11

UNA VEGADA el pare se’n va penedir. M ho recorda mentre torna a l’institut a la tarda amb Ella. I ho recorda com si aquell moment de penediment pogués donar-li una explicació, una sortida, un refugi. Recorda que el pare va dir que no volia ser tan agressiu i que miraria de calmar-se.

—Abans no eres així —va sospirar la mare.

—Ja ho sé, cuca —va sospirar també el pare—. No sé què tinc. Potser és culpa de la feina. O la casa, els nens… No ho sé. Totes aquestes obligacions em posen molt nerviós. Tinc por de fer-ho malament, de no saber fer-me’n càrrec.

M no hauria d’haver sentit aquella conversa, però la va sentir. I no li va agradar que el pare digués cuca a la mare.

Va ser una nit de fa alguns anys.

M es va aixecar per anar a la cuina a buscar un got d’aigua i va sentir aquest tros de conversa. El pare dient a la mare que no volia ser tan agressiu i que miraria de calmar-se.

—Abans no eres així —va sospirar la mare.

I M ha pensat sovint en com era el pare abans.

Tot i que no ho vol preguntar.

No vol que la mare sàpiga que pensa en el pare i tampoc no vol preguntar res a l’àvia, que és qui podria explicar millor com era abans el pare.

A M no li agrada l’àvia. Perquè l’àvia sempre defensa el pare.

Potser ho fa perquè el pare és el seu fill, o potser pensa que les coses han de ser així i que el pare és l’home de la família, qui ha de decidir com han de ser les coses.

Però a M no li sembla bé. Perquè l’àvia ha d’haver notat que la mare es maquilla molt per amagar els blaus. I a M no li sembla bé que, tot i així, sempre defensi el pare.

—Per què ho fas, àvia? —li va preguntar M una vegada. Abans, quan M era petit i encara no sabia que l’àvia sempre defensaria el pare i que ell mai no podria ficar-s’hi.

—Per què fa què? —va voler saber el pare, que en aquell moment entrava a la sala d’estar amb un somriure que semblava un somriure de debò.

I potser ho era. Potser el pare estava content perquè se sentia confiat. Tot i així, però, aquell fou l’únic cop que M recorda haver vist l’àvia dir una mentida al pare.

—Res, fill. Coses nostres —va contestar l’àvia despentinant M.

Però M es va apartar. No li agrada que l’àvia el despentini.

A vegades el despentina la mare i no li fa res, tot i que pensi sovint que hauria de ser més rude.

I a vegades també el despentina el pare, quan entra al matí a la seva habitació per acomiadar-se i mira de no despertar-lo. Però a ell, M no gosa dir-li res. Ni què li agrada, ni què no li agrada.

Li té por.

Tot i que senti un dolor molt peculiar en reconèixer-ho. Com una barreja de tristesa i odi. Un dolor estrany.