20

—ANEU’S-EN A L’HABITACIÓ, he de parlar amb la mare —diu el pare quan la mare acaba de desparar taula.

M ha volgut ajudar-la, però el pare l’hi ha impedit.

«Deixa-la, que faci alguna cosa», ha sospirat. I M no ha gosat moure’s.

I després el pare, sense aixecar-se, els ha ordenat:

—Aneu’s-en a l’habitació, he de parlar amb la mare.

I M ha tingut por, perquè recorda perfectament el que va passar l’últim cop que el pare va dir això.

I la mare també.

Però Ella potser no. Ella potser ho ha oblidat, perquè surt de la sala d’estar després de dir:

—Vindràs a fer-me un petó de bona nit, mare?

—És clar que sí, vida meva —contesta la mare. Aire retallat.

M no se’n va. No gosa deixar sola la mare.

Espera.

Però la mare li fa un senyal amb el cap. Un senyal que el pare no pot veure. Un senyal semblant al que avui M ha fet al mestre de laboratori.

Un senyal que tan sols poden veure els que tenen por.

I M surt de la sala d’estar amb la mirada alerta, nerviós. Recordant l’últim cop que el pare els va dir que sortissin perquè havia de parlar tot sol amb la mare.

La mare va passar tres dies al llit després d’allò. I M i Ella es van haver de quedar amb l’àvia.

Encara que no els agradés.

El pare no era gaire a casa i M i Ella eren massa petits per fer-se càrrec de la mare.

Així que se’n van anar amb l’àvia mentre una companya de feina ajudava la mare a fer algunes coses.

L’àvia no els va explicar res.

No els va dir què li passava a la mare ni si l’havia vista un metge.

I encara que era evident que M i Ella estaven tristos, tampoc no va provar de consolar-los.

Perquè l’àvia és una dona estranya, ha pensat M molts cops. Una dona que sembla que no recordi les coses que ja han passat. Una dona sense memòria. Una dona covarda o egoista que a M molts cops li fa pensar en un robot antipàtic.

I aquells dies que M i Ella van ser a casa seva, l’àvia no els va dir què estava passant.

I M, una tarda, es va acostar on era Ella jugant a metges amb les seves nines, va treure la nina mare del llitet que Ella li havia preparat amb uns coixins de la sala d’estar de l’àvia i va dir:

—La mare es posarà bona.

—De debò, M?

—De debò —va contestar M imitant una altra persona.

Ella va somriure una mica, M li va remoure els cabells i aleshores l’àvia va entrar a la sala d’estar i va sospirar:

—Ves per on! Al final somrieu… Ja començava a pensar que no us agradava estar-vos a ca l’àvia.

Però M i Ella no van contestar.

—Al vostre pare li passava el mateix. Cada cop que anava a casa de la seva àvia tornava emmurriat —va explicar l’àvia. I després va sospirar provant de fer riure—: Quina família tan desagraïda amb les àvies!

—Quan hi anava, el pare, a casa de la seva àvia? —va preguntar Ella molt sorpresa.

M no, M no va voler preguntar res.

—Quan era un nen.

—Au va! El pare mai no ha sigut un nen! —va exclamar Ella començant a riure.

I l’àvia no va saber què contestar, però M es va sentir orgullós de la seva germana i va somriure encarant-se amb l’àvia.

Al cap d’un parell de dies van tornar a casa amb la mare i el pare.

La mare caminava amb dificultats i tota l’estona feia un soroll una mica estrany amb la gola.

Però M va sentir que un veí deia a un altre:

—Pobra dona, ha caigut d’un tamboret quan netejava els prestatges de la cuina.

I va sospirar una mica.

Tot i que més endavant, un dia, mentre el pare era a la feina, finalment es va atrevir a preguntar a la mare:

—Mare, com et vas fer mal?

—Vaig relliscar a la dutxa —va contestar la mare. Massa ràpid, com M contestava sempre.

I M no va dir res. Però es va sentir força trist.

I avui, ara, com aquell cop, el pare ha dit:

—Aneu’s-en a l’habitació, he de parlar amb la mare.

I M ha sentit la mateixa tristesa: una profunda, fonda i solitària tristesa.

Una tristesa que mai no ha explicat a ningú.

Ni tan sols a l’entrenador o al seu amic J.

I mentre M surt de la sala d’estar pensa què deu estar fent J i com s’ho deu haver passat aquesta tarda amb els seus pares.

«Amb tots dos».

—Ajuda la teva germana a rentar-se les dents —diu la mare, tot just abans que M tanqui la porta de la sala d’estar.

Són tres quarts de deu de la nit.