21

A LES DEU se sent un cop sec i Ella mira de dormir.

S’ha rentat les dents, s’ha ficat al llit amb les seves quatre nines i ara mira de dormir. Li costa. No recorda si li ha agradat el sopar i té por.

Però vol dormir.

M no.

M vol saber què està passant a la sala d’estar. Així que mira d’endevinar. Pensa en el soroll. Ha estat un cop sec. I M pensa que potser el pare ha picat amb el palmell de la mà obert contra la paret.

M espera en silenci. Atent.

I de sobte sent coses que cauen, un crit ofegat i la veu impertinent del pare.

I M s’amaga.

Fuig.

Posa el cap sota el coixí i espera que arribi demà.

Però demà triga. No arriba.

Encara que l’home del temps hagi dit que «gaudirem d’un d’aquells dies agraïts de primavera», demà encara no arriba.

M vol anar a l’habitació de la seva germana, estar amb Ella perquè no tingui por. Per no estar sol.

Tot i que sap que el millor que pot fer és no moure’s.

Quedar-se quiet i no fer que passi res més del que ja està passant.

Cops i algun crit.

I M amaga més el cap sota el coixí i desitja, de veritat desitja, que Ella hagi aconseguit adormir-se.

I pensant en Ella mira de no sentir els cops, els crits, ni la veu impertinent del pare.

I sent llàstima per l’entrenador, a qui demà dirà que deixa el bàsquet.

I recorda el seu mestre del laboratori i tot el que els ha explicat sobre l’ADN.

I pensa que potser hauria de parlar amb J demà quan li doni la pel·lícula.

I recorda el somriure de la professora de matemàtiques.

I pensa en L, la seva nena bonica.

I es queda adormit.

De tant en tant se senten cops, coses que cauen o es trenquen, precs.

Però M dorm.

Ja no sent res.