15

DESPRÉS DE GEOGRAFIA, que avui s’ha canviat per una hora d’estudi, M té classe al laboratori. Així que va amb els seus companys fins al segon pis de l’edifici de l’institut, es posa una de les bates blanques que són al penja-robes de l’entrada i escolta dret al costat del microscopi.

El professor els parla de l’herència genètica. Alguna cosa relacionada amb l’ADN. I M sent lleugeres nàusees que no vol que ningú noti.

Ganes de vomitar.

—No es pot evitar l’herència genètica —està dient el professor—. Perquè l’ADN és com una cadena d’informació que fa que, en part, siguem una reproducció exacta dels nostres pares. I que hàgim rebut la mateixa informació genètica que ells, els nostres avis, els nostres besavis, i els besavis dels nostres pares. I fins i tot de molt, molt temps enrere.

I M es mareja una mica.

—I saber això és útil, per exemple, per preveure algunes malalties familiars.

I M es mareja una miqueta més.

—Així que —continua dient el professor— gràcies a l’estudi de l’ADN…

I M vol saber-ho tot, però sense haver de seguir-ho escoltant. No vol sentir res més.

No vol pensar en què s’assemblen Ella i la mare.

No vol que ningú tracti mai la seva germana com estan tractant la mare.

No vol que el pare sigui el pare.

I ell no vol seguir sent M.

I el professor ho nota. M no sap per què, però el professor ho ha notat. I l’ha mirat sorprès, a punt de preguntar-li si es troba bé.

Però M ha fet cara de por.

Una por que no ha notat ningú més.

Alguna cosa que només el professor entén. Gairebé una súplica: «No em pregunti aquí, no davant dels meus companys, no ara. Sisplau».

I el professor ho deu haver entès, perquè no diu res. Sinó que continua fent la classe sobre l’ADN provant de no mirar fixament M.

I aleshores M sospira alleugerit de pensar que el professor l’ha entès i que no li preguntarà si es troba bé davant dels seus companys de curs.

Que ningú no sabrà res.

I pensa que potser el professor del laboratori també té por d’algú i per això l’ha entès.

«Potser no estàs tan sol, M.».

I el professor continua parlant de l’herència genètica tot i que M vol que acabi la classe, que li passin les nàusees i que ningú no torni a mirar-lo amb cara de preocupació.

—Ha estat interessant, oi? —comenta J a la sortida.

Però M no contesta, perquè va corrent al lavabo a vomitar.

I quan surt, J li pregunta:

—Estàs bé?

—Jo sempre estic bé —contesta M, fent la cara que faria un mal actor en una pel·lícula de la televisió. I J vol riure, però per alguna raó no ho fa.

I J i M surten de l’institut, travessen el pati i esperen, per última vegada, davant l’edifici dels nens petits.

Sense dir-se res.

M s’ha quedat callat i J pensa que potser no li ha passat del tot el mareig.

—Vols menjar res? —pregunta.

—No tinc gana.