53

La família Franck viatjava amb dos cotxes Trabant rumb a Hongria per passar-hi les vacances. Era un dels destins d’estiueig més populars entre els alemanys orientals que es podien permetre pagar la benzina.

De moment, semblava que no els seguia ningú.

Havien reservat les vacances per mitjà de l’Oficina de Turisme del govern de l’Alemanya Oriental. Tenien coll avall que els denegarien el visat —per més que Hongria fos un país del bloc soviètic— i per això s’havien endut una grata sorpresa. Hans Hoffmann havia deixat escapar una oportunitat d’assetjar-los; potser anava atrafegat.

Els Franck necessitaven dos cotxes perquè Karolin i la seva família anaven amb ells. Werner i Carla n’estaven molt, d’Alice, la seva néta, que ja tenia setze anys. Lili sentia un gran afecte per Karolin, però no per Odo, el marit. Era un bon home i li havia aconseguit la feina que tenia de directora d’un orfenat eclesiàstic; però Lili trobava que Odo dedicava a Karolin i Alice un afecte un pèl forçat, com si estimar-les fos una bona acció. Lili considerava que l’amor d’un home havia de sorgir d’una passió irrefrenable, i no pas d’un deure moral.

Karolin tenia la mateixa impressió. Mantenia amb Lili una relació prou estreta per compartir secrets, i Karolin li havia confessat que el seu matrimoni havia estat un error. No era infeliç al costat d’Odo, però no n’estava enamorada. Era bo i afable, però no l’atreia: feien l’amor més o menys un cop al més.

En total eren, doncs, sis persones. Werner, Carla i Lili van agafar el cotxe de color bronze, i Karolin, Odo i Alice, el blanc.

Era un llarg viatge, i es feia feixuc amb un Trabi amb motor de dos temps de sis-cents centímetres cúbics; havien de recórrer més de nou-cents cinquanta quilòmetres per creuar Txecoslovàquia de punta a punta. El primer dia van arribar a Praga, on van fer nit.

—Posaria la mà al foc que no ens segueixen —va dir Werner l’endemà en abandonar l’hotel—. Em sembla que ho hem aconseguit.

Van anar al llac Balaton, que, amb els seus vuitanta quilòmetres de llarg, era el més gran de l’Europa central. A més a més estava temptadorament a prop d’Àustria, un país lliure. Per això tota la línia fronterera estava fortificada: hi havia instal·lats dos-cents quaranta quilòmetres de reixat elèctric per impedir la fugida del paradís dels obrers.

La família va plantar dues tendes de costat en una zona d’acampada a la riba sud del llac.

Tenien un objectiu secret: trobar-se amb Rebecca.

Havia estat idea de Rebecca, que, després de destinar un any de la seva vida a tenir cura de Walli, havia aconseguit que el seu germà es desenganxés de les drogues. En aquells moments Walli disposava d’un pis a Hamburg, a pocs metres del de Rebecca. Per poder estar per ell, Rebecca havia renunciat a presentar-se com a candidata del Bundestang, però així que Walli es va recuperar, li van renovar l’oferta. En aquells moments era diputada i es dedicava a la política exterior. En un dels viatges oficials a Hongria va observar que el país cada vegada atreia més turistes occidentals; el turisme i el riesling barat eren els únics mitjans per ingressar moneda estrangera i reduir el devastador dèficit comercial del país. Els occidentals anaven a àrees de vacances separades de la resta del país, però fora d’aquells indrets res no els impedia confraternitzar.

La llei no penalitzava, per tant, el que feien els Franck. El seu viatge estava autoritzat i també el de Rebeca, que, com ells, viatjava a Hongria per passar-hi unes vacances econòmiques. Havien quedat que es trobarien fent veure que era una casualitat.

Tanmateix, en els països comunistes la llei era mera façana. Els Franck sabien que es ficarien en un bon embolic si la policia secreta descobria el que tramaven. Per això, Rebecca ho havia organitzat tot d’amagat, a través d’Enok Andersen, el comptable danès que encara creuava de tant en tant la frontera entre el Berlín Occidental i l’Oriental per veure’s amb Werner. No hi havia res escrit ni s’havia fet cap trucada. El gran temor era que arrestessin Rebecca —o que l’Stasi senzillament la segrestés— i l’engarjolessin a l’Alemanya Oriental. L’afer donaria lloc a un conflicte diplomàtic, però això no faria desistir l’Stasi.

Bernd, el marit de Rebecca, no l’acompanyava. La seva salut havia empitjorat i els ronyons no li funcionaven bé. Només treballava mitja jornada, i no podia viatjar gaire lluny.

—Vés a donar un cop d’ull —va dir Werner a Lili incorporant-se després d’haver clavat una piqueta—. Fins ara no ens han seguit, però potser no els calia perquè ja tenen aquí algun agent.

Lili va fer un tomb pel recinte com si explorés el terreny. Els campistes del llac Balaton eren gent alegre i cordial. A Lili, jove i atractiva com era, la saludaven i li oferien cafè, cervesa o alguna coseta per picar. La majoria de les tendes les ocupaven famílies, però també hi havia grups d’homes i algun de noies. No hi havia dubte que tard o d’hora solters i solteres s’acabarien trobant.

Lili era soltera. Li agradava el sexe i havia tingut diversos embolics; fins i tot amb una dona, però, d’això, la família, no en sabia res. Segurament tenia els mateixos instints maternals que qualsevol dona i adorava Alice, la filla de Walli. Però Lili havia aparcat la idea de tenir fills per la funesta perspectiva de criar-los a l’Alemanya Oriental.

Li havien denegat una plaça a la universitat pels afers polítics de la família, de manera que s’havia format com a puericultora. Mai no hauria prosperat si les autoritats hi haguessin pogut intervenir, però gràcies a Odo havia trobat feina en l’entorn de l’Església, ja que en aquest cas les contractacions no passaven pel control del Partit Comunista.

No obstant això, Lili considerava que la seva feina de debò era la música. Cantava i tocava la guitarra amb Karolin en bars petits i agrupacions de joves, sovint en sales parroquials. Cantaven cançons de protesta contra la contaminació mediambiental, l’enderrocament d’edificis i monuments històrics, la desforestació i l’arquitectura de mal gust. El govern les odiava, i a totes dues les havien arrestat i amonestat per repartir propaganda. Amb tot, els comunistes no podien estar a favor de contaminar els rius amb les aigües residuals de les fàbriques, així que no sabien com prendre mesures dràstiques contra els ecologistes, i de fet normalment intentaven neutralitzar-los donant-los algun càrrec oficial a la inoperant Societat per a la Protecció de la Natura i el Medi Ambient.

Segons el pare de Lili, als Estats Units els conservadors acusaven els defensors del medi ambient de ser activistes antinegoci, però als conservadors del bloc soviètic era més difícil acusar-los de ser anticomunistes. Al capdavall, el màxim objectiu del comunisme era fer que la indústria funcionés al servei del poble i no de l’amo.

Una nit, Lili i Karolin van entrar d’amagat en un estudi de gravació i van enregistrar un disc. No en van fer cap llançament públic, però es van vendre cintes de casset anònimes a milers.

Lili va recórrer la zona d’acampada, pràcticament ocupada només per alemanys orientals; el campament dels occidentals era un quilòmetre i mig més enllà. En tornar on havia acampat la seva família, Lili es va fixar en dos homes de la mateixa edat que ella que bevien cervesa davant d’una tenda propera a la seva. El ros tenia entrades, i el morè duia un tall de cabells de feia quinze anys, a l’estil Beatle. El ros va topar amb la mirada amb ella i de seguida la va defugir, cosa que va aixecar les sospites de Lili: els nois joves no solien esquivar-li la mirada. Aquells dos homes ni li oferien una beguda ni li demanaven que els acompanyés.

—Oh, no —va lamentar entre dents.

Els agents de l’Stasi no eren difícils de clissar. Eren gent sense escrúpols i curta d’enteniment. Aquesta professió era adequada per a gent que anhelava el prestigi i el poder però tenia poc seny i gens de talent. El primer marit de Rebecca, Hans, n’era un cas típic. Era poca cosa més que un pinxo mala bèstia, però havia anat escalant i semblava que s’havia convertit en un dels màxims mandataris, circulava amb una limusina i vivia en una gran casa de camp circumdada amb una paret imponent.

Lili no volia cridar l’atenció però va decidir que necessitava confirmar les sospites, de manera que va actuar de manera provocadora.

—Hola nois! —va cridar cordialment.

Els dos homes van grunyir i van proferir una salutació displicent.

Lili no els deixaria estar tan fàcilment.

—Heu vingut acompanyats? —va fer ella.

Era una insinuació fàcil de caçar.

El ros va fer que no amb el cap i l’altre es va limitar a dir «No». No eren prou hàbils per dissimular.

—De debò? —Lili va pensar que pràcticament ja tenia la confirmació. Què feien dos homes solters en un campament d’estiu si no era buscar-hi noies? I anaven massa mal vestits per ser homosexuals—. I on es va aquí de nit si vols passar una bona estona? —va preguntar Lili forçant un to de veu alegre—. Hi ha algun lloc per anar a ballar?

—No ho sé.

Amb aquella resposta Lili ja en va tenir prou. «Si aquest parell estan de vacances, jo sóc la senyora Bréjnev», va pensar, i va marxar.

Tenien un problema. Com podria la família Franck trobar-se amb Rebecca sense que l’Stasi els descobrís?

Lili va tornar amb la seva família. Ja tenien les dues tendes plantades.

—Males notícies —va anunciar al seu pare—: hi ha dos homes de l’Stasi. Una filera al sud i tres tendes a l’est de la nostra.

—Ho temia —va dir Werner.

La família havia quedat amb Rebecca que es trobaria al cap de dos dies en un restaurant que la diputada havia visitat en el primer viatge. Però abans d’anar-hi, els Franck haurien de desfer-se de la policia secreta. Lili estava amoïnada; en canvi els seus pares conservaven una calma inexplicable.

El primer dia, Werner i Carla van marxar ben d’hora per fer un reconeixement del terreny amb el Trabi de color bronze. Els homes de l’Stasi els van seguir amb un Skoda verd. Werner i Carla van ser fora tota el dia i van tornar amb posat confiat.

L’endemà al matí, Werner va proposar a Lili anar d’excursió. Tots dos eren fora de la tenda amb les motxilles a l’esquena i s’ajudaven l’un a l’altre a ajustar-les al cos. Calçaven unes botes resistents i duien barrets d’ala ampla. Als ulls de tothom quedava clar que es preparaven per fer una llarga caminada.

Al mateix temps, Carla es va preparar per anar a comprar: duia unes bosses a la mà i recitava la llista en veu alta.

—Pernil, formatge, pa… Alguna cosa més?

Lili patia que no se’ls veiés el llautó.

Els agents secrets que seien fora de la tenda fumant els vigilaven de reüll.

Els membres de la família van marxar en direccions oposades: Carla en direcció a l’aparcament, Lili i Werner a la riba del llac. L’agent de l’Stasi amb el tall de cabells dels Beatles va sortir darrere de Carla i el ros va estalonar Werner i Lili.

—De moment tot va sobre rodes —va dir Werner—. Els hem separat.

Quan Lili i Werner van arribar al llac, Werner va tombar en direcció oest, vorejant la riba. Era evident que havia inspeccionat el terreny la vigília. El terra era irregular. L’agent de l’Stasi ros els seguia a una distància prudent, però amb dificultats: no anava equipat per a una caminada. De vegades Lili i el seu pare s’aturaven, fingint que necessitaven descansar perquè l’home els pogués atrapar.

Van caminar dues hores fins que van arribar a una llarga platja desèrtica. A mig camí, entre els arbres va aparèixer un agrest corriol que desembocava on la marea alta havia perdut empremta.

Allà hi havia aparcat el Trabant bronze amb Carla al volant.

No hi havia ningú més a la vista.

Werner i Lili van pujar al cotxe i Carla va marxar deixant l’home de l’Stasi a l’estacada.

Lili va sufocar la temptació de dir-li adéu amb la mà.

—T’has desfet de l’altre? —va preguntar Werner.

—Sí —va dir Carla—. L’he distret calant foc a una paperera davant la botiga de queviures.

Werner va fer un gran somriure.

—Un truc que et vaig ensenyar jo mateix fa una pila d’anys.

—Naturalment! L’home ha sortit del cotxe i ha anat a veure què passava, és clar.

—I aleshores…

—Mentre estava distret, li he posat un clau al pneumàtic. L’he deixat canviant la roda.

—Fantàstic.

—Oi que tots dos fèieu tripijocs d’aquests durant la guerra? —va preguntar Lili.

Es va fer un silenci. Mai no parlaven la guerra.

—Sí —va fer Carla a l’últim—. Sí, alguna coseta fèiem, però res del que puguem presumir.

I mai més no se’n va tornar a parlar.

Van conduir fins a un poble i van alentir la marxa en arribar a una caseta que tenia un rètol on deia BAR; un home els va indicar que aparquessin el cotxe al prat del darrere, fora de la vista.

Van entrar a un bar petit massa bufó per ser del govern. Lili va clissar de seguida la seva germana Rebecca i se li va llançar al coll. Feia divuit anys que no es veien. Lili intentava mirar la cara de Rebecca però les llàgrimes li negaven els ulls. Primer Carla i després Werner van abraçar Rebecca.

Quan finalment Lili va recuperar la visió, es va adonar que Rebecca era una dona de mitjana edat, la qual cosa no era estranya, aviat faria cinquanta anys. Era més fornida del que Lili recordava.

Amb tot, el més impactant era l’elegància que desprenia. Duia un vestit d’estiu blau de piquets i una jaqueta de conjunt. Del coll li penjava una cadeneta de plata amb una perla gran, i portava una polsera de plata d’un dit de gruix al canell. Duia unes sofisticades sandàlies de taló de suro i una bossa de pell blau marí. Pel que Lili sabia, la política no estava especialment ben pagada. Podia ser que a l’Alemanya Occidental tothom anés tan mudat?

Rebecca els va convidar a entrar en una sala privada, situada a l’altra punta del bar, on hi havia una llarga taula parada amb plates d’entremesos, bols d’amanida i ampolles de vi. Al costat de la taula van veure un home prim, atractiu, demacrat, amb una samarreta blanca i uns texans negres elàstics. Devia tenir uns quaranta anys, o potser havia estat malalt i era més jove. Lili va donar per segur que era un cambrer.

Carla va fer un crit ofegat.

—Oh, mare meva —va exclamar Werner.

Lili es va adonar que l’home prim la mirava expectant. De sobte va reparar en els seus ulls ametllats i es va adonar que estava mirant el seu germà Walli; se li va escapar un crit d’estupefacció: com havia envellit!

—El meu fillet! —va dir Carla abraçant Walli—. Pobrissó!

Lili el va abraçar i el va besar, feta de nou un mar de llàgrimes.

—Estàs tan canviat —deia sanglotant—. Què t’ha passat?

—És el rock-and-roll —va contestar ell amb un somriure—. Però ho estic superant. —Walli va mirar la seva germana gran—. La Rebecca ha sacrificat un any de la seva vida i una gran oportunitat professional, per salvar-me.

—No podia ser de cap altra manera —va dir Rebecca—. Sóc la teva germana.

Lili estava convençuda que Rebecca no havia tingut cap dubte a l’hora ajudar-lo. Per a ella, la família estava per damunt de tot i, segons Lili, ho creia tan ferventment perquè era adoptada.

Werner va abraçar Walli durant una llarga estona.

—No sabíem… —va dir amb una veu carregada de l’emoció—, no sabíem que vindries.

—Vaig decidir que ho mantindria en un secret absolut —va dir Rebecca.

—I no és perillós? —va preguntar Carla.

—Sí que ho és —va reconèixer Rebecca—. Però Walli volia córrer el risc.

Aleshores va entrar Karolin amb la seva família. Com els altres, va necessitar una estona per reconèixer Walli, i en acabat va fer un crit, espantada.

—Hola, Karolin —va dir ell. Walli li va agafar les mans i li va fer un petó a cada galta—. Que bé tornar-te a veure.

—Jo sóc l’Odo, el marit de la Karolin —va intervenir Odo—. Encantat de conèixer-te finalment.

Per un moment l’expressió de Walli va canviar, però de seguida es va recompondre; de tota manera Lili va copsar que Walli havia vist i captat alguna cosa d’Odo que l’havia trasbalsat, i ràpidament havia dissimulat l’impacte. Els dos homes van fer una encaixada de mans cordial.

—I ella és l’Alice —va dir Karolin.

—Alice? —va fer Walli mirant atordit aquella noia alta de setze anys amb una llarga cabellera rossa que li cobria la cara com dues cortines—. Vaig escriure una cançó sobre tu —va dir ell—. Quan eres petita.

—Ho sé —va dir ella, i li va fer un petó a la galta.

—L’Alice ho sap tot. Li vam explicar tot així que va ser prou gran per entendre-ho —va dir Odo.

Lili es preguntava si Walli notava el to de superioritat moral que emprava Odo. O potser era ella que estava massa sensible?

—T’estimo molt —va dir Walli a Alice—, però t’ha criat l’Odo. Mai no ho oblidaré, i segur que tu tampoc no ho oblidaràs.

Walli es va quedar un moment sense paraules i finalment va aconseguir refer-se.

—Vinga, va, seguem i mengem. Avui és un gran dia. —Lili va pensar que devia haver estat Walli qui havia pagat el convit.

Van seure a taula. Per un moment semblava que no es coneguessin, se sentien incòmodes i maldaven per trencar el gel. De sobte van parlar tots de cop, tothom tenia preguntes per a Walli i van riure.

—D’un a un! —va dir ell, i tots es van relaxar.

Walli els va explicar que tenia un àtic a Hamburg, que no estava casat, tot i que tenia una nòvia, i que cada dos anys més o menys viatjava a Califòrnia i passava quatre mesos a la granja de Dave Williams per gravar un nou disc amb els Plum Nellie.

—Sóc un drogoaddicte —va dir—. Però ja fa set anys que estic net, al setembre en farà vuit. En els concerts hi ha un vigilant a la porta del camerino, que escorcolla la gent per si porta drogues. —Walli va arronsar les espatlles—. Sembla exagerat, ho sé, però així són les coses.

Walli també tenia preguntes, sobretot per a Alice. Mentre la noia les hi responia, Lili es va fixar en la taula. Allà hi havia la seva família: els pares, la germana, el germà, la neboda, i la seva vella amiga i companya musical. Que afortunada que era de tenir-los tots junts, menjant, xerrant i bevent vi.

Aleshores va pensar que moltes famílies ho feien cada setmana això, i no ho sabien valorar.

Karolin seia al costat de Walli, i Lili els mirava. S’ho estaven passant bé. Si les coses haguessin anat d’una altra manera —si el Mur de Berlín s’hagués esfondrat—, hauria revifat el seu idil·li? Encara eren joves: Walli tenia trenta-tres anys; Karolin, trenta-cinc. Lili va foragitar aquest pensament: era fer volar coloms, bajanades.

Walli va tornar a explicar la seva fugida de Berlín pensant en Alice. En arribar a l’episodi de la nit, quan va esperar Karolin i no es va presentar, ella el va interrompre.

—Tenia por —va admetre ella—. Por per mi, i per la filla que duia al ventre.

—No t’ho retrec —va dir Walli—. No vas cometre cap error. Ni jo tampoc. L’únic error és el Mur.

Walli va explicar com havia creuat amb el cotxe el punt de control, esbotzant la barrera.

—Mai no oblidaré l’home que vaig matar —va dir.

—No hi podies fer res —va protestar Carla—. T’estava disparant!

—Ja ho sé —va dir Walli, i Lili sabia pel to de veu que finalment el seu germà estava en pau amb si mateix—. Em sap greu, però no me’n sento culpable. No vaig cometre cap error fugint; i ell no el va cometre disparant-me.

—Com bé has dit abans —va intervenir Lili—, l’únic error és el Mur.