XI. Qui va robar els pastissos?

Quan van arribar, el Rei i la Reina de Cors estaven asseguts al seu tron, voltats d’una gran multitud: tota mena d’ocells petits i bestioles diferents, així com un joc de cartes complet; la Sota estava dreta davant d’ells, encadenada, amb un soldat a cada costat, custodiant-la; i, prop del Rei, hi havia el Conill Blanc amb una trompeta en una mà i un rotlle de pergamí en l’altra. Just al mig del tribunal, hi havia una taula amb una gran plata de pastissos. Tenien tan bon aspecte que l’Alícia es va enaiguar només de mirar-se’ls.

«Tant de bo que ja haguessin acabat el procés», va pensar, «i comencessin a repartir-los!». Però semblava que n’hi havia per estona, de manera que es va posar a mirar al seu voltant per matar el temps.

L’Alícia no havia estat mai en un tribunal de justícia, però es recordava del que n’havia llegit als llibres, i es va alegrar de constatar que sabia els noms de gairebé totes les coses. «Aquest és el jutge», es deia, «perquè porta una gran perruca».

El jutge, per cert, era el Rei, i, com que portava la corona sobre la perruca (mireu la il·lustració de la portadella, si voleu veure com la tenia posada), es notava que no s’hi sentia gaire a gust, i certament no li estava gens bé.

«I aquella és la tribuna del jurat», va pensar l’Alícia, «i aquelles dotze criatures» (es va veure obligada a dir «criatures», sabeu?, perquè eren ocells i altres bestioles) «suposo que deuen ser els membres del jurat». Va dir aquesta expressió tres o quatre vegades, i n’estava bastant orgullosa, ja que va pensar, amb raó, que molt poques nenes de la seva edat sabrien el sentit que tenia, encara que, si hagués dit «les persones que formen el jurat», també hauria estat bé.

Els dotze membres estaven molt atrafegats escrivint en pissarres.

—Què deuen fer? —va murmurar l’Alícia al Grifó—. No poden pas tenir res per escriure, si encara no ha començat el procés.

—Escriuen el seu nom —va murmurar el Grifó, com a resposta— per por que ja no se’n recordessin al moment d’acabar el procés.

—Ja arriben a ser estúpids! —va dir indignada l’Alícia en veu alta, però va callar immediatament, perquè el Conill va dir:

—Silenci a la sala! —i el Rei es va posar les ulleres i va escrutar tot al voltant per veure qui parlava.

L’Alícia va poder veure, com si mirés per darrere les espatlles dels membres del jurat, que aquests escrivien «Ja arriben a ser estúpids!» a les seves pissarres, i fins i tot va veure que n’hi havia un que no sabia escriure la paraula «estúpids» i ho va haver de preguntar al que seia al seu costat. «Ja faran un bon efecte, aquestes pissarres, quan s’hagi acabat el procés», va pensar l’Alícia.

Un dels membres tenia un guix que carrisquejava. Evidentment, l’Alícia no ho podia suportar; va anar fins a darrere el tribunal, es va posar darrere seu, i aviat va trobar l’ocasió d’agafar-li el guix i endur-se’l. Ho va fer tan de pressa que el pobre membre del jurat (era en Bill, el Llangardaix) no va saber ni com li havia desaparegut, de manera que, després de buscar-lo pertot arreu, es va veure obligat a escriure amb el dit fins que es va acabar el procés, cosa que no li servia de res, perquè el dit no deixava cap traça a la pissarra.

—Herald, llegiu l’acusació! —va dir el Rei.

Amb aquestes, el Conill Blanc va fer tres tocs de trompeta, va descargolar el pergamí i va llegir:

—Determineu el veredicte —va dir el Rei al jurat.

—Encara no! Encara no! —va interrompre de pressa el Conill—. Encara s’han de fer moltes més coses!

—Crideu el primer testimoni! —va dir el Rei; i el Conill Blanc va fer tres tocs de trompeta i va cridar:

—El primer testimoni!

El primer testimoni era el Barreter. Va comparèixer amb una tassa de te en una mà i una llesca de pa amb mantega en l’altra.

—Perdó, Majestat —va començar—, per portar aquestes coses aquí, però encara no havia acabat de prendre el te, quan m’han cridat.

—Doncs ja te l’hauries d’haver acabat! —va dir el Rei—. Quan l’has començat a prendre?

El Barreter es va mirar la Llebre de Març, que l’havia seguit fins al tribunal, agafat de bracet amb el Liró.

—El catorze de març, em penso que era —va dir.

—El quinze —va corregir la Llebre de Març.

—El setze —va afegir el Liró.

—Apunteu tot això —va dir el Rei al jurat, i cada un dels membres va apuntar a la seva pissarra les tres dates; després les van sumar i van transformar el resultat en xílings i penics.

—Treu-te el barret —va dir el Rei al Barreter.

—No és pas meu —va dir el Barreter.

—És robat! —va exclamar el Rei mirant els membres del jurat, que immediatament ho van apuntar a la pissarra.

—Els tinc per vendre —va afegir el Barreter com a explicació—. No n’hi ha cap de meu: faig de barreter.

En aquest punt, la Reina es va posar les ulleres i va mirar embadocada el Barreter, que anava empal·lidint i posant-se nerviós.

—Presta declaració —va dir el Rei—, i no et posis nerviós o et faré executar ara mateix.

No va pas semblar que aquestes paraules animessin gens el testimoni, que reposava ara sobre un peu, ara sobre l’altre, mirant inquietament la Reina; i, en la seva confusió, va arrencar d’una mossegada un tros gros de la tassa de te en lloc de la llesca de pa amb mantega.

Just en aquell moment, l’Alícia va tenir una sensació molt curiosa, que la va deixar perplexa fins que es va adonar de què es tractava: va començar a créixer un altre cop i va pensar que s’alçaria i abandonaria el tribunal, però, pensant-s’hi bé, va decidir de quedar-se allà on era mentre tingués prou espai.

—Fes el favor de no empènyer tant —va dir el Liró, que seia al seu costat—; no puc ni respirar.

—No hi puc fer res —va dir l’Alícia amb una veu molt humil—; estic creixent.

—Aquí no hi tens cap dret, a créixer —va dir el Liró.

—No diguis ximpleries —va dir l’Alícia més envalentonada—, saps perfectament que tu també creixes.

—Sí, però jo ho faig a un ritme raonable —va dir el Liró—; no d’aquesta manera tan exagerada. —Es va alçar del seu lloc amb la cara molt enfadada i va anar a seure a l’altre costat de la sala.

Tot aquest temps, la Reina no havia deixat de mirar embadocadament el Barreter; i, just quan el Liró va travessar la sala, va dir a un dels oficials del tribunal:

—Porta’m la llista dels cantants de l’últim concert! —cosa que va fer tremolar tant el pobre Barreter que es va treure les sabates.

—Presta declaració —va dir el Rei enfadat—, o et faré executar, tant si estàs nerviós com si no ho estàs.

—Sóc un home pobre, Majestat —va dir el Barreter amb una veu tremolosa—, i, quan tot just començava a prendre el te, fa més o menys una setmana, em vaig adonar que se m’acabava el pa amb mantega, i vaig dir: «Té…».

—Té què? —va dir el Rei.

—Per començar el te vaig dir: «Té…».

—Ja ho sé que te comença amb T! —va tallar el Rei—. Et penses que sóc un capsigrany?

—Sóc un home pobre —va continuar el Barreter—. I quan un és pobre, tothom comença a dir: «Té…». Només que la Llebre de Març va dir…

—Jo no vaig dir res! —va interrompre immediatament la Llebre de Març.

—Sí que ho vas dir! —va replicar el Barreter.

—Ho nego! —va dir la Llebre de Març.

—Ho nega —va dir el Rei—; deixem-ho córrer.

—Bé, de totes maneres, el Liró va dir… —va continuar el Barreter mirant al seu voltant per veure si també ho negaria, però, com que el Liró dormia profundament, no va negar res.

—Després d’això —va continuar el Barreter—, vaig tallar més pa amb mantega…

—Però, què va dir el Liró? —va preguntar un del jurat.

—Val més que te’n recordis —va observar el Rei—; si no, et faré executar.

Al pobre Barreter li van caure la tassa de te i el pa amb mantega, i va posar un genoll a terra:

—Sóc un home pobre, Majestat —va començar.

—El que ets és un orador molt pobre —va dir el Rei.

Amb aquestes, un dels conillets porquins va aplaudir. Els oficials del tribunal el van reprimir immediatament. (Com que aquesta paraula és molt forta, us explicaré com ho van fer. Tenien una bossa de lona que es tancava amb un llaç corredor. Van posar el conill porquí a dintre, començant pel cap, i després s’hi van asseure a sobre).

«Estic contenta d’haver vist això», va pensar l’Alícia. «Havia llegit tantes vegades als diaris que, a l’acabament dels processos, es comentava: “Hi va haver alguns intents d’aplaudiment, que immediatament van ser reprimits pels oficials del tribunal”, i mai, fins ara, no havia entès què volia dir».

—Si això és tot el que sabeu sobre la matèria, ja podeu baixar —va continuar el Rei.

—No puc pas baixar més —va dir el Barreter—. Sóc a terra del tot.

—Doncs, aleshores, ja podeu seure —va replicar el Rei.

Amb aquestes, l’altre conill porquí va aplaudir, i va ser reprimit.

«Mira, aquests ja han acabat amb tots els conills porquins!», va pensar l’Alícia. «Ara anirem millor».

—M’agradaria més poder-me acabar el te —va dir el Barreter mirant amb ànsia la Reina, que llegia la llista dels cantants.

—Ja te’n pots anar —va dir el Rei, i el Barreter va abandonar de pressa la sala, sense ni esperar a posar-se les sabates.

—I quan sigui fora, que li tallin el cap —va afegir la Reina adreçant-se a un dels oficials, però el Barreter ja s’havia deixat perdre de vista abans que l’oficial arribés a la porta.

—Crideu l’altre testimoni! —va dir el Rei.

L’altre testimoni era la cuinera de la Duquessa. Portava el pot de pebre a la mà, i l’Alícia va endevinar qui era fins i tot abans que entrés a la sala, simplement perquè la gent que estava a la vora de la porta van començar a esternudar tot d’una.

—Presta declaració —va dir el Rei.

—No ho faré pas —va dir la cuinera.

El Rei va mirar ansiós el Conill Blanc, que va dir en veu baixa:

—La Vostra Majestat ha de sotmetre aquest testimoni a un segon interrogatori.

—Bé, si s’ha de fer, s’ha de fer —va dir el Rei amb un aire malenconiós i, després de plegar els braços i mirar-se la cuinera corrugant les celles, fins que gairebé no se li veien els ulls, va dir amb una veu profunda—: Amb què es fan els pastissos?

—Bàsicament amb pebre —va dir la cuinera.

—Amb melassa —va dir una veu mig adormida darrere seu.

—Detingueu aquest Liró! —va dir la Reina xisclant—. Que li tallin el cap! Feu-lo fora de la sala!

»Reprimiu-lo! Punxeu-lo! Que li tallin els bigotis!

Durant alguns minuts, la confusió va regnar al tribunal mentre intentaven treure fora el Liró, i, quan va haver tornat la calma, la cuinera ja havia desaparegut.

—És igual! —va dir el Rei amb un aire molt alleujat—. Crideu l’altre testimoni. —I, de sotaveu, va afegir adreçant-se a la Reina—: De fet, estimada, hauries de sotmetre el pròxim testimoni a un interrogatori. Ja començo a tenir mal de cap.

L’Alícia observava el Conill Blanc mentre aquest examinava la llista, i se sentia molt curiosa per saber quin seria el pròxim testimoni «… perquè encara no tenen gaires declaracions», es va dir. Imagineu-vos la sorpresa que va tenir quan el Conill Blanc va llegir cridant, tant com li permetia la seva aguda veueta, el nom:

—Alícia!