’imitació.

—És allò que serveix per fer sopa d’imitació de Tortuga —va dir la Reina.

—No n’he vist mai cap, ni n’he sentit a parlar mai —va dir l’Alícia.

—Doncs anem-la a veure —va dir la Reina—, i t’explicarà la seva història.

Mentre se n’anaven juntes, l’Alícia va sentir que el Rei, en veu baixa, deia a tota la colla en general:

—Esteu perdonats.

«Mira, això sí que és una bona cosa!», es va dir, perquè se sentia molt trista del nombre d’execucions que havia ordenat la Reina.

Ben aviat es van trobar amb un Grifó que estava estirat i dormia profundament al sol. (Si no sabeu què és un Grifó, mireu el dibuix).

—Aixeca’t, mandra! —va dir la Reina—. I acompanya aquesta senyoreta a veure la Tortuga d’imitació i a escoltar la seva història. Jo he de tornar per contemplar les execucions que he ordenat. —I se’n va anar deixant l’Alícia sola amb el Grifó. A l’Alícia no li agradava gaire l’aspecte d’aquella criatura, però, ben mirat, va pensar que no corria pas un perill pitjor que el que comportava quedar-se amb la Reina; de manera que es va esperar.

El Grifó es va asseure i es va fregar els ulls; després va mirar com la Reina s’allunyava fins a perdre-la de vista, i després va fer una rialleta sorneguera:

—Que divertit! —va dir el Grifó, mig a si mateix, mig a l’Alícia.

—El què, és divertit? —va dir l’Alícia.

—Doncs ella! —va dir el Grifó—. Tot és fantasia seva, saps? I no executen mai a ningú, ells. Vinga, anem!

«Aquí, tothom diu “Vinga, anem!”», va pensar l’Alícia mentre el seguia a poc a poc. «Mai no m’havien donat tantes ordres en la meva vida, mai!».

Abans que haguessin caminat gaire, van veure, de lluny estant, la Tortuga d’imitació que seia trista i solitària sobre el relleix d’una roca, i, quan hi van ser a la vora, l’Alícia la va sentir sospirar com si se li trenqués el cor. Se’n va apiadar profundament:

—Quina pena l’aclapara? —va preguntar al Grifó, i el Grifó va respondre gairebé amb les mateixes paraules que li havia dit abans.

—Tot és fantasia seva; no l’aclapara cap pena, mai, saps? Vinga, anem!

De manera que van anar a veure la Tortuga d’imitació, que se’ls va mirar amb uns ulls grossos i plens de llàgrimes, però no va dir res.

—Aquesta senyoreta d’aquí —va dir el Grifó— vol saber la teva història, ella.

—Ja la hi explicaré —va dir la Tortuga d’imitació en un to cavernós i profund—. Asseieu-vos tots dos, i no digueu ni una paraula fins que hagi acabat.

De manera que van seure i, durant uns quants minuts, ningú no va dir res. L’Alícia va pensar: «No veig com pot acabar mai, si no comença». Però va esperar pacientment.

—Temps enrere —va dir finalment la Tortuga d’imitació fent un profund sospir—, jo era una Tortuga real.

Aquestes paraules van anar seguides d’un silenci molt llarg, trencat ocasionalment amb l’exclamació «Hjckrrh!» del Grifó i el sanglotar constant i feixuc de la Tortuga. L’Alícia va estar a punt d’alçar-se i marxar dient: «Gràcies, senyora, per aquesta història tan interessant», però no es va poder estar de pensar que explicaria més coses, de manera que va continuar asseguda i no va dir res.

—Quan érem petites —finalment va continuar dient la Tortuga, ja més calmada, però encara sanglotant una mica—, vam anar a escola al mar. La mestra era una vella Tortuga, però nosaltres li dèiem «Tortura».

—I per què li dèieu «Tortura», si era una Tortuga? —va preguntar l’Alícia.

—Doncs perquè ens torturava —va dir enfadada la Tortuga d’imitació—. Realment ets molt curta, eh?

—Te n’hauries de donar vergonya, de fer una pregunta tan senzilla —va afegir el Grifó. I tots dos seien en silenci mirant la pobra Alícia, que hauria preferit que la terra se l’empassés. Finalment el Grifó va dir a la Tortuga d’imitació—: Tira endavant, noia, que, si no, ens hi estarem tot el dia, tu! —I ella va continuar amb aquestes paraules:

—Sí, vam anar a escola al mar, encara que no us ho cregueu…

—Jo no he pas dit que no m’ho cregui! —va interrompre l’Alícia.

—Sí que ho has dit! —va dir la Tortuga d’imitació.

—Calla, llenguallarga! —va afegir el Grifó abans que l’Alícia pogués tornar a parlar. La Tortuga d’imitació va continuar:

—Vam tenir un ensenyament molt selecte; de fet, anàvem a escola cada dia.

—Jo també anava a escola cada dia —va dir l’Alícia—; no podeu pas presumir, d’això.

—Amb classes extres? —va preguntar la Tortuga d’imitació.

—I tant —va dir l’Alícia—: Apreníem francès i música.

—I a rentar la roba? —va dir la Tortuga d’imitació.

—Això sí que no —va dir l’Alícia indignada.

—Ah, doncs, aleshores, la teva escola no era pas tan selecta —va dir molt alleujada la Tortuga d’imitació—. A la nostra, en canvi, al final de la factura de cada mes, hi posava: «Classes de Francès, de Música i Rentar la roba», tot extra.

—Però, vivint al mar —va dir l’Alícia—, us devia servir de molt poca cosa.

—Per desgràcia, la meva família no podia pagar aquests extres —va dir la Tortuga d’imitació amb un sospir—. Jo només anava a les classes ordinàries.

—Quines eren? —va preguntar l’Alícia.

—Les d’aprendre a Llanguir i a Inscriure —va replicar la Tortuga d’imitació—; i després, les diferents branques de l’aritmètica: Suar, Rascar, Mortificar i Dimitir.

—No ho he sentit mai, això de «Mortificar» —es va aventurar a dir l’Alícia—. En què consisteix?

El Grifó va alçar dues potes en senyal de sorpresa.

—Com? No has sentit mai mortificar? —va exclamar—. Deus saber què vol dir vivificar, suposo.

—Sí —va dir l’Alícia, dubtant una mica—. Vol dir…, fer una cosa més viva.

—Bé, doncs —va continuar el Grifó—, si no saps què vol dir mortificar és que ets molt poca cosa.

A l’Alícia li va faltar el coratge de fer més preguntes sobre allò, de manera que es va girar cap a la Tortuga d’imitació i va dir:

—Quines altres coses havíeu d’aprendre?

—Bé, hi havia Histèria —va replicar a Tortuga d’imitació, comptant les assignatures amb les potes—; Histèria Antiga i Moderna, Marografia i Garbuix. La mestra de Garbuix era una vella anguila que solia venir un cop per setmana; ens ensenyava a Garbuixar, a Esbotzar, i a Tintar a l’oli.

—Com es feia, això? —va dir l’Alícia.

—Bé, no t’ho puc ensenyar perquè ja me n’he oblidat —va dir la Tortuga d’imitació—. I el Grifó no ho ha estudiat mai.

—No vaig tenir temps —va dir el Grifó—. Jo estudiava les llengües clàssiques amb un mestre que era un vell llop, ell.

—Jo no hi vaig anar mai, a les classes de clàssiques —va dir la Tortuga d’imitació amb un sospir—; s’hi ensenyava el Sagí i el Greix, deien.

—Sí que es feia, sí —va dir el Grifó sospirant.

—I quantes hores al dia teníeu classe? —va dir l’Alícia que ja tenia pressa per canviar de tema.

—El primer dia, deu hores —va dir la Tortuga d’imitació—; el segon, nou; i així successivament.

—Quin horari més curiós! —va exclamar l’Alícia.

—Per això se’n diu un curs —va remarcar el Grifó—; perquè els dies són cada dia més curts.

Aquesta era una idea molt nova per a l’Alícia, i hi va pensar una mica abans de fer cap altra observació.

—Així, doncs, el dia onzè devíeu tenir vacances.

—I tant que sí! —va dir la Tortuga d’imitació.

—I què fèieu, el dia dotzè? —va preguntar ansiosa l’Alícia.

—Prou de cursos i de lliçons —va interrompre el Grifó en un to decidit—. Ara explica-li algunes coses sobre els jocs.