17

—JO NO VAIG A SOPAR a ca l’àvia —diu M entrant a la sala d’estar. I ho diu fins i tot abans de saludar la mare.

Fa temps que no li fa cap petó.

—Quan? —pregunta la mare sense aixecar-se del sofà.

—Avui.

—Nosaltres tampoc —contesta la mare. I remou els cabells d’Ella, que s’acosta a fer-li un petó.

—No? —pregunta Ella, sorpresa—. M’havies dit que hi aniríem.

—Doncs al final hi anirem dijous, reina.

—Per què? —vol saber Ella.

I M mira la mare i pensa si s’atrevirà a contestar la veritat.

Si s’atrevirà a dir que no vol sortir de casa amb aquestes marques a l’espatlla esquerra i un blau al costat del llavi.

I per què no ho hauria de fer? Per què la mare no hauria d’atrevir-se a dir la veritat? Per què no poden començar a ser sincers els uns amb els altres?

Per què continuar amagant el que tots ja saben? Fins i tot Ella, a qui M i la mare han provat d’amagar-ho.

M segueix mirant la mare, encarant-la.

—Sí, mare. Per què no hi aneu avui, a sopar a ca l’àvia?

I la mare aguanta l’aire, com fa molts cops, i contesta amb un somriure que sembla una ganyota.

—Perquè avui tenim carn arrebossada!

Ella somriu. Però M no.

M sospira i es gira per marxar.

—Ha passat res a l’escola?

Ella abaixa una miqueta el cap i M pensa que en realitat no vol encarar la mare. I que tampoc no li importa saber per què ha decidit que aniran a ca l’àvia el dijous enlloc d’avui.

Ja no.

Ara el que vol és tancar-se a la seva habitació.

—M’he barallat a classe —diu Ella.

—Per què? —pregunta la mare.

Però Ella no diu res. I la mare mira M, que s’ha girat per contestar.

—Jo no tinc autoritat.

—Què vols dir?

M contesta ràpid:

—Que la mestra diu que no puc preguntar per què s’ha barallat la meva germana. Que no tinc autoritat. Que li ha posat una nota a la motxilla i que vol que li truqueu com més aviat millor. Tu o el pare.

I quan M diu la paraula «pare», la mare marxa un moment.

No és que surti de la sala d’estar ni res, i ni tan sols no s’aixeca del sofà, però és com si se n’hagués anat un moment.

I M no vol preguntar per què.

—Vaig a la meva habitació.

—Tens deures?

—Els faré després.

—Què us han donat per berenar? —pregunta la mare a Ella.

—Pa dolç amb xocolata —contesta Ella somrient una mica i començant a treure les seves nines de la motxilla.

—Per què t’has barallat?

Però M no es queda a escoltar la resposta.

Falten exactament dos minuts per a dos quarts de vuit del vespre.

Només queden cinc hores i mitja.