Cinc mesos i mig després

J ENCARA NO HA DIT RES. Quan l’entrenador li va trucar per preguntar-li si voldria parlar a l’acte en record de M, J li va dir que hi aniria però que havia de pensar si diria res.

En volia parlar abans amb els seus pares.

Han vingut tots tres, J, la seva mare i el seu pare, i estan asseguts a l’aula de primer de batxillerat.

També hi ha altres pares, alguns professors, la directora i gairebé tots els companys que M tenia el curs passat.

—La veritat és que no sé què més us puc dir —conclou l’entrenador, que ja fa una estona que parla—. He estat pensant força en tot el que va passar i no sóc capaç d’entendre-ho. Ho sento.

—I què podem fer? —pregunta un alumne, desconcertat.

—No ho sé —sospira l’entrenador—. Suposo que continuar-hi pensant, mirar d’entendre-ho, d’evitar que una cosa així torni a passar. No sé…

—I el pare de M, entrenador? —pregunta una amiga de L–. No ha dit res sobre el que va passar? No ha explicat per què ho va fer?

—No, i potser ni tan sols ell ho sap. Tot plegat va ser molt estrany. Ja sabeu que aquella nit ell mateix va trucar a la policia i va esperar, prenent un cafè, que arribessin a aixecar els cadàvers i a detenir-lo.

—Com pot ser que algú…? —exclama la mare d’un alumne, posant-se la mà a la boca per contenir-se.

—No ho sé, cregui’m. Quan va arribar la policia els va explicar que havia sentit l’olor de cafè calent a la cuina i que va decidir servir-se’n una tassa mentre els esperava, perquè sabia que la nit seria llarga. No sé com podem explicar-nos una cosa així. Tot és molt estrany. He estat llegint algunes coses aquest estiu i sembla que hi ha força assassins familiars que s’entreguen a la policia i que fins i tot l’esperen amb calma, fumant-se una cigarreta, prenent-se una copa…, coses així. Potser no s’adonen del que han fet. O potser sí. Pot ser que sentin culpa. No ho sé. Em costa pensar que aquesta mena de coses tinguin una única explicació. Una de sola, m’explico? —un sospir, una pausa.

—I llavors com podem entendre una cosa així? —pregunta l’amiga de L.

—Doncs no ho sé. Estic tan desconcertat com tots vosaltres. Quan vaig saber el que havia passat, vaig pensar que sens dubte el pare de M era la pitjor persona del món, la més confosa, la més covarda. Un pare cruel. I a vegades torno a creure-ho, però ara també penso que potser només era un malalt, que se sentia un fracassat. No ho sé…

—I vostè creu que M no ho sabia? —J ha interromput l’entrenador. És un acte impulsiu. Tots el miren, i J insisteix—: No creu que M ho sabia, com era el seu pare?

—Suposo que sí —respon l’entrenador.

—I per què no ens ho va dir?

J alça la veu. Està enfadat.

—No ho sé.

—No confiava en nosaltres? —J està tens—. M no confiava en mi?

—Probablement M no confiava en ell mateix —contesta l’entrenador, una mica més trist del que havia estat fins ara.

I J triga uns segons a reaccionar, però finalment s’aixeca i surt de l’aula.

El seu pare surt darrere seu. I tots dos tornen al cap d’un moment.

—El meu fill vol dir-vos una cosa. —Agafa aire—. Quan l’entrenador ens va invitar a participar en aquest acte, J va dir que ell no podria venir, que no s’atreviria a ser-hi present. Però després va pensar que havia de dir unes paraules pel seu amic.

J s’aixeca i se situa davant dels seus companys de classe. Aleshores comença a parlar sense mirar a ningú.

—Trobo a faltar M. El trobo a faltar moltíssim. I fa uns quants mesos que no em puc treure del cap que no el vaig saber ajudar.

—No és culpa teva —diu la directora.

—Ja ho sé. Em diuen una vegada i una altra que no és culpa de ningú —contesta J. I contesta ràpid, com contestava M.— Però a mi em costa entendre que ningú no sigui responsable de posar fi a la vida de tota una família. No ho puc entendre. I té raó l’entrenador: jo també he pensat que potser el pare de M no sabia què feia quan va matar la seva família. Però això no fa que jo no trobi molt a faltar el meu amic, que em recordi d’ell cada dia que passa, que pensi una vegada i una altra que hauria d’haver-lo ajudat. —Un sospir—. I tampoc no puc deixar de pensar en l’última vegada que vaig veure la seva germana…

J mira el seu pare i continua parlant.

Però ara alça del tot el cap i mira els companys.

I també s’atreveix a buscar amb la mirada L, que fa temps que ja no somriu.

—Hem de recordar que vam tenir un amic que es deia M i que va morir assassinat als setze anys per un tret del seu pare, amb la seva germana i la seva mare. Hem de recordar-ho sempre. No només avui o el dia que vam anar junts a l’enterrament.

Algú plora. L’entrenador mira J i J mira el seu pare.

Després calla.

Alguns companys li donen copets a l’esquena quan torna al seu lloc, o li diuen coses com ara «ben dit» o «així es parla, J». Però J no se sent orgullós.

Encara trigarà uns quants anys a deixar de pensar que, tot i que no fos culpa de ningú, en part va ser culpa seva.

La directora pregunta si algú vol dir res més i un jugador de l’equip de bàsquet pregunta pels familiars de M.

—La mare era òrfena. I només queda viva una àvia —contesta la directora—, la mare del pare. Li vam trucar per convidar-la. Vam pensar que, ara que ja ha passat gairebé mig any, podríem parlar-ne tots junts amb una mica de calma, i que potser se sentiria acompanyada de veure com estimàvem els seus néts tots nosaltres. Però no ha volgut venir.

Silenci. Algun xiuxiueig: «pobra dona» o «què farà amb un fill així». I també d’altres: «vés a saber com el va educar». Xiuxiuejos, però res més.

Després l’entrenador demana si algú vol afegir res o si ja ha arribat el moment de guardar els cinc minuts de silenci per M i la seva família i acabar l’acte.

I quan ho pregunta mira a L, que ahir va anar a la pista de bàsquet a dir-li que finalment havia decidit parlar.

I ara L s’aixeca i fa cap al davant de l’aula.

Tot i que creu que no serà capaç de fer-ho. Que no podrà dir res.

Però quan arriba al capdavant de l’aula, diu:

—Jo només sé que la mort de M no serveix de res. No pot servir.

I vol seguir, però no se sent capaç.

De manera que s’allunya de la taula del professor i torna amb passes pesades, lentes, cap al seu seient.

Els seus companys, alguns drets, d’altres asseguts, tots en silenci, la veuen avançar. I proven d’acompanyar-la amb la seva presència.

J la mira i vol somriure-li.

Però L camina sola.

L, setze anys, que ha plorat la mort de M durant el final d’una primavera, l’última. I també al llarg del temps etern que ha durat l’estiu.

I que ara, a començament de tardor, ha entès que una part d’ella se sentirà sola la resta de la seva vida.

L, a qui M sempre va fer sentir bonica.