55

George Jakes va anar a la inauguració d’una exposició d’art afroamericà al centre de Washington. L’art no li interessava gaire, però un congressista negre havia de donar suport a aquesta mena d’actes. La seva feina com a congressista normalment tenia més interès.

El president Reagan havia augmentat enormement la despesa militar, però qui pagaria? No pas els rics, que s’havien beneficiat d’una bona reducció d’impostos.

George explicava sovint un acudit. Un periodista preguntava a Reagan com reduiria els impostos i alhora augmentaria la despesa. «Tindré dues comptabilitats», li responia.

De fet, el pla de Reagan consistia a retallar la Seguretat Social i el sistema sanitari públic del Medicare. Si se’n sortia, els homes sense feina i les mares que vivien dels subsidis serien de fet els qui finançarien el boom en la indústria de defensa. La idea enrabiava George. Tanmateix, ell i altres congressistes treballaven per impedir-ho, i de moment se n’havien sortit.

El resultat era un augment de l’endeutament del govern. Reagan havia fet créixer el dèficit. A les futures generacions els tocaria pagar tot aquell flamant armament del Pentàgon.

George va agafar un vas de vi blanc d’una safata que sostenia un cambrer i va fer un volt per l’exposició; després va parlar una estona amb un periodista. No tenia gaire temps. Verena havia de sortir aquella nit, tenia un sopar polític a Georgetown, i havien quedat que ell es quedaria amb el seu fill, Jack, que ja tenia quatre anys. Havien contractat una mainadera —no tenien més remei, perquè les feines de tots dos els exigien molta dedicació—, però un d’ells sempre estava de guàrdia, com a reforç, per si la mainadera no es presentava.

Va deixar la copa intacta. Mai no valia res el vi que donaven de franc. Es va posar l’abric i va marxar. Havia començat a caure una pluja fina i es va tapar el cap amb el catàleg de l’exposició mentre corria cap al cotxe. Feia temps que s’havia desprès de l’elegant Mercedes vell: un polític havia de tenir un vehicle de fabricació americana. Ara anava amb un Silver Lincoln Town Car.

Va pujar al cotxe, va engegar l’eixugaparabrises i se’n va anar cap a Prince George. Va travessar el pont de South Capitol i va agafar l’autopista Suitland cap a l’est. En veure la densitat del trànsit va renegar: arribaria tard.

El Jaguar vermell de Verena era a l’entrada, amb el morro cap al carrer, a punt per marxar, quan va arribar a casa. El cotxe era un regal que li havia fet el pare d’ella pel seu quarantè aniversari. George va aparcar al costat del Jaguar i va entrar a casa amb el maletí ple de documents per poder treballar al vespre.

Verena era al rebedor, espectacular, preciosa amb un vestit negre de còctel i sabates de pell de taló. Estava rabiosa com un gat escaldat.

—Arribes tard! —va bramar.

—Em sap molt de greu —va dir George—. Hi havia un trànsit de bojos a l’autopista Suitland.

—Aquest sopar és molt important per a mi: hi haurà tres membres del govern de Reagan, i faig tard!

George entenia la seva irritació. Per a un lobbista, la possibilitat de conèixer persones poderoses en una entorn distès no tenia preu.

—Aquí em tens —va dir.

—Jo no sóc la minyona! Quan quedem has de complir!

Aquestes recriminacions no eren noves. Verena s’enfadava sovint i l’escridassava. Ell sempre intentava prendre-s’ho amb calma.

—La Tiffany no hi és?

—No, no hi és, se n’ha anat a casa seva perquè no es trobava bé. Per això t’he hagut d’esperar.

—On és en Jack?

—Mirant la tele a l’estudi.

—Entesos, vaig a fer-li companyia. Ja te’n pots anar.

Verena va marxar enrabiada donant un cop de porta.

George envejava el que seuria al seu costat aquella nit. Encara era la dona més sexi que havia conegut. Tanmateix, ara sabia que ser el seu amant a distància com ho havia estat durant quinze anys era millor que no pas ser el seu marit. En els vells temps tenien relacions sexuals més vegades en un cap de setmana que ara en un mes sencer. D’ençà que s’havien casat les baralles freqüents i furioses, normalment sobre qui s’ocupava del fill, havien erosionat l’afecte que hi havia entre tots dos com el degoteig d’un verí potent. Vivien junts, tenien cura del seu fill i s’ocupaven de les seves carreres. S’estimaven? George ja no ho sabia.

Va entrar a l’estudi. Jack era al sofà mirant la tele. El nen era el gran consol de George. Va seure al seu costat i li va passar un braç per les espatlles. Jack s’hi va arraulir.

A la pantalla hi havia uns nois d’institut immersos en alguna mena d’aventura.

—Què mires? —va preguntar George.

—Whiz Kids. M’encanta.

—De què va?

—Enxampen criminals amb ordinadors.

George va veure que un dels nens prodigi era negre i va pensar: «Com canvien les coses».

—Tenim sort que ens hagin convidat a aquest sopar —va dir Cam Dewar a la seva esposa, Lidka, quan el taxi va parar davant d’una gran mansió del carrer R, a prop de la Biblioteca de Georgetown—. Hem de fer bona impressió, tots dos.

Lidka es va mostrar desdenyosa.

—Ets una persona important de la policia secreta —va dir—. Em sembla que són ells els que t’haurien de fer bona impressió a tu.

Lidka no entenia com funcionaven els Estats Units.

—La CIA no és la policia secreta —va explicar Cam—. I per a aquesta gent no sóc una persona gaire important.

Tampoc no era que Cam fos un qualsevol. Gràcies al seu pas per la Casa Blanca ara era l’home d’enllaç entre la CIA i l’administració Reagan. S’havia agafat el càrrec amb molta il·lusió.

Havia superat la seva decepció pel fracàs de Reagan a Polònia. El va atribuir a la inexperiència. No feia ni un any que Reagan era president quan van anorrear Solidarność.

Al seu cap, sentia una veueta que feia d’advocat del diable i deia que el president hauria de ser prou intel·ligent i tenir prou coneixements per prendre decisions informades des del moment que accedia al càrrec. Recordava que Nixon havia dit: «Reagan és bon xicot, però no en té ni puta idea, de política exterior».

Però Reagan tenia el cor a la dreta, i això era el que comptava. Era apassionadament anticomunista.

—I el teu avi era senador! —va dir Lidka.

Això tampoc no importava gaire. Gus Dewar tenia més de noranta anys. D’ençà de la mort de l’àvia havia deixat Buffalo per anar a viure a San Francisco, a prop de Woody, de Beep i del seu nét, John Lee. Feia molt de temps que s’havia retirat de la política. A més a més, era demòcrata, cosa que per als partidaris de Reagan equivalia a ser un liberal radical.

Cam i Lidka van pujar un tram de graons per arribar a la porta d’una casa de maó vermell que semblava un petit castell francès, amb finestres a la teulada de pissarra i una entrada de pedra blanca amb un petit frontó grec a sobre la llinda. Allà vivien Frank i Marybell Lindeman, grans donants de la campanya de Reagan i beneficiaris de milions de dòlars gràcies a la retallada d’impostos del president. Marybell era una de la mitja dotzena de dones que dominaven la vida social de Washington. Rebia els homes que dirigien el país. Per això Cam se sentia afortunat d’anar a casa seva.

Encara que els Lindeman fossin republicans, als sopars de Marybell hi havia convidats de tots dos partits; aquella nit Cam esperava veure homes importants dels dos bàndols.

Un majordom els va agafar els abrics.

—Per què tenen uns quadres tan horrorosos? —va dir Lidka mirant el gran rebedor.

—S’anomena art de l’Oest —va dir Cam——. Aquest és un Remington i té molt de valor.

—Si jo tingués tants diners, no compraria quadres de vaquers i indis.

—És una qüestió de principis. Per a ells, els impressionistes no van ser necessàriament els millors pintors de tots els temps. Els artistes americans van ser igual de bons.

—No, que no ho eren, i ho sap tothom.

—És qüestió d’opinió.

Lidka va arronsar les espatlles: un altre misteri de la vida americana.

El majordom els va acompanyar a una gran sala. Semblava un saló del segle XVIII, amb una catifa de dragons xinesos i un escampall de cadires llargarudes entapissades amb seda groga. Cam va veure que eren els primers d’arribar. Un moment després, va sortir Marybell per una altra porta. Era una dona imponent amb una tofa de cabells rogencs que podien ser del seu color natural o no. Duia un collaret de diamants que a Cam li van semblar insòlitament grans.

—Que bé que hagin vingut més d’hora! —va exclamar.

Cam sabia que era una recriminació, però Lidka ni se’n va adonar.

—Em moria de ganes de veure la seva meravellosa casa —va dir la noia amb entusiasme.

—Com li prova la vida als Estats Units? —va preguntar Marybell—. Digui’m, que és el millor d’aquest país, per a vostè?

Lidka s’ho va pensar un moment.

—Tots aquests negres que tenen —va dir.

Cam va reprimir un gemec. Amb què dimonis sortia ara?

Marybell va emmudir, sorpresa.

Lidka va fer un gest per assenyalar el cambrer, que sostenia una safata amb copes allargades de xampany; la criada, que servia canapès, i el majordom, tots ells afroamericans.

—Ho fan tot, des d’obrir la porta i servir begudes fins a escombrar el terra. A Polònia ningú no ens fa la feina… L’hem de fer tota nosaltres.

Marybell semblava una mica descol·locada. Aquesta manera de parlar era incorrecta, fins i tot al Washington de Reagan. Aleshores va mirar per sobre l’espatlla de Lidka i va veure que hi havia un altre convidat.

—Karim, maco! —va dir fent un esgarip. Va abraçar un home atractiu de pell fosca que portava un vestit immaculat de ratlles fines—. Et presento en Cam Dewar i la seva esposa, Lidka. Karim Abdullah, de l’ambaixada saudita.

Karim els va donar la mà.

—He sentit a parlar de vostè, Cam —va dir—. Treballo força amb col·legues seus de Langley.

Amb això Karim donava a entendre a Cam que pertanyia als serveis d’Intel·ligència saudites.

Karim va mirar Lidka, que semblava esverada. Cam sabia per què. No s’esperava veure ningú tan fosc com Karim a la festa de Marybell.

Però Karim la va encisar.

—M’havien dit que les poloneses eren unes de les dones més belles del món —va dir—. I no m’ho havia cregut…, fins ara. —Li va besar la mà.

Lidka es podia empassar tantes idioteses d’aquestes com n’hi hagués.

—He sentit el que ha dit dels negres —va dir Karim—. Hi estic d’acord. A l’Aràbia Saudita no en tenim, i per això els hem d’importar de l’Índia!

Cam va veure que a Lidka, la fina distinció de racisme de Karim, la deixava perplexa. Per a ell, els indis eren negres però els àrabs no. Sortosament, Lidka sabia quan havia de callar davant d’un home.

Van arribar més convidats i Karim va abaixar la veu.

—Tanmateix —va dir en un to conspirador—, hem d’anar amb compte amb el que diem…, alguns dels convidats poden ser liberals.

Com si ho volgués confirmar, va entrar un home alt i fort amb uns cabells rossos i espessos. Semblava una estrella de cine. Era Jasper Murray.

A Cam no li va fer cap gràcia. Detestava Jasper d’ençà que eren adolescents. De gran, Jasper s’havia convertit en un periodista d’investigació i havia contribuït a ensorrar el president Nixon. El seu llibre sobre Nixon, Tricky Dick, va ser un best-seller i se’n va fer una pel·lícula d’èxit. Havia estat relativament silenciós durant l’administració Carter, però tan bon punt Reagan va accedir al càrrec va tornar a l’atac. En aquells moments era una de les figures més populars de la televisió, juntament amb Peter Jennings i Barbara Walters. Justament la nit anterior, el seu programa, This Day, havia dedicat mitja hora a la dictadura militar d’El Salvador, que tenia el suport dels Estats Units. Murray s’havia fet ressò de les afirmacions fetes per grups que treballaven pels drets humans segons les quals els esquadrons de la mort governamentals havien assassinat trenta mil persones.

El canal que emetia This Day era propietat de Frank Lindeman, el marit de Marybell, de manera que segurament Jasper no havia pogut refusar la invitació al sopar. La Casa Blanca pressionava Frank perquè es desfés de Jasper, però de moment ell s’hi havia negat. Tenia la majoria de les accions, però havia de donar explicacions a la junta i als inversors, que podien fer enrenou si despatxava una de les seves estrelles.

Marybell semblava nerviosa, com si esperés que passés alguna cosa. Aleshores va arribar un altre convidat, força tard. Era una dona negra espaterrant, una lobbista que es deia Verena Marquand. Cam no la coneixia, però l’havia vist en fotografies.

El majordom va anunciar el sopar i els convidats van travessar una gran porta doble que duia al menjador. Les dones van fer exclamacions d’admiració quan van veure la llarga taula parada amb cristalleria resplendent i bols de plata amb roses grogues. Cam es va adonar que Lidka estava embadalida. Segur que allò superava totes les fotografies de les seves revistes de decoració. Sens dubte ni havia vist ni s’havia imaginat mai res tan luxós.

Hi havia divuit comensals en aquella taula, però una d’elles va monopolitzar immediatament la conversa. Era Suzy Cannon, una periodista de xafarderies de mal gust. La meitat del que escrivia resultava fals, però tenia nas de xacal per a les febleses humanes. Era conservadora, però estava més interessada en els escàndols que en la política. Per a ella res no era privat. Cam va resar perquè Lidka no obrís la boca. Qualsevol cosa que es digués aquella nit podia aparèixer als diaris de l’endemà.

Sorprenentment, Suzy va posar els seus ulls de barrina sobre Cam.

—Crec que vostè i Jasper es coneixen —va comentar.

—No gaire —va dir Cam—. Ens vam conèixer a Londres fa molts anys.

—Però m’han dit que tots dos es van enamorar de la mateixa noia.

Com dimonis ho sabia?

—Tenia quinze anys, Suzy —va dir Cam—. Segurament em vaig enamorar de la meitat de les noies de Londres.

Suzy es va dirigir a Jasper.

—I vostè què? Recorda aquella rivalitat?

Jasper estava distret conversant amb Verena Marquand, que seia al seu costat. La interrupció el va irritar.

—Si pensa escriure un article sobre enamoraments adolescents que van passar fa més de vint anys, i dir que és notícia, Suzy, l’únic que puc respondre és que es deu ficar al llit amb el seu director.

Tothom va riure; de fet, Suzy estava casada amb el cap de redacció del seu diari.

Cam va notar que la rialla de Suzy era forçada, i que els seus ulls desprenien odi contra Jasper. Va recordar que quan Suzy era una jove periodista la van despatxar de This Day per una sèrie d’informacions descaradament inexactes.

—Li devia interessar veure el programa de Jasper d’ahir a la tele, Cam —va dir.

—Més que interessar-me em va decebre —va contestar Cam—. El president i la CIA intenten donar suport al govern anticomunista d’El Salvador.

—I Jasper sembla que és a l’altre bàndol, oi? —va dir Suzy.

—Jo sóc al bàndol de la veritat, Suzy —va dir Jasper—. Sé que és un concepte que li costa de copsar.

Cam va notar que no li quedava res del seu accent britànic.

—Em va doldre veure tanta propaganda en una cadena important —va dir Cam.

—Com informaries tu sobre un govern que assassina trenta mil ciutadans? —va etzibar Jasper.

—No acceptem aquesta xifra —va rebatre Cam.

—Aleshores quants ciutadans d’El Salvador creieu que han estat assassinats pel seu govern? Dóna’ns la xifra estimada per la CIA.

—Ho hauries d’haver preguntat abans d’emetre el programa.

—Oh, és que ho vaig fer. No em van respondre —va dir Jasper.

—Cap govern de l’Amèrica Central és perfecte. Et centres només en els que reben el nostre suport. Crec que senzillament ets antiamericà.

Suzy va somriure.

—Ets anglès, oi, Jasper? —va tutejar Suzy, amb un ensucrament verinós.

Jasper estava exasperat.

—Fa més de deu anys que sóc ciutadà dels Estats Units. Sóc tan proamericà que vaig arriscar la meva maleïda vida per aquest país. Vaig passar dos anys a l’exèrcit dels Estats Units, un dels quals al Vietnam. I no estava precisament assegut en una taula a Saigon. Vaig entrar en combat i vaig matar persones. Tu no ho has fet mai, això, Suzy. I tu, Cam, què me’n dius? Què vas fer tu al Vietnam?

—No em van cridar.

—Llavors potser que callis.

Marybell els va interrompre.

—Em sembla que ja n’hem parlat prou d’en Jasper i en Cam. —Va mirar un congressista de Nova York que seia al seu costat—. He vist que la seva ciutat ha prohibit la discriminació dels homosexuals. Hi està a favor?

La conversa va virar cap als drets del gais i Cameron es va relaxar…, massa aviat.

Algú va preguntar per la legislació d’altres països.

—Què diu la llei a Polònia, Lidka? —va preguntar Suzy.

—Polònia és un país catòlic —va dir Lidka—. Allà no en tenim, d’homosexuals. —Va seguir un moment de silenci, i ella va afegir—: Gràcies a Déu.

Jasper Murray va sortir de casa dels Lindeman alhora que Verena Marquand.

—Aquesta Suzy Cannon és una busca-raons maliciosa —va comentar quan baixaven els graons de l’entrada.

Verena va riure, les seves dents blanques resplendien a la llum d’un fanal.

—Ja ho pots ben dir.

Van arribar a la vorera. El taxi que Jasper havia demanat no es veia enlloc. Va acompanyar Verena al cotxe.

—La Suzy me la té jurada —va dir.

—No et pot fer gaire mal, oi? Ara ets un peix gros.

—Al contrari. Ara mateix hi ha una forta campanya contra mi a Washington. És any d’eleccions i l’administració no vol programes de televisió com el que vaig fer ahir a la nit. —Se sentia còmode fent-li confidències. Estaven junts el dia que va morir Martin Luther King. Aquella sensació d’intimitat no s’havia esvaït mai del tot.

—Estic segura que pots resistir l’atac —va dir Verena.

—No ho sé. El meu cap és Sam Cakebread, un antic rival meu. No li he caigut bé mai. I Frank Lindeman, que és l’amo de la cadena, estaria encantat de desempallegar-se de mi si trobés un pretext. Ara mateix la junta té por de ser acusada de distorsionar la informació si em despatxen. Però un sol error i em fotran fora.

—Hauries de fer com la Suzy i casar-te amb l’amo.

—Ho faria si pogués. —Va mirar a un costat i l’altre del carrer—. He demanat un taxi per a les onze, però no n’hi ha cap. El sou no m’arriba per pagar-me cotxes amb xofer.

—Vols que et porti?

—Em faries un favor.

Van pujar al Jaguar.

Verena es va treure les sabates de taló i les va donar a Jasper.

—Deixa-les a terra al teu costat, sisplau.

Va conduir amb mitges. Jasper va sentir un pessigolleig sensual. Sempre havia trobat Verena extraordinàriament atractiva. La va observar mentre s’endinsava en el trànsit nocturn i accelerava carrer avall. Era bona conductora, tot i que corria una mica massa, però això no el sorprenia.

—No confio en gaire gent —va dir Jasper—. Sóc una de les persones més conegudes del país i em sento més sol que mai. Però en tu sí que hi confio.

—A mi em passa el mateix. D’ençà d’aquell dia horrorós a Memphis. No m’he sentit mai tan aterridorament vulnerable com quan vaig sentir el tret. Em vas tapar el cap amb els braços. No ho he oblidat.

—Tant de bo t’hagués conegut abans que George.

Verena el va mirar de reüll i va somriure.

Jasper no estava segur de què volia dir això.

Van arribar a casa d’ell i Verena va parar a la vorera de la banda esquerra del carrer d’un sol sentit.

—Gràcies per acompanyar-me —va dir Jasper. Va baixar. Es va inclinar des de fora per recollir les sabates de Verena de terra i deixar-les sobre el seient del passatger—. Unes sabates precioses —va afegir.

Va tancar la porta de cop. Va fer la volta al cotxe, va pujar a la vorera i es va acostar a la finestra de Verena. Ella va abaixar el vidre.

—M’he descuidat de fer-te un petó de bona nit —va dir Jasper.

Es va inclinar i la va besar als llavis. Ella va obrir la boca immediatament. El petó es va tornar apassionat en un instant. Verena li va posar la mà al clatell i el va estirar cap a dins del cotxe. Es van besar amb un desfici frenètic. Jasper va ficar la mà dins del cotxe i la va fer lliscar per sota la faldilla del vestit de còctel fins que va trobar el triangle cobert de cotó entre les seves cames. Ella va gemegar i va enravenar els malucs contra la seva mà.

Desalenat, ell se’n va separar.

—Puja a casa —va dir Jasper, amb la veu rogallosa.

—No. —Li va fer treure la mà de l’entrecuix.

—Quedem demà.

Verena no va contestar, però el va empènyer fins que va treure el cap i les espatlles del cotxe.

—Quedem demà —va repetir Jasper.

Verena va engegar el cotxe.

—Truca’m —va dir.

Va pitjar l’accelerador i va sortir rabent.

George Jakes no estava segur de la fiabilitat del que havíem dit al programa de televisió de Jasper Murray. Fins i tot a ell li semblava poc probable que el president Reagan donés suport a un govern que assassinava milers de ciutadans. Al cap de quatre setmanes, el New York Times va revelar que el cap de l’esquadró de la mort d’El Salvador, el coronel Nicolás Carranza, era un agent de la CIA que rebia noranta mil dòlars a l’any dels contribuents nord-americans.

Els votants estaven furiosos. Tothom pensava que després del Watergate havien posat a ratlla la CIA, però era evident que estava fora de control si pagava un monstre perquè cometés assassinats en massa.

Uns minuts abans de les deu, George va acabar de llegir, a l’estudi de casa seva, els documents que duia al maletí. Va posar el tap a la ploma, però es va quedar assegut uns minuts més reflexionant.

Al Comitè d’Intel·ligència del Congrés ningú no sabia res del coronel Carranza, ni tampoc cap dels membres del comitè equivalent del Senat. Els havien enxampat desprevinguts i estaven ben avergonyits. Representava que ells havien de supervisar la CIA. La gent creia que aquell desastre era culpa seva, però, què hi podien fer si els espies els mentien?

Va sospirar i es va aixecar. Va sortir de l’estudi, va apagar el llum i va entrar a la cambra de Jack. El nen dormia profundament. Quan veia el seu fill així, tan pacífic, George sentia que li esclatava el cor. La pell fina de Jack era sorprenentment fosca, com la de Jacky, encara que tingués dos avis blancs. Les persones de pell més clara encara eren privilegiades dins la comunitat afroamericana, per molt que es digués que el negre era un color bonic. Però Jack era bonic per a George. Tenia el cap repenjat sobre l’osset de peluix amb una inclinació que li va semblar incòmoda. George va posar una mà sota el cap del nen i va notar els rínxols suaus tan semblants als seus. Va aixecar-lo una mica, amb compte va treure l’osset de sota i a poc a poc va tornar-lo a deixar sobre el coixí. Jack va continuar dormint com si res.

George va anar a la cuina, es va servir un got de llet i se’l va endur a l’habitació. Verena ja era al llit, duia una camisa de dormir i tenia una pila de revistes al costat; estava llegint i mirant la televisió alhora. George es va beure la llet i després va anar al bany a rentar-se les dents.

Últimament semblava que no es barallaven tant. Gairebé mai no feien l’amor, però Verena no estava tan irritable. De fet, no havia tornat a esclatar des de feia un mes. Treballava molt, sovint fins molt tard; potser era més feliç quan més li exigia la feina.

George es va treure la camisa i va aixecar la tapa del cove de la roba bruta. Estava a punt de deixar-hi la camisa quan els seus ulls es van posar sobre la roba interior de Verena. Va veure uns sostenidors negres de blonda i les calces de conjunt. Semblaven nous, i no recordava haver-los-hi vist posats. Si es comprava roba interior sexi, per què no l’hi deixava veure? No era precisament tímida en aquestes coses.

S’hi va acostar més i va veure una cosa encara més estranya: un cabell ros.

Una por terrible el va posseir. Se li va encongir l’estómac. Va treure les dues peces del cove i les va portar al dormitori.

—Digue’m que m’he tornat boig —va dir.

—T’has tornat boig —va confirmar ella, i llavors va veure el que George tenia a la mà—. Em vols fer la bugada? —va dir amb sarcasme, però es veia que estava nerviosa.

—Quin conjunt més bonic —va dir George.

—Veus quina sort que tens?

—Llàstima que no te l’hagi vist mai.

—Doncs, no en tens tanta —va dir llavors.

—Però algú te l’ha vist.

—És clar. El doctor Bernstein.

—El doctor Bernstein és calb. Hi ha un cabell ros a les calces.

La pell de cafè amb llet de Verena es va tornar pàl·lida, però va continuar emprant un to desafiant.

—Molt bé, Sherlock Holmes. Què dedueixes d’això?

—Que has anat al llit amb un home amb els cabells rossos.

—Per què ha de ser un home?

—Perquè t’agraden els homes.

—Potser també m’agraden les dones. Està de moda. Ara tothom és bisexual.

George estava immensament trist.

—Veig que no negues que tens una aventura.

—Què vols que et digui, George, m’has enxampat.

George va brandar el cap, incrèdul.

—T’ho prens a broma?

—Suposo que sí.

—Per tant, ho reconeixes. A qui t’estàs tirant?

—No t’ho penso dir o sigui que no m’ho tornis a preguntar.

A George cada vegada li costava més reprimir la ira.

—Et comportes com si estigués ben fet!

—No penso dissimular. Sí, m’estic veient amb algú que m’agrada. Ho sento, si això et fa mal.

George estava perplex.

—Com ha pogut passar tan aviat?

—Ha passat a poc a poc. Fa més de cinc anys que ens vam casar. L’emoció ha desaparegut, com diu la cançó.

—Què he fet malament?

—Et vas casar amb mi.

—Quan et vas tornar una persona tan irada?

—Irada? Em pensava que només era avorrida.

—Què vols fer?

—No hi penso renunciar per un matrimoni que amb prou feines existeix.

—Saps que no ho puc acceptar.

—Doncs vés-te’n. No ets un presoner.

George va seure al tocador de Verena i es va tapar la cara amb les mans. Una onada d’emoció intensa el colpia. De sobte es va trobar tornant a la infància. Va recordar la vergonya de ser l’únic nen de la classe sense pare. Va tornar a sentir el martiri de l’enveja que sentia quan veia els altres nens amb els seus pares, jugant a pilota, arreglant una roda de bicicleta punxada, comprant un bat de beisbol, emprovant-se unes sabates. Li va bullir la sang una altra vegada de ràbia contra l’home, que als seus ulls, els havia abandonat, a la seva mare i a ell, i que s’havia despreocupat de la dona que se li havia lliurat i el fill que havia nascut d’aquell amor. Tenia ganes de cridar, volia donar un cop de puny a Verena, volia plorar.

A la fi va poder parlar.

—No abandonaré en Jack —va dir.

—Tu mateix —va dir Verena, que va apagar la televisió, va llançar les revistes a terra, va tancar el llum de la tauleta i es va estirar d’esquena a ell.

—Ja està? —va dir George, esmaperdut—. Això és tot el que penses dir?

—Vull dormir. Demà tinc un esmorzar de feina.

George la va mirar fixament. L’havia arribat a conèixer mai?

I tant que sí. En el fons sabia que hi havia dues Verena: l’activista compromesa amb els drets civils i l’esbojarrada. Les estimava totes dues i havia cregut que amb la seva ajuda podrien esdevenir una sola persona feliç i equilibrada. S’havia equivocat.

Es va quedar uns minuts mirant-la a la claror somorta del fanal de la cantonada del carrer. «Et vaig esperar tant de temps», va pensar. «Tots aquells anys d’amor a distància. Després, a la fi, et vas casar amb mi, i vam tenir en Jack, i em vaig pensar que tot aniria bé per sempre».

Finalment, es va aixecar. Es va despullar i es va posar el pijama.

No va ser capaç de ficar-se al llit al seu costat.

Hi havia un llit a l’habitació dels convidats, però no estava fet. George va anar al rebedor, va agafar l’abric més gruixut del penjador i el va fer servir per tapar-se.

No va dormir.

George havia notat feia temps que de vegades Verena duia roba que no li esqueia. Tenia un vestit de floretes que es posava quan volia semblar una noia innocent, però de fet la feia semblar ridícula. També tenia un vestit jaqueta marró que li apagava el color de la cara, però l’havia pagat tan car que no estava disposada a reconèixer que s’havia equivocat. I un jersei de color mostassa que apagava i enterbolia els seus preciosos ulls verds.

Havia de reconèixer que tothom ho feia. Ell mateix tenia tres camises color crema que desitjava que s’esfilagarsessin pel coll per poder-les llençar. Per un munt de raons, la gent es posava roba que no li agradava.

Però no si havia quedat amb un amant.

Quan Verena es posava el vestit jaqueta d’Armani amb la brusa turquesa i el collaret de corall negre, semblava una estrella de cinema, i ho sabia.

Devia haver quedat amb el seu amant.

George se sentia tan humiliat que el dolor li rosegava l’estómac. No podia continuar d’aquella manera gaire temps més. Li venien ganes de saltar daltabaix d’un pont.

Verena va marxar d’hora i va dir que tornaria aviat; George es va imaginar que havien quedat per dinar. Va esmorzar amb Jack i després el va deixar amb Tiffany, la mainadera. Va anar al seu despatx, a l’edifici d’oficines Cannon House, a prop del Capitoli, i va anul·lar els compromisos d’aquell dia.

A les dotze del migdia, el Jaguar vermell de Verena estava aparcat al mateix lloc de sempre, a prop del despatx on treballava. George va esperar una mica més avall dins del Lincoln platejat, observant-ne la sortida. El cotxe vermell va passar pel seu costat a dos quarts d’una. Va engegar i el va seguir.

Verena va travessar el Potomac i es va dirigir cap a Virgínia. Allà no hi havia tants cotxes i George es va quedar una mica més enrere. Seria empipador que el veiés. Esperava que no es fixés en un cotxe tan corrent com un Lincoln platejat. Amb el vell Mercedes no ho hauria pogut fer.

Uns minuts abans de la una Verena va parar en un restaurant anomenat The Worcester Sauce. George va passar de llarg, un quilòmetre i mig enllà va girar cua i va tornar. Va entrar a l’aparcament del restaurant i es va estacionar en una plaça des d’on es veia el Jaguar. Es va disposar a esperar.

El cap no parava de donar-li voltes. Sabia que feia una cosa estúpida. Sabia que podia acabar humiliat o encara pitjor. Sabia que havia d’anar-se’n d’allà.

Però també havia de saber qui era l’amant de la seva dona.

Van sortir a les tres.

Per la manera de caminar de Verena va veure que havia pres un parell de copes de vi. Van travessar l’aparcament agafats de la mà, rient d’alguna cosa que deia l’home, i el va envair una fúria ardent.

L’home era alt i cepat, tenia els cabells ros clar i els duia força llargs.

Quan es van acostar més, George va reconèixer Jasper Murray.

—Fill de puta —va dir en veu alta.

Jasper sempre havia estat encapritxat de Verena, des de la primera vegada que la va veure a l’hotel Willard, el dia d’aquell discurs de Martin Luther King, «Tinc un somni». Però molts homes se sentien atrets per Verena. George no s’hauria imaginat mai que, de tots ells, Jasper fos el traïdor.

La parella va arribar al Jaguar i es van besar.

George era conscient que havia d’engegar el cotxe i marxar. Ja sabia el que necessitava saber. No hi podia fer res més.

Verena tenia la boca oberta i premia els malucs contra Jasper. Tots dos tenien els ulls tancats.

George va baixar del cotxe.

Jasper va agafar un pit de Verena.

George va fer petar la porta del cotxe i va travessar l’aparcament a grans gambades.

Jasper estava massa absort en el que feia, però Verena va sentir el cop de porta i va obrir els ulls. Va veure George, va apartar Jasper i va cridar.

Va fer tard.

George va preparar el braç dret i va llançar un cop de puny a Jasper amb tota la força de les seves espatlles i de la seva esquena. El puny va encertar el costat esquerre de la cara de Jasper. George va sentir la blanesa de la carn i, una fracció de segon després, la duresa de les dents i l’os. A continuació el dolor li va encendre la mà.

Jasper va vacil·lar i va caure a terra.

—George! —va cridar Verena—. Què has fet?

Es va agenollar al costat de Jasper sense preocupar-se per les mitges.

Jasper es va repenjar en un colze i es va palpar la cara.

—Que fill de puta —va dir mirant George.

George volia que Jasper s’aixequés de terra per tornar-lo a pegar. Volia més violència, més dolor, més sang. Va fitar Jasper una estona, veient a través d’una boirina vermellosa. Llavors la boira es va esvair i es va adonar que Jasper no s’aixecaria ni lluitaria.

George es va girar, va tornar al cotxe i va marxar.

Quan va arribar a casa, Jack era a la seva habitació, jugant amb la col·lecció de cotxes de joguina. George va tancar la porta perquè Tiffany no el sentís. Es va asseure al llit, que tenia un cobrellit que semblava un bòlit.

—T’he de dir una cosa molt difícil de dir.

—Què t’ha passat a la mà? —va preguntar Jack—. La tens vermella i inflada.

—M’he donat un cop. Escolta’m un moment.

—D’acord.

Seria difícil d’entendre per a un nen de quatre anys.

—Ja saps que sempre t’estimaré —va dir George—. Com l’àvia Jacky m’estima a mi, encara que ja no sigui un nen.

—Que vindrà avui, l’àvia?

—Potser demà.

—Porta galetes.

—Escolta. De vegades els pares i les mares deixen d’estimar-se. Ho sabies?

—Sí. El pare d’en Pete Robbins ja no estima la seva mare. —La veu de Jack es va tornar solemne—. Es van divorciar.

—M’alegro que ho entenguis, perquè la mare i jo ja no ens estimem.

George va observar la cara de Jack, intentava veure si ho havia entès o no. El nen semblava perplex, com si estigués passant una cosa impossible. L’expressió d’aquella carona va esquinçar el cor de George.

«Com puc fer una cosa tan cruel a la persona que estimo més del món?», va pensar. «Com he arribat a aquest punt?».

—Saps que ara dormo a l’habitació dels convidats.

—Sí.

A continuació venia el més difícil.

—Mira, aquesta nit dormiré a casa l’àvia.

—Per què?

—Perquè la mare i jo ja no ens estimem.

—D’acord. Ens veurem demà.

—A partir d’ara dormiré molt sovint a casa l’àvia.

Jack va començar a entendre que això l’afectaria.

—Em llegiràs el conte a la nit?

—Cada nit, si ho vols. —George es va jurar que compliria la promesa.

Jack encara rumiava sobre el que li passaria.

—Em prepararàs la llet calenta per esmorzar?

—De vegades. O ho farà la mare. O la Tiffany.

Jack va veure d’una hora lluny que l’enganyava.

—No ho sé —va sospirar—. Em penso que és millor que no dormis a ca l’àvia.

George no va poder continuar.

—Bé, ja ho veurem —va dir—. Escolta, et ve de gust un gelat?

—Sí!

Va ser el pitjor dia de la seva vida.

Tornant a casa, a Prince George, des del Capitoli, George donava voltes a la qüestió dels ostatges. Aquell any, havien segrestat quatre nord-americans i un francès al Líban. Havien alliberat un dels nord-americans, però els altres tres llanguien en vés a saber quina presó, si no és que ja eren morts. George sabia que un dels nord-americans era el cap de la CIA a la delegació de Beirut.

Els segrestadors segurament pertanyien a un grup musulmà anomenat Hezbollah, el Partit de Déu, fundat el 1982 com a resposta a la invasió israeliana del Líban. Els havia finançat l’Iran i els havia entrenat la Guàrdia Revolucionària d’aquest país. Els Estats Units consideraven Hezbollah un braç del govern iranià, i consideraven l’Iran com a patrocinador del terrorisme, per tant no se li podia permetre que comprés armament. George ho trobava irònic tenint en compte que el president Reagan donava suport al terrorisme a Nicaragua i finançava els contres, un grup antigovernamental brutal que assassinava i segrestava la gent.

En qualsevol cas, a George la situació al Líban l’enfuria i volia enviar els marines a Beirut amb tota l’artilleria. Aquella gent havia de saber que el segrest de ciutadans dels Estats Units es pagava!

Sentia una ràbia intensa tot i saber que aquesta era una reacció pueril. De la mateixa manera que la invasió israeliana havia nodrit Hezbollah, un atac dels nord-americans contra aquest grup radical només serviria per fomentar el terrorisme. Una altra generació de joves del Pròxim Orient creixeria jurant venjança contra els Estats Units, el gran Satan. George i totes les persones capaces de pensar es van adonar que la venjança era una derrota. L’única possibilitat de vèncer era trencar la cadena de violència.

Una cosa més fàcil de dir que de fer.

George també era conscient que, personalment, havia suspès en aquella prova. Havia donat un cop de puny a Jasper Murray. I Jasper no era precisament tou, però havia resistit la temptació de tornar-s’hi. En conseqüència s’havien limitat els danys…, però no gràcies a George.

George tornava a viure amb la seva mare…, als quaranta-vuit anys! Verena continuava a casa d’ells amb Jack. George s’imaginava que Jasper passava algunes nits allà, però no ho sabia del cert. S’esforçava a trobar la manera de viure com un home separat, com feien altres milions d’homes i dones.

Era divendres a la nit, de manera que es va posar a pensar en el cap de setmana. Anava de camí cap a casa de la Verena; s’havien posat d’acord en com organitzar-se a partir d’aquell moment. George recollia Jack divendres al vespre, el portava a casa l’àvia Jacky per passar amb ells el cap de setmana i el tornava dilluns al matí. No era com George hauria volgut pujar el seu fill, però era el millor que sabia fer.

Va pensar en el que farien. L’endemà potser anirien a la biblioteca pública i agafarien uns quants contes per llegir abans d’anar a dormir. Diumenge, a missa, per descomptat.

Va arribar a la casa d’estil ranxo que havia estat casa seva. El cotxe de Verena no era a l’entrada: encara no havia arribat. George va aparcar i es va dirigir a la porta. Per educació va tocar el timbre, i seguidament va obrir amb la clau.

La casa estava en silenci.

—Sóc jo —va cridar. A la cuina no hi havia ningú. Va trobar Jack mirant la televisió, sol—. Ei, fill —va dir. Es va asseure i va passar el braç per les espatlles del nen—. On és la Tiffany?

—Se n’ha hagut d’anar —va dir Jack—. La mare encara no ha arribat.

George va dominar la seva indignació.

—I estàs sol?

—La Tiffany ha dit que era una emergència.

—Quanta estona fa?

—No ho sé. —Jack encara no tenia el sentit del temps.

George estava furiós. Havien deixat el seu fill de quatre anys sol a casa. Què tenia la Verena al cap?

Es va aixecar i va mirar al voltant. La bossa per al cap de setmana de Jack era al rebedor. George la va obrir i va veure que hi havia tot el que necessitava: pijama, roba neta, l’osset. Tiffany ho havia preparat abans de marxar pel que Jack anomenava una emergència.

Va anar a la cuina i va escriure una nota.

«He trobat en Jack sol a casa. Truca’m».

Va agafar el nen i van anar cap al cotxe.

La casa de Jacky només era a un quilòmetre i mig d’allà. Quan van arribar, Jacky va donar al nen un got de llet i una galeta feta a casa. Jack li va explicar que el gat dels veïns l’anava a veure i ell li donava un platet de llet. Després Jacky va mirar George als ulls.

—Digue’m, què t’està corsecant? —va dir.

—Vine a la sala i t’ho explicaré.

Van anar a l’habitació del costat.

—En Jack era sol a casa.

—Uf, això no pot ser.

—Ja ho pots ben dir, collons.

Per una vegada, Jacky va passar per alt la paraulota.

—Saps per què?

—Verena no ha arribat a casa a l’hora i la mainadera se n’havia d’anar.

En aquell moment van sentir un grinyol de frens a fora. Van mirar per la finestra i van veure que Verena baixava del Jaguar vermell i corria cap a l’entrada.

—La mataré —va dir George.

Jacky va obrir la porta. Verena va entrar a la cuina i va fer un petó a Jack.

—Nino, que estàs bé? —va dir, plorosa.

—Sí —va dir Jack tan tranquil—. M’he menjat una galeta.

—Les galetes de l’àvia són bones, oi?

—Molt bones.

—Verena, vine i explica’t si pots —va dir George.

Panteixava i suava. Per una vegada no semblava tenir-ho tot controlat.

—Només he arribat uns minuts tard —va dir—. No sé per què la maleïda Tiffany no m’ha esperat!

—No pots fer tard quan et toca cuidar en Jack —va dir George amb severitat.

—És clar, com que a tu no t’ha passat mai —es va defensar ella, ressentida.

—No l’he deixat mai sol.

—Tota sola no me’n surto!

—Estàs sola perquè vols, collons.

—George, em sembla que t’equivoques —va dir Jacky.

—No t’hi fiquis mare.

—Això és casa meva i en Jack és el meu nét, o sigui que m’hi penso ficar.

—No ho puc deixar passar, mare! Ha fet una cosa molt mal feta!

—Si jo no hagués fet res mal fet, tu no hauries nascut.

—Això no hi té res a veure.

—El que vull dir és que tots ens equivoquem, i, malgrat tot, de vegades les coses surten. O sigui que para de castigar la Verena. No servirà de res.

De mala gana, George es va adonar que tenia raó.

—Què farem?

—Em sap greu, George, però no me’n surto —va dir Verena, i es va posar a plorar.

—A veure, ara que heu parat de cridar, podem començar a pensar —va dir Jacky—. Aquesta mainadera que teniu l’hem de despatxar.

—No saps com costa trobar una mainadera! —va dir Verena—. I per nosaltres és pitjor que per a la majoria. Tothom contracta immigrants il·legals i els paga en efectiu, però els polítics hem de llogar algú que tingui permís de treball i pagui impostos, i ningú vol aquesta feina!

—D’acord, va, calma’t. No te’n dono la culpa —va dir Jacky a Verena—. Potser us puc ajudar.

George i Verena van mirar Jacky.

—Tinc seixanta-quatre anys —va dir Jacky—. Estic a punt de jubilar-me i necessito fer alguna cosa. Seré el vostre suport. Si la mainadera us falla, porteu-me en Jack a casa. Que vingui a dormir aquí sempre que us calgui.

—Ostres, això sí que és una solució —va dir George.

—Jacky, seria meravellós! —va dir Verena.

—No cal que m’ho agraeixis, reina. Ho faig per mi. Així veuré el meu nét més sovint.

—Estàs segura que no serà massa feina, mare? —va preguntar George.

Jacky va fer un gest de desdeny.

—Quan ha estat res massa per a mi?

George va somriure.

—Mai, suposo.

I van quedar així.