8

—M. —Un moviment de cap.

És J. El seu amic J, que no sospita res.

M no l’hi ha explicat mai.

No li ha dit que als matins es desperta quan el pare no fa soroll.

Ni tampoc li ha parlat dels senyals en el cos de la mare, ni del somriure fals, ni de la por que li fa posar-se entre el pare i la mare quan al pare se li infla una vena del mig del front perquè es posa nerviós.

No l’hi ha explicat. No n’hi ha dit res.

Ni d’això del bàsquet, ni de la universitat, ni que aquest matí ha pensat que hauria d’aprendre un ofici ràpid per marxar amb la mare i la seva germana.

J no en sap res i M se sent sol.

Potser Ella també se sent sola. I potser ho estigui de debò. Però com que sempre va acompanyada de nines, es nota menys. Una nena nina, un nen ninot, una mare nina i un pare ninot que s’assembla molt al seu pare i que sempre renya la seva família.

Quan el pare no la mira, és clar.

Perquè quan el pare és al davant, ella juga a altres coses: menjars, botigues, firetes i reunions d’amigues. Altres jocs.

M sospira i somriu.

—Hola, J.

A M li agrada venir a l’institut perquè mentre és aquí no ha de ser a casa.

I tot i que a vegades pensa que només li agrada per això, sap que no és veritat. Que també li agrada estar amb J, anar a algunes classes, veure L, jugar a bàsquet i xerrar despreocupadament amb l’entrenador.

L’entrenador és un bon home.

M se sent bé quan està amb ell. Es coneixen des de fa temps i es respecten.

Això és el que pensa M: que ell i el seu entrenador senten respecte l’un per l’altre. No que només són cordials per educació, sinó que senten veritable estimació l’un per l’altre: que es cauen bé.

A més, fa molts anys que M ve aquí cada dia. Tot primer a l’escola dels petits i ara a l’institut. I aquí se sent com a casa.

Però més segur.

Ella travessa el pati dels petits després d’acomiadar-se, i M i J s’allunyen enraonant. No tenen pressa. I parlen mentre caminen.

Tot i que M segueixi sense explicar-li res del que passa a casa.

Demà J esperarà M davant la porta del pati dels petits, com cada dia. I després se n’anirà a classe sorprès, pensant en alguna explicació.

M mai no deixa d’anar a classe i Ella tampoc. Excepte si es posen malalts. Com aquell cop que L li va encomanar la grip i M es va haver de quedar uns dies al llit.

Si no, sempre arriba d’hora a l’escola.

Perquè no li agrada estar a casa seva, tot i que J mai no s’havia aturat a pensar per què i se sentirà malament la resta de la seva vida per això.

I també perquè demà, unes hores després que se n’hagi anat a classe sorprès, arribaran dos agents de policia i la directora anirà a la classe de M i de J.

Seran cap a les onze.

—J, pots sortir un moment?

I J sortirà.

I des de dins de la classe, al cap d’un parell de minuts, se sentirà el crit de J quan s’assabenti del que ha passat.

M haurà mort.

I la policia voldrà parlar amb J, fer-li preguntes, trobar explicacions, entendre què ha passat.

Però J no tindrà res a dir-los.

Ignorava que el pare del seu amic pegués a la seva família. No en sabia res. Gairebé mai no anava a casa de M, és veritat. Però M anava sovint a casa seva, i a vegades fins i tot s’hi quedava a dormir.

A més, J coneixia la mare del seu amic.

I fins tot havia vist el seu pare algunes vegades.

I no cal dir que coneixia a Ella, la germana petita. La veia gairebé cada matí des de feia quatre o cinc anys, quan es trobava amb M davant de la porta del pati dels petits.

I després de dir tot això, J no podrà parlar més.

I la classe tampoc.

Hauran sentit el crit desconsolat del seu company i estaran intranquils.

—Què passa? —preguntarà una de les nenes de la classe.

I la professora no sabrà què dir perquè no tindrà ni idea de què està passant. Així que sortirà precipitadament al passadís a preguntar-ho a la directora, tot i que mirarà de fer veure que conserva la calma.

—No us mogueu.

I ningú no es mourà, perquè tots tindran l’horrible sensació que ha passat alguna cosa tremenda, malgrat que no sabran què és.

Encara no.

I al cap de pocs minuts, J, la professora, la directora i els dos policies entraran a la classe de quart.

I els adults es posaran al davant, miraran una mica a terra i després una mica cap endavant.

Intranquils, espantats.

I aleshores els alumnes callaran perquè la directora parli. Sorpresos, inquiets, atordits, esperant una explicació que no estaran molt segurs de voler escoltar.

No tots.

—Us he de comunicar una cosa molt trista —dirà la directora sense alçar la vista de terra. I tots seguiran mirant-la—. M va morir ahir a la nit.

Alguna exclamació, el plor espontani d’alguns companys i un crit ofegat: L.

Tot i que ningú no ajudarà L.

Encara no. No serà important.

La professora la mirarà pensant com consolar-la. Però tampoc no farà res.

Voldrà saber més coses.

Com tots els altres.

Per això ningú no es fixarà en L quan deixi escapar un crit ofegat: perquè estaran massa impressionats.

I el primer pel que s’haurà d’estar, demà, serà per M.

—Com va morir?

—Un accident domèstic —contestarà la directora. Massa ràpid, com contestava M a vegades.

—No és veritat —cridarà J, que fins aquell moment no haurà dit res. I després afegirà, com si li costés parlar, com si estigués fent un gran esforç—: Va morir assassinat.

Silenci.

—El va matar el seu pare d’un tret. A ell i a la seva família —dirà J.

I aleshores sí, aleshores J reaccionarà, sortirà fugint de classe, clavarà un cop de porta i correrà fins a l’edifici dels més petits.

Mentre corre, pensarà en les amigues d’Ella i es lamentarà de no haver-les conegut mai.

Sap qui són i alguns dels seus noms, però ell era amic de M, no d’Ella.

I sap poques coses sobre com era Ella.

Era.

Eren. Perquè M i Ella han mort.

I la mare també.