23

M I LA GERMANA entren a la sala d’estar. Agafats per la mà.

M obre molt els ulls quan veu el que passa i xiuxiueja «mare», però Ella, no.

Ella mira a terra, a les sabatilles amb cap de girafa, mentre aguanta una nina despentinada amb la mà esquerra i rep un tret mortal al cap que li causa un vessament cranial intern i immediat.

Dos crits a l’hora.

«No», crida després la mare tota sola. I vol aixecar-se per anar al costat de M, al costat del cos d’Ella. Però el pare l’apunta amb l’arma perquè es quedi quieta.

Sense dir res.

M alça el cap per mirar l’expressió del pare. És un home fort, pesat, robust. Amb una vena inflada que li travessa el front. És també un home boig, cruel, un home dolent?

M alça el cap i el mira fixament als ulls. I pensa que això que està fent no ho havia fet mai abans.

No s’hi havia atrevit.

Mirar el pare als ulls i aguantar-li la mirada. Com si sabés que està a punt de morir.

I ho sap.

—Finalment et quedaràs sol —diu al pare.

I el pare respon amb una pregunta:

—I això és el que vols, oi?

Però M no contesta.

Mira la mare, somriu i diu:

—Fa temps que no et faig un petó. I em sap greu, perquè t’estimo molt.

I no pot dir res més perquè en aquell moment rep l’impacte d’un tret al pit que ho enterboleix tot.

Un de sol, inequívoc.

Un tret mortal que només li ha deixat uns segons. Uns segons més per veure el món com un lloc molt borrós.

Uns segons i el cos de M cau a terra amb un cop sec. Sense emetre cap més so.

Ja no té a la cara el somriure amb què ha mirat la mare abans de morir, fa uns instants.

Després d’això, al pare se’l veu cansat. Com si ell i l’arma pesessin més del que pesen.

I de sobte, com si reaccionés, sent un crit darrere seu. Un crit en veu baixa, gairebé un plany. Un crit que sembla que surti de l’interior més profund de la mare.

I li sembla que fora, al carrer, algú crida també. Pregunta què ha passat.

I aleshores el pare es gira per apuntar al cos de la mare. Sense que cap dels dos es miri als ulls ni es digui res.

La mare ha deixat de cridar cap enfora.

I el pare comença a disparar.

Dispara molts cops, a tot el cos de la mare, com si la pistola hagués deixat de pesar i ara pogués mourela amb facilitat.

Com si no sabés fer res més, però tampoc no sabés matar.

I dispara fins que la mare deixa de sentir el seu propi plor profund i de veure els cossos morts dels seus fills. Els seus dos fills.

El pare dispara fins que desapareixen de la vista ennuvolada de la mare la nina d’Ella i les seves sabatilles amb cap de girafa.

Fins que al món ja no hi queda res.

Perquè la mare ja no hi és i la família de M ha desaparegut per sempre.

M, Ella i la seva mare se n’han anat.

I nosaltres ja no tornarem a veure’ls. Mai més.