5

A M LI AGRADA el bàsquet. No és gaire alt, ni tampoc té les cames tan llargues com Ella, però és un jugador astut que pensa amb rapidesa. Un bon membre de l’equip, un company lleial.

L’entrenador sempre en parla bé, d’ell.

I a vegades l’anima dient-li que podria presentar-se a les proves regionals.

Però M no n’està segur.

Pensa en la mare.

L’entrenador li ha explicat que si es fes esportista professional hauria de passar força temps fora de casa, en concentracions i partits. I M no vol deixar la mare i la germana soles amb el pare.

Potser el millor que pot fer és estudiar veterinària i obrir un consultori a la seva població.

O lluny, en alguna altra banda, si la germana i la mare accepten marxar amb ell.

Encara no sap com dir-ho a l’entrenador de bàsquet. No sap com explicar-li que no podrà ser jugador professional. Perquè M no vol que s’ho prengui malament, que pensi que no ha considerat la seva oferta. Sí que ho ha fet.

Però marxar és més important.

Una vegada ho va proposar a la mare, sense haver-ne parlat encara amb ningú més:

—Mare —li va dir—, anem’s-en.

—Qui? —va somriure la mare, amb aquella ganyota grotesca.

—Nosaltres tres, mare —va dir—. Anem’s-en sols.

—Sense el pare? —va preguntar la mare.

I ho va preguntar com si de sobte fos molt lluny, com si per un moment ho veiés tot a quilòmetres de distància, com si hagués deixat de tenir por i el pare s’hagués convertit en un record que fa una mica de llàstima.

—El pare que es quedi sol —va respondre M. Sense dubtar. De seguida. Sense tenir temps d’agafar aire. Sense aturar-se a escoltar el pare que en aquell moment obria la porta de la cuina per asseure’s a esmorzar.

—Sol? —va preguntar com si no tingués gaire interès en la conversa que M i la mare mantenien.

I M va emmudir.

Va mirar a terra i va pensar en la seva germana, que entraria d’un moment a l’altre perquè era diumenge. I els diumenges esmorzaven plegats, tots quatre.

La germana era al lavabo.

Segur que havia sentit la porta quan el pare havia sortit de l’habitació, i s’havia llevat per anar al bany abans d’asseure’s a taula per esmorzar.

Però M no l’havia sentit.

M no havia sentit el pare sortir de l’habitació ni la germana aixecar-se tot seguit.

M estava preocupat, mirant de convèncer la mare que marxessin lluny.

Els tres.

—Sol? —va tornar a preguntar el pare. I va asseure’s a taula amb ells, que havien deixat de parlar. Aire retallat.

«Pensa ràpid, M! Pensa!».

El pare va estirar el braç i amb un somriure va demanar al seu fill:

—M, passa’m la mantega.

I qualsevol que hagués vist el somriure del pare hauria tingut por: era un somriure que semblava una imitació.

Com si el pare volgués semblar educat amb algú que li cau malament.

Com una amenaça.

«El pare s’està enfadant», això és el que significava aquell somriure.

I M li va passar la mantega mirant de pensar amb rapidesa.

«Pensa, M!».

Aleshores el pare la va agafar amb un moviment tranquil, pausat, massa lent, i va sucar una torrada amb mantega i melmelada de móra. I després va mirar la mare i li va preguntar, en veu baixa, sense canviar el to, amenaçant, segur:

—On vols anar, tu?

—Enlloc —va xiuxiuejar la mare.

—No et sento, estúpida.

M tenia ganes de plorar, però sabia que no ho podia fer. El pare l’hauria renyat per plorar com les dones.

Perquè això és el que deia el pare: «No ploris com les dones».

A més, M sabia que no podia fer com si estigués passant alguna cosa. Perquè aleshores passaria de debò.

Passaria.

I també sabia que ell no podria ficar-s’hi si el pare pegava a la mare, perquè la mare li havia demanat que no ho fes i perquè la veritat és que tenia por.

Molta por.

Així que es quedà assegut al costat de la mare, mirant els peus del pare com si d’aquesta manera pogués endevinar els seus moviments.

—Enlloc —va contestar la mare, alçant una mica la veu i el cap—. No me’n vaig enlloc.

—Sents quina veu fa la teva mare, M?

M no va dir res.

Va alçar la vista, perquè sabia que si no ho feia el pare s’enfadaria, però no va dir res.

—Diries que té por? —I el pare ho va preguntar somrient de veritat. Ara sí, amb un somriure que semblava sincer.

Però M no va contestar, perquè la germana va entrar de sobte a la cuina amb una de les seves nines a la mà. I el pare va dir:

—Qui farà un petó al pare?

I la mare i M van aguantar la respiració.

Però el pare no va cridar ni es va riure d’Ella davant de la mare i de M per intranquil·litzar-los més. Sinó que li va aixecar el serrell i li va fer un petó al front.

—M’ensenyes la teva nina? —va dir el pare.

I Ella, alçant una mà, va ensenyar la seva nina despentinada.

—Mira.

—Aquesta sí que és la meva nena bonica —va somriure el pare.

I després es va aixecar i va sortir de la cuina sense acabar-se la torrada amb mantega i melmelada de móra.

En això és en el que està pensant ara M.

Ara que el pare surt de la dutxa, va a la cuina, se serveix un cafè calent de la cafetera que els va regalar l’àvia per Nadal, se’l beu sense presses i surt de casa clavant un cop de porta.

Llavors M sospira, la mare sospira, la germana sospira, i tots tres surten de les seves habitacions com si haguessin estat dormint.

—Bon dia.

I aleshores se sent el soroll d’una clau al pany.

El pare ha tornat a casa. Sense dir res.

Com si hagués sortit i no recordés per a què.

Com si necessités tornar a preguntar a la dona i als fills què és el que havia de fer ara.

Com si tot això fos una obra de teatre, una representació.

Però sense dir res.