16

ELLA travessa el pati dels petits amb la seva mestra, que li dóna la mà. Està plorant.

—Què li passa?

—Digues als teus pares que em truquin.

I M fa una cosa que no havia fet mai a cap mestre: alça una mica la veu.

—He preguntat què li passa.

I la mestra es queda tan sorpresa que un alumne de l’institut li digui res en aquest to, que contesta.

—Ha pegat a una nena.

—Ella no pega —contesta M. Una altra vegada massa ràpid.

—Doncs avui ha pegat —assegura la mestra, una mica empipada que M li porti la contrària d’aquesta manera tan impertinent.

I després vol allunyar-se.

—Per què? —pregunta M.

I la mestra se’l torna a mirar, sorpresa. I J també.

—Són els teus pares els qui haurien de preguntar això.

—Doncs ho pregunto jo.

—Amb quina autoritat?

I M se sent acorralat, però contesta.

—Sóc el seu germà gran i vull saber què li passa.

—Doncs jo sóc la seva mestra i vull que diguis als teus pares que em truquin. Ella duu una nota a la motxilla. Que la llegeixin. —I sense dir res més, la mestra s’allunya caminant de pressa.

I J diu:

—Quina bleda!

I Ella mira M, estranyada que s’hagi enfadat amb la seva mestra però una miqueta contenta que l’hagi defensada.

—No ha estat res, M.

Però M només exclama:

—Què està passant avui?

I quan els tres surten de l’institut, M clava un cop de peu al cubell de la brossa que els cuiners de l’escola han deixat al costat de la porta del magatzem.

—M, estàs bé? —pregunta J.

—Jo sempre estic bé —diu, imitant un altre cop un mal actor.

I aquest cop J tampoc no riu.

Però M sí, tot i que amb un somriure molt trist i sense fer soroll.

I J camina al seu costat pensant que a vegades M fa coses així, com si li agradés fer veure que és una altra persona. Potser serà actor.

Els actors són gent estranya, pensa J.

Ella camina al costat dels dos amics sense parlar. Dóna la mà a M. I ja no plora com plorava quan ha travessat el pati dels petits.

Amb M se sent segura.

—Ens veiem demà —diu J en arribar a una cantonada.

I Ella somriu per acomiadar-se’n.

M també somriu, i se sent una mica ridícul d’haver clavat un cop de peu al cubell de la brossa davant del seu amic.

J a vegades no sap com reaccionar a algunes coses i M no vol fer-lo sentir incòmode.

—Vols que et porti la pel·lícula a casa teva, aquesta tarda? —pregunta.

—No hi seré —contesta J com si ja hagués oblidat el cubell de la brossa, el cop de peu i la mestra d’Ella—, he d’anar no sé on amb els meus pares. Ja me la donaràs demà.

—Segur?

—És clar. No t’amoïnis —somriu J. I s’allunya caminant tot sol.

—M —diu Ella—, avui tampoc no hi hauries pogut anar.

—Per?

—No recordes que anem a sopar a ca l’àvia?

—Jo no hi vaig.