12

M ARRIBA A L’ESCOLA i es troba amb J.

—J —amb un moviment de cap.

—I la pel·lícula?

—Ai! —exclama M–. Me n’he oblidat. Te la porto demà?

Ella s’acomiada fent adéu amb la mà i J la mira. I després mira un altre cop M i contesta:

—És clar, porta-me-la demà.

I per últim cop s’allunya caminant al costat del seu amic, des del pati dels petits fins a la classe de quart.

Junts per última vegada: M i J, amics des que van començar l’escola.

—Com està el teu pare?

—El meu pare? —pregunta J sorprès.

—Sí, com està?

—Bé —respon J, sense entendre gaire bé aquesta pregunta tan estranya. Tot i que la veritat és que M ha estat una mica estrany tot el dia. A vegades ho està—. I el teu?

—Bé, gràcies —diu M sense mirar el seu amic.

I callen perquè estan entrant a la classe.

I J recordarà aquestes dues frases la resta de la seva vida: «Com està el teu pare?» i «Bé, gràcies». I també durant la resta de la seva vida se sentirà culpable de no haver sospitat res.

Pobre J, no sap que no podia fer-ho.

No sense pistes. I M mai no n’hi havia dit res.

Perquè M no diu.

S’asseu a classe i escolta amb atenció la professora, que acaba d’entrar i que ara els està parlant d’un problema de matemàtiques complicat, complex. Però M la segueix amb atenció.

Li interessa. L’entén.

I la professora li somriu.

Ningú no se n’ha adonat, però M acaba la primera classe de la tarda sentint-se bé d’haver rebut aquest somriure. Perquè encara que M ja sigui gran, a vegades voldria tornar a ser un nen perquè les coses poguessin passar d’una altra manera.

I aquest somriure de la professora l’ha fet sentir còmode. Com quan als nens els somriuen perquè entenguin que estan fent les coses ben fetes i a ells els agrada.

Finalment.

I per això, abans del canvi de classe, fins i tot s’alegra de no tenir entrenament avui.

Perquè ara que se sent bé no sabria com dir a l’entrenador que ha decidit no presentar-se a les proves per competir.

Demà al matí haurà de pensar en alguna cosa. Té bàsquet a la tarda i no vol que sembli improvisat.

Encara que no competirà, vol que l’entrenador entengui que li importa, que no li és igual, que ha pensat en la seva proposta.

Però demà a la tarda suspendran l’entrenament per respecte a ell, a la seva germana i a la mare. I els seus companys d’equip estaran tristos durant uns dies.

Alguns en parlaran amb els seus pares i els explicaran què ha passat sense entendre-ho del tot. Altres, no.

Altres tindran por.