7

George Jakes estava de mal humor: el braç encara li feia un mal de mil dimonis a pesar del cabestrell i el guix i, a més, havia perdut l’anhelat lloc de treball abans d’estrenar-lo. Tal com havia predit Greg, el bufet d’advocats Fawcett Renshaw s’havia fet enrere després que els diaris publiquessin el seu nom entre els viatgers per la llibertat ferits. A què es dedicaria la resta de la seva vida?

La cerimònia de graduació es feia a l’Old Yard de la Universitat de Harvard, un gran pati cobert de gespa voltat d’il·lustres edificis universitaris d’obra vista. Per a l’ocasió, els membres del Consell Supervisor lluïen copalta i frac. Aquell matí el secretari d’Afers Estrangers britànic, l’inepte aristòcrata Lord Home, i un altre home de nom curiós, McGeorge Bundy, membre del gabinet del president Kennedy a la Casa Blanca, rebien el títol de doctor honoris causa. Malgrat el mal humor, a en George li sabia greu marxar de Harvard. Hi havia viscut set anys, primer com a batxiller i després com a estudiant de Dret. Havia conegut gent extraordinària i hi havia fet bons amics. Havia aprovat tots els exàmens. Havia sortit amb diverses noies i s’havia ficat al llit amb tres. S’havia emborratxat només una vegada, i no li havia agradat gens sentir que perdia el control.

Però avui estava massa mosca per abandonar-se a la nostàlgia. Després dels violents aldarulls d’Anniston, s’esperava una reacció contundent de l’administració Kennedy. Jack Kennedy s’havia presentat davant del poble americà com un liberal i havia esgarrapat així el vot negre. Quant a Bobby Kennedy, era el fiscal general, el màxim agent de l’ordre públic sobre la capa de la Terra. George s’esperava que Bobby proclamés, clar i net, que la Constitució dels Estats Units era tan vigent a Alabama com a tot arreu.

I no ho va fer.

No van arrestar ningú per agredir els viatgers per la llibertat. Ni la policia ni l’FBI no havien investigat cap dels múltiples delictes de violència comesos. Als Estats Units del 1961, sota l’atenta mirada de la policia, els racistes blancs podien agredir els defensors dels drets civils, trencar-los les costelles i calar-los foc fins a la mort, i sortir-ne impunes.

George havia vist Maria Summers per última vegada a la consulta d’un metge. L’hospital més proper havia rebutjat els viatgers per la llibertat ferits, però finalment havien trobat particulars disposats a assistir-los. George era amb una infermera que li guaria el braç trencat en el moment que Maria acudia a dir-li que agafava un avió cap a Chicago. Si ell hagués pogut s’hauria aixecat i l’hauria abraçat, però ella li havia fet un petó a la galta i havia desaparegut.

Va preguntar-se si mai la tornaria a veure. «Hauria pogut enamorar-me bojament d’ella», va pensar. «Potser ja ho estic». En deu dies de conversa ininterrompuda no s’havia avorrit ni un segon. Ella tenia tanta perícia com ell, o més i tot. I si bé tenia un aire innocent, aquells ulls castanys vellutats l’abocaven inevitablement a imaginar-se-la a la claror d’una espelma.

La cerimònia de graduació va acabar a dos quarts de dotze. Estudiants, pares i alumnes van començar a allunyar-se en la penombra dels imponents oms, camí del dinar oficial en què es lliurarien els títols als nous llicenciats. George va buscar la seva família sense èxit.

En canvi, sí que va trobar Joseph Hugo.

Hugo estava sol, de peu dret al costat de l’estàtua de bronze de John Harvard, encenent-se un dels seus cigarrets allargassats. Amb el contrast de la toga negra, encara semblava que tingués la pell més pàl·lida. George va serrar els punys. Li hauria clavat una bona pallissa, a aquell malparit. Però tenia el braç esquerre inutilitzat; i, de tota manera, si en un dia com avui es barallava amb Hugo a cops de puny en ple Old Yard, les conseqüències serien nefastes. Fins i tot podien perdre el títol de llicenciats. I George ja en tenia prou, de problemes. El més assenyat era ignorar Hugo i continuar caminant.

—Hugo, ets un malparit —va cridar, amb tot.

Malgrat que George tenia el braç trencat, Hugo va fer cara d’ensurt. Feia el mateix embalum que George, i probablement era tan fort com ell, però a George li bullia la sang i Joseph n’era conscient. Així que va mirar a una altra banda i va intentar passar de llarg.

—No vull parlar amb tu —va remugar.

—No m’estranya —va fer George barrant-li el pas—. Et vas quedar mirant com m’agredia un grup de descontrolats. Aquells bèsties em van trencar el braç.

—No hi havies d’anar a fer res, tu, a Alabama —va etzibar-li Hugo fent un pas enrere.

—I tu no havies d’anar d’activista dels drets civils mentre et dedicaves a espiar per als altres. Qui et pagava, el Ku Klux Klan?

Hugo va alçar la barbeta en un gest defensiu i, si hagués pogut, George li hauria amollat un cop de puny.

—Em vaig oferir de voluntari per informar l’FBI —va dir Hugo.

—I a sobre sense cobrar! No sé què és pitjor.

—Però ja no vull ser voluntari. Començaré a treballar per a l’Oficina Federal la setmana vinent —va confessar en un to mig acomplexat, mig desafiador, característic de qui admet pertànyer a una secta religiosa.

—Ets tan bon espieta que t’han donat feina.

—Sempre he volgut treballar per als cossos de seguretat.

—No és pas això el que feies a Anniston. Allà feies costat als criminals.

—Sou tots plegats uns comunistes. Us he sentit parlar de Karl Marx.

—I de Hegel, i Voltaire, i Gandhi, i Jesús. Au va, Hugo, que tu no ets tan estúpid.

—No m’agraden gens els disturbis.

I aquest era el problema, va pensar George amb recança. A la gent no li agradaven gens ni mica els aldarulls. La premsa titllava els viatgers per la llibertat d’agitadors, i no deia res dels segregacionistes armats amb bats de beisbol i explosius. Sentia una frustració exasperant: que no hi havia ningú a Amèrica que es plantegés què era just?

A l’altra punta del pati George va veure Verena Marquand que el saludava, i en un tres i no res va perdre tot l’interès en Joseph Hugo.

Verena es llicenciava en Filologia Anglesa, però hi havia tan poca gent de color a Harvard, que tots es coneixien. A més, era tan atractiva, que igualment s’hauria fixat en ella encara que hagués estat una noia de color entre mil. Tenia els ulls verds i la pell de color caramel. Sota la toga duia un vestit verd de faldilla curta que deixava al descobert unes cames fines esveltes. Duia el birret de gairell al cap, i li queia seductorament. Era una dona espectacular.

La gent deia que Verena i George feien bona parella, però mai no havien sortit plegats. Quan ell estava lliure, ella tenia una relació, i viceversa. I ara ja era massa tard.

Verena era una fervent defensora dels drets civils; després de llicenciar-se pensava marxar a Atlanta per treballar al costat de Martin Luther King.

—El Viatge per la Llibertat ha estat un punt i a part! —va exclamar entusiasmada.

Tenia raó. Després de la bomba incendiària d’Anniston, George havia agafat un avió i havia marxat d’Alabama amb el braç enguixat, però altres activistes van acceptar el repte. Deu estudiants de Nashville van agafar un autobús fins a Birmingham, on els van arrestar. Un grup d’altres viatgers van agafar el relleu al primer grup. Els racistes blancs van protagonitzar nous episodis de violència i el Viatge per la Llibertat va esdevenir un moviment de masses.

—Però m’he quedat sense feina —va dir George.

—Vine a Atlanta i treballa per a en King —va dir Verena immediatament.

—T’ho ha dit ell, que m’ho proposis? —va preguntar George sorprès.

—No, però necessita un advocat, i no s’ha ofert ningú que sigui la meitat de bo que tu.

George estava intrigat. S’havia enamorat de Maria Summers, però valia més que se la tragués del cap perquè possiblement ja no la tornaria a veure mai més. Es preguntava si Verena sortiria amb ell si acabaven treballaven plegats per a King.

—És una opció —va dir a l’últim. Però volia rumiar-s’ho una mica, i va canviar de tema—: Tens la família per aquí?

—I tant, vine que els coneixeràs.

Els pares de Verena eren simpatitzants d’anomenada del president Kennedy. George esperava que critiquessin el president per la seva feble reacció davant la violència segregacionista. Potser amb l’ajut de Verena els podien persuadir perquè fessin una declaració pública. Això li calmaria, i molt, el mal del braç.

Va caminar pati a través al costat de Verena.

—Mare, pare, us presento el meu amic George Jakes —va dir Verena.

El pare de la noia era un home negre alt, ben vestit, i la dona era blanca, rossa, amb un pentinat treballat. George els havia vist en fotografies diverses vegades: eren una parella mixta famosa. Percy Marquand era una estrella del cinema i de la cançó melòdica, el Bing Crosby negre. Babe Lee era una actriu de teatre especialitzada en papers de dones agosarades.

—Senyor Jakes, el braç que es va trencar a Alabama era el braç de tots nosaltres. És un honor donar-li la mà.

—Gràcies, senyor, però digui’m George.

—Li estem tan agraïts, George, i ens sentim tan orgullosos de vostè —va afegir Babe Lee mentre li agafava la mà i el mirava als ulls com si volgués casar-s’hi. El posat era tan seductor, que George va mirar incomodat el marit, pensant que potser l’importunava, però ni Percy ni Verena no van reaccionar, i George es va preguntar si Babe tractava així tots els homes que coneixia.

George es va alliberar de les urpes de Babe tan aviat com va poder i es va dirigir a Percy.

—L’any passat, a les eleccions presidencials, va fer campanya a favor d’en Kennedy, oi? —li va preguntar—. No el decep la seva gestió en el tema dels drets civils?

—Tothom està decebut —va dir Percy.

—Això espero! —va irrompre Verena—. Bobby Kennedy va demanar als viatgers per la llibertat un període de prova. T’ho imagines? Evidentment el Congrés per la Igualtat Racial s’hi va negar en rodó. A Amèrica qui governa són les lleis, i no els grups violents!

—Una qüestió que el fiscal general hauria d’haver posat sobre la taula! —va dir George.

Percy feia que sí amb el cap, sense immutar-se per l’atac d’aquelles dues persones.

—He sentit dir que l’administració ha fet un tracte amb els estats del sud —va dir Percy. George va parar bé l’orella, els diaris no donaven aquesta informació—. Els governadors estatals han acordat contenir els grups violents, que és el que volen els germans Kennedy.

—A canvi de què? —va preguntar George, que sabia que en política mai no es feien concessions gratuïtament.

—El fiscal general farà els ulls grossos en els arrestos il·legals comesos entre els viatgers per la llibertat.

—Pare, m’ho hauries pogut dir abans —li va etzibar bruscament Verena, enfurismada i molesta com estava.

—Sabia que et trauria de polleguera, preciosa.

Verena va fer cara d’enrabiada per la condescendència amb què la tractava el seu pare i va desviar la mirada.

—I pensa fer una protesta pública, senyor Marquand? —va preguntar en George centrant-se en la pregunta clau.

—Ho he considerat —va dir Percy—. Però no crec que tingui gaire ressò.

—Podria influir en el vot negre contra Kennedy de cara al 1964.

—I segur que és això el que volem? Tots plegats estaríem pitjor amb un home de la mena de Dick Nixon a la Casa Blanca.

—I què podem fer, doncs? —va fer Verena, indignada.

—El que ha passat al sud aquest últim mes ha demostrat, sense cap mena de dubte, que la llei vigent és massa tova. Necessitem un nou projecte de llei dels drets civils.

—Ja ho pot ben dir —va dir George.

—Jo potser podria fer-hi alguna cosa —va continuar Percy—. Ara mateix tinc una mica d’influència a la Casa Blanca. Si critico els Kennedy no en tindré cap ni una.

George creia que Percy havia de fer sentir la seva veu i Verena era del mateix parer.

—Hauries de dir les coses pel seu nom —va insistir ella—. Amèrica és plena de gent prudent. Així és com hem arribat a aquest desgavell.

—El teu pare és famós per dir les coses pel seu nom —va replicar amb indignació la seva mare, ofesa—. S’arrisca constantment.

George va veure que no persuadirien Percy, però ben mirat potser tenia raó. Un nou projecte de llei dels drets civils, que impedís de totes totes que els estats del sud oprimissin els negres, segurament era l’única solució real.

—Bé, hauria d’anar a buscar la família —va dir George—. Encantat de conèixer-los.

—Pensa en això de treballar per a Martin —va cridar-li encara Verena quan ell ja marxava.

George es va dirigir al parc on es feia l’acte de graduació dels llicenciats en Dret. S’hi havia instal·lat una tarima i s’havien col·locat llargues taules sota uns envelats per al dinar posterior. Aquesta vegada de seguida va trobar els seus pares.

La seva mare estrenava un vestit groc. Segur que havia estalviat per comprar-lo; semblava estar-ne orgullosa. Ella mai no hauria permès que els acabalats Peixkov compressin coses per a ella, tot era per a en George. La mare se’l va mirar de cap a peus, amb la toga i el birret.

—Avui és el dia més feliç de la meva vida —va dir ella. Tot seguit, per a sorpresa d’ell, va esclatar en plors.

George es va quedar parat. No era gens habitual. Els últims vint-i-cinc anys ella havia reprimit qualsevol gest de debilitat.

—Tinc tanta sort de tenir-te, mare —li va dir ell en fer-li una forta abraçada.

Va desfer-se curosament dels braços de la seva mare i li va eixugar les llàgrimes amb un mocador de paper. En acabat es va girar cap al seu pare. Com la majoria dels exalumnes, Greg duia un canotier amb una cinta que duia imprès l’any que es va graduar a Harvard; en el seu cas, el 1942.

—Et felicito noi! —va dir fent un encaixada amb George.

«Almenys ha vingut, que ja és molt», va pensar el seu fill.

Els avis de George van aparèixer una mica més tard. Tots dos eren immigrants russos. El seu avi, Lev Peixkov, va començar obrint bars i clubs nocturns a Buffalo, i ara era el propietari d’uns estudis de Hollywood. L’avi sempre havia estat un dandi, i aquell dia lluïa un vestit blanc. George mai no sabia què pensar d’ell. La gent deia que era un home de negocis despietat que no tenia cap respecte per les lleis. D’altra banda, havia estat amable amb el seu nét negre, a qui havia fet arribar assignacions generoses a més de pagar-li els estudis.

—Et donaré un petit consell per a la teva carrera d’advocat —li va dir l’avi en confidència, agafant-lo del braç—: No representis criminals.

—Per què no?

—Perquè són uns perdedors —va respondre l’avi enriolat.

Lev Peixkov era prou conegut per ser ell mateix un criminal, un contrabandista de l’època de la llei seca.

—Tots els criminals són uns perdedors? —va insistir George.

—Tots els que atrapen —va dir Lev—. Els altres no necessiten advocats. —I va esclafir a riure.

L’àvia de George, Marga, li va fer un petó afectuós.

—No t’escoltis el teu avi —li va dir.

—L’haig d’escoltar —va fer George—. M’ha pagat els estudis.

—Me n’alegro, que no ho hagis oblidat —va exclamar Lev fent anar un dit acusador.

Marga va fer com si no el sentís.

—Però mira quin goig que fas —va dir a George amb un gran afecte—. I ara ja ets tot un advocat!

George era l’únic nét de Marga i l’estimava, era la nineta dels seus ulls. Segurament al final de la tarda li donaria cinquanta dòlars de sota mà.

Marga havia estat cantant de clubs nocturns i amb seixanta-cinc anys encara es bellugava com si estigués dalt de l’escenari amb un vestit ben arrapat. Probablement els cabells negres ja eren tenyits. Duia més joies que les apropiades per a un esdeveniment a l’aire lliure i George n’era conscient, però suposava que com a amant, més que no pas com a esposa, Marga tenia la necessitat de símbols d’estatus.

Durant quasi cinquanta anys, Marga havia estat l’amant de Lev i Greg era l’únic fill que havien tingut plegats.

Lev també tenia una dona a Buffalo, Olga, i una filla a Londres, Daisy, casada amb un anglès. De manera que George tenia cosins anglesos que mai no havia conegut, probablement blancs.

Marga va fer un petó a Jacky. George va observar com la gent de la vora se les mirava amb estupor i desaprovació. Fins i tot a la liberal Harvard no era habitual veure gent blanca abraçar un negre. La família de George, les poques vegades que apareixia sencera en públic, sempre atreia totes les mirades. Fins i tot als llocs on totes les races eren benvingudes, una família mixta encara podia revelar els prejudicis latents de la gent blanca. George sabia que al cap del dia algú murmuraria la paraula «mestís». Però ell no faria cabal de l’insult. Els seus avis negres feia temps que eren morts, i aquesta família era tot el que li quedava. Tenir aquestes quatre persones, orgulloses de ser el que eren, el dia de la seva graduació no tenia preu.

—Ahir vaig dinar amb el vell Renshaw —va dir Greg—. El vaig convèncer perquè Fawcett Renshaw et renovés la seva oferta de feina.

—Oh, és fantàstic! —va exclamar Marga—. George, finalment seràs un advocat de Washington!

—Gràcies, Greg —va fer Jacky amb un somriure displicent.

—Però hi ha condicions —va dir Greg alçant un dit amonestador.

—Oh, en George segur que s’avé a qualsevol cosa raonable. És una gran oportunitat per a ell —va exclamar Marga.

George sabia que Marga en realitat volia dir «per a un noi negre», però no va remugar. Fet i fet, tenia raó.

—Quines condicions? —va preguntar George amb cautela.

—Res que no s’adigui amb tots els advocats del món —va contestar Greg—. No t’has de ficar en embolics, això és tot. Un advocat no pot estar al costat equivocat de les autoritats.

—Que no em fiqui en embolics? —va fer George, recelós.

—Simplement que no participis en cap mena de moviment de protesta, marxes, manifestacions i coses d’aquestes. Ara que, com a primer any de passant, no tindràs temps per a aquestes històries.

La proposta va enutjar George.

—Així que començaré la meva vida laboral jurant que no faré res a favor de la llibertat.

—No t’ho miris així —li va dir el seu pare.

George es va mossegar la llengua per evitar donar-li una resposta irada. L’únic que volia la seva família era el millor per a ell i ho sabia.

—I com m’ho hauria de mirar? —va fer, intentant mantenir un to de veu neutral.

—El teu paper en el moviment pels drets civils no serà com a soldat en la primera línia de front, res més. Dóna-hi suport. Envia un xec un cop l’any a l’NAACP. —L’Associació Nacional per al Progrés de la Gent de Color era el grup de defensa dels drets civils més antic i més conservador; estaven en contra de les marxes per la Llibertat perquè les trobaven massa provocadores—. Tan sols es tracta de no cridar l’atenció. Que hi vagi algú altre, a l’autobús.

—O potser es pot fer d’una altra manera —va suggerir George.

—Quina?

—Podria treballar per a Martin Luther King.

—T’ha ofert feina?

—Més o menys.

—I què et pagaria?

—No gaire, m’imagino.

—No et pensis que pots rebutjar una feina excel·lent com aquesta i després venir-me a demanar diners —va advertir-lo Lev.

—Entesos, avi —va dir George, tot i que precisament era el que havia pensat—. Però em sembla que de tota manera acceptaré la feina.

—Oh, George, no ho facis —va suplicar la seva mare, que s’havia sumat a la polèmica. Li hauria agradat afegir-hi més coses, però cridaven els estudiants a posar-se en fila per recollir els títols—. Vés —va dir finalment—. Ja en parlarem després.

George va deixar la família per anar a situar-se a la fila. La cerimònia va començar i ell va avançar lentament. Recordava l’estiu passat, quan va treballar a Fawcett Renshaw. El senyor Renshaw es vanagloriava de ser un liberal per haver contractat un secretari judicial negre. Però la feina que li donaven era humiliantment fàcil, fins i tot per a un passant. George havia estat pacient i havia esperat que li arribés una oportunitat, i finalment havia arribat. Gràcies a la peça d’una investigació judicial que havia fet ell, el bufet havia guanyat un cas i li havien obert les portes perquè hi tornés un cop acabada la carrera.

Aquesta mena de coses eren habituals en ell. Tothom donava per segur que un estudiant de Harvard era intel·ligent i competent, llevat que fos negre; en aquest cas ja no hi havia predicció que valgués. George s’havia passat tota la vida demostrant que no era idiota i això li creava un ressentiment. Tenia l’esperança que si mai tenia fills creixessin en un món diferent.

Li va arribar l’hora de pujar a l’escenari. Mentre pujava l’escala, es va quedar estupefacte en sentir que el xiulaven.

A Harvard eren una tradició les xiuladisses, normalment es reservaven als professors que no ensenyaven bé o que tenien mala jeia amb els estudiants. George es va quedar tan ofuscat que es va aturar a mitja escala i va mirar enrere. Es va trobar amb Joseph Hugo, tot i que no era l’únic —la xiuladissa era massa forta—, però estava convençut que Hugo l’havia orquestrada.

George es va sentir odiat i massa humiliat per pujar a l’escenari. Es va quedar a l’escala, com un estaquirot, vermell com un tomàquet.

Aleshores un dels assistents va començar a aplaudir-lo. Entre les fileres de cadires, George va entreveure un professor que s’aixecava. Era Merv West, un dels professors joves. Uns altres s’hi van afegir i els aplaudiments aviat van sufocar la xiuladissa. Encara es van aixecar més assistents. George va pensar que fins i tot gent que no el coneixia l’havia identificat pel guix del braç.

Va recuperar el coratge i va pujar les escales. L’aclamació va augmentar quan li van lliurar el títol. George es va girar lentament de cara a l’audiència i va agrair els aplaudiments fent una modesta salutació amb el cap. Després es va retirar.

El cor li bategava accelerat mentre es reunia amb els altres estudiants. Uns quants nois li van fer una encaixada en silenci. La xiuladissa havia estat esgarrifosa, però els aplaudiments havien desencadenat l’eufòria. Va adonar-se que suava i es va eixugar la cara amb un mocador. Quin calvari.

Va observar la cerimònia atordit, content de tenir temps per recuperar-se. Quan el xoc per la xiuladissa va desaparèixer, va veure clar que havia estat cosa d’Hugo i d’un grapat de llunàtics de dretes. La resta de la gent de la liberal Harvard l’havien aclamat. «N’hauria d’estar orgullós», va pensar.

Els estudiants van retrobar-se amb les famílies per dinar i la mare de George va córrer a abraçar-lo.

—T’han ovacionat —va dir.

—Sí —va afegir Greg—. Tot i que per un moment semblava que la cosa aniria per un altre camí.

—Com voleu que no formi part d’aquesta lluita? —va dir George obrint les mans fent un gest de súplica—. Vull de totes totes aquesta feina a Fawcett Renshaw i vull donar les gràcies a la família que m’ha donat suport al llarg de tota la meva formació. Però això no és tot. Què us sembla si tinc fills?

—Seria preciós! —va exclamar Marga.

—Però àvia, els meus fills seran de color. En quin món creixeran? Seran americans de segona?

La conversa es va interrompre per l’arribada de Merv West, que va fer una encaixada amb George i el va felicitar per haver obtingut la llicenciatura. El professor West no anava de gala, el vestit era de tweed i la camisa de coll botonat.

—Li agraeixo que hagi encetat l’aplaudiment, professor —va dir George.

—No cal que m’ho agraeixi, s’ho mereix.

—Precisament ara parlàvem del meu futur —va fer George introduint-lo a la família.

—Espero que encara no hagi pres cap decisió.

—Encara no —va dir George—. Per què? —va preguntar picat per la curiositat. A què es referia el professor?

—He parlat amb el fiscal general, Bobby Kennedy. Com bé sap, també es va llicenciar a Harvard.

—Espero que li hagi dit que la manera amb què va gestionar els fets d’Alabama va ser una vergonya nacional.

—No ben bé amb aquestes paraules —va lamentar West somrient—. Però tots dos vam coincidir que la resposta de l’administració va ser insuficient.

—Completament. No puc entendre com… —La veu de George es va anar esllanguint en caure en un nou pensament—. I què té a veure tot això amb les meves decisions per al futur?

—En Bobby vol contractar un jove advocat negre perquè aporti a l’equip del fiscal general la perspectiva d’un negre en matèria de drets civils. I m’ha demanat que li recomani algú.

—Vol dir que… —va dir George, aclaparat.

—No li ofereixo pas el lloc, això només ho pot fer Bobby —va advertir-lo West amb un gest de la mà—. Però li puc aconseguir una entrevista…, si vol.

—George! Treballaries amb Bobby Kennedy! Seria fantàstic —va exclamar Jacky.

—Mare, els Kennedy ens han decebut tant.

—Doncs vés a treballar amb Bobby i canvia les coses!

George va dubtar. Va mirar la cara d’il·lusió dels qui l’envoltaven: la mare, el pare, l’àvia, l’avi, i un altre cop la mare.

—Potser sí —va dir a l’últim.