22

M NO SOMIA. Dorm.

I de sobte el pare entra a l’habitació sense obrir el llum.

Però, tot i així, M pot imaginar la vena inflada que li travessa el front.

—Desperta la teva germana i veniu a la sala d’estar. He de parlar amb vosaltres.

El pare crida, no parla.

I M té por.

S’aixeca sense sabatilles i sense mitjons i mira de veure què passa a la sala d’estar mentre fa cap a l’habitació de la seva germana.

Però no veu res.

No veu la mare.

I se sent culpable d’haver-se adormit.

Voldria xiuxiuejar «mare». Però no xiuxiueja res.

Entra a l’habitació d’Ella sense obrir el llum, la sacseja una miqueta i li diu que ha d’aixecar-se.

—Però quina hora és? —pregunta Ella mig adormida.

I M mira el rellotge de la paret de l’habitació de la seva germana.

—És tard, però serà un moment.

—Tinc son —protesta Ella.

—Vine amb mi. La mare ens està esperant.

I després de posar-li les sabatilles amb cap de girafa, li dóna la mà per dur-la a la sala d’estar.

Tot i que vol que les coses siguin diferents.

No haver de veure la mare amb la cara inflada, una parpella més fosca que l’altra, i aquesta posició incòmoda, a terra, al costat del sofà.

I tampoc no vol veure el pare com si no hi fos.

Ni sentir aquesta respiració. Retallada.