6

EL PARE tanca la porta de casa, alça el cap i mira al seu voltant sense saludar ni dir bon dia.

La seva família es queda quieta.

Els tres.

Cadascun en el lloc exacte on era en sentir la clau al pany.

No parlen.

Ara ja no poden fer veure que no passa res, perquè tot està anant massa ràpid, i M, la germana i la mare no saben dissimular que fa tot just mitja hora que el pare ha entrat a dutxar-se en silenci mentre ells han aguantat la respiració retallada.

Quiets, els tres.

El pare va a l’habitació i regira les coses que hi ha damunt de la calaixera i de la seva tauleta de nit.

I ells senten objectes que cauen.

Després obre la porta del lavabo i mira dins com si hi busqués alguna cosa. Travessa la sala d’estar sense mirar ningú i va a la cuina. Amb passes llargues. Molt menys silencioses que les de fa una estona.

Com si no veiés la família.

Com si estigués sol.

I quan troba les claus del cotxe, que s’havia descuidat al costat de la cafetera de l’àvia, sobre el marbre, «redéu!» crida, i aleshores se les guarda a la butxaca dels pantalons i torna a marxar sense acomiadar-se de ningú.

Tot en un minut i mig.

Perquè si algú mirés el rellotge, s’adonaria que només passen uns minuts de dos quarts de vuit d’un matí de primavera.

L’últim.