45

Aquell estiu Dimka i Natàlia van pintar el pis; el sol brillava a través de les finestres obertes. Van tardar més del compte perquè a cada moment paraven per fer l’amor. Natàlia duia els seus magnífics cabells recollits i amagats sota un drap, i portava una camisa vella de Dimka amb el coll esfilagarsat, però els pantalons curts eren ajustats i cada vegada que ell la veia enfilada a l’escala li havia de fer un petó. Li va abaixar els pantalons tantes vegades que al final ella va decidir no tornar-se’ls a posar i a partir d’aquest moment encara es van aturar moltes més vegades.

No es podien casar fins que el divorci de Natàlia no fos definitiu, i, per guardar les aparences, ella havia llogat un piset a prop, tot i que en realitat ja vivien junts al pis de Dimka. Van posar els mobles com agradava a Natàlia i es van comprar un sofà. I d’una manera espontània van establir unes rutines: ell feia l’esmorzar, ella, el sopar; ell li enllustrava les sabates, ella li planxava les camises; ell comprava la carn, ella, el peix.

No veien mai Nik, en canvi, Natàlia va encetar una relació amb Nina. Ara l’exdona de Dimka era l’amant reconeguda del mariscal Puixnoi, i passava molts caps de setmana amb ell a la seva datxa, fins i tot feia d’amfitriona en sopars amb els seus amics íntims, alguns dels quals portaven les seves amants. Dimka no sabia quina mena d’acord tenia Puixnoi amb la seva esposa, una dona gran que semblava simpàtica i que sempre era al seu costat en els actes formals d’Estat. Els caps de setmana que Nina passava al camp, Dimka i Natàlia es quedaven amb Grixa. Al començament, Natàlia, que no havia tingut fills, estava nerviosa; Nik no suportava la canalla. Però de seguida va agafar afecte per Grixa, que s’assemblava una mica a Dimka, i, com era d’esperar, li va sortir l’instint maternal.

En la seva vida privada era feliç, però no ho era tant en la professional. Els conservadors durs del Kremlin només van fer veure que acceptaven el compromís amb Txecoslovàquia. Tan bon punt Kossiguin i Dimka van tornar de Praga, els conservadors van començar a maquinar per minar l’acord i a pressionar perquè una intervenció militar anorreés Dubcek i les seves reformes. La discussió es va anar encenent al llarg del juny i el juliol en el Moscou calorós de l’estiu i a les datxes de la vora del mar Negre, on l’elit del Partit Comunista emigrava durant les vacances d’estiu, a la fresca de la brisa marina.

Per a Dimka tot això no tenia a veure només amb el que passava a Txecoslovàquia. També tenia a veure amb el seu fill i el món en què creixeria. Al cap de quinze anys, Grixa aniria a la universitat; al cap de vint treballaria; al cap de vint-i-cinc segurament tindria fills. Milloraria el sistema a Rússia, aprendria alguna cosa del comunisme amb rostre humà que propugnava Dubcek? O seria encara la Unió Soviètica, una tirania en la qual la autoritat incontestada del Partit era brutalment imposada pel KGB?

L’enfurismava que Leonid Bréjnev, el secretari general, s’ho mirés des de la barrera. Dimka havia arribat a menysprear-lo. Aterrit perquè no l’enxampessin al bàndol equivocat, Bréjnev no es decidia mai per res fins que no sabia cap a on era probable que es decantés la decisió col·lectiva. No tenia visió, ni coratge, ni cap pla per fer de la Unió Soviètica un país millor. No era un líder.

El conflicte va arribar al punt àlgid a la reunió de dos dies del Politburó que va començar el divendres 15 d’agost. Com sempre, la reunió formal consistia sobretot en intercanvis educats de tòpics mentre les batalles autèntiques es lliuraven en altres llocs.

En aquesta arena va ser on Dimka va tenir el primer enfrontament amb Ievgueni Filípov, un dia assolellat, davant del palau groc i blanc de l’edifici del Senat, entre els cotxes aparcats i les limusines que s’esperaven.

—Mira els informes del KGB de Praga —va dir Filípov—. Manifestacions d’estudiants contrarevolucionaris! Clubs on es discuteix obertament sobre l’enderrocament del comunisme! Amagatalls secrets d’armes!

—No em crec tot el que diuen —va dir Dimka—. És veritat que es debat sobre les reformes, però els perills han estat magnificats pels dirigents fracassats del passat que ara se senten arraconats. —La veritat era que Andrópov, el cap de l’ala dura del KGB, encarregava informes sensacionals d’intel·ligència per donar munició als conservadors, però Dimka no era tan ximple per dir-ho en veu alta.

Dimka tenia una font d’informació fiable: la seva germana bessona. Tània era a Praga, des d’on enviava a la TASS articles escrits amb molta cura perquè no la comprometessin, alhora que proporcionava a Dimka i Kossiguin informes segons els quals Dubcek era un heroi per a tots els txecs, exceptuant el vell apparàtxik del Partit.

En una societat tan tancada com la soviètica era gairebé impossible que la gent tingués accés a la veritat. Els russos deien moltes mentides. A la Unió Soviètica gairebé tots els documents eren enganyosos: xifres de producció, avaluació de la política d’afers estrangers, interrogatoris de la policia a sospitosos, previsions econòmiques. A cau d’orella la gent murmurava que l’única pàgina creïble del diari era la que portava la programació de la ràdio i la televisió.

—No sé per on tirarà —va dir Natàlia a Dimka divendres al vespre. Encara treballava per al ministre d’Afers Estrangers Andrei Gromiko—. Tots els senyals de Washington indiquen que el president Johnson no respondrà de cap manera si envaïm Txecoslovàquia. Té massa problemes a casa: avalots, assassinats, el Vietnam i les eleccions presidencials.

Dimka i Natàlia havien acabat de pintar aquell dia i estaven asseguts a terra compartint una ampolla de cervesa. Natàlia tenia una taca de pintura groga al front. Dimka no sabia per què, però aquella taca li feia venir ganes de cardar. Estava decidint si era millor fer-ho allà mateix o rentar-se i anar al llit, quan ella va dir:

—Abans que ens casem…

«Això és un mal senyal», va pensar Dimka.

—Sí? —va fer.

—Hauríem de parlar dels nens.

—Segurament ho hauríem d’haver fet abans de passar-nos l’estiu cardant com conills.

No havien fet servir cap mètode anticonceptiu.

—Sí. Però tu ja tens un fill.

—Tenim un fill. És nostre. Seràs la seva madrastra.

—I me l’estimo molt. Es fàcil estimar un nen que s’assembla tant a tu. Però què en penses de tenir-ne un altre?

Dimka veia que això la preocupava i la volia tranquil·litzar. Va deixar la cervesa i la va abraçar.

—T’adoro —va dir—. M’encantaria tenir fills amb tu.

—Oh, gràcies a Déu! —va exclamar—, perquè estic embarassada.

Tània va descobrir que era difícil trobar diaris a Praga. Era una conseqüència irònica de l’abolició de la censura per part de Dubcek. La gent havia deixat de molestar-se a llegir els informes anodins i falsos de la premsa controlada per l’Estat. I en aquell moment, quan els diaris podien explicar la veritat, no aconseguien imprimir-ne suficients exemplars per abastar tota la demanda. Tània s’havia de llevar molt d’hora per comprar-se’ls abans no s’acabessin.

La televisió també era lliure. Als programes sobre temes d’actualitat, els treballadors i els estudiants qüestionaven i criticaven els ministres del govern. Als presos polítics alliberats se’ls permetia encarar-se amb els policies secrets que els havien ficat a la presó. Al voltant de la pantalla de televisió del vestíbul de qualsevol gran hotel era fàcil trobar-hi un grupet de persones mirant deleroses els debats que transmetien.

A tots els cafès, a les cantines i als ajuntaments es parlava del mateix. Persones que havien reprimit els seus autèntics sentiments durant vint anys de sobte podien dir el que tenien a dins.

L’ambient d’alliberament era encomanadís. Tània va estar a punt de creure’s que els vells temps s’havien acabat i ja no hi havia perill. Havia d’esforçar-se per recordar que Txecoslovàquia encara era un país comunista amb policia secreta i soterranis on es torturava la gent.

Tenia el manuscrit de la primera novel·la de Vassili.

Li havia arribat poc després que se n’anés de Moscou, de la mateixa manera que la primera narració curta, lliurada en mà al carrer davant del seu despatx per un desconegut que no estava disposat a respondre preguntes. Com en l’ocasió anterior, estava escrita en lletra petita, sens dubte per estalviar paper. Duia un títol irònic: Un home lliure.

Tània l’havia picat a màquina en paper de carta per avió. Havia d’estar preparada per si li obrien la maleta. Encara que fos una periodista de confiança de la TASS, era possible que entressin a qualsevol habitació d’hotel on s’estigués o que escorcollessin a consciència el pis que li havien assignat al nucli antic de Praga. Creia que havia trobat un amagatall enginyós, però de tota manera vivia amb un temor constant. Era com posseir una bomba nuclear. Es moria de ganes de traspassar-la com més aviat millor.

S’havia fet amiga del corresponsal a Praga d’un diari britànic i va aprofitar la primera oportunitat que se li va presentar.

—A Londres hi ha una editora especialitzada en traduccions de novel·les de l’Europa de l’Est, l’Anna Murray, de Rowley Publishing. M’agradaria entrevistar-la per parlar sobre la literatura txeca. Creus que li podries fer arribar un missatge?

Això era perillós, perquè posava de manifest que hi havia una relació demostrable entre Tània i Anna, però havia d’assumir riscos i li semblava que aquell era el mal menor.

—L’Anna Murray vindrà a Praga dimarts vinent —li va dir el periodista britànic al cap de dues setmanes—. No li vaig poder donar el teu número de telèfon perquè no el tenia, però s’estarà a l’hotel Palace.

Dimarts Tània va telefonar a l’hotel i hi va deixar un missatge per a Anna: «En Jakub t’espera a les quatre al monument a Jan Hus». Jan Hus era un filòsof medieval que el Papa va fer cremar a la foguera per dir que la missa s’havia de fer en la llengua vernacla, i continuava sent un símbol de la resistència txeca contra el control estranger. El monument era a la plaça de l’antic Ajuntament.

Els agents de la policia secreta que hi havia a tots els hotels s’interessaven especialment pels hostes occidentals, i Tània suposava que els ensenyaven tots els missatges que aquests rebien, per tant era possible que vigilessin el monument per veure amb qui havia quedat Anna. Per això Tània no va anar on havien quedat, sinó que la va interceptar al carrer i dissimuladament li va donar una targeta amb l’adreça d’un restaurant del nucli antic i un missatge: «Aquesta nit a les vuit. Taula reservada a nom de Jakub».

Encara hi havia una altra possibilitat: que seguissin Anna en el camí de l’hotel al restaurant, però això no era probable perquè la policia secreta no tenia prou homes per seguir tots els estrangers a totes hores. Fos com fos, Tània encara va prendre més precaucions. Aquell vespre es va posar una jaqueta de pell ampla, malgrat que feia més aviat calor, i va anar al restaurant abans de l’hora que havien quedat. Va seure en una taula que no era la que havia reservat. No va aixecar el cap quan va entrar Anna i observava com s’asseia.

Es veia d’una hora lluny que Anna era estrangera. A l’Europa de l’Est ningú no vestia tan bé. Portava un vestit pantaló vermell fosc fet a mida per a la seva voluptuosa figura i duia com a complement un magnífic mocador de colors que per força havia de ser de París. Anna tenia els cabells i els ulls foscos, probablement els havia heretat de la seva mare alemanya i jueva. Tània va calcular que es devia acostar a la trentena; era una d’aquelles dones que es tornava més bonica a mesura que deixava enrere la joventut.

Ningú no havia seguit Anna fins al restaurant. Tània es va quedar quinze minuts quieta, observant les persones que arribaven, mentre Anna demanava una ampolla de riesling hongarès i en prenia una copa. Van entrar quatre persones, darrere d’ella, un matrimoni gran i una parella de joves: cap d’ells semblaven ni remotament membres de la policia. A la fi Tània es va aixecar i va seure amb Anna a la taula reservada. Va deixar la jaqueta al respatller de la cadira.

—Gràcies per venir —va dir Tània.

—Què dius ara? Encantada d’haver vingut.

—És lluny.

—Hauria anat deu vegades més lluny per conèixer la dona que em va donar Congelació.

—Ha escrit una novel·la.

Anna es va tirar enrere sospirant de satisfacció.

—És el que esperava que em diguessis. —Va servir vi a la copa de Tània—. On és?

—Amagada. Te la donaré abans que ens n’anem.

—Entesos. —Anna estava perplexa perquè no veia un manuscrit enlloc, però va acceptar el que Tània li deia—. M’has fet molt feliç.

—Sempre vaig saber que Congelació era un relat molt bo —va dir Tània reflexivament—. Però ni jo mateixa m’imaginava que tingués tant d’èxit internacional. Al Kremlin estan furiosos, sobretot perquè no han descobert qui n’és l’autor.

—Has de saber que té una fortuna en drets d’autor esperant-lo.

Tània va brandar el cap.

—Rebre diners de l’estranger el delataria.

—Però potser sí que algun dia serà possible. He demanat a l’agència literària més important de Londres que el representi.

—Una agència literària?

—Sí, hi ha persones que vetllen pels interessos dels autors, negocien els contractes i garanteixen que l’editor pagui a temps.

—No n’havia sentit a parlar mai.

—Han obert un compte bancari a nom d’Ivan Kuznétsov. Però hauríeu de pensar si voleu que els diners s’inverteixin d’alguna manera.

—Quants diners són?

—Més d’un milió de lliures.

Tània es va quedar de pedra. Vassili seria l’home més ric de Rússia si tingués accés a aquells diners.

Van demanar el sopar. Els restaurants de Praga havien millorat els darrers mesos, però el menjar que servien continuava sent el tradicional. La vedella i la pasta farcida anaven acompanyades d’una salsa espessa, guarnició de crema batuda i una cullerada de melmelada de gerds.

—Què passarà a Praga? —va preguntar Anna.

—Dubcek és un comunista sincer que vol que el país continuï formant part del Pacte de Varsòvia i, per tant, no representa cap perill per a Moscou, però els dinosaures del Kremlin no ho veuen així. Ningú no sap què passarà.

—Tens fills?

Tània va somriure.

—La pregunta clau. Potser nosaltres suportem el sistema soviètic perquè no volem complicar-nos la vida, però tenim dret a traspassar tant de patiment i opressió a la generació que vindrà després? No, no tinc fills. Tinc un nebot, Grixa, i l’estimo molt, és el fill del meu germà bessó. Aquest matí, el meu germà m’ha comunicat per carta que la dona que serà la seva segona esposa està embarassada, o sigui que aviat en tindré un altre. Pel seu bé, espero que Dubcek se’n surti i que altres països comunistes segueixin l’exemple txec. Però el sistema soviètic és inherentment conservador, molt més resistent al canvi que el capitalisme. A la llarga aquest podria ser el seu principal defecte.

—Ja que el nostre autor no pot cobrar el que li pertoca, podem almenys demanar-te que li facis arribar un regal? —va demanar Anna, havent sopat—. Hi ha res que li agradaria tenir?

Una màquina d’escriure era el que necessitava, però això el delataria.

—Un jersei —va dir—. Un jersei gruixut que abrigui molt. Sempre té fred. I roba interior, d’aquella amb màniga llarga i camals.

Aquell besllum de la vida d’Ivan Kuznétsov va horroritzar Anna.

—Demà aniré a Viena i en compraré de la millor qualitat.

Tània va assentir contenta.

—Vols que tornem a quedar aquí divendres?

—Sí.

Tània es va aixecar.

—Hauríem de marxar per separat —va indicar.

—I el manuscrit? —va dir Anna amb una expressió de pànic.

—Posa’t la meva jaqueta —va dir Tània. Potser era una mica petita per a Anna, que era més grassa que Tània, però podia posar-se-la—. Quan arribis a Viena, descús-ne el folre. —Va donar la mà a Anna—. No el perdis —va dir—. No en tinc cap còpia.

En plena nit Tània es va despertar perquè el seu llit tremolava. Es va incorporar, aterrida, pensant que havia entrat la policia secreta per arrestar-la. Quan va encendre el llum va veure que estava sola, però el tremolor no l’havia somiat. La fotografia emmarcada de Grixa a la tauleta de nit ballava, i se sentia la dringadissa dels pots de vidre de maquillatge que vibraven sobre la superfície de vidre del tocador.

Va saltar del llit i va obrir la finestra. El dia tot just trencava. Se sentia un retruny que provenia del carrer principal més proper, però Tània no veia què el causava.

La va envair un temor difús.

Va buscar la jaqueta de pell i va recordar que l’havia donat a Anna. Ràpidament es va posar uns texans i un jersei, es va calçar i va sortir al carrer. Malgrat l’hora que era hi havia força gent. Tània va caminar amb pas lleuger en direcció al lloc d’on arribava el soroll.

Tan bon punt va ser al carrer principal va saber què passava.

Era el retruny dels tancs. Avançaven pel carrer, lents però imparables, amb les rodes d’eruga que feien un estrèpit horrorós. Dalt dels tancs hi anaven soldats amb uniforme soviètic, la majoria molt joves. Carrer avall, a la llum suau de l’albada, Tània va estimar que hi havia dotzenes de tancs, potser centenars, una filera que s’estenia fins al pont de Carles i més enllà. A les voreres grupets d’homes i de dones, molts d’ells en pijama, observaven desanimats i estupefactes com els soviètics ocupaven la seva ciutat.

Tània va saber llavors que els conservadors del Kremlin havien guanyat. La Unió Soviètica havia envaït Txecoslovàquia. La breu temporada de reformes i esperança s’havia acabat.

Tània va mirar una dona de mitjana edat que era al seu costat. Portava una ret antiquada els cabells, com la que es posava la mare de Tània cada nit. Tenia la cara plena de llàgrimes.

En aquell moment Tània va notar que tenia les galtes humitejades i es va adonar que ella també plorava.

Una setmana després que els tancs entressin a Praga, George Jakes seia al seu sofà de Washington en calçotets, seguint per televisió la convenció demòcrata a Chicago.

Per dinar s’havia escalfat una llauna de sopa de tomàquet i se l’havia menjat directament del cassó, que ara era a la tauleta de centre; les restes vermelles del líquid enganxós s’hi solidificaven a dins.

Sabia què havia de fer. S’havia de vestir, sortir al carrer i buscar una feina nova, una nòvia nova i una vida nova.

Però no sabia d’on treure els ànims per fer tot això.

Havia sentit a parlar de depressió, però fins llavors no ho havia experimentat mai.

Només el va distreure vagament l’espectacle de la policia de Chicago corrent d’un cantó a l’altre. Al carrer, davant del centre de convencions, hi havia uns quants centenars de manifestants asseguts pacíficament. La policia carregava contra ells amb porres, pegava amb ràbia a tothom, com si no fossin conscients que cometien una agressió que podia ser delictiva que es transmetia en directe per televisió, o, amb més probabilitat, ho sabien però tant se’ls en donava.

Algú, segurament l’alcalde Richard Dale, havia deslligat la corretja dels gossos.

George va especular distretament sobre les conseqüències polítiques. Va pensar que allò era la fi de la no-violència com a estratègia política. Martin Luther King i Bobby Kennedy s’havien equivocat i ara eren morts. Els Panteres Negres tenien raó. L’alcalde Daley, el governador Ronald Reagan, el candidat a president George Wallace i tots els caps de la policia racistes no dubtaven de fer servir la violència contra qualsevol que defensés idees que consideressin ofensives. Els negres necessitaven armes per protegir-se. Com qualsevol que volgués desafiar els elefants bel·ligerants de la societat nord-americana. En aquell moment a Chicago la policia tractava els joves blancs de classe mitjana com sempre havia tractat els negres. Això per força havia de fer canviar certes actituds.

Van trucar a la porta. George va corrugar el front, perplex. No esperava visites i no tenia ganes de parlar amb ningú. Va fer com si no sentís el timbre, esperant que el visitant marxés, però va tornar a sonar. «Podria no ser-hi», va pensar. «Com poden saber si hi sóc o no?». Van tornar a trucar, una bona estona, amb insistència, i va saber que qui trucava, fos qui fos, no pensava rendir-se.

Va obrir. Era la seva mare amb una safata de menjar embolicada a la mà.

Jacky el va mirar de dalt a baix.

—Ja m’ho pensava —va dir, i va entrar sense demanar permís.

Va posar la safata al forn i el va encendre.

—Dutxa’t —va ordenar al seu fill—. Afaita’t aquesta cara de llàstima i posa’t roba decent.

George volia discutir però no tenia esma. Era més fàcil fer el que li deia la seva mare.

Jacky es va posar a endreçar l’habitació: va deixar el cassó de sopa a l’aigüera de la cuina, va plegar els diaris que hi havia escampats pertot arreu i va obrir finestres.

George es va retirar a la seva habitació. Es va treure els calçotets, es va dutxar i es va afaitar. No valia la pena. L’endemà tornaria a estar tirat al sofà.

Es va posar uns pantalons de cotó i una camisa blava, i va tornar a la sala. El menjar feia bona olor, no ho podia negar. Jacky havia parat la taula de la cuina.

—Seu —va dir—. El sopar està a punt.

Li havia fet pollastre rostit amb salsa de crema de tomàquet amb xilis verds i una capa de formatge cruixent. George no s’hi va poder resistir i se’n va menjar dues racions. En acabat la seva mare va rentar els plats i els va eixugar.

Es va asseure amb ell per veure la informació sobre la convenció. El senador Abraham Ribicoff tenia la paraula i proposava George McGovern, un candidat d’última hora, com a alternativa pacífica.

«Si George McGovern presideix els Estats Units, no hi haurà tàctiques de la Gestapo als carrers de Chicago», va dir. Aquestes paraules van causar un gran enrenou entre la concurrència.

—Mira com les engalta —va dir Jacky.

De cop la sala de convencions va quedar en silenci. Es va veure una imatge de l’alcalde Daley. Semblava una granota gegant, amb els ulls protuberants, les galtes que li penjaven i un coll que era un cúmul de sacsons de greix. Es va oblidar que era a la televisió —com els policies— i es va posar a insultar Ribicoff a crits.

Els micròfons no van copsar el que deia.

—Què deu haver dit? —va murmurar George.

—T’ho puc dir —va dir Jacky—. Sé llegir els llavis.

—No m’ho havies dit mai.

—Quan tenia nou anys em vaig quedar sorda. Van tardar molt a descobrir què em passava. Al final em van operar i vaig recuperar l’oïda. Però mai no he oblidat com llegir els llavis.

—Molt bé, mare, demostra-m’ho. Què ha dit l’alcalde Daley a Abe Ribicoff?

—Ha dit: «Que et donin pel cul, fill de puta jueu». Això és el que ha dit.

Walli i Beep s’estaven al quinzè pis del Chicago Hilton, on tenia la seu la campanya de McCarthy. Dijous, l’últim dia de la convenció, quan van anar a la seva habitació, estaven cansats i desanimats. Havien perdut: Hubert Humphrey, vicepresident de Johnson, havia estat elegit candidat demòcrata. L’elecció presidencial es dirimiria entre dos homes que donaven suport a la guerra del Vietnam.

Ni tan sols tenien herba per fumar. Ho havien deixat temporalment per no donar peu a la premsa per desprestigiar McCarthy. Van mirar la televisió una estona i després se’n van anar al llit massa deprimits per fer l’amor.

—Quin horror, dues setmanes més i hauré de tornar a classe —va dir Beep—. No sé com m’ho faré.

—Em sembla que gravaré un disc —va dir Walli—. Tinc cançons noves.

—Creus que podràs fer les paus amb en Dave? —va dir Beep, dubtosa.

—No. M’agradaria, però no ho faré. Quan em va trucar per dir-me que havia vist la meva família al Berlín Oriental es va mostrar molt fred amb mi, i això que m’estava fent un gran favor.

—Ostres, li vam fer molt de mal —va dir Beep amb tristesa.

—A més, li va molt bé en solitari. Té un programa de televisió i tot.

—Com vols fer un àlbum, doncs?

—Aniré a Londres. En Lew em farà de bateria, i en Buzz tocarà el baix: estan emprenyats amb en Dave per haver desfet el grup. Gravaré les pistes bàsiques amb ells i després faré les veus tot sol, i dedicaré un temps a afegir sons, acords de guitarra i harmonies vocals, i, si cal, corda i trompetes.

—Carai, sí que ho tens pensat.

—He tingut temps. Fa mig any que no trepitjo un estudi.

Van sentir un cop fort, soroll de fusta estellada i l’habitació es va il·luminar amb la llum del passadís. Walli, incrèdul i espantat, va saber que algú havia esbotzat la porta. Va apartar els llençols i va saltar del llit.

—Què passa, collons! —va cridar.

Es van encendre els llums de l’habitació i va veure dos policies de Chicago uniformats que entraven per la porta esbotzada.

—Però què passa? —va insistir.

Com a resposta, un d’ells el va pegar amb la porra.

Walli va esquivar-la i en comptes del cap la porra va aterrar dolorosament sobre la seva espatlla. Va cridar de dolor i Beep va xisclar.

Agafant-se l’espatlla ferida, Walli va recular cap al llit. El policia va brandar la porra una altra vegada, Walli va saltar enrere, va caure sobre el llit i la porra li va colpejar la cama. Va rugir de dolor.

Els dos policies van alçar les porres. Walli va rodolar per protegir Beep. Una porra li va pegar a l’esquena i una altra al maluc. Beep cridava.

—Pareu, sisplau, pareu, no hem fet res, pareu de pegar-li!

Walli va rebre dos cops escruixidors més i va pensar que es desmaiaria. Llavors tot d’una la pallissa es va acabar i es van sentir dos parells de passos de botes pesants que travessaven l’habitació i en sortien.

Walli es va apartar de Beep.

—Quin mal, merda —va esbufegar.

Beep es va agenollar per veure-li les ferides.

—Per què ho han fet? —va preguntar.

Walli va sentir a fora soroll de més portes esbotzades i més persones que cridaven en ser arrencades del llit i colpejades.

—La policia de Chicago pot fer el que li dóna la gana —va dir—. És pitjor que al Berlín Oriental.

A l’octubre, en un avió que anava a Nashville, Dave Williams estava assegut al costat d’un simpatitzant de Nixon.

Dave es dirigia a Nashville per gravar un disc. El seu estudi de Napa, a Daisy Farm, encara no estava acabat. A més, alguns dels millor músics eren a Nashville. Dave creia que la música rock s’estava tornant massa cerebral, amb so psicodèlic i solos de guitarra de vint minuts, i per això havia decidit fer un àlbum de cançons pop clàssiques de dos minuts, «The Girl of My Best Friend», «I Heard It through the Grapevine» i «Woolly Bully». A més a més, sabia que Walli estava gravant un àlbum en solitari a Londres i no volia ser menys.

Però tenia una altra raó, Little Lulu Small, que havia flirtejat amb ell a la gira de l’All-Star Beat Review, vivia a Nashville i treballava com a cantant de suport. Necessitava algú que l’ajudés a oblidar Beep.

A la primera pàgina del diari hi havia una fotografia de la cerimònia de lliurament de les medalles de la cursa dels dos-cents metres dels Jocs Olímpics de Mèxic. El guanyador de l’or era Tommie Smith, un nord-americà negre, que havia batut el rècord mundial. Un australià blanc s’havia endut la plata, i un altre nord-americà negre, el bronze. Tots tres homes portaven insígnies en favor dels drets humans a les americanes olímpiques. Mentre tocaven l’himne, els dos atletes nord-americans van acotar el cap i van alçar el puny, era la salutació dels Panteres Negres, i tots els diaris havien publicat aquesta foto a la primera plana.

—Vergonyós —va dir l’home que hi havia assegut al costat de Dave, a primera classe.

Tenia uns quaranta anys i portava un vestit d’executiu amb camisa blanca i corbata. Havia tret un document gruixut del maletí i hi feia anotacions amb un retolador.

Normalment, Dave evitava parlar amb ningú als avions. Les converses acabaven degenerant en una entrevista sobre com era realment ser una estrella del pop i ho trobava pesat. Però semblava que aquell home no sabés qui era ell, i Dave sentia curiositat per saber què li passava pel cap a un paio com aquell.

—Veig que el president del Comitè Olímpic Internacional els ha expulsat dels jocs —va continuar el seu veí—. Així m’agrada.

—El president és Avery Brundage —va dir Dave—. Al meu diari diu que el 1936, quan es van celebrar els Jocs a Berlín, va defensar el dret dels alemanys a fer la salutació nazi.

—Això tampoc no em sembla bé —va dir l’executiu—. Els Jocs no han de tenir res a veure amb la política. Els nostres atletes competeixen com a nord-americans.

—Són nord-americans quan guanyen curses i quan els allisten a l’exèrcit —va dir Dave—. Però només són negres quan volen comprar-se una casa al costat de la seva.

—Miri, defenso la igualtat, però normalment els canvis lents són millors que els ràpids.

—Potser hauríem de tenir un exèrcit només de blancs al Vietnam, fins que estiguem segurs que la societat nord-americana està preparada per a la igualtat.

—També estic en contra de la guerra —va dir l’home—. Si els vietnamites són tan ximples per voler ser comunistes, ja s’ho faran. Són els comunistes dels Estats Units els que ens haurien de preocupar.

Dave tenia la sensació que l’home venia d’un planeta llunyà.

—A què es dedica?

—Venc publicitat per a la ràdio. —Li va allargar la mà—. Ron Jones.

—Dave Williams. Em dedico a la música. Si em permet la curiositat, a qui votarà al novembre?

—A Nixon —va dir Jones sense dubtar-ho.

—Però si està en contra de la guerra i a favor dels drets civils per als negres, encara que sigui a poc a poc…, vol dir que està d’acord amb Humphrey en aquests temes.

—A fer punyetes. Tinc dona i tres fills, una hipoteca i les lletres del cotxe; aquests són els temes que m’interessen. M’he matat per arribar a ser director de vendes regional i tinc la possibilitat de ser director de vendes nacional d’aquí a uns anys. He treballat com un burro per arribar fins aquí i això no m’ho prendrà ningú: ni els negres revoltats, ni els hippies drogats, ni els comunistes que treballen per a Moscou, i menys encara un liberal tou com Hubert Humphrey. Tant me fa el que digui de Nixon, defensa les persones com jo.

En aquell moment, i amb una sensació aclaparadora de fatalitat, Dave va tenir la sensació que Nixon guanyaria.

George Jakes es va posar un vestit, una camisa blanca i corbata, per primera vegada des de feia mesos, i va sortir a dinar amb Maria Summers al Jokey Club. L’havia convidat ella.

George s’imaginava el que havia passat. Maria devia haver parlat amb Jacky, que li devia haver dit que el seu fill es passava el dia somicant al seu pis sense fer res. Segur que Maria li havia dit que ja era hora de tornar al món.

No tenia cap estímul. La seva vida estava acabada. Bobby era mort i el pròxim president seria o bé Humphrey o bé Nixon. Ja no podia fer res ni per posar fi a la guerra ni per aconseguir la igualtat per als negres, ni tan sols per impedir que la policia apallissés tots els que li desagradaven.

Malgrat tot, va acceptar dinar amb Maria. Es coneixien de feia molts anys.

Maria continuava sent bonica però d’una manera madura. Portava un vestit negre amb una jaqueta que feia conjunt i un collaret de perles. Projectava confiança en ella mateixa i autoritat. Semblava el que era, una buròcrata de nivell mitjà i amb futur del Departament de Justícia. No va voler prendre un aperitiu i van demanar el dinar.

—No se supera mai —va dir a George, quan el cambrer se’n va haver anat.

George va entendre que comparava el seu dol per Bobby amb el dolor que ella mateixa havia sentit quan Jack va morir.

—Tens un forat al cor i no se’n va mai —va dir.

George va assentir. Tenia tanta raó que li costava no plorar.

—Treballar és la millor cura —va continuar dient Maria—. Això i el temps.

George va pensar que ella havia sobreviscut. La pèrdua que ella havia viscut era encara pitjor perquè havia estat l’amant de Jack Kennedy, no només una amiga.

—Em vas ajudar molt —va dir—. Em vas aconseguir la feina a Justícia. Va ser la meva salvació: un nou ambient, un projecte nou.

—Però no un amant nou.

—No.

—Encara vius sola?

—Tinc dos gats —va dir—. En Julius i en Loopy.

George va assentir. El fet de ser soltera la devia haver ajudat a ascendir al Departament de Justícia. No els agradava promocionar dones casades que podien quedar embarassades i marxar, però una perfecta soltera tenia més possibilitats.

Van arribar els plats i tots dos van menjar en silenci uns minuts. Llavors Maria va deixar la forquilla.

—Vull que tornis a treballar, George.

El va commoure la seva preocupació i el seu afecte, i va admirar la determinació ferma amb què havia reconduït la seva vida, però no va sentir gens d’entusiasme. Va fer un gest d’indiferència.

—Bobby és mort, McCarthy ha perdut la nominació. Per qui vols que treballi?

—Per Fawcett Renshaw —va dir, i això el va sorprendre.

—Aquells cabrons? —Fawcett Renshaw era el despatx d’advocats de Washington que havia ofert a George una feina quan es va graduar i que la va retirar quan van saber que havia participat en el Viatge per la Llibertat.

—Series el seu expert en drets civils —va afegir Maria.

George ho va trobar divertit. En aquell moment la participació en un moviment de drets civils li havia impedit treballar a Fawcett Renshaw i set anys després era un avantatge per a ell. «Malgrat tot hem guanyat algunes batalles», va pensar. Es va començar a sentir millor.

—Has treballat a Justícia i al Capitoli, o sigui que tens un coneixement de primera mà valuosíssim —va continuar Maria—. I, saps què? De sobte als despatxos d’advocats de Washington s’ha posat de moda tenir un advocat negre en nòmina.

—Com saps què vol Fawcett Renshaw? —va preguntar George.

—Al Departament de Justícia tenim molta relació amb ells. Normalment per intentar que els seus clients compleixin les lleis.

—Acabaria defensant corporacions que vulneren la legislació dels drets civils.

—Agafa-t’ho com una experiència d’aprenentatge. Tindràs coneixement de primera mà sobre com funciona la legislació sobre igualtat en la vida real. Et serà útil si mai tornes a la política. I mentrestant guanyaràs diners.

George no sabia si mai tornaria a la política.

Va aixecar el cap i va veure que el seu pare s’acostava des de l’altra punta del restaurant.

—Just ara acabo de dinar —va dir Greg, quan va ser al seu costat—, puc prendre cafè amb vosaltres?

George va sospitar que aquella trobada aparentment casual havia estat planificada per Maria. També va recordar que el vell Renshaw, el soci més antic del despatx, era un amic d’infància de Greg.

—Li deia a George que havia de tornar a treballar —va dir Maria a Greg—. Fawcett Renshaw hi té interès.

—En Renshaw m’ho va comentar. Els faries un favor. Els teus contactes no tenen preu.

—Sembla que guanyarà Nixon —va dir George, dubtós—. Els meus contactes són gairebé tots demòcrates.

—Continuen sent útils. A més, no espero que Nixon duri gaire. S’estavellarà i es cremarà.

George va alçar les celles. Greg era la mena de republicà liberal que hauria preferit un home com Nelson Rockefeller com a candidat a la presidència. Tot i això, el que havia dit era sorprenentment deslleial amb el partit.

—Creus que el moviment per la pau destruirà Nixon? —va preguntar George.

—Ja t’agradaria. És més probable que sigui al contrari. En Nixon no és en Lyndon Johnson. En Nixon entén la política exterior, segurament millor que molta gent de Washington. No et deixis enganyar per les ximpleries que diu dels comunistes, això només ho fa per acontentar els votants dels càmpings de caravanes. —Greg era un esnob—. En Nixon ens traurà del Vietnam i dirà que hem perdut la guerra perquè el moviment per la pau ha minat els militars.

—Llavors què el farà caure?

—Nixon és un mentider —va dir Greg—. Pràcticament menteix cada vegada que obre la boca. El 1952, quan van guanyar els republicans, Nixon va afirmar que havien descobert milers de subversius al govern anterior.

—Quants en vas trobar, tu?

—Cap. Ni un. Sí, era un congressista jove. Després va dir a la premsa que als arxius de l’administració demòcrata sortint havien trobat un informe sobre com convertir els Estats Units al socialisme. Els periodistes li van demanar per veure’l.

—No en tenia cap còpia.

—Correcte. També va dir que tenia un memoràndum comunista secret sobre com pensaven treballar a través del Partit Demòcrata. Tampoc no el va veure mai ningú. Sospito que la seva mare no li va dir mai que mentir és pecat.

—En política hi ha molta falsedat —va admetre George.

—I en molts altres àmbits de la vida. Però poques persones menteixen tant i amb tant desvergonyiment com Nixon. És un estafador i un bandit. Fins ara se n’ha sortit. Hi ha gent que se’n surt. Però ser president és una altra cosa. Els periodistes saben que se’ls ha mentit sobre el Vietnam, i cada vegada n’hi ha més que miren amb lupa tot el que diu el govern. L’enxamparan i llavors caurà. I saps què et dic? No entendrà mai per què. Dirà que la premsa l’hi tenia jurada des de bon començament.

—Espero que tinguis raó.

—Agafa la feina, George —va suplicar Greg—. Hi ha moltes coses per fer.

—Potser l’agafaré —va dir George.

Claus Krohn era pèl-roig. Els cabells del cap eren d’un marró rogenc fosc, però el pèl de la resta del cos tenia un color ataronjat. Rebecca estava especialment encantada amb el triangle que li creixia des de l’engonal fins a prop del melic. Era el que mirava quan feia sexe oral, que li agradava tant com a ell o més.

Estava estirada amb el cap repenjat a la panxa d’ell i jugava mandrosament amb els dits entre els pèls rinxolats. Eren al pis de Claus un dilluns a la nit. Els dilluns al vespre Rebecca no tenia reunió, però feia veure que sí i el seu marit feia veure que s’ho creia.

La qüestió física era fàcil. Els sentiments eren més difícils de gestionar. Era tan complicat mantenir aquells dos homes en compartiments separats del seu cap que sovint tenia ganes de deixar-ho córrer. Se sentia espantosament culpable de ser infidel a Bernd. Però la recompensa eren relacions sexuals apassionades i satisfactòries amb un home encantador que l’adorava. I Bernd li havia donat permís per fer-ho. S’ho recordava una vegada i una altra.

En aquells moments tothom ho feia. L’únic que es necessitava era amor. Rebecca no era una hippie —era mestra d’escola i una política municipal respectada—, però també l’afectava el clima de promiscuïtat, gairebé com si sense voler aspirés la marihuana de l’ambient. «Per què no?», pensava. «Quin mal hi ha?».

Quan mirava enrere i examinava els trenta-set anys de la seva vida, només lamentava coses que no havia fet: no havia estat infidel al podrit del seu primer marit; no s’havia quedat embarassada de Bernd quan encara era possible; no havia fugit de la tirania de l’Alemanya de l’Est molts anys abans.

Si més no mai no lamentaria no haver fet l’amor amb Claus.

—Estàs contenta? —va preguntar Claus.

«Sí», va pensar ella, «quan per un moment m’oblido de Bernd».

—Tu diràs —va dir—. No jugaria amb el teu pèl púbic, si no.

—M’encanta estar amb tu, però el temps sempre es fa curt.

—Ja ho sé. M’agradaria tenir una altra vida per poder-la passar tota amb tu.

—Em conformaria amb un cap de setmana.

Massa tard, Rebecca va veure on aniria a parar la conversa. Es va quedar sense respiració.

Era el que li feia por. Els vespres de dilluns no eren suficients. Potser mai no havia estat realista pensar que Claus es conformaria amb una vegada a la setmana.

—Tant de bo no ho haguessis dit —va dir.

—Podries trobar una infermera que s’ocupés de Bernd.

—Sé que podria.

—Podríem anar amb cotxe a Dinamarca, on no ens coneix ningú. Estar-nos en un hotelet a la costa. Passejar per una d’aquelles platges inacabables i respirar l’aire salabrós.

—Sabia que això passaria. —Rebecca es va aixecar. Nerviosa, va buscar la roba interior—. Només era qüestió de temps.

—Ei, calma! No t’estic obligant a res.

—Ja ho sé, ets molt bona persona.

—Si no et veus amb cor de sortir un cap de setmana, tranquil·la, no ho farem.

—No, no ho farem. —Va trobar les calces i se les va posar; va buscar els sostenidors.

—Llavors per què et vesteixes? Encara tenim almenys mitja hora més.

—Quan vam començar em vaig jurar que ho aturaria abans no es tornés seriós.

—Ei! Sento haver-te proposat passar un cap de setmana amb tu. No ho tornaré a fer, t’ho prometo.

—Aquest no és el problema.

—Quin és el problema, doncs?

—Que sí que vull sortir amb tu. Això és el que em preocupa. Ho vull més que tu.

La va mirar perplex.

—Aleshores…

—He d’escollir. No us puc estimar tots dos alhora més temps.

Es va cordar la cremallera del vestit i es va posar les sabates.

—Escull-me a mi —va suplicar Claus—. Has donat sis llargs anys a Bernd. No n’hi ha prou? No és motiu suficient per estar content?

—Li vaig fer una promesa.

—Trenca-la.

—Una persona que trenca una promesa es degrada. És com perdre un dit. És pitjor que està paralitzat, que només és una cosa física. Si les teves promeses no valen res és la teva ànima la que s’esquinça.

—Tens raó —va dir Claus, avergonyit.

—Gràcies per estimar-me, Claus. No oblidaré mai ni un sol segon dels nostres vespres de dilluns.

—No em puc creure que t’estigui perdent. —Es va girar.

Rebecca volia fer-li un últim petó, però va decidir que era millor deixar-ho córrer.

—Adéu —va dir, i se’n va anar.

Al final, les eleccions es van decidir pels pèls.

Al setembre, Cam estava entusiasmat i convençut que Richard Nixon guanyaria. Les enquestes li donaven un ampli marge. Les agressions policials al Chicago demòcrata, fresques en la memòria dels espectadors de televisió, van perjudicar el seu oponent, Hubert Humphrey. Però al setembre i l’octubre Cam va aprendre que la memòria dels votants era follament efímera. Amb gran horror de Cam, Humphrey va començar a escurçar la distància. El divendres anterior a les eleccions, l’enquesta Harris deia que Nixon guanyava per 40-37; dilluns, la Gallup donava Nixon vencedor per 42-40; el dia de les eleccions, la Harris posava Humphrey al capdavant «per un cap».

La nit de les eleccions, Nixon es va instal·lar en una suite de les Torres Waldorf de Nova York. Cam i altres voluntaris clau es van reunir en una habitació més modesta, amb un televisor i una nevera plena de cerveses. Cam va donar un cop d’ull al voltant i va especular amb il·lusió sobre quants dels que eren allà tindrien feina a la Casa Blanca si Nixon guanyava aquella nit.

Cam havia conegut una noia seriosa i no especialment bonica que es deia Stephanie Maple, i tenia l’esperança que anessin al llit plegats, per celebrar la victòria de Nixon o per consolar-se de la derrota.

A dos quarts de dotze van veure Herb Klein, el cap de premsa de Nixon des de feia molt de temps, que parlava des de la cavernosa sala de premsa uns quants pisos més avall.

—Encara creiem que podem guanyar per tres o cinc milions de vots, però en aquest moment sembla que s’acosta més als tres milions.

Cam va mirar Stephanie i va alçar les celles. Sabien que Herb s’ho inventava. A mitjanit, un cop començat el recompte, Humphrey anava davant per sis-cents mil vots. Llavors, quan passaven deu minuts de les dotze, van arribar notícies que van desinflar les esperances de Cam: la CBS informava que Humphrey havia guanyat a Nova York, i no pels pèls sinó per mig milió de vots.

Tots els ulls es van posar sobre Califòrnia, on la votació continuava durant tres hores més un cop tancades les meses a l’est. Califòrnia es va decantar per Nixon, de manera que els vots decisius eren en aquells moments a Illinois.

Ningú no podia predir els resultats d’aquest estat. La màquina del Partit Demòcrata de l’alcalde Daley sempre mentia descaradament. Però el poder de Daley podia haver disminuït arran de la imatge de la policia atonyinant nanos en directe a la televisió? De veritat donava suport a Humphrey? El candidat demòcrata havia criticat veladament Daley. «L’agost passat, Chicago es va omplir de dolor», va dir. Però els canalles tenien la pell fina i hi havia rumors que Daley estava tan disgustat que el seu suport a Humphrey era poc entusiasta.

Fos quin fos el motiu, el fet és que al final Daley no va aconseguir que Illinois es decantés per Humphrey.

Quan la televisió va anunciar que Nixon havia guanyat l’estat per cent quaranta mil vots, els voluntaris de la campanya del republicà van esclatar de joia. S’havia acabat la incertesa, havien guanyat.

Es van felicitar els uns als altres una estona fins que cadascú va anar a la seva habitació per dormir una mica abans del discurs de la victòria de Nixon que tindria lloc l’endemà al matí.

—Vols prendre una altra copa? —va dir Cam a Stephanie en veu baixa—. Tinc una ampolla a l’habitació.

—Ui, no, gràcies —va dir la noia—. Estic baldada.

—Potser un altre dia —va fer ell, dissimulant la decepció.

—Sí.

Quan es dirigia a la seva habitació, Cam es va trobar John Ehrlichman.

—Felicitats!

—A tu també, Cam.

—Gràcies.

—Quan et gradues?

—Al juny.

—Quan tinguis la graduació vine’m a veure. Potser et podré oferir una feina.

Era el que Cam somiava.

—Gràcies.

Va entrar a l’habitació molt animat, malgrat el rebuig de Stephanie. Va posar el despertador i es va estirar al llit, exhaust però triomfant. Nixon havia guanyat. Els liberals i decadents seixanta s’acabarien. A partir de llavors la gent hauria de treballar de valent per tenir el que volgués, no ho exigiria anant a una manifestació. Els Estats Units tornarien a ser forts, disciplinats, conservadors i rics. A Washington hi hauria un altre règim.

I Cam en formaria part.