VI. Porc i pebre

Durant un o dos minuts, es va quedar mirant la casa preguntant-se què havia de fer, quan, de cop i volta, un lacai amb lliurea va arribar del bosc corrent (l’Alícia va pensar que era un lacai perquè portava lliurea, ja que, jutjant només per la cara, l’hauria anomenat peix) i va trucar a la porta amb els nusos dels dits. Va obrir un altre lacai amb lliurea, de cara rodona i uns ulls grossos com els d’una granota, i l’Alícia va notar que els dos lacais duien els cabells empolvorats i amb uns rínxols que els cobrien tot el cap. Va sentir una gran curiositat per saber a què treia cap, tot allò, i va sortir una mica del bosc per poder escoltar.

El Lacai-Peix va començar per treure’s de sota el braç una carta molt gran, quasi tan gran com ell mateix, i la va donar a l’altre dient en to solemne:

—Per a la Duquessa. Una invitació de la Reina per anar a jugar al croquet.

El Lacai-Granota va repetir en el mateix to solemne i només canviant una mica l’ordre de les paraules:

—De part de la Reina. Una invitació per anar a jugar al croquet.

Després, tots dos van fer-se una gran reverència, i els rínxols se’ls van enredar. A l’Alícia, això la va fer riure tant que va haver de tornar al bosc corrent per por que no la sentissin i, quan va tornar a espiar el Lacai-Peix, ja se n’havia anat, i l’altre seia a terra, prop de la porta, amb els ulls estúpidament badats en direcció al cel.

L’Alícia va anar temorosa cap a la porta i va trucar.

—No té cap mena de sentit, això de trucar —va dir el Lacai—, i això per dues raons. Primera: perquè jo estic al mateix costat de la porta que tu. Segona: a dintre fan tant de soroll que és impossible que ningú et senti. —I realment, a dintre, hi havia un soroll extraordinari, udols i esternuts constants i, de tant en tant, un gran terrabastall, com si s’hagués trencat en mil trossos un plat o una olla.

—Doncs, què he de fer, sisplau —va dir l’Alícia—, per entrar a dintre?

—Trucar potser tindria sentit —va continuar el Lacai sense fer-li gaire cas— si la porta estigués entre nosaltres dos. Per exemple, si tu fossis a dintre, podries trucar, i jo et podria deixar sortir. —Tota l’estona que anava parlant es va estar mirant el cel, i això, a l’Alícia, li va semblar de molt mala educació. «Però potser no ho pot evitar», es va dir, «perquè gairebé té els ulls a sobre del front! Però, com a mínim, podria respondre les preguntes que li faig».

—Què he de fer per entrar? —va repetir en veu alta.

—Jo seuré aquí —va replicar el Lacai—. Fins demà.

En aquell moment es va obrir la porta de la casa, i una plata enorme va sortir volant, directe a la cara del Lacai. Li va passar a frec de nas i es va esmicolar contra un arbre, darrere seu.

—… O fins demà passat, potser —va continuar dient el Lacai, com si no hagués passat res.

—Què he de fer per entrar? —va preguntar l’Alícia en un to més alt.

—Però, hi has d’entrar o no? —va dir el Lacai—. Aquesta és la primera pregunta que m’hauries de fer, saps?

I el Lacai tenia raó: era aquesta la primera pregunta, només que a l’Alícia no li agradava que li hagués dit això.

—És realment horrorós —va murmurar— veure com discuteixen aquestes criatures. N’hi ha per fer perdre el seny!

El Lacai semblava pensar que aquesta era una bona oportunitat per repetir la seva observació, amb variacions.

—Seuré aquí —va dir— de tant en tant, durant dies i dies.

—Però, i jo? Què puc fer, jo? —va dir l’Alícia.

—El que vulguis —va dir el Lacai, i es va posar a xiular.

—Oh, no serveix de res, parlar amb aquest —va dir l’Alícia desesperada—. És un perfecte idiota! —I va obrir la porta i va entrar a dintre.

La porta donava directament a una gran cuina, que estava plena de fum d’un cap a l’altre. La Duquessa seia allí al mig, en un tamboret de tres potes amb una criatura als braços; la cuinera, inclinada sobre els fogons, remenava una gran caldera que semblava plena de sopa.

—És evident que hi ha massa pebre en aquesta sopa! —va dir l’Alícia, tan aviat com va deixar d’esternudar.

Era evident que n’hi havia massa per l’aire; fins i tot la Duquessa esternudava de tant en tant, i la criatura, esternudava i udolava alternativament sense parar ni un instant. Els únics que no esternudaven eren la cuinera i un gat molt gros que seia davant de la llar de foc i que feia un somriure que li anava d’orella a orella.

—Sisplau —va dir l’Alícia una mica temorosa, perquè no estava gaire segura de si li corresponia a ella de parlar primer—, em podria dir per què el seu gat somriu d’aquesta manera?

—Perquè és un gat de Cheshire, aquest és el perquè. Porc!

Va dir l’última paraula amb tanta violència que gairebé va fer saltar l’Alícia, però immediatament després es va adonar que anava adreçada a la criatura i no a ella. Així, doncs, agafant ànims, va continuar:

—No ho sabia que els gats de Cheshire sempre somriguessin, ni tan sols que els gats en general ho poguessin fer.

—Tots ho poden fer —va dir la Duquessa—, i quasi tots ho fan.

—Jo no en conec cap que ho faci —va dir l’Alícia educadament i contenta d’haver entaulat una conversa.

—Tu no saps gaire res —va dir la Duquessa—, i això sí que és un fet.

A l’Alícia no li va agradar gens el to d’aquella observació, i va pensar que valia més canviar de tema de conversa. Mentre intentava de trobar-ne un altre, la cuinera va treure la caldera del foc, i immediatament es va posar a llançar sobre la Duquessa i el nen qualsevol cosa que tingués a l’abast de la mà: primer van ser els burxons; després va seguir una pluja de paelles, plates i plats. La Duquessa feia com si res, fins i tot quan aquests objectes la tocaven, i la criatura udolava tant que era gairebé impossible de saber si els cops li feien mal o no.

—Escolti, faci el favor d’anar més amb compte amb el que fa —va cridar l’Alícia fent salts de terror amunt i avall—. Oh, ara se li endurà aquest nas tan preciós que té —va dir en el moment que un ansat descomunal va passar volant tan a prop del nas de la criatura que gairebé se’l va endur.

—Si tothom es preocupés dels seus assumptes —va dir la Duquessa fent un grunyit ronc—, el món rodaria molt més de pressa.

—Cosa que potser no seria cap avantatge —va dir l’Alícia, molt contenta de tenir l’oportunitat de lluir una mica els seus coneixements—. Pensi només en el que passaria amb el dia i la nit! La terra (sap?) tarda vint-i-quatre hores per executar un gir complet.

—Parlant d’executar —va dir la Duquessa—, que li tallin el cap!

L’Alícia va mirar ansiosa la cuinera per veure si a aquesta se li acudia executar l’ordre, però la cuinera estava ocupada remenant la sopa i semblava que no havia sentit res, de manera que l’Alícia va continuar:

—Vint-i-quatre, em penso; o són només dotze?

—Bah, no m’amoïnis —va dir la Duquessa—; mai no he pogut suportar les matemàtiques! —I amb això va començar a cuidar-se del nen una altra vegada, cantant-li una cançó de bressol, i sacsejant-lo violentament al final de cada vers:

Mentre la Duquessa cantava la segona estrofa de la cançó, sacsejava el nen amunt i avall amb violència, i el pobre petit udolava tant que l’Alícia gairebé ni en va entendre les paraules:

—Té; bressola’l una mica, si vols! —va dir la Duquessa a l’Alícia al mateix temps que li llançava la criatura—. Jo me n’he d’anar a jugar al croquet amb la Reina —i es va afanyar a fugir de l’habitació. La cuinera li va llançar una paella quan sortia, i de poc que no la toca.

L’Alícia va agafar el nen amb una certa dificultat, perquè la criatura tenia una forma molt estranya i estenia els braços i les cames en totes les direccions, «exactament igual que una estrella de mar», va pensar l’Alícia. La pobra criatura esbufegava com una màquina de vapor i s’anava doblegant i redreçant alternativament, de manera que, durant un o dos minuts, tot el que ella va poder fer va ser tenir-lo agafat.

Tan aviat com va trobar la millor manera de bressolar-lo (que era cargolant-lo en una mena de baga i, després, agafant-lo fort per l’orella dreta i el peu esquerre per evitar que es tornés a desfer), el va portar a l’aire lliure. «Si no m’emporto aquest nen», va pensar l’Alícia, «el mataran en un o dos dies».

—No seria un crim deixar-lo aquí? —Va fer-se aquesta pregunta en veu alta, i el petit, com a resposta, va grunyir (aleshores ja havia acabat d’esternudar)—. No grunyis —va dir l’Alícia—, aquestes no són maneres d’expressar-se.

El nen va tornar a grunyir i l’Alícia li va mirar la cara amb molta ansietat per saber què li passava. No hi havia el més petit dubte que tenia un nas molt arromangat, més semblant a un morro que a un nas de debò; també tenia els ulls exageradament petits per ser un nen. Fet i fet, a l’Alícia no li va agradar gens l’aspecte de la criatura. «Però potser eren només sanglots», va pensar, i li va tornar a mirar els ulls per veure si encara hi tenia llàgrimes.

No, no eren llàgrimes.

—Si t’has de convertir en un porquet, preciós —va dir l’Alícia molt seriosa—, no vull tenir res a veure amb tu. Compte, ara! —La pobra criatura va tornar a sanglotar (o a grunyir: era impossible de distingir una cosa de l’altra) i van continuar tots dos en silenci durant una estona.

L’Alícia començava a pensar: «I ara, què en faré d’aquesta criatura quan arribi a casa?», i el nen va tornar a grunyir d’una manera tan violenta que ella li va observar el rostre una mica alarmada. Aquesta vegada no hi podia haver cap dubte: era ni més ni menys que un porquet, i ella es va adonar que seria molt absurd d’endur-se’l gaire lluny d’allà.

Així, doncs, va posar la criatura a terra i es va sentir molt alleugerida quan el va veure trotar tranquil·lament en direcció al bosc. «Si hagués anat creixent», es va dir, «hauria arribat a ser un nen horrorós, però, en canvi, com a porquet, és bastant bonic, em penso». I va començar a pensar en altres nens i nenes que coneixia, que, com a porquets, quedarien la mar de bé i, mentre es deia: «Si tan sols sabéssim la manera de transformar-los…», es va sobresaltar de veure el Gat de Cheshire assegut a la branca d’un arbre unes iardes més avall. Quan va veure l’Alícia, el Gat només va somriure. Ella va pensar que semblava molt manyac, tot i que tenia unes ungles molt llargues i moltes dents, de manera que va pensar que l’havia de tractar amb respecte.

—Gatet de Cheshire —va començar a dir amb un cert temor, ja que no sabia si li agradaria el nom, però ell va eixamplar una mica més el somriure. «Mira, sembla que li ha agradat», va pensar l’Alícia, i va continuar—: Sisplau, em podries dir quin camí he d’agafar des d’aquí?

—Això depèn molt d’on vulguis arribar —va dir ell.

—M’és força igual… —va replicar l’Alícia.

—Així, doncs, pots agafar el camí que vulguis —va dir el Gat.

—… Mentre vagi a algun lloc —va afegir l’Alícia com a explicació.

—D’això ja en pots estar segura —va dir el Gat—; només cal que caminis una distància prou llarga.

L’Alícia va pensar que això no es podia desmentir, de manera que va fer una altra pregunta:

—Quina mena de gent hi viu per aquí?

—Cap a aquesta direcció —va dir el gat alçant la seva pota dreta—, hi viu un Barreter, i en aquella altra —(movent l’altra pota)—, hi viu una Llebre de Març. Pots visitar el que vulguis: tots dos són bojos.

—Però jo no tinc pas ganes d’estar entre bojos —va observar l’Alícia.

—Oh, no hi pots pas fer res, tu —va dir el Gat—; tots som bojos, aquí: jo sóc boig i tu ets boja.

—Com ho saps, que sóc boja? —va dir l’Alícia.

—Segur que ho ets; si no, no hauries pas vingut aquí.

L’Alícia va pensar que això no era pas cap demostració, però va continuar parlant:

—I tu, com ho saps que ets boig?

—Per començar —va dir el Gat—, has de convenir que un gos no és un boig.

—Suposo que no —va dir l’Alícia.

—Bé, doncs —va continuar el Gat—, ja saps que un gos rondina quan està enfadat i remena la cua quan està content Doncs jo rondino quan estic content i moc la cua quan estic enfadat. Així, doncs: sóc boig.

—Jo en dic «roncar» i no pas «rondinar» —va dir l’Alícia.

—Digue’n com vulguis —va dir el Gat—. Que vas a jugar al croquet amb la Reina, avui?

—M’agradaria molt —va dir l’Alícia—, però encara no m’hi han convidat.

—Doncs ja m’hi veuràs —va dir el Gat, i després va desaparèixer.

L’Alícia no es va sorprendre gaire d’això, de tan acostumada com estava que passessin coses estranyes. I mentre mirava cap al lloc on hi havia hagut el Gat, aquest va tornar a aparèixer.

—Per cert, què se n’ha fet de la criatura? —va dir el Gat—. Ja quasi m’havia oblidat de preguntar-t’ho.

—S’ha convertit en un porc —va dir l’Alícia sense immutar-se, com si el retorn del Gat hagués estat la cosa més natural del món.

—Ja m’ho pensava que ho faria —va dir el Gat, i va tornar a desaparèixer.

L’Alícia es va esperar una mica, mig desitjant tornar-lo a veure, però no va reaparèixer; i, després d’un o dos minuts, es va posar a caminar en la direcció on el Gat li havia dit que vivia la Llebre de Març. «De barreters, ja n’he vist alguns», es deia; «la Llebre de Març, en canvi, serà molt més interessant i, com que som al mes de maig, no deurà pas estar boja del tot, almenys no tan boja com al mes de març». Mentre deia això, va mirar enlaire i allí hi tornava a haver el Gat, assegut a la branca d’un arbre.

—Has dit «porc» o «corc»? —va dir el Gat.

—He dit «porc» —va replicar l’Alícia—; i t’agrairia que no apareguessis i desapareguessis tan sobtadament; em fas rodar el cap.

—Molt bé —va dir el Gat, i aquesta vegada va desaparèixer molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos.

«Òndia! He vist moltes vegades un gat sense un somriure», va pensar l’Alícia, «però un somriure sense gat! Això és la cosa més curiosa que he vist a la meva vida!».

Encara no havia caminat gaire que ja va veure la casa de la Llebre de Març. Va pensar que devia ser aquella, perquè les xemeneies tenien forma d’orelles i la teulada estava recoberta de pells. Era una casa tan gran que, abans d’acostar-s’hi, va mossegar un trosset del bolet de la mà esquerra i va créixer més o menys dos peus. Tot i així, s’hi va encaminar una mica temorosa, dient-se: «Imagina’t que, al cap i a la fi, fos una boja arravatada! Gairebé que hauria preferit anar a veure el Barreter, en lloc d’ella».