12

—Vius en una casa fabulosa —va dir Beep Dewar a Dave Williams.

Dave tenia tretze anys; havia viscut en aquella casa tota la vida i no s’hi havia fixat mai. Es va mirar la façana d’obra vista que donava al jardí del davant, amb les fileres uniformes de finestres georgianes.

—Fabulosa? —va repetir.

—És molt antiga.

—Crec que és del segle XVIII. O sigui que només té dos-cents anys.

—Només! —La noia va riure—. A San Francisco no hi ha res que tingui dos-cents anys!

La casa era al carrer Great Peter de Londres, no gaire lluny del Parlament; s’hi podia anar caminant. Gairebé totes les cases del barri eren del segle XVIII, i Dave sabia vagament que s’havien construït per als parlamentaris i els pars que havien d’assistir a la Cambra dels Comuns i a la Cambra dels Lords. Lloyd Williams, pare de Dave, era parlamentari.

—Fumes? —va preguntar Beep, traient un paquet de cigarrets.

—Només quan puc.

La noia li va donar un cigarret i cadascú va encendre el seu.

Ursula Dewar, anomenada Beep, també tenia tretze anys, però semblava més gran que Dave. Portava roba americana bona, jerseis cenyits, texans ajustats i botes. Deia que sabia conduir. Deia que la ràdio anglesa era avorrida: només tres emissores, cap d’elles no emetia rock…, i només funcionaven fins a mitjanit! Quan va enxampar Dave mirant-li els bonyets que li feien els pits al jersei negre de coll alt, no es va cohibir gens; va somriure. Però no li va donar l’oportunitat de fer-li un petó.

No seria la primera noia que Dave besava. Li hauria agradat poder-l’hi dir, perquè no es pensés que no tenia experiència. Seria la tercera, si hi incloïa Linda Robertson, que ell comptava per molt que ella no li hagués tornat el petó. La qüestió era que sabia el que havia de fer.

Però amb Beep no se n’havia sortit, de moment.

Havia estat a punt. Li havia passat el braç discretament per les espatlles al seient de darrere del Humber Hawk del seu pare, però ella havia apartat la cara i havia mirat cap als carrers il·luminats pels fanals. No reia quan li feia pessigolles. Havien ballat el jive amb el tocadiscos Dansette de l’habitació d’Evie, la seva germana de quinze anys, però Beep no va voler ballar un lent quan Dave va posar Elvis cantant «Are You Lonesome Tonight?».

Tanmateix, el noi no perdia l’esperança. Malauradament, aquell no era el moment, drets al jardinet una tarda d’hivern, Beep arraulida pel fred, tots dos engavanyats amb la roba de mudar. Anaven a una celebració familiar formal. Però després hi hauria una festa. Beep portava una ampolla petita de vodka a la bossa de mà per animar els refrescos que els donarien mentre els hipòcrites dels seus pares engolien whisky i ginebra. I aleshores podia passar de tot. Va mirar-li els llavis rosats tancats al voltant del filtre del Chesterfield i es va imaginar amb anhel com serien.

La mare d’ell els va cridar, amb el seu accent americà, des de la casa.

—Entreu, nens, que ens n’anem!

Van llançar els cigarrets al parterre de flors i van entrar a la casa.

Les dues famílies s’havien aplegat al vestíbul. «Presentarien» Eth Leckwith, àvia de Dave, a la Cambra dels Lords. Això volia dir que a partir d’ara seria baronessa, tindria el tractament de lady Leckwith i seuria a la cambra alta del Parlament com a par laborista. Lloyd i Daisy, pares de Dave, Evie, la seva germana, i Jasper Murray, un jove amic de la família, s’estaven esperant. També hi eren els Dewar, amics dels temps de guerra. Woody Dewar era fotògraf i estava destinat un any a Londres, on havia anat amb la seva esposa, Bella, i els seus fills, Cameron i Beep. Als nord-americans sempre els fascinava la pantomima de la vida pública anglesa, per això els Dewar acompanyaven els Williams a la celebració. Així doncs, el grup que va sortir de la casa per anar a Parliament Square era nombrós.

En travessar els boirosos carrers londinencs, Beep va transferir la seva atenció de Dave a Jasper Murray, que tenia divuit anys i era alt, ros i cepat com un víking. Portava una americana de xeviot gruixuda. Dave es delia per ser tan gran i masculí com ell, i que Beep el mirés amb aquella expressió d’admiració i desig.

Dave tractava Jasper com un germà gran i li demanava consell. Li havia confessat que li agradava Beep amb bogeria i que no sabia com conquistar-la.

—Insisteix —havia dit Jasper—. De vegades és qüestió de perseverança.

Dave sentia la conversa dels altres dos.

—Ets cosí d’en Dave? —va preguntar Beep a Jasper mentre travessaven Parliament Square.

—De fet, no —va contestar Jasper—. No som família.

—Llavors, com és que vius aquí sense pagar lloguer ni res?

—La meva mare va anar a escola amb la mare d’en Dave, a Buffalo. Allà van conèixer el teu pare. Des d’aleshores que són amics.

Dave sabia que era una mica més complicat. Eva, la mare de Jasper, havia estat refugiada de l’Alemanya nazi, i Daisy, la mare de Dave, l’havia acollit amb aquella generositat que la caracteritzava. Però Jasper preferia rebaixar el deute que la seva família tenia amb els Williams.

—Què estudies? —va preguntar Beep.

—Francès i alemany. Vaig al Saint Julian’s College, que és una de les facultats més grans de la Universitat de Londres. Però sobretot escric per al diari dels alumnes. Vull ser periodista.

Dave tenia enveja. Ell no aprendria mai francès ni aniria a la universitat. Era a la cua de la classe en tot. El seu pare es desesperava.

—On són els teus pares? —va preguntar Beep a Jasper.

—A Alemanya. Viatgen per tot el món amb l’exèrcit. El meu pare és coronel.

—Coronel! —va exclamar Beep, admirada.

—Que bandarra que és —va murmurar Evie al seu germà a cau d’orella—, què s’ha pensat? Primer et mira a tu amb ulls d’encantada i ara flirteja amb un noi cinc anys més gran!

Dave no va fer cap comentari. Sabia que la seva germana estava perdudament enamorada de Jasper. Li hauria pogut prendre el pèl amb això, però no ho va fer. S’estimava Evie i, a més a més, una cosa així era millor guardar-se-la i utilitzar-la la pròxima vegada que la seva germana es portés malament amb ell.

—No cal ser aristòcrata per ser coronel? —deia Beep.

—Fins i tot a les famílies més antigues algú ho va ser per primera vegada —va dir Jasper—. Però avui dia tenim pars vitalicis, que no transmeten el títol als seus hereus. La senyora Leckwith serà una par vitalícia.

—Li haurem de fer una reverència?

—No siguis burra —va dir Jasper, rient.

—Hi serà, la reina, a la cerimònia?

—No.

—Quina llàstima!

—Estúpida! —va murmurar Evie.

Van entrar al Palau de Westminster per la porta dels Lords. Els va rebre un home amb el vestit de cort, pantalons fins als genolls inclosos i mitges de seda.

—Els uniformes obsolets són un senyal inequívoc que una institució necessita una reforma —va sentir dir Dave a la seva àvia amb la seva cantarella gal·lesa.

Dave i Evie havien anat moltes vegades a l’edifici del Parlament, però per als Dewar era una experiència nova, i estaven meravellats. Beep va deixar de fer-se la ximpleta.

—Totes les superfícies estan decorades! Les rajoles de terra, les catifes estampades, el paper pintat, l’enteixinat, els vitralls i la pedra tallada!

Jasper la va mirar amb més interès.

—És el típic estil gòtic victorià.

—De debò?

Dave es començava a irritar per la manera com Jasper impressionava Beep.

El grup es va separar i la majoria va seguir un uixer escales amunt fins a una galeria que donava a la cambra de debat. Els amics d’Ethel ja hi eren. Beep va seure al costat de Jasper, però Dave s’ho va fer venir bé per posar-se a l’altre costat d’ella i Evie es va esquitllar al costat d’aquest. Dave havia anat sovint a la Cambra dels Comuns, a l’altre extrem del mateix palau, però aquesta sala estava més decorada i tenia els bancs de pell vermella en lloc de verda.

Després d’una llarga espera es va sentir activitat a baix i va entrar la seva àvia, caminant en fila amb quatre persones més, totes disfressades amb uns barrets curiosos i unes túniques ridícules amb el voraviu de pell.

—Oh, que bonic! —va dir Beep.

Però Dave i Evie es morien de riure.

La processó es va aturar davant d’un tron, i l’àvia es va agenollar amb dificultat; tenia seixanta-vuit anys. Es van passar molts documents enrotllats que s’havien de llegir en veu alta. Daisy, la mare de Dave, explicava la cerimònia en veu baixa als pares de Beep, l’alt Woody i la rodanxona Bella, però Dave no l’escoltava. Tot plegat li semblava una bestiesa.

Al cap d’una estona Ethel i dos dels seus acompanyants van anar a seure en un banc. Llavors va començar la part més divertida.

Van seure i es van tornar a aixecar immediatament. Es van treure els barrets i van fer una reverència. Van seure i es van tornar a posar el barret. Ho van tornar a repetir, com si fossin tres marionetes: dempeus, barrets fora, reverència, asseguts, barrets al cap. Dave i Evie es trencaven de riure sense poder-ho evitar. I van repetir la mateixa seqüència per tercera vegada. Dave va sentir que a la seva germana se li escapava un «que parin, per favor, que parin!» i això encara el va fer riure més. Daisy els va dirigir una mirada severa amb els seus ulls blaus, però ella també ho trobava divertit i va acabar somrient.

Finalment la cerimònia va acabar i Ethel va sortir de la cambra. La seva família i els seus amics es van aixecar. La mare de Dave els va guiar per un laberint de passadissos i escales cap a la sala del soterrani on s’havia de fer la festa. Dave va comprovar que la guitarra era en un racó. Ell i Evie actuarien, però l’estrella era la seva germana: ell només l’acompanyava.

Uns minuts després hi havia vora cent persones a la sala.

Evie va acorralar Jasper i el va interrogar sobre el diari dels alumnes. Al noi l’apassionava el tema i va respondre amb entusiasme, però Dave estava segur que Evie no hi tenia res a fer. Jasper era dels que sabien mirar pels seus interessos. En aquell moment tenia allotjament de luxe, no pagava lloguer i anava a la universitat amb autobús. No era probable que desestabilitzés aquella situació tan còmoda per iniciar un idil·li amb la filla de la casa, segons l’opinió cínica de Dave.

Fos com fos, Evie va aconseguir que Jasper desviés l’atenció de Beep, i va deixar el camp lliure a Dave, que li va portar una cervesa de gingebre i li va preguntar què li havia semblat la cerimònia. Dissimuladament, ella va afegir un rajolí de vodka als refrescos de tots dos. Al cap d’un minut va entrar Ethel vestida amb roba normal, vestit vermell, abric que hi feia joc i un barretet sobre els rínxols argentats, i tothom va aplaudir.

—Fa temps, devia fer caure d’esquena —va murmurar Beep.

A Dave li va fer angúnia pensar en la seva àvia com una dona atractiva.

—És un plaer compartir aquesta ocasió amb tots vosaltres —va començar a dir Ethel—. L’única cosa que lamento és que en Bernie no hagi viscut prou per veure-ho. Era l’home més savi que he conegut.

L’avi Bernie havia mort feia un any.

—És molt estrany que se t’adrecin dient-te «lady», sobretot per a una socialista de tota la vida —va continuar, i tothom va riure—. En Bernie em preguntaria si he vençut els meus enemics o si m’hi he afegit. Per tant, deixeu-me que us digui que he acceptat el títol per abolir-lo.

Van aplaudir.

—De debò, camarades, vaig renunciar a ser parlamentària d’Aldgate perquè creia que era l’hora de deixar pas a algú més jove, però no m’he retirat. Hi ha massa injustícies a la nostra societat, massa problemes d’habitatge i pobresa, massa fam al món…, i potser només em queden vint o trenta anys de campanya!

Això va provocar més rialles.

—M’han dit que a la Cambra dels Lords és recomanable escollir un tema i fer-te’l teu, i ja he decidit quin serà.

Van callar tots. A tothom li interessava saber què faria ara Eth Leckwith.

—La setmana passada va morir el meu estimat amic Robert von Ulrich. Va combatre a la Primera Guerra Mundial, als anys trenta els nazis li van amargar la vida i va acabar dirigint el millor restaurant de Cambridge. Una vegada, quan jo era una jove modista que treballava en un taller clandestí de l’East End, em va comprar un vestit nou i em va convidar a sopar al Ritz. I… —Va alçar la barbeta amb bel·ligerància—. I era homosexual.

Un murmuri de sorpresa va recórrer la sala.

—Bufa! —va murmurar Dave.

—M’agrada la teva àvia —va dir Beep.

La gent no estava acostumada a sentir parlar d’aquest tema tan obertament, i menys a una dona. Dave va somriure. L’àvia, com sempre, parlava sense embuts.

—No murmureu, que no us heu de sorprendre de res —va dir secament—. Tots sabeu que hi ha homes que estimen altres homes. Són persones que no fan mal a ningú; de fet, en la meva experiència acostumen a ser més bondadosos que altres homes. Tanmateix, el que fan és un delicte segons les lleis del nostre país. Pitjor encara, detectius de la policia de paisà, que es fan passar per homes com ells, els enganyen, els arresten i els tanquen a la presó. A parer meu això està tan malament com perseguir algú per ser jueu, pacifista o catòlic. Per això la meva campanya principal a la Cambra dels Lords serà la reforma de la legislació sobre l’homosexualitat. Espero que tots em desitgeu sort. Gràcies.

Va rebre un aplaudiment entusiàstic. Dave va pensar que gairebé tots els que hi havia a la sala li desitjaven sort sincerament. Estava impressionat. Ell creia que empresonar homosexuals era una bajanada. La Cambra dels Lords va pujar en la seva estima: si s’hi podia fer campanya per aplicar aquesta mena de canvis, potser no era del tot inútil.

—I ara —va acabar Ethel—, en honor dels nostres parents i amics nord-americans, una cançó.

Evie va anar al davant i Dave la va seguir.

—L’àvia, com sempre, donant motius a la gent per pensar —va murmurar Evie—. I segur que se’n surt.

—Normalment aconsegueix el que vol. —Dave va agafar la guitarra i va tocar l’acord de sol.

Evie va començar immediatament:

O, say can you see by the dawn’s early light

La majoria dels assistents eren anglesos, no nord-americans, però la veu d’Evie els va fer escoltar.

What so proudly we hail’d at the twilight’s last gleaming

Dave creia que l’orgull patriòtic era una bajanada, i tot i això estava una mica commogut. Era la cançó.

La sala estava tan silenciosa que Dave sentia la seva pròpia respiració. Evie era especialista en això. Quan sortia a l’escenari, tothom la mirava.

Dave va mirar la seva mare i va veure que s’eixugava una llàgrima.

Tothom els va aplaudir i victorejar. Dave ho havia de reconèixer: la seva germana era una pesada de vegades, però sabia com captivar el públic.

Va agafar una altra cervesa de gingebre i va buscar Beep amb la mirada, però no era a la sala. Sí que va localitzar Cameron, el repel·lent germà gran de Beep.

—Ei, Cam, on és la Beep?

—Deu haver sortit a fumar —va dir ell.

Dave va pensar que podia sortir a buscar-la. Va decidir fer-ho i va deixar el refresc.

Va arribar a la sortida alhora que la seva àvia, i li va aguantar la porta. Devia anar al lavabo de senyores: li feia l’efecte que les dones grans hi anaven sovint. Ella li va somriure i va pujar una escala encatifada de vermell. Dave no sabia on era i la va seguir.

A mig replà la seva àvia es va trobar un home vell que s’ajudava amb un bastó. Dave es va adonar que duia un vestit elegant d’una roba gris clar amb una ratlla fina. De la butxaca de l’americana li sortia un mocador de seda estampat. Tenia la cara tacada i els cabells blancs, però era evident que havia estat un home ben plantat.

—Felicitats, Ethel —va dir, i li va donar la mà.

—Gràcies, Fitz. —Semblava que es coneixien bé.

Ell no li va deixar anar la mà.

—Ara ets baronessa, eh.

—Quines coses que té la vida, oi? —va dir ella, somrient.

—Em desconcerta.

Li barraven el pas i Dave va esperar. Les seves paraules eren trivials, però la conversa tenia un to subjacent de passió. Dave no acabava d’entendre per què.

—No et fa res que hagin donat un títol a la teva minyona? —va dir Ethel.

Minyona? Dave sabia que Ethel havia començat fent de donzella en una gran casa de Gal·les. Aquell home devia ser-ne l’amo.

—Fa molt de temps que tot això va deixar d’importar-me —va dir l’home. Va acariciar la mà d’Ethel abans de deixar-la anar—. Durant el govern d’Attlee, per ser exactes.

Ethel va riure. Era evident que li agradava parlar amb ell. Hi havia un corrent intens en la seva conversa, que no era ni amor ni odi, sinó una altra cosa. Si no haguessin sigut tan vells, Dave hauria dit que era sexe.

Es va impacientar i va tossir.

—És el meu nét —va dir Ethel—. David Williams. Si de debò ja no t’importa, dóna-li la mà. Dave, et presento el comte Fitzherbert.

El comte va dubtar i Dave va pensar per un moment que no li volia donar la mà, però es va decidir i l’hi va allargar. Dave va encaixar.

—Molt de gust —va dir.

—Gràcies, Fitz —va dir Ethel.

O va estar a punt de dir-ho però es va ennuegar abans d’acabar la frase. Sense dir res més, es va allunyar. Dave va fer amb el cap un gest educat al vell comte i la va seguir.

Un moment després Ethel va obrir una porta que on deia: SENYORES.

Dave es va imaginar que hi havia alguna cosa entre Ethel i Fitz. Va decidir preguntar-ho a la seva mare. Llavors va veure una sortida que devia donar a l’exterior i es va oblidar dels vells.

Va travessar la porta i va anar a parar a un pati interior de forma irregular on hi havia contenidors d’escombraries. Va pensar que era un racó perfecte per fer un cigarret d’amagat. No era un lloc de pas, no hi havia finestres i tenia amagatalls. Es va animar.

Beep no es veia per enlloc, però Dave sentia olor de tabac.

Va passar pel costat dels contenidors i va mirar rere una cantonada.

Era allà, com esperava, i tenia un cigarret a la mà esquerra. Però no estava sola, també hi havia Jasper, i estaven abraçats. Dave es va quedar encantat. Els seus cossos semblaven enganxats amb cola i es besaven apassionadament; la mà dreta d’ella acaronava els cabells d’ell, la mà dreta d’ell, el pit d’ella.

—Ets un malparit traïdor, Jasper Murray —va dir Dave, es va girar i va tornar a entrar a l’edifici.

A la representació de Hamlet a l’escola, Evie Williams va proposar fer l’escena de la bogeria d’Ofèlia despullada.

Només de pensar-hi Cameron Dewar sentia una escalfor inquietant.

Cameron adorava Evie. El que no suportava eren les seves idees. S’afegia a qualsevol causa sensiblera que fos notícia, des de la crueltat contra els animals fins al desarmament nuclear, i parlava com si les persones que no ho feien fossin brutals i estúpides. Però en Cameron hi estava acostumat: no estava d’acord ni amb la majoria dels nois de la seva edat ni amb la seva família. Els seus pares eren uns liberals sense remei, i la seva àvia havia estat editora d’un diari amb un títol tan inversemblant com The Buffalo Anarchist.

Els Williams no eren gaire millors, tots ells esquerrans. L’únic resident de la casa del carrer Great Peter que es podia considerar mig sensat era l’aprofitat de Jasper Murray, que tenia una actitud més aviat cínica respecte de tot. Londres era un cau de subversius, fins i tot pitjor que San Francisco, la ciutat natal de Cameron. Tindria una alegria el dia que destinessin el seu pare de retorn als Estats Units.

És clar que enyoraria Evie. Cameron tenia quinze anys i estava enamorat per primera vegada. No volia una història d’amor: tenia massa feina. Però quan seia al seu pupitre de l’escola intentant memoritzar vocabulari francès i llatí, no podia evitar recordar Evie cantant «The Star-Spangled Banner».

A ella també li agradava ell, n’estava segur. Evie veia que era intel·ligent, i li feia preguntes serioses: com funcionava una planta nuclear? Existia realment, Hollywood? Com tractaven els negres a Califòrnia? I, millor encara, escoltava atentament les seves respostes. No xerrava perquè sí: com a ell, no li interessava la conversa banal. En la fantasia de Cameron, serien una parella d’intel·lectuals famosos.

Aquell any Cameron i Beep anaven a l’escola d’Evie i Dave, un centre progressista de Londres, on —pel que Cameron podia veure— la majoria dels professors eren comunistes. La controvèrsia sobre l’escena de bogeria que volia interpretar Evie es va escampar per l’escola en un tres i no res. El professor de teatre, Jeremy Faulkner, un noi barbut amb una bufanda universitària de ratlles, ho va trobar la mar de bé. Tanmateix, el director no era tan estúpid i ho va descartar amb contundència.

Aquest era un dels pocs casos en què Cameron s’hauria alegrat de veure prevaler la decadència liberal.

Les famílies Williams i Dewar van anar juntes a veure la funció. Cameron no suportava Shakespeare, però tenia moltes ganes de veure què feia Evie a l’escenari. Tenia un aire d’intensitat que li sortia davant del públic. Segons Ethel, s’assemblava al seu besavi, Dai Williams, un sindicalista pioner i predicador evangelista.

—El meu pare tenia la mateixa lluïssor de destinat a la grandesa als ulls —deia Ethel, filla de Dai.

Cameron havia estudiat Hamlet a consciència —com ho estudiava tot, per treure bones notes— i sabia que el paper d’Ofèlia tenia fama de difícil. Havia de ser patètica, però, amb les seves cançons obscenes, podia caure fàcilment en la comicitat. Com s’ho faria una noia de quinze anys per interpretar aquell paper i guanyar-se el favor del públic? Cameron no volia veure-la fracassar (si bé en un raconet del cap tenia una fantasia en què es veia passant-li el braç per les espatlles i consolant-la mentre ella plorava pel seu fracàs humiliant).

Amb els seus pares i la seva germana petita, Beep, va entrar a la sala d’actes de l’escola, que també servia de gimnàs, i per tant feia una barreja d’olor de llibres polsegosos d’himnes i de vambes suades. Es van asseure al costat de la família Williams: Lloyd Williams, el parlamentari laborista; Daisy, la seva esposa nord-americana; Eth Leckwith, l’àvia, i Jasper Murray, l’hoste. El jove Dave, el germà petit d’Evie, era en un altre lloc organitzant un bar per a la mitja part.

Els darrers mesos Cameron havia sentit explicar unes quantes vegades com s’havien conegut els seus pares a Londres, durant la guerra, en una festa de Daisy. El pare havia acompanyat la mare a casa: quan ho explicava, al seu pare se li il·luminaven els ulls i la mare el mirava com dient «calla ara mateix» i ell no deia res més. Cameron i Beep s’imaginaven lascivament què havien fet els seus pares anant cap a casa.

Uns dies després el pare havia saltat amb paracaigudes sobre Normandia i la mare havia pensat que no el tornaria a veure, però de tota manera havia trencat el seu compromís amb un altre home.

—La meva mare estava furiosa —deia—. No m’ho va perdonar mai.

Cameron trobava incòmodes les cadires de la sala d’actes de l’escola, fins i tot per a la mitja hora de l’assemblea matinal. Aquella nit seria un martiri. Sabia perfectament que la representació durava cinc hores. Evie li havia assegurat que era una versió reduïda. Com de reduïda era el que Cameron no sabia.

—Què es posarà Evie per a l’escena de bogeria? —va preguntar a Jasper, assegut al seu costat.

—No ho sé. No ho ha volgut dir a ningú.

Es van apagar els llums i el teló es va alçar sobre els merlets d’Elsinore.

Els decorats del fons que formaven l’escenografia eren obra de Cameron. Tenia un agut sentit visual, segurament heretat del seu pare, el fotògraf. Estava especialment content amb la manera com la lluna pintada amagava un focus que ressaltava el sentinella.

No hi havia gaire cosa més que li agradés. Totes les funcions de l’escola que havia vist Cameron havien estat penoses, i aquella no n’era una excepció. El noi de disset anys que feia de Hamlet intentava fer un posat enigmàtic però semblava encarcarat. Evie, en canvi, no hi tenia res a veure.

En la seva primera escena, Ofèlia feia poca cosa més que escoltar el seu condescendent germà i el seu pompós pare, fins al final, en què advertia el seu germà contra la hipocresia en un breu parlament que Evie va fer amb un delit irascible. Però a la seva segona escena, parlant amb el seu pare de l’enfollida intrusió de Hamlet a la seva estança privada, es va obrir com una flor. Al començament estava frenètica, després es va calmar, més tranquil·la, més concentrada, fins que el públic amb prou feines gosava respirar mentre ella deia: «Llançà un sospir profund ple de misèria». I després, a l’escena següent quan Hamlet enfurit l’escridassava perquè volia ingressar en un convent, semblava tan perplexa i dolguda que Cameron volia saltar a l’escenari i tirar Hamlet a terra d’un cop de puny. Jeremy Faulkner havia decidit encertadament acabar la primera part en aquell punt i l’aplaudiment va ser eixordador.

Dave estava al càrrec d’un bar on venien refrescos i caramels durant la mitja part. Tenia una dotzena d’amics servint tan de pressa com podien. Cameron es va meravellar: no havia vist mai treballar els alumnes amb tanta diligència.

—Que els has donat pastilles energètiques? —va preguntar a Dave quan li va donar un vas de refresc de cirera.

—No —va dir Dave—. Només el vint per cent de comissió de tot el que venguin.

Cameron esperava que Evie sortís a parlar amb la família durant l’entreacte, però quan va sonar el timbre avisant del començament de la segona part encara no havia aparegut i ell se’n va tornar al seu seient, decebut però amb ganes de veure què faria.

Hamlet va millorar quan va haver d’assetjar Ofèlia amb bromes procaces davant de tothom. Potser a l’actor li sortia natural, va pensar Cameron de mal humor. La vergonya i el malestar d’Ofèlia van augmentar fins a fregar la histèria.

Però l’escena de bogeria va entusiasmar el públic.

Va sortir que semblava una interna d’un manicomi, amb una camisa de dormir de cotó prim que només li arribava a mitja cuixa tacada i estripada. Així que, en lloc de fer llàstima, era burleta i agressiva, com una meuca borratxa al carrer. Quan va dir: «Diuen que la xibeca era filla d’un forner», una frase que en opinió de Cameron no volia dir res de res, va fer que sonés com un escarni brutal.

—No em puc creure que aquesta noia només tingui quinze anys —va sentir que deia la seva mare al seu pare.

En el vers: «Només que en tinguin l’ocasió, els joves sempre ho fan», Ofèlia va fer un gest com per agafar els genitals del rei, que va provocar una rialleta nerviosa del públic.

Llavors va canviar de cop. Li van lliscar llàgrimes per les galtes i la veu se li va abaixar en un xiuxiueig quan parlava del seu pare mort. El públic va callar. Tornava a ser una nena quan va dir: «Però no puc deixar de plorar, quan penso que el van deixar ajagut sobre la terra freda».

Cameron també tenia ganes de plorar.

Aleshores va alçar els ulls al cel, va vacil·lar i va riure com una vella bruixa. «Que em portin la carrossa!», va cridar enfollida. Es va posar les mans a l’escot del vestit i el va estripar. El públic va esbufegar. «Bona nit, senyores!», va cridar, deixant caure la roba a terra. Nua de pèl a pèl, va cridar: «Bona nit, bona nit, bona nit!». I va sortir corrent.

Després d’aquesta escena l’obra estava acabada. L’enterramorts no feia gràcia i la lluita d’espases del final era tan artificial, que resultava avorrida. Cameron no podia pensar en res més que en l’Ofèlia nua desvariejant a l’escenari, amb els pits petits orgullosos, els pèls de l’engonal rogencs i flamejants; una noia preciosa enfollida. S’imaginava que tots els homes del públic se sentien així. A ningú no li importava Hamlet.

Quan va caure el teló l’aplaudiment més fort va ser per a Evie. Però el director no va sortir a l’escenari per elogiar els actors i donar les gràcies, com feia normalment amb les funcions d’aficionats més dolentes.

Quan sortien de la sala d’actes, tots miraven la família d’Evie. Daisy conversava animadament amb els altres pares, posant bona cara al mal temps. Lloyd, amb un vestit gris fosc sever amb armilla, no deia res però semblava amoïnat. L’àvia d’Evie, Eth Leckwith, somreia vagament: potser tenia reserves, però no es queixava.

La família de Cameron també tenia reaccions contradictòries. La mare estava disgustada i premia fort els llavis. El seu pare feia un somriure tolerant i divertit. Beep estava exultant d’admiració.

—La teva germana és genial —va dir Cameron a Dave.

—La teva també m’agrada —va dir Dave amb un somriure.

—Ofèlia ha robat la funció a Hamlet!

—Evie és un geni —va contestar Dave—. Els meus pares s’enfilen per les parets.

—Per què?

—No creuen que el món de l’espectacle sigui una feina com cal. Volen que tots dos ens dediquem a la política. —Va fer cara de desesperació.

Woody Dear, el pare de Cameron, els va sentir.

—A mi em va passar el mateix —va explicar—. El meu pare era senador dels Estats Units i el meu avi també. No entenien per què volia ser fotògraf. No els semblava una feina de veritat.

Woody treballava per a la revista Life, segurament la millor revista fotogràfica del món després de Paris Match.

Les dues famílies van anar entre bastidors. Evie va sortir del camerino de les noies vestida amb modèstia, duia un conjunt de jersei i jaqueta, i una faldilla per sota el genoll, una roba clarament escollida per dir: «Jo no sóc una exhibicionista, aquella era Ofèlia, no jo». Però també tenia una expressió triomfal. Diguessin el que diguessin de la seva nuesa, ningú no podia negar que la seva interpretació havia captivat el públic.

El seu pare va ser el primer de parlar.

—Espero que no t’arrestin per exhibicionisme.

—No ho havia planificat —va dir Evie, com si li hagués fet un compliment—. Ha estat una decisió d’última hora. Ni tan sols sabia si la roba s’estriparia.

«Una merda», va pensar Cameron.

Jeremy Faulkner va aparèixer amb la seva bufanda universitària habitual. Era l’únic professor que permetia que els alumnes li diguessin pel nom.

—Fabulós! —va dir entusiasmat—. Un moment culminant! —Li brillaven els ulls d’emoció.

Cameron va pensar que potser Jeremy també estava enamorat d’Evie.

—Jerry, et presento els meus pares, Lloyd i Daisy Williams —va dir Evie.

El professor es va esglaiar un moment, però es va recuperar ràpidament.

—Senyor i senyora Williams, deuen estar encara més sorpresos que jo —va dir, espolsant-se la responsabilitat hàbilment—. Sàpiguen que l’Evie és l’alumna més brillant a qui he ensenyat mai.

Va donar la mà a Daisy i després a Lloyd, que l’hi va estrènyer de mala gana.

—Estàs convidat a la festa dels actors —va dir Evie a Jasper—. Ets el meu convidat especial.

—Una festa? —Lloyd va fer mala cara—. Després d’això?

Era evident que no li semblava bé celebrar res.

Daisy li va tocar el braç.

—Bé, d’acord —va dir.

Lloyd va arronsar les espatlles.

—Només una horeta —va dir Jeremy animadament—. Que demà hi ha escola!

—Sóc massa gran —va dir Jasper—. Em sentiria fora de lloc.

—Només tens un any més que els alumnes de sisè —va protestar Evie.

Cameron no entenia per què el volia a la festa. Era massa gran. Era un estudiant d’universitat: no tenia res a fer en una festa d’institut.

Sortosament, Jasper estava d’acord amb ell.

—Ja ens veurem a casa —va dir amb fermesa.

—No arribis més tard de les onze, sisplau —va puntualitzar Daisy.

Els pares van marxar.

—Ostres, ho has fet —va dir Cameron.

—Sí —va dir Evie somrient.

Van celebrar-ho amb cafè i pastís. Cameron va desitjar que Beep hi fos per afegir un rajolí de vodka al cafè, però no havia participat en la funció i se n’havia anat a casa, com Dave.

Evie era el centre d’atenció. Fins i tot el noi que havia fet de Hamlet va reconèixer que ella era l’estrella de la vetllada. Jeremy Faulkner no podia parar de comentar que amb la seva nuesa havia expressat tota la vulnerabilitat d’Ofèlia. Tants elogis d’Evie van acabar sent incòmodes i finalment anguniosos.

Cameron va esperar amb paciència i va permetre que els altres la monopolitzessin, sabent que tenia l’avantatge definitiu: l’acompanyaria a casa.

Van marxar a dos quarts d’onze.

—M’alegro que destinessin el meu pare a Londres —va dir Cameron mentre tallaven per carrers secundaris—. No em va agradar gens marxar de San Francisco, però aquí s’hi està molt bé.

—Me n’alegro —va dir ella, sense entusiasme.

—El millor és haver-te conegut.

—Que amable. Gràcies.

—M’ha canviat la vida.

—No exageris.

Allò no anava com s’havia imaginat Cameron. Estaven sols pels carrers deserts, parlant en veu baixa mentre caminaven de costat sota els cercles de llum dels fanals i pels trams de foscor, però no hi havia cap sensació d’intimitat. Més aviat eren dues persones que parlaven de banalitats. Tot i això, no es va rendir.

—M’agradaria que fóssim bons amics —va dir.

—Ja ho som —va dir ella, amb una punta d’impaciència.

Van arribar al carrer Great Peter i ell encara no havia dit el que volia dir. Quan s’acostaven a la casa es va aturar. Ella va continuar, però ell li va agafar el braç i la va retenir.

—Evie —va dir—, estic enamorat de tu.

—No diguis bestieses, Cam.

Cameron es va sentir com si li hagués donat un cop de puny.

Evie va intentar continuar. Cameron li va estrènyer més fort el braç, sense preocupar-se de si li feia mal.

—Bestieses? —va dir. Va detectar un tremolor vergonyós a la seva veu i va parlar amb més fermesa—. Per què bestieses?

—No saps res —va dir ella en un to d’exasperació.

Va ser un retret especialment feridor. Cameron estava orgullós de les coses que sabia, i s’imaginava que a ella li agradava per això.

—Què és el que no sé? —va demanar.

Ella es va desfer de la seva mà fent una estrebada vigorosa.

—Estic enamorada d’en Jasper, idiota —va dir, i se’n va anar cap a la casa.