35

El 12 d’octubre de 1964, quan va trucar Bréjnev, Dimka era al complex de vacances de Pitsunda, a la mar Negra, amb Khruixtxov.

El mandatari no estava en el seu millor moment. Ja no tenia tanta energia i deia que els vells s’havien de retirar i deixar lloc a la generació següent. Dimka enyorava el Khruixtxov d’abans, aquell gnom rabassut que sempre tenia idees malicioses, i es preguntava quan tornaria a aparèixer.

El despatx de la casa era en una estança recoberta de plafons de fusta, amb una catifa oriental i una sèrie de telèfons damunt d’un escriptori de caoba. El que va sonar era un d’especial, d’alta freqüència, que connectava l’oficina del partit amb el govern. Dimka va contestar, va sentir el murmuri sord de la veu de Bréjnev i va passar el telèfon a Khruixtxov.

Només va sentir la meitat de la conversa. No sabia què li deia Bréjnev, la resposta de Khruixtxov va ser:

—Per què?… En quina qüestió?… Estic de vacances, què és això tan urgent? Què vols dir que us heu ajuntat?… Demà?… Entesos!

Quan va haver penjat, li va explicar el que feia al cas. El Presídium volia que tornés a Moscou per parlar urgentment d’uns problemes agrícoles. Bréjnev hi havia insistit molt.

Khruixtxov es va quedar una bona estona assegut, pensant. No va pas dir a Dimka que se n’anés.

—No en tenen cap, de problema agrícola urgent —li va dir a la fi—. Es tracta d’allò que em vas avisar fa sis mesos, el dia del meu aniversari. Em volen fer fora.

Dimka va quedar sorprès. De manera que Natàlia tenia raó.

Dimka s’havia cregut les paraules tranquil·litzadores de Khruixtxov i aquella fe havia quedat justificada al juny, quan Khruixtxov havia tornat dels països escandinaus i la detenció no havia tingut lloc. Després d’això, Natàlia havia admès que no sabia què passava i Dimka havia donat per fet que el complot havia estat un foc d’encenalls.

En aquell moment s’adonava que simplement s’havia ajornat.

Khruixtxov sempre havia estat un lluitador.

—Què farà? —li va preguntar Dimka.

—Res —va respondre Khruixtxov.

Això encara era més estrany.

—Si en Bréjnev creu que ho pot fer més bé —va continuar—, que ho provi, aquest merda.

—Però què passarà si ell es posa al comandament? No té ni la imaginació ni l’energia per tirar endavant les reformes per mitjà de la burocràcia.

—Tampoc no veu la necessitat d’un canvi —va continuar el mandatari—. Potser té raó.

Dimka estava esfereït.

A l’abril s’havia plantejat de deixar Khruixtxov i mirar de trobar feina al costat d’una altra figura important del Kremlin, però se n’havia desdit. Ara començava a adonar-se del seu error.

—Ens n’anirem demà. —Khruixtxov va tirar pel camí del mig—. Anul·la el dinar que tinc amb el ministre de l’Interior francès.

Immers en un núvol de pessimisme, Dimka es va disposar a fer les gestions: avançar la cita amb la delegació francesa, assegurar que Khruixtxov tingués a punt l’avió i el pilot personal, canviar l’agenda de l’endemà. Tot ho va fer com en estat de trànsit. Era possible que la fi arribés d’una manera tan senzilla?

Fins aleshores, cap dirigent soviètic no s’havia retirat. Tant Lenin com Stalin havien mort mentre eren al govern. Matarien Khruixtxov? Què passaria amb els seus assessors?

Dimka es preguntava quant temps de vida li quedava a ell mateix i si tornaria a veure Grigor.

Va rebutjar aquesta idea. No podria fer res si la por el paralitzava.

Van emprendre el vol l’endemà a la tarda.

El viatge fins a Moscou durava dues hores i mitja, no es canviava de zona horària. Dimka no tenia ni idea del que l’esperava a la fi del viatge.

Van arribar a Vnúkovo-2, l’aeroport dels vols oficials, situat al sud de Moscou. Quan Dimka va sortir de l’avió darrere Khruixtxov va veure que no els van anar a rebre els principals ministres del govern sinó un grup d’oficials de segon rang. Aleshores va saber del cert que tot s’havia acabat.

A la pista hi havia dos cotxes aparcats: una limusina ZIL-111 i un Moskvitx 403 de cinc seients. Khruixtxov es va dirigir cap a la limusina i van assenyalar a Dimka l’altre vehicle, un modest utilitari.

Khruixtxov es va adonar que els separaven.

—Dimka —va dir, tombant-se abans de ficar-se al cotxe.

—Sí, camarada primer secretari? —Dimka va haver de contenir les llàgrimes.

—Potser no et tornaré a veure.

—Això és impossible!

—T’hauria de dir una cosa.

—Sí, camarada?

—La teva dona s’ho fa amb en Puixnoi.

Dimka se’l va mirar, mut.

—He pensat que valia més que ho sabessis —va continuar Khruixtxov—. A reveure.

Es va ficar a la limusina, que va arrencar tot seguit.

Dimka es va asseure al seient del darrere del Moskvitx, atordit. Potser no tornaria a veure mai més aquell murri de Nikita Khruixtxov. I Nina s’ho feia amb un robust general de cap a cinquanta anys amb bigoti blanc. Massa coses per encaixar-les tot d’una…

—A casa o al despatx? —li va preguntar el xofer al cap d’un minut.

No s’esperava que el deixessin triar. Això significava que no el portaven als calabossos de la Lubianka; si més no, no en aquell moment. Ho havien ajornat.

Va rumiar les opcions que tenia. Poca feina li quedava. No tenia cap sentit preparar cites i informes per a un dirigent que estava a punt de caure.

—A casa —va dir.

Quan hi va ser, a ell mateix li va estranyar adonar-se que no estava disposat a acusar Nina. Se sentia violent, com si l’infractor fos ell.

En realitat era culpable. Una nit de sexe oral amb Natàlia no era el mateix que una relació continuada, que era el que les paraules de Khruixtxov havien donat a entendre, però tampoc no estava bé.

No va dir res mentre Nina donava el pit a Grigor. Després ell mateix va banyar la criatura i la va posar al llit. La dona va fer el sopar. Mentre sopaven, Dimka li va dir que Khruixtxov dimitiria aquell mateix vespre o l’endemà. Suposava que sortiria als diaris al cap d’un parell de dies.

—I la teva feina? —va fer ella, alarmada.

—No sé què passarà —va respondre Dimka, nerviós—. Ara mateix ningú no té en compte els assessors. Probablement estan decidint si maten Khruixtxov o no. Ja s’ocuparan dels que ocupen la segona fila més endavant.

—No et passarà res —va dir ella després d’un moment de reflexió—. La teva família té influències.

Dimka no n’estava pas tan segur.

Van recollir la taula. Ella es va fixar que Dimka no havia menjat gaire.

—No t’agrada l’estofat?

—Estic fet un sac de nervis —li va respondre. I després li va etzibar—: Ets l’amant del mariscal Puixnoi?

—No diguis ximpleries —va respondre ella.

—No, ho dic de debò —va dir Dimka—. Ho ets o no?

Nina feia molt de soroll mentre posava els plats a la pica.

—D’on surt aquesta idea tan estúpida?

—M’ho ha dit el camarada Khruixtxov. Suposo que va treure la informació del KGB.

—I com vols que ho sàpiguen?

Dimka es va fixar que anava responen les preguntes amb preguntes, cosa que en general era senyal de culpa.

—Observen els moviments de tota la gent de pes del govern, a la recerca d’algun indici d’inconformisme.

—No siguis ridícul —va insistir ella. Després, va seure i va agafar el paquet de tabac.

—El dia dels funerals de la meva àvia vas flirtejar amb en Puixnoi.

—Flirtejar és una cosa…

—I després ens van concedir una datxa al costat de la seva.

Nina es va posar un cigarret als llavis, va encendre un llumí i se li va apagar.

—Sembla una coincidència…

—Tens sang freda, Nina, però et tremolen les mans.

La dona va llençar el llumí apagat a terra.

—Escolta’m, Dimka: com creus que em sento, jo? —li va dir, enutjada—. Tot el dia tancada a casa sense poder parlar amb ningú, fora d’una criatura i la teva mare. Volia una datxa, i al pas que anàvem, tu no n’hauries aconseguit mai cap.

Dimka va quedar desconcertat.

—De manera que admets que t’has prostituït?

—Ei, sigues realista, de quina altra manera es pot aconseguir res a Moscou? —A la fi va encendre el cigarret i va fer una forta pipada—. Tu treballes per a un secretari general que està sonat. Jo m’obro de cames per a un general que va calent com una mona. No hi veig gaire diferència.

—I això vol dir que et vas obrir de cames per a mi?

Nina no va respondre, però amb un gest involuntari va mirar la sala. Ell ho va entendre a l’acte.

—Per un pis a la Residència del Govern?

No ho va pas negar.

—Em pensava que m’estimaves —va dir ell.

—Home, et tenia afecte, però des de quan n’hi ha prou amb això? No siguis criatura. Som al món real. Si vols una cosa, n’has de pagar el preu.

Dimka es va sentir hipòcrita acusant-la i es va confessar.

—Doncs jo també t’haig de dir que t’he estat infidel.

—Ha! —va exclamar ella—. No em pensava pas que t’hi veiessis amb cor. I amb qui?

—M’estimo més no dir-t’ho.

—Amb alguna mecanògrafa de pa sucat amb oli del Kremlin, suposo.

—Només va ser una nit, i ni tan sols vam tenir relacions sexuals, però no crec que això arregli res.

—Ai, per l’amor de Déu! I tu et penses que m’importa? Vinga, noi, passa-te-la bé!

Desvariava de ràbia o confessava sincerament el que sentia? Dimka estava aclaparat.

—Mai no m’hauria imaginat que el nostre matrimoni fos així.

—No n’hi ha de cap altra mena, em pots ben creure.

—Sí que n’hi ha —va respondre ell.

—Tu somia els teus somnis, que jo somiaré els meus.

Nina va engegar el televisor.

Dimka es va quedar una estona mirant la pantalla sense veure ni sentir el que feien. Després se’n va anar al llit, però no es va adormir. Més tard, s’hi va ficar Nina. No es van ni tocar.

L’endemà, Nikita Khruixtxov deixava el Kremlin per sempre més.

Dimka va continuar anant cada matí a la feina. Havien ascendit Ievgueni Filípov, que es passejava amunt i avall amb un vestit blau nou. Sens dubte havia participat en el complot contra Khruixtxov i s’havia guanyat la recompensa.

Al cap de dos dies, el divendres, el diari Pravda anunciava la dimissió de Khruixtxov.

Assegut al seu despatx sense tenir quasi res a fer, Dimka es va fixar que els diaris occidentals del mateix dia publicaven que havia caigut el primer ministre britànic. Sir Alec Douglas-Home, un home conservador de classe alta, havia estat substituït per Harold Wilson, dirigent del Partit Laborista, en unes eleccions nacionals.

Dimka, que s’ho mirava amb cinisme, va trobar que hi havia alguna cosa paradoxal en tot allò: un país desfermadament capitalista podia despatxar un primer ministre aristòcrata i fer pujar un socialdemòcrata per voluntat popular, mentre que al principal Estat comunista del món una reduïda elit al poder tramava la renúncia en secret i l’anunciava, dies després, a una població impotent i dòcil.

Els britànics ni tan sols havien prohibit el comunisme. S’havien presentat a les eleccions trenta-sis candidats comunistes. No n’havia sortit cap elegit.

Una setmana abans, Dimka s’hauria plantejat tot això confrontant-t’ho amb l’aclaparadora superioritat del sistema comunista, sobretot tal com quedaria un cop s’hagués reformat. Però en aquells moments s’havia marcit l’esperança de la reforma i la Unió Soviètica conservaria tots els seus defectes en un futur previsible. Sabia que la seva germana diria que les barreres al canvi eren part intrínseca del sistema i un altre dels seus defectes. Però ell no ho acceptava.

L’endemà, el Pravda condemnava el subjectivisme i la desviació, les maquinacions desfermades, la fanfarroneria, el galleig i una colla de defectes més de Khruixtxov. Barbaritats, segons Dimka. El que passava era que s’havia anat enrere. L’elit soviètica rebutjava el progrés i es decantava pel que coneixia: un control estricte de l’economia, la repressió de la dissidència i evitar l’experimentació. Això els faria sentir còmodes i mantindria la Unió Soviètica endarrerida respecte d’Occident en benestar, poder i influència internacional.

Van assignar a Dimka unes tasques sense importància al servei de Bréjnev. Al cap de pocs dies ja compartia el seu petit despatx amb un dels assessors del nou mandatari. No trigarien gaire a substituir-lo. Khruixtxov, però, continuava a la residència dels Turons de Lenin, cosa que va fer pensar a Dimka que al capdavall potser el deixarien viure.

Al cap d’una setmana van adjudicar una altra plaça a Dimka.

Vera Plétner li va portar l’ordre en un sobre tancat, però li va dirigir una mirada tan trista que, abans d’obrir-lo, ja va saber que duia males notícies. Va llegir la carta de seguida. El felicitaven per haver estat nomenat sotssecretari del Partit Comunista de Khàrkiv.

—Khàrkiv —va dir—. La puta!

La seva vinculació amb el dirigent que havia caigut en desgràcia havia pesat més que la influència de la seva família. Era una degradació important. Li apujaven el sou, però els diners tenien ben poc valor a la Unió Soviètica. Li assignarien un pis i un cotxe, però aniria a parar a Ucraïna, molt lluny del centre del poder i dels privilegis.

I el pitjor de tot era que viuria a més de set-cents quilòmetres de Natàlia.

Assegut a l’escriptori, es va sumir en la depressió. Khruixtxov estava acabat, la carrera de Dimka feia passes enrere, la Unió Soviètica cada vegada anava pitjor, el matrimoni amb Nina era un desastre i a sobre l’enviaven lluny de Natàlia, l’única escletxa de llum que hi havia a la seva vida. On s’havia equivocat?

Aquells dies hi havia poca concurrència al Riverside, però ell hi va quedar amb Natàlia per primera vegada d’ençà que havia tornat de Pitsunda. Al cap d’ella, Andrei Gromiko, no l’havia afectat el cop d’Estat i continuava sent ministre d’Afers Estrangers, de manera que no havia perdut la feina.

—En Khruixtxov em va fer un regal de comiat —li va dir Dimka.

—Com?

—Em va dir que Nina s’entenia amb el mariscal Puixnoi.

—I t’ho has cregut?

—M’imagino que ho va saber pel KGB.

—Així i tot, pot ser un error.

Dimka va fer que no.

—Ella ho ha admès. Aquella datxa tan bonica que ens van concedir és al costat de la de Puixnoi.

—Oh, Dimka, quin greu que em sap.

—M’agradaria saber qui es cuida d’en Grigor mentre s’ho fan.

—I què has pensat?

—Tampoc no em puc indignar tant. Si hagués tingut el que s’ha de tenir, m’ho hauria fet amb tu.

Natàlia el va mirar amb preocupació.

—No parlis així —va dir.

La cara de la noia mostrava una ràpida successió d’emocions diferents: comprensió, tristesa, nostàlgia, temor, incertesa. Amb gest nerviós, es va apartar de la cara un ble de cabells rebels.

—I ara em sembla que és massa tard —va fer ell—. M’han enviat a Khàrkiv.

—Què?

—Me n’he assabentat avui. Com a sotssecretari del Partit Comunista.

—I quan et podré veure?

—M’imagino que mai.

—No puc viure sense tu —va dir ella, amb els ulls negats de llàgrimes.

Dimka va quedar parat. Sabia que l’apreciava, però mai no li havia parlat d’aquella manera, ni la nit que havien passat junts.

—Què vols dir? —va preguntar com un idiota.

—T’estimo, no ho sabies?

—No, no ho sabia —va respondre ell, atordit.

—Fa molt de temps que t’estimo.

—Com és que no m’ho havies dit mai?

—Tinc por.

—De…?

—Del meu marit.

Dimka n’havia sospitat alguna cosa. Donava per fet, encara que no en tenia proves, que en Nik era el responsable de la pallissa salvatge que havien clavat a l’estraperlista que havia intentat estafar Natàlia. No era estrany que a la dona de Nik li fes por de declarar el seu amor a un altre home. Allò explicava que Natàlia fos tan variable, que un dia es mostrés sexi i càlida i l’endemà freda i distant.

—Em sembla que jo també li tinc por, a en Nik —va dir ell.

—Quan te’n vas?

—Divendres vindrà la camioneta dels mobles.

—Tan aviat!

—Al despatx, sóc un element perillós. No saben què puc arribar a fer. Em volen perdre de vista.

Ella es va treure un mocador blanc i se’l va acostar als ulls. Després, es va inclinar cap a ell des de l’altra banda de la taula.

—Recordes aquella habitació plena de mobles antics del tsar?

—Sempre me’n recordaré —va fer ell amb un somriure.

—I el llit amb dosser?

—Per descomptat.

—Estava tan ple de pols…

—I era fred.

Havia tornat a canviar d’estat d’ànim i feia broma, picardiosa.

—Què és el que recordes més?

Li va venir al cap a l’acte una resposta: els seus pits petits amb uns mugrons grossos i punxeguts. Però se la va callar.

—Au, va, ja m’ho pots dir —va fer ella.

No hi tenia res a perdre.

—Els teus mugrons —va dir, mig avergonyit, mig embalat.

—Els vols tornar a veure? —li va preguntar ella, enriolada.

Dimka es va empassar la saliva amb dificultat.

—A tu què et sembla? —va respondre, intentant posar-se a l’altura de l’estat d’ànim d’ella, més jovial.

Natàlia es va aixecar tot d’una, amb aire determinat.

—Quedem a les set allà —va dir, i se’n va anar.

Nina estava enfurismada.

—Khàrkiv? —va cridar—. I jo què hi faré, a la puta ciutat de Khàrkiv?

Nina normalment no feia servir aquell llenguatge groller: trobava que era vulgar. Havia pujat de categoria i havia deixat enrere els hàbits dels de baix. Aquell lapsus indicava fins a quin punt estava afectada.

Dimka es va mostrar indiferent.

—Segur que el sindicat de l’acer d’allà et proporcionarà una feina.

De fet, ja era hora que portés Grigor a una guarderia i es reincorporés a la feina; era el que s’esperava de les mares soviètiques.

—Jo no vull que m’exiliïn a una ciutat de províncies.

—Ni jo. Què et penses, que m’hi he presentat voluntari?

—No ho veies a venir?

—Sí, i fins i tot havia pensat en un canvi de feina, però em vaig imaginar que el cop d’Estat havia fracassat quan el que passava era que l’havien posposat. Evidentment, els conspiradors van fer tot el que van poder per amagar-m’ho.

Ella li va adreçar una mirada escrutadora.

—Suposo que t’has passat la nit acomiadant-te de la mecanògrafa.

—Em vas dir que tant t’era.

—Molt bé, espavilat. Quan ens n’hem d’anar?

—Divendres.

—Maleït siga!

Enfurismada, Nina va començar a empaquetar coses.

Aquell dimecres, Dimka va parlar amb el seu oncle Volódia sobre el trasllat.

—No és tan sols per la meva carrera —va dir—. No sóc al govern per interès propi. Vull demostrar que el comunisme pot funcionar. Però això significa que ha de canviar i millorar. Ara tinc por que no anem cap enrere.

—De seguida que puguem et farem venir altre cop a Moscou —va dir Volódia.

—Gràcies. —Dimka sentia una fervent gratitud. El seu oncle sempre li havia fet costat.

—T’ho mereixes —va continuar Volódia, afectuós—. Ets llest, saps fer les coses i, de gent com tu, no ens en sobra. Tant de bo et pogués tenir al meu despatx.

—Mai no m’he sentit inclinat per l’estament militar.

—Però, escolta’m, quan passa una cosa d’aquestes, un ha de demostrar la lleialtat treballant de valent, sense queixar-se, i el més important, sense implorar constantment que el tornin a enviar a Moscou. Si mantens aquesta actitud durant cinc anys, començaré a treballar per fer-te tornar.

—Cinc anys?

—Cinc anys per començar. No comptis amb menys de deu. De fet, no comptis amb res. No sabem què farà Bréjnev.

«En deu anys, la Unió Soviètica pot davallar fins a la pobresa i el subdesenvolupament», va pensar Dimka. Però va veure que no calia parlar-ne. Volódia no era tan sols la seva millor opció: era l’única.

Dimka va tornar a veure Natàlia el dijous d’aquella mateixa setmana. Tenia un llavi partit.

—T’ho ha fet en Nik? —li va preguntar ell, afectat.

—Vaig relliscar en uns graons glaçats i vaig caure de morros —va respondre ella.

—No m’ho crec.

—És veritat —va dir, però no va voler tornar a quedar al dipòsit de mobles.

El divendres al matí, una camioneta ZIL-130 va aparcar davant la Residència del Govern i dos homes vestits amb granotes de feina van començar a baixar amb l’ascensor les caixes plenes amb les coses de Dimka i Nina.

Quan van tenir el vehicle gairebé ple, van fer una pausa. Nina els va preparar uns sandvitxos i te. Va sonar el telèfon i el porter va dir:

—Us porten un missatge del Kremlin que s’ha de lliurar personalment.

—Fes-lo pujar —va respondre Dimka.

Al cap de dos minuts compareixia Natàlia a la porta, duia un abric de visó de color de xampany. Amb el llavi ferit semblava una deessa masegada.

Dimka se la va mirar sense entendre què hi feia allà. Després va dirigir la mirada cap a Nina, que va detectar l’expressió culpable de Dimka i, sorruda, es va encarar amb Natàlia. Per un moment Dimka va pensar que aquelles dues dones s’agafarien pels cabells. Estava disposat a intervenir-hi.

Nina va plegar els braços davant del pit.

—Vaja, Dimka —va dir—, aquesta deu seu la teva mecanògrafa…

Què li havia de respondre? Sí? No? És la meva amant?

—Jo no sóc cap mecanògrafa —va respondre Natàlia llançant-li una mirada desafiadora.

—Tranquil·la —va dir Nina—. Sé prou bé què ets.

«Déu n’hi do la pulla», va pensar Dimka, «sobretot venint d’una dona que s’ho ha fet amb un general vell i gras per aconseguir una datxa». Però no va obrir boca.

Natàlia, tota altiva, li va lliurar un sobre que tenia aspecte de ser oficial.

Dimka el va obrir. Era d’Aleksei Kossiguin, l’economista reformador. La base que sostenia el seu poder era molt sòlida i, per això, l’havien fet president del Consell de Ministres del Govern de Bréjnev, malgrat les seves idees radicals.

El cor de Dimka es va disparar. A la carta li oferien una feina d’assessor de Kossiguin, a Moscou mateix.

—Com t’ho has fet? —va preguntar a Natàlia.

—Una llarga història.

—Doncs t’ho agraeixo. —Li van venir ganes d’abraçar-la i de besar-la, però es va reprimir. Es va girar cap a Nina—: Estic salvat —va dir—. Em puc quedar a Moscou. La Natàlia m’ha aconseguit una feina amb Kossiguin.

Les dues dones es van mirar amb odi. Ni l’una ni l’altra no van saber què dir.

—Això vol dir que hem de descarregar la camioneta? —va intervenir al cap d’una llarga pausa un dels homes de la mudança.

Tània va volar amb Aeroflot cap a Sibèria, amb una escala a Omsk camí d’Irkutsk. Viatjaven en un còmode Tupolev Tu-104. El vol nocturn va durar vuit hores i ella les va passar gairebé totes mig endormiscada.

Oficialment, hi anava en una missió per a la TASS. En secret, hi anava per veure si trobava Vassili.

Quinze dies enrere, Daniïl Antónov se li havia acostat a la taula i li havia deixat discretament el manuscrit de Congelació.

—Nou Món no pot publicar el relat —li va dir—. Bréjnev ens fa recular. Ara la consigna és l’ortodòxia.

Tània havia ficat tots aquells fulls en un calaix. Estava decebuda, però ja s’ho esperava.

—Recordes els articles que vaig escriure fa tres anys sobre la vida a Sibèria? —va dir ella.

—I tant —va respondre ell—. Una de les sèries més populars que hem publicat mai, i el govern va rebre una allau de peticions de famílies que s’hi volien traslladar.

—Doncs en podria fer la continuació. Parlar amb algunes persones de les que vaig entrevistar aleshores i veure com els va. També podrien parlar amb alguns dels nouvinguts.

—Bona idea —va fer Daniïl, abaixant el to—. Saps on és, ell?

S’ho havia ensumat. No era gens estrany.

—No —va respondre Tània—. Però ho puc descobrir.

Tània continuava vivint a la Residència del Govern. Ella i la seva mare s’havien traslladat un pis més amunt, al dels seus avis, més gran, després de la mort de Katerina, per poder cuidar l’avi Grigori. L’home afirmava que no calia que ningú estigués per ell: havia cuinat i netejat per a ell i per al seu germà petit, Lev, quan treballaven a la fàbrica, abans de la Primera Guerra Mundial, quan vivien en una habitació d’una barriada de Sant Petersburg, deia, tot cofoi. El cas era que tenia setanta-sis anys i d’ençà de la revolució que no havia preparat ni un plat ni passat l’escombra. Aquell vespre Tània va baixar amb l’ascensor a trucar al pis del seu germà.

Nina va obrir la porta.

—Oh! —va fer Nina, de males maneres. Se’n va tornar cap a dins i va deixar la porta oberta. Les dues cunyades no s’havien avingut mai.

Tània va entrar al petit rebedor. Dimka va sortir del dormitori i s’hi va acostar. Va somriure en veure-la.

—Parlem un moment? —va dir ella.

Dimka va agafar les claus de la tauleta del rebedor, van sortir tots dos i va tancar la porta. Van baixar amb l’ascensor i van seure en un banc de l’espaiós vestíbul.

—Has d’investigar on és en Vassili —li va dir Tània.

Ell va fer que no amb el cap.

—No.

—Per què? —va dir la noia, alçant la veu.

—M’ha anat d’un pèl que no m’exiliessin a Khàrkiv. Ara tinc una altra feina. Què et sembla que em passarà si d’entrada començo a fer investigacions sobre un dissident?

—He de parlar amb en Vassili!

—No veig per què.

—Imagina’t com es deu trobar. Fa més d’un any que ha complert la sentència i encara és allà. Deu tenir por que no l’hi deixin per sempre més! Li haig de dir que no l’hem oblidat.

Dimka li va agafar la mà.

—Em sap molt de greu, Tània. Sé que l’aprecies molt. Però què en podem treure, de posar-me jo en perill?

—Després de llegir Congelació sé que es podria convertir en un gran autor. Escriu sobre el nostre país d’una manera que condensa tot el que va malament. Li he de dir que escrigui més.

—Per fer què?

—Tu treballes al Kremlin: no pots canviar res. Bréjnev no reformarà mai el comunisme.

—Ja ho sé. Estic desesperat.

—En aquest país s’ha acabat la política. Ara mateix, l’única esperança que tenim és la literatura.

—Tu creus que un relat pot canviar res?

—Qui sap? Però quina altra cosa hi podem fer? Au va, Dimka. Mai no hem estat d’acord sobre si cal reformar o liquidar el comunisme, però ni tu ni jo no hem claudicat.

—No ho sé.

—Investiga on viu i treballa en Vassili Iénkov. Digues que és una recerca política confidencial per a un informe que estàs preparant.

—Tens raó, no podem claudicar —va fer Dimka amb un sospir.

—Gràcies.

Li va passar la informació al cap de dos dies. Havien alliberat Vassili del camp de presoners, però, no se sabia per què, a l’expedient no figurava cap adreça. Tanmateix, treballava en una central elèctrica a pocs quilòmetres d’Irkutsk. Les autoritats recomanaven que de moment se li negués el visat per viatjar.

Una dona de més de trenta anys anomenada Irina, representant de l’agència de contractació de Sibèria, va rebre Tània a l’aeroport. Tània s’hauria estimat més que la rebés un home. Les dones eren més intuïtives: Irina podia sospitar que tenia una doble missió.

—He pensat que podríem començar pels Grans Magatzems Centrals —li va dir Irina, optimista—. Pensa que aquí tenim una pila de coses que a Moscou costen de trobar!

Tània va fer un esforç per mostrar entusiasme.

—Caram, que bé!

Irina la va portar al centre amb un tot terreny Moskvitch 410. Tània va deixar l’equipatge a l’hotel Central i va anar amb ella a veure els grans magatzems. Tot refrenant la impaciència, hi va entrevistar el gerent i un dependent.

—Voldria anar a veure la central elèctrica de Xénkov.

—Ah! —va respondre Irina—. Per què?

—Hi vaig anar l’última vegada que vaig ser aquí. —Era una mentida, però Irina no tenia manera de saber-ho—. Un dels punts que tocaré és com han canviat les coses. També voldria entrevistar altre cop alguns dels que vaig veure llavors.

—Però no han pas avisat la central elèctrica que hi aniries.

—Exacte. M’he estimat més no interrompre la feina. Hi donarem un cop d’ull i potser després podria parlar amb algú, durant el descans del dinar.

—Com vulguis. —A Irina, no li va agradar, però es veia obligada a fer el que fos per complaure una periodista important—. Doncs els avisaré.

La de Xénkov era una antiga central elèctrica alimentada amb carbó, construïda els anys trenta, quan no es tenia en compte el medi ambient. Feia olor de carbó i el polsim ho emmascarava tot: les superfícies passaven del blanc al gris i del gris al negre. Les va rebre el gerent, que duia la camisa bruta, cosa que demostrava que l’havien agafat de sorpresa.

Mentre anaven visitant les instal·lacions, Tània buscava Vassili. No havia de costar gaire de localitzar-lo: alt, cabells foscos i espessos i aspecte d’artista de cine. Però no havia de dir, ni a Irina ni a ningú, que el coneixia molt bé i que havia anat a Sibèria a buscar-lo. «La teva cara em sona», li diria. «Segur que et vaig entrevistar l’última vegada que vaig venir». Vassili, que era molt agut, de seguida entendria què passava, però ella continuaria parlant per donar-li temps per refer-se de la sorpresa de veure-la allà.

Pensava que un electricista probablement treballaria a la sala de control o a la planta de les calderes, però després va rumiar que podia dedicar-se a arreglar preses de corrent o algun circuit elèctric en un punt o altre del complex.

Es preguntava si hauria canviat gaire en aquells anys. Probablement la continuava considerant amiga seva: li havia enviat el conte. Ben segur que tenia una xicota allà, o unes quantes, tenint en compte com era… S’hauria pres amb filosofia aquell temps tan llarg de reclusió o estaria furiós per la injustícia que li havien fet? Es commouria en veure-la o li recriminaria que no l’hagués tret d’allà?

Va fer la feina a consciència, preguntava als treballadors com veien ells i les seves famílies la vida a Sibèria. Tothom li parlava dels elevats salaris i dels ràpids ascensos com a conseqüència de la manca de personal preparat. Molts dels entrevistats feien broma sobre les penúries; hi havia un esperit de camaraderia pionera.

A migdia encara no havia vist Vassili. Era frustrant perquè no podia ser gaire lluny.

Irina la va portar al menjador dels directius, però Tània va insistir que volia dinar a la cantina amb els treballadors. La gent es relaxava mentre menjava i parlava amb més franquesa i emoció. Tània prenia notes del que deien i anava donant cops d’ulls a la sala per triar els candidats per ser entrevistats i alhora buscar Vassili.

Però l’hora de dinar va passar volant i Vassili no va aparèixer. La cantina es va anar buidant i Irina li va proposar de passar a la següent visita, una escola on podria parlar amb una colla de mares joves. Tània no era capaç de trobar una raó per negar-s’hi.

Hauria de preguntar per ell dient-ne el nom. Va rumiar que podia dir: «Em balla pel cap que l’altra vegada vaig conèixer un home interessant, un electricista, em penso, que es deia Vassili… Vassili, ehem, Iénkov? Podries preguntar si encara treballa aquí?». Era molt poc versemblant. Irina ho preguntaria, però no era estúpida i segur que s’afiguraria d’on venia tant d’interès per aquell home. No li costaria gaire de descobrir que Vassili havia arribat a Sibèria com a pres polític. Aleshores, la qüestió seria veure si Irina callava i es cuidava dels seus assumptes —sovint l’opció que tothom s’estimava més prendre a la Unió Soviètica— o bé buscava congraciar-se amb els seus superiors en la jerarquia del Partit Comunista explicant-los què li havia preguntat Tània.

Durant anys ningú no havia tingut notícia de l’amistat entre Tània i Vassili. Això els havia protegit i els havia salvat d’una sentència a cadena perpètua per publicar una revista subversiva. Després de la detenció de Vassili, Tània només havia comunicat el secret a una persona: el seu germà bessó. I Daniïl s’ho havia ensumat. Però en aquells moments estava en perill de despertar les sospites d’una desconeguda.

Just en el moment que s’armava de valor per parlar, va aparèixer Vassili.

Tània es va tapar la boca amb la mà perquè no li sortís un crit.

Vassili semblava un vell. Estava prim i anava encorbat. Els cabells se li havien fet grisosos i els duia llargs i descurats. Aquell rostre sensual, galtut, ara estava demacrat i arrugat. Portava una granota enllardada amb tot de tornavisos a les butxaques. Caminava arrossegant els peus.

—Et passa res, camarada Tània? —li va dir Irina.

—Mal de queixal —va improvisar ella.

—Sí que em sap greu!

Tània no hauria sabut dir si l’havia cregut o no.

El cor li anava a cent. Li havia fet molta alegria de trobar Vassili, però estava esgarrifada de veure’l amb aquell aspecte tan desmillorat. A més, havia de dissimular aquell garbuix d’emocions davant d’Irina.

Es va aixecar perquè Vassili la pogués veure. Quedava tan poca gent a la cantina que era quasi impossible que li passés per alt. Va girar la cara, va deixar de mirar-lo, per dissipar les sospites d’Irina. Va agafar la bossa com aquell que es disposa a anar-se’n.

—Hauré d’anar a cal dentista de seguida que torni —va dir.

De reüll va veure que Vassili s’aturava en sec i se la mirava.

—Explica’m alguna cosa de l’escola que anirem a veure —va demanar a Irina per evitar que la noia s’adonés de res—. Quines edats tenen els alumnes?

Van començar a caminar cap a la porta mentre Irina li responia la pregunta. Tània intentava observar Vassili sense mirar-se’l de dret. Es va quedar un moment paralitzat, amb la mirada fixa cap on era ella. Mentre se li acostaven, Irina li va adreçar una mirada inquisitiva.

Llavors, Tània se’l va mirar directament.

Aquell rostre xuclat se la mirava atònit. Badava la boca i ni parpellejava. Però ella va veure alguna cosa més que l’espant en els seus ulls. Va pensar que devia ser esperança, una esperança plena d’estupefacció, d’incredulitat i d’enyorança. No estava pas derrotat del tot: alguna cosa havia infós en aquella desferra humana la força per escriure un conte meravellós.

Tània va recordar les paraules que s’havia preparat:

—La teva cara em sona… No vaig parlar amb tu l’altra vegada que vaig ser aquí, fa tres anys? Em dic Tània Dvorkin i treballo per a la TASS.

Vassili va tancar la boca i es va començar a refer, però encara se’l veia esbalaït.

—Estic redactant la continuació de la sèrie sobre els emigrants a Sibèria —va prosseguir Tània—. No recordo com et dius… En els últims tres anys he entrevistat centenars de persones.

—Iénkov —va dir ell a la fi—. Vassili Iénkov.

—Vam tenir una xerrada molt interessant —va dir Tània—. Ara me’n recordo. T’haig de tornar a entrevistar.

—Anem justes de temps —va dir Irina, mirant-se el rellotge—. Aquí les escoles tanquen d’hora.

Tània va fer un gest d’assentiment cap a ella i després es va adreçar a Vassili.

—Ens podríem veure aquest vespre? Et va bé de passar per l’hotel Central? Podríem prendre alguna cosa.

—A l’hotel Central —va repetir Vassili.

—A les sis?

—A les sis, a l’hotel Central.

—Fins després, doncs —va dir Tània, i se’n van anar.

Tània volia tranquil·litzar Vassili, que veiés que no l’havien oblidat. Ja ho havia fet, però n’hi havia prou? Li podia donar alguna esperança? També li volia dir que el conte era una meravella i que havia d’escriure més, però tampoc no li podia donar gaires ànims: Congelació no es podia publicar i probablement passaria el mateix amb altres coses que escrivís. Tenia por que a la fi, en comptes d’animar-lo, el desanimaria.

El va esperar al bar. Aquell hotel no estava malament. Tothom que anava a Sibèria era gent important —ningú no hi anava de vacances—, per tant, oferia el luxe que podia esperar l’elit comunista.

Vassili va arribar a l’hora convinguda i el seu aspecte havia millorat. S’havia pentinat i portava una camisa neta. Continuava semblant que s’estigués recuperant d’una malaltia, però als ulls li brillava un esclat d’intel·ligència.

—Gràcies per haver vingut —li va dir ell agafant-li totes dues mans amb la seva i amb una tremolor emocionada a la veu—. No sabria explicar-te el que això significa per a mi. Ets una amiga, una amiga sòlida i extraordinària.

Ella li va fer un petó a la galta.

Van demanar cervesa. Vassili es va menjar com un afamat els cacauets que els van oferir.

—El conte que has escrit és una meravella —li va dir ella—. No només bo, fora de sèrie.

—Gràcies —va fer Vassili dibuixant un somriure—. Potser d’un lloc tan terrible en pot sortir una cosa que valgui la pena.

—I no sóc l’única que n’ha quedat admirada. Els editors de Nou Món el van acceptar per publicar-lo. —Se li va il·luminar la cara d’alegria, però ella el va haver de decebre després—. Però van canviar de parer després que deposessin Khruixtxov.

Vassili es va entristir. Va agafar un altre grapat de cacauets.

—No m’estranya —va dir, recuperant la serenitat—. Si més no, els ha agradat, això és el més important. Ha valgut la pena escriure’l.

—En vaig fer unes còpies i les vaig enviar, anònimament, és clar, a alguns dels que rebien Dissidència —va afegir Tània. Va dubtar un moment. El que tenia intenció de dir-li després era agosarat. Un cop ho hagués deixat anar, ja no se’n podria desdir. Es va arriscar—: Ara l’única cosa que em queda per fer és intentar fer-ne arribar una còpia a Occident.

Tània li va veure una espurna d’optimisme als ulls, encara que ell simulés una certa reserva.

—Seria perillós per a tu.

—I per a tu.

Vassili va arronsar les espatlles.

—Què em poden fer, a mi…, enviar-me a Sibèria? Tu, en canvi, ho pots perdre tot.

—N’escriuràs més, de contes?

Es va treure de sota de la jaqueta un sobre gran i gastat.

—Ja ho he fet —va dir, i li va passar el sobre. D’un trago es va acabar la cervesa.

Tània va mirar a dins del sobre. Pàgines atapeïdes amb aquella lletra petita i clara de Vassili.

—Ostres! —va exclamar, eufòrica—. Si aquí hi ha tot un llibre!

Després es va adonar que si l’enxampaven amb aquell material ella també acabaria a Sibèria. Es va posar de seguida el sobre a la bossa.

—Què en faràs? —li va preguntar ell.

Tània ja s’ho havia rumiat.

—Cada any hi ha una fira del llibre a Leipzig, a l’Alemanya Oriental. M’ho podria fer venir bé per anar-hi per a la TASS, parlo més o menys l’alemany. Hi solen anar editors occidentals, de París, de Londres i de Nova York. Podria aconseguir que et traduïssin l’obra i la publiquessin.

A Vassili, se li va il·luminar el rostre.

—Vols dir?

—Estic convençuda que Congelació té prou qualitat.

—Seria fantàstic. Però tu correries un perill terrible.

Ella va assentir.

—I tu què? Si les autoritats soviètiques arribessin a saber que n’ets l’autor, tindries problemes.

Ell es va posar a riure.

—Fixa’t com vaig: mort de gana, vestit amb quatre parracs, visc sol en un alberg per a homes que sempre està gelat…, res no m’amoïna.

Ni li havia passat pel cap, a Tània, que potser no li donaven ni prou menjar.

—Aquí hi ha un restaurant —li va dir—. Anem-hi a sopar?

—Sí, sisplau.

Vassili va demanar bou stróganoff amb patates bullides. La cambrera els va posar un bol de panets a la taula, tal com es feia en els banquets. Vassili es va menjar els panets. Després de l’stróganoff va demanar pirozkhi, una mena de crestes fregides amb compota de pruna, i ell es va acabar tot el que Tània havia deixat al plat.

—En pensava que aquí la gent qualificada cobrava molt.

—Els voluntaris, sí. Els expresos, no. Les autoritats només respecten el mecanisme de fixació dels preus quan s’hi veuen obligades.

—Et puc enviar menjar?

Vassili va fer que no.

—El KGB s’ho queda tot. Els paquets arriben estripats i amb un escrit que diu: «Paquet sospitós, inspecció oficial», i tot el que valia la pena ja no hi és. El de l’habitació del costat de la meva va rebre sis pots de melmelada buits.

Tània va signar la nota del sopar.

—Tens bany a l’habitació de l’hotel? —li va preguntar ell.

—Sí.

—Amb aigua calenta?

—És clar.

—M’hi podria dutxar? A l’alberg, només tenim aigua calenta un cop a la setmana, i encara ens hem d’afanyar abans no s’acabi.

Van pujar a l’habitació.

Vassili es va estar molta estona al bany. Tània es va quedar asseguda al llit observant aquella neu tan bruta. Estava atordida. Sabia vagament com eren els camps de treball, però en veure Vassili ho va comprendre d’una manera tan vívida que resultava aclaparadora. Havia deixat anar la imaginació però ni de lluny no s’havia acostat al grau de sofriment a què sotmetien els presoners. I, malgrat tot, Vassili no havia sucumbit a la desesperació. Al contrari, havia reunit la força i la valentia necessàries per escriure sobre les seves experiències amb passió i sentit de l’humor. Ella l’admirava més que mai.

Quan a la fi va sortir del bany es van acomiadar. En una altra època, ell se li hauria insinuat, però en aquells moments semblava que la idea ni li havia passat pel cap.

Tània li va donar tots els diners que duia a la bossa, una rajola de xocolata i dos parells de calces llargues, que li anirien curtes, però que se les podria posar igualment.

—Sempre seran millors que les que tens —li va dir.

—I tant que sí —va respondre ell—. Ara mateix no en tinc, de roba interior.

Quan Vassili va ser fora, Tània es va posar a plorar.