2

EL PARE sempre era el primer de llevar-se.

I a vegades, quan es despertava taral·lejant alguna cosa, entrava a l’habitació de M a passar-li la mà pels cabells mirant de no despertar-lo i després anava a l’habitació de la germana a fer-li un petó.

En acabar de dutxar-se, se servia un cafè de la cafetera que els havia regalat l’àvia per Nadal. I se n’anava.

Passava el dia fora de casa.

I tornava al vespre.

Aleshores sopava sense haver-se dutxat, a vegades parlava de qualsevol cosa sense importància, mirava la televisió o reia d’alguna cosa que Ella feia dir a les nines. I després se n’anava a dormir. Sense haver-se dutxat.

Perquè sempre es dutxava al matí.

Excepte els caps de setmana. Els caps de setmana tots quatre feien altres coses i es comportaven d’una altra manera.

Però entre setmana el pare era el primer de llevar-se, i la mare, M i la seva germana s’estaven al llit fins que ell havia sortit de casa.

I avui, com tots aquests altres dies, el pare es lleva i entra al lavabo sense taral·lejar res. Corpulent, silenciós. Un home fort.

Segur que la mare està desperta.

I M també ho està. Però a casa ningú no es mou.

Quan el pare es lleva, si no taral·leja res en veu baixa quan surt de l’habitació, ningú no es mou. Ni tan sols la germana, a qui M i la mare miren d’amagar el que passa.

En silenci.

Sense haver fet cap pacte.

Com si tots dos, M i la mare, haguessin decidit que algun membre de la família havia de salvar-se.

Ella: set anys, cabells arrissats, castanys, mirada curiosa, cames llargues, ulls clars, ment desperta, audaç, valenta. No com la mare. Però ni tan sols la germana, ment desperta, audaç i valenta, es mou quan el pare es lleva en silenci aquest matí i entra al lavabo.

I M ho sap, sap que a l’habitació del costat la germana està desperta pendent de les passes silencioses del pare.

I aleshores prova de respirar profundament però sense fer soroll, un dia més. Amb aquella respiració que serveix igual per buidar-se el cos que per omplir-lo.

I després es pregunta per què ha de ser així, per què a tots els ha de despertar el silenci.

A tots tres.

Perquè està segur que la seva germana, com ell, i també com la mare, no respirarà profundament, de debò, relaxada, amb soroll, salvada, fins que el pare sigui fora de casa. I que mentre ell sigui allà, a les set del matí, sense taral·lejar res ni entrar a les habitacions dels seus fills a acomiadar-se’n, la respiració de tots serà curta, silenciosa, espantada.